Band On The Run (Paul McCartney & Wings)

El proper dimecres, dia 17, estava prevista l'actuació, finalment cancel·lada a causa de la Covid-19, a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Barcelona, del músic més reeixit de la història de la música popular, sir PAUL McCARTNEY -recordem que la reina d'Anglaterra, l'any 1997 va afegir el títol de "Cavaller" al de membre de l'Ordre de l'Imperi Britànic que li havia concedit, com a membre de The Beatles, el 1965- i un dels meus ídols de joventut com a coautor, a mitges amb John Lennon, de la majoria de la obra dels mítics Fab Four de Liverpool.

Una obra que els va convertir en el grup més influent, musical i sociològicament, de tots el temps, glòria que cap dels quatre ha pogut igualar en les seves respectives carreres en solitari, tot i què algunes publicacions de Lennon, com John Lennon/Plastic Ono Band (1970) o Imagine (1971) i de George Harrison, com All Things Must Pass (1970) poden qualificar-se tanmateix d'obres mestres.

I, potser precisament per aquests tres discos, el debut de “Macca” estava precedit d'una expectació tan gran que no podia més que decebre, per el que el seu primer LP, McCartney (1970), va ser rebut amb tebiesa, consideració que només va millorar un xic amb el següent, Ram (1971), en el que participa la seva esposa Linda i el bateria Denny Seiwell, als qui, poc després, s'uniria  Danny Laine, exguitarrista de The Moody Blues, per formar la banda WINGS.

Un grup que, amb diversos canvis de membres, va publicar gairebé una desena d'àlbums, dels que en destacaria el tercer, Band On The Run (1973) i el triple LP en directe Wings Over America (1976), durant la dècada dels 70, a partir de quan McCartney va continuar en solitari fins a l'actualitat, com demostra el recent Egypt Station (2018). Una llarguíssima carrera artística en la que ha publicat dues dotzenes de discos dels que podem recomanar, al llarg del temps, alguns com Tug On War (1982), Flaming Pie (1997), Chaos And Creation In The Backyard (2005) o New (2013), així com Unplugged (1991), un dels primers àlbums publicats en aquesta modalitat. Una extensa obra de pop-rock amb hits coneguts per tothom, com Live And Let Die, de la banda sonora de la pel·lícula homònima de James Bond, Mull Of Kintyre, un dels singles més venuts de la història (vegeu aquí), Ebony And Ivory, en col·laboració amb Stevie Wonder o Say Say Say, en aquesta ocasió amb Michael Jackson, a la que s'han d'afegir aventures, tot sigui dit, no gaire reeixides, en el camp de la música clàssica, com el Liverpool Oratorio (1991) o Standing Stone (1997) o, amb el pseudònim de The Fireman, de la electrònica, com Strawberries Ocean Ships Forest (1993) o Rushes (1998), publicat l’any de la mort de la seva primera esposa, i col·laboracions inversemblants amb artistes actuals com Kanye West o Rihanna.

Una carrera artística inabastable en un post de la que, por compromís amb l’ideari del blog, havia de triar un sol tema com a CdD, i ho he fet de l'esmentat àlbum Band On The Run, probablement el millor disc de la seva etapa post-beatles, i això que va estar gravat en les pitjors circumstàncies imaginables. I és que, a l'abandonament a darrera hora del nou guitarra solista, Henry McCullough i de l’esmentat bateria Denny Seiwell, instrumentació que va acabant assumint el mateix McCartney, s'hi va afegir la pèssima elecció dels estudis de gravació de EMI, a la perillosíssima ciutat nigeriana de Lagos, de la que la parella en tenia una opinió ben equivocada, i on, inevitablement, van ser atracats i els van sostreure les lletres i les demos de les cançons, que van deure de ser escrites de nou, amb un equip tècnic obsolet que només la perícia de l'enginyer Geoff Emerick va poder recuperar, a més a més d'un enfrontament amb l'estrella local Fela Kuti (el protagonista de la CdD número 8 de la secció Africana) per unes crítiques injustificades d’aquest i amb Ginger Baker (un altre conegut del blog per les CdD de Blind Faith i Cream), per rebutjar l'estudi de la seva propietat a la capital, en el que, finalment, van gravar el tema que tanca el disc, Picasso's Last Words (Drink To Me) i no sé quantes penúries més...

Unes condicions tan adverses com magnífic en va ser el resultat final, una proposta de pop i rock psicodèlic, espectacularment arranjat amb la posterior col·laboració, ja a Londres, d'un altre dels meus productors estrella, Tony Visconti, del que he triat com a CdD, el segon single, després de la magnífica Jet, que se'n va publicar, l'homònima Band On The Run. un dels clàssics que no hauria faltat a l'Olímpic. 

Una composició a mode de suite en la que, com ja havia fet a l'època Beatles (per exemple a la també CdD A Day In The Life), sembla mesclar varies cançons diferents, mantenint el tema de fons de l'escapament cap a la llibertat, com sembla indicar el títol i queda ben patent a la portada del disc, amb aquesta fotografia de Clive Arrowsmith en la que un grup de presoners, entre els que, a més a més dels tres Wings, Paul, Linda i Danny Laine, hi figuren personatges coneguts com els actors James Coburn i Christopher Lee, famós pels seus papers de Dràcula , semblen ser enxampats mentre fugen.

Un tema dividit en tres parts que varien d’estil, del folk al rock i el funk, a la primera de les quals, la més melòdica, evidència la frustració de veure's tancat, amb una segona on expressa la voluntat de sortir de la presó i una final, la més llarga, amb la banda escapant i desafiant l'autoritat, el que el crític musical Robert Christgau va interpretar com una crítica sobre “la opressió dels músics de rock per part de buròcrates embogits pel cannabis".

- PAUL McCARTNEY & WINGS. Band On The Run. Band On The Run (1973).

Requiem For O.M.M.2 (Of Montreal)

Va ser després d'un fracàs sentimental amb una canadenca que Kevin Barnes va decidir anomenar sarcàsticament el seu projecte musical OF MONTREAL, un grup en el que si bé en els inicis s'acompanyava d'altres membres de The Elephant 6 Recording Company -un col·lectiu de músics de la ciutat d'Athens, Georgia, prou conegut dels seguidors del blog- com el baixista Bryan Helium, de Elf Power, va acabar component i gravant pràcticament en solitari.

I és que, des del seu debut l'any 1997 fins al recent Ur Fun (2020), aquest prolífic cantautor ha publicat una vintena d'àlbums, dels que en destacaria alguns com The Gay Parade (1999), Coquelicot Asleep In The Poppies: A Variety Of Whimsical Verse (2001), Satanic Panic In The Attic (2004), The Sunlandic Twins (2005), el meu favorit, o Lousy With Sylvianbriar (2013), el preferit del meu fill A. qui n'entén més de la família.

Una extensa discografia amb un estil musical que abasta diferents gèneres, de la psicodèlia a l’indie-pop, al glam i a l’electro-punk, i amb unes lletres que reflecteixen l'estat d'ànim de l'autor, des de la eufòria a la depressió, al llarg de la seva trajectòria, esquitxades d'incisius comentaris sociopolítics. Un obra que presenta en concerts convertits en autèntics shows (no necessàriament en el bon sentit de la paraula), amb una escenografia provocadora, dissenyada pel seu germà David, responsable tanmateix de la majoria de les portades dels seus àlbums.

Com a CdD he triat un tema del seu setè disc, The Sunlandic Twins, gravat gairebé en solitari per Barnes entre Athens i Oslo, Noruega, el país natal de, aleshores, la seva esposa Nina. Una divertida i addictiva col·lecció de música pop descrita per l'autor com "una incursió en la avant-disco electro cinemàtica del segle XXI", en la que la veu brilla tant com els arranjaments, de les tretze tracks del qual en destacaria, totes de la primera meitat, el que vindria a ser la cara A en format vinil, Requiem For O.M.M.2, la estimulant gema pop que enceta l'àlbum i que he triat com a CdD d'avui, I Was Never Young, Wraith Pinned To The Mist And Other Games o So Begins Our Alabee.

- OF MONTREAL. Requiem For O.M.M.2. The Sunlandic Twins (2005).

Dreams (Fleetwood Mac)

Tal com us avançava a la passada CdD (vegeu aquí), la d'avui va d'una banda, FLEETWOOD MAC, amb una història singular.

Liderada en el seus inicis per Peter Green, el fabulós guitarrista, i cantant, que va substituir Eric Clapton als Bluesbreakers de John Mayall, va adoptar el nom de la fusió dels cognoms de la secció rítmica formada pel bateria Mick Fleetwood i el baixista John McVie i, amb la participació d'un altre guitarrista i cantant, Jeremy Spencer, van assolir gran popularitat a la època daurada del blues-rock britànic, a finals dels anys 60.  

Malauradament, greus problemes mentals, derivats de l'addicció a drogues al·lucinògenes, de Green van acabar en la seva marxa del grup, essent substituït per la cantant i pianista que acabaria casada amb el baixista, Christine McVie, i traslladant-se a Califòrnia, on coneixerien per casualitat una parella de hippies, la cantant Stevie Nicks i el guitarrista Lindsey Buckingham, la tècnica del qual va captivar  Fleetwood, que els va incorporar a la banda sense presagiar que això suposaria un canvi radical en el seu estil. 

Un estil que, controlat definitivament per Buckingham, Nicks i la McVie, va virar cap al soft-rock, amb un èxit descomunal en els seus tres primers àlbums, l'homònim Fleetwood Mac (1975), el de hits com Rhiannon o Say You Love Me; el seu cim, Rumours (1977),  i Tusk (1979), un doble LP experimental que conté un altre dels seus temes icònics, Sara.

A l'hora de triar la CdD, qualsevol melòman amb un mínim de perspectiva històrica comprendrà que havia de ser un  track de l'esmentat Rumours, un disc gravat en les pitjors condicions anímiques imaginables, el títol del qual al·ludeix a tot un seguit de comentaris dels mitjans de comunicació sobre les deteriorades relacions sentimentals que acabarien amb les dues parelles trencades però que, tanmateix, hauria funcionat com una mena de teràpia de grup amb un  resultat comercial que en faria el disc més venut de la història fins aquell moment. Una obra cimera a partir de la qual van iniciar sengles carreres en solitari que van comportar successives ruptures i reagrupaments de la banda fins al 2018, quinze anys després de publicar el darrer disc, que Buckingham va ser definitivament (per ara) apartat i substituït per dos coneguts del blog, Mike Campbell, els guitarrista dels Heartbreakers de Tom Petty i Neil Finn...sí, sí, el cantant dels Crowded House.

I què dir de Rumours? Un àlbum llegendari, la gravació del qual va comportar molts mesos (i un ingent consum de cocaïna) i un pressupost il·limitat que es va justificar  amb un resultat espectacular, una obra exquisida i refinada  on Buckingham, amb els productors Ken Caillat i Richard Dashut, combina instruments acústics i elèctrics, amb la seva guitarra i els teclats de Christine omnipresents, amb les harmonies vocals dels tres cantants, que interpreten unes lletres demolidores en les que exposen unes relacions personals fetes miques fins al punt de convertir l'oient en un mer voyeur. Onze tracks de les que en destacaria Don't Stop, una indulgent composició de Christine McVie; Go Your Own Way, en la que Buckingham, acusa una ex-amant de ser una pendona mentre la Nicks, ja gairebé ex-parella, harmonitza la tornada i la CdD, la cèlebre Dreams, una senzilla balada composada per Stevie Nicks en uns minuts que el productor, cantant, guitarrista i (encara) parella va convertir en el principal dels seus molts hits. Un dibuix de la soledat després d'una pèrdua que l'autora, dotada d'un particular sex-appeal, interpretava sovint acompanyant-se d'una pandereta i amb vestits amb serrells que li conferien un cert aspecte de bruixa mentre es convertia en l'autèntica frontwoman del grup.

I si en teniu algun dubte, esforçats seguidors del blog, només cal que li doneu a la tecla play.

- FLEETWOOD MAC. Dreams. Rumours (1977).

Are You In Love? (Basia Bulat)

Barbara Josephine Bulat, coneguda artísticament com a BASIA BULAT, és una cantautora de Toronto, Ontario (Canadà), d'origen polonès, que, des del 2007, ha publicat cinc LP, els dos darrers produïts per un conegut de la CdD, Jim James, el líder de My Morning Jacket, amb qui ha establert una gran complicitat artística.

Posseïdora d'una veu rica i expressiva, orienta el seu estil folk-pop cap a una sonoritat -autoarpa inclosa- dels anys 60 i 70, amb influències que van de Dolly Parton, Emmylou Harris i les vocalistes de Fleetwood Mac, Stevie Nicks i Christine McVie, passant per la seva admirada Cecilia (la malaurada madrilenya que va triomfar amb aquell Ramito de Violetas), fins a la seva amiga i col·laboradora Meghan Remy, aka U.S. Girls.

Com a CdD he triat un tema del seu recent disc, Are You In Love? (2020), enregistrada per James als estudis Hi-Dez de Joshue Tree, al desert de Mojave, els aires del qual impregnen els seus solcs, en el que, entre molts altres, participa la seva actual parella, el multiinstrumentista Andrew Woods, que aporta unes atmosferes etèries a un àlbum més proper al pop que els seus precursors.

Una obra gravada parcialment el 2018 però aparcada durant 9 mesos, en els que la mort del pare la va deixar ben tocada, finalitzada a Montreal, on resideix actualment, i remasteritzada a Los Angeles, en la que reflexiona sobre l'amor d'una manera madura, amb un punt de cinisme que ens evoca a unes altres conegudes del blog, les germanes Katie (aka Waxahatchee) i Allison Crutchfield.  

Un disc, presentat amb una caràtula amb una pintura del torontès Kris Knight amb la Bulat prenent el sol amb els ulls tancats, amb tretze tracks que van dels arranjaments més minimalistes als més efectius, de les que destacaria algunes com Electric Roses, coescrita amb la esmentada Meg Remy; Your Girl, amb una clara influència dels Fleetwood Mac (als qui, per cert, dedicarem el post del divendres que ve); la que tanca de manera brillant l'àlbum, Love Is At The End Of The World, i la oda a l'enamorament que l'inicia i CdD d'avui, l'homònima Are You In Love?

- BASIA BULAT. Are You In Love? Are You In Love? (2020).

A Minor Place (Bonnie "Prince" Billy)

Will Oldham-3:

Després de publicar dos LP amb el nom artístic de Palace Brothers, un EP com a Palace Songs, dos LP més com a Palace Music i un altre amb el seu nom de pila, Will Oldham, inspirant-se en els seus admirats Nat "King" Cole i Billy "the Kid", l'any 1999 va adoptar el de BONNIE "PRINCE" BILLY per seguir una carrera artística que, amb gairebé una vintena de discos a l'esquena, continua fins a l'actualitat.

Una discografia molt interessant de la que en destaca, per sobre de tots, el seminal I See A Darkness (1999), un àlbum en el que, sense abandonar l'estil alt-country d'arranjaments minimalistes i lletres agudes i mordaces, es mostra més melòdic i directe. Una obra molt més càlida del que el seu nom suggereix, en la que els instruments, la guitarra, el baix, la bateria i els teclats, embolcallen una veu que us sonarà dels dos post anteriors d'aquesta sèrie sobre el de Kentucky, amb aquest tremor característic que li atorga la imatge d'una persona real cantant sobre l'angoixa i l'ansietat, i ho fa d'una manera tan trista com divertida...només us cal copsar el seu sentit de l'humor.

Un disc atemporal, del que es gaudeix ara tant com quan es va publicar ja fa vint anys, una autèntica experiència emocional en la que descobrireu nous detalls en cada escolta de les seves onze tracks, de les que en destacaria l'homònima I See A Darkness, Death Of Everyone, Madeleine-Mary, Song For The New Breed i la que enceta segurament el millor àlbum de la seva carrera, i CdD d'avui, A Minor Place, una composició tan depriment com enlluernant en la que ens diu: "Si desaparec i sense deixar rastre, seré en un lloc menor".

               Well I've been to a minor place

               And I can say I like its face

               If I am gone and with no trace

               I will be in a minor place

- BONNIE "PRINCE" BILLY. A Minor Place. I See A Darkness (1999).

Secret Agent (Tony Allen)

Africana 16:

La CdD d'avui està dedicada "in memoriam" al fantàstic, tot i què autodidacta, bateria nigerià TONY ALLEN, traspassat la setmana passada a París, on residia des dels anys 80, víctima d'un aneurisma d'aorta abdominal, amb 79 anys, tot just dos mesos després de publicar el seu darrer disc, Rejoice (2020), gravat a Londres el 2010 amb el seu amic el trompetista sud-africà Hugh Masakela, els hereus del qual, a la mort d'aquest el 2018, van donar permís al productor inicial Nick Gold per editar i completar amb nous col·laboradors la maqueta inacabada.

Una mort sobtada d'un personatge divertit i vital que, a finals dels 60, com a bateria, i director musical (no oficial) de la banda Africa'70, de Fela Kuti, amb la que va gravar uns 30 LP en deu anys, va crear un nou estil, l'afrobeat, transcendental en la història de la música popular, al seu continent i a la resta del mon (vegeu aquí). Una relació insatisfactòria per al nostre protagonista, com gairebé per a tothom que treballava amb, o més ben dit, "per a" Kuti, qui, després de gravar Jealousy (1975) i dos  LP més sota el mant protector de "The Black President", va emigrar a París per iniciar una carrera independent en la que va alternar les actuacions com acompanyant d'artistes africans com Ray Lema o Manu Dibango (un altre que ens ha deixat fa unes setmanes) amb la publicació d'obres pròpies amb un so que fusiona l'afrobeat amb la electrònica, el dub, el rhythm and blues o el hip-hop, que es coneix com afrofunk, la més destacable de les quals seria Never Expect Power Always (aka N.E.P.A.) (1985).

Una carrera que va decaure durant els anys 90 i principis dels 2000, en els que va prestar les seves batutes al servei d'artistes com Susheela Raman, Sébastien Tellier, Charlotte Gainsbourg, Air, Jarvis Cocker (ex-Pulp), Oumou Sangaré o Grace Jones, però que va gaudir de nou de gran popularitat l'any 2007, amb el disc homònim de The Good, The Bad and The Queen, "supergrup" liderat per Damon Albarn (de Blur), juntament amb Paul Simonon (baixista de The Clash) i Simon Tong (teclista de The Verve), projecte que retornaria deu anys després amb Merrie Land (2018).

Com a CdD he triat el tema homònim d'un dels seus àlbums, juntament amb Home Cooking (2002), Lagos No Shaking (2006) i Film Of Life (2014), més destacats de la seva darrera època, entrat el segle XXI. Em refereixo a Secret Agent (2009), un LP gravat a la seva Lagos natal amb el productor, arranjador i multi-instrumentista Fixi i acompanyat d'una extensa banda en la que destaquen el guitarrista camerunès Claude Dibongue, el baixista funky Rody Cereyon i la cantant Orobiyi Adunni, més coneguda com a AYO, una de les cinc veus que hi participen, tot i què Mr. Afrobeat es reserva per a si mateix els temes inicial (la CdD) i final del disc. Onze tracks, dels que en destacaria altres com Ijo, Celebrate, Pariwo o Nina Iowo, en els que qui alguns consideren "el millor bateria del mon" adopta una posició discreta, com si d'un camuflat agent secret al que al·ludeix el títol es tractés, marcant el compàs qual metrònom que manté subtilment tot el grup unit, amb cada una de les seves quatre extremitats interpretant un ritme diferent, el que vaig tenir la ocasió de comprovar al seu concert a l'Avinguda de la Catedral, a Barcelona, a les Festes de la Mercè del 2009.

Compartim la opinió de Fela Kuti  de que sense vostè no existiria l'afrobeat i estem segurs que allà on sigui gaudiran del seu groove tant com de la seva afable personalitat.  D.E.P. senyor Tony Oladipo Allen.

- TONY ALLEN. Secret Agent. Secret Agent (2009).

Close To The Edge (Yes)

Demà passat, diumenge 26 d'abril, estava prevista l’actuació -posposada a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19- a Razzmatazz, una sala d’aforament mitjà de Barcelona, d’una nova reencarnació d’una banda que en el seu moment ho hauria fet, amb sold out, al mateix Palau Sant Jordi.

Em refereixo als britànics YES, un dels més representatius del fenomen conegut com a rock simfònic, el més extrem del gènere rock progressiu, o prog-rock, que va fer furor als anys 70, amb altres grups destacats com King Crimson, Genesis o Emerson, Lake & Palmer.

Un quintet liderat des dels inicis pel cantant i lletrista Jon Anderson i el baixista Chris Squire que va assolir reconeixement a partir del seu tercer LP, The Yes Album (1971), en el que es va incorporar el guitarrista Steve Howe, un talent compositiu i instrumental crucial en l’esdevenir de la banda, en substitució de l’anterior, Peter Banks.  

Un àlbum que va precedir una trilogia fonamental, constituïda per Fragile (1971), una obra en la que, desplaçant a Tony Kaye, participa per primera vegada l’extraordinari teclista de formació clàssica Rick Wakeman; Close To The Edge (1972), un dels seus emblemes i, amb un nou bateria, Alan White, en lloc de Bill Bruford, que se’n va anar a un dels seus competidors, els esmentats King Crimson i Tales From Topographics Oceans (1973), una agosarada aposta en format de doble LP amb una sola composició a cada cara, molt més ben acollida entre els seus seguidors, entre els que em contava, que per la crítica, que els va titllar de pretensiosos.

I és que el seu estil, basat en la veu de contratenor d’Anderson i els llargs desenvolupaments instrumentals en els que incorporaven elements des del jazz a la música clàssica i en els que cada integrant havia de mostrar el seu virtuosisme, i amb lletres enigmàtiques i oníriques, quan no esotèriques -al que contribuïa el disseny gràfic del famós logotip, de les caràtules, autèntiques obres d’art, i de la escenografia dels concerts, de Roger Dean- podien arribar a ser carregosos.

I no solament per als seguidors sinó també per als mateixos membres, com Rick Wakeman, qui -abandonant el grup, al que tornaria posteriorment, per iniciar una carrera en solitari de la que en cal destacar l’àlbum Journey To The Centre Of The Earth (1974), inspirat en la novel·la homònima de Juli Verne- seria substituït pel suís Patrick Moraz, qui aportaria un so proper al jazz en el següent, la publicació del qual precisament rememorava aquesta frustada gira, Relayer (1974), al meu modest criteri, el seu darrer disc d’interès, tot i què, fins al 2014, en caurien una dotzena més.

I és que, des d’aleshores, les interrupcions per donar lloc a carreres en solitari, com el de Jon Anderson, amb o sense la col·laboració d’altres artistes con Vangelis (l’ex Aphrodite’s Child i guardonat compositor de bandes sonores cinematogràfiques) o amb projectes paral·lels com el de Steve Howe amb Asia o el de Anderson, Bruford, Wakeman i Howe, amb les sigles ABWH (al no poder utilitzar la marca Yes, aleshores propietat de Squire, l’únic membre fix a totes les formacions fins a la seva mort per leucèmia el 2015, amb 67 anys) i reagrupacions, amb la entrada i sortida de músics ha estat una constant, amb casos tan insòlits com la incorporació, en substitució de Wakeman i Anderson, afectat d’un asma greu, per Greoffrey Downes i (el posteriorment afamat productor) Trevor Horn, antics components de The Buggles, els de l’efímer èxit, gràcies a la incipient MTV, Video Killed The Radio Star (1980) i encerts com el del guitarrista sud-africà Trevor Rabin, qui va participar en tres discos més a les dècades dels 80 i 90 però que no esmentaré per a que, les noves generacions de seguidors del blog que hagueu sentit tant malparlar del rock simfònic en benefici d’estils posteriors com el punk i la new wave, us  interesseu pels que us he anat esmentant en el post.

Com a CdD he triat el tema homònim de Close To The Edge, el cinquè àlbum d’estudi i primer en el que apareix el logotip de Dean amb el que tothom identifica als Yes des d’aleshores, que conté tres únics temes, And You And I i Siberian Khatru a la cara B i, seguint gairebé una norma de la banda, un extens track de 18 minuts a la A, composat per Anderson i Howe i arranjat entre tots, amb lletres críptiques inspirades en la novel·la Siddartha (1922) de Hermann Hesse i desenvolupat a mode de "suite" en quatre moviments:

1-  The Solid Time Of Change: Una introducció en bucle amb sons de la natura com l’aigua, el vent i el cant dels ocells recopilats per Anderson, seguit d’un solo de guitarra que, amb diverses variacions, serà recorrent al llarg de la composició, fins al minut tres i mig, en el que entren la veu i els cors que culminen amb la mítica tornada:

Down at the edge, round by the corner

Close to the edge, down by a river

2-    Total Mass Retain: El més curt dels quatre, caracteritzat per un canvi significatiu en la línia de baix de Squire que, de seguida, en introdueix en el següent:

3-   I Get Up I Get Down: Destaca per un tempo més lent, amb la veu d’Anderson acompanyada per les de Squire i Howe, fins al minut dotze en el que entra l’orgue de Rick Wakeman, gravat a l’església de St. Giles-without-Cripplegate de Londres

4-   Seasons Of Man: Secció final en la que es recupera el moviment inicial, una mica més accelerat, combinat amb els altres, a mode de fuga, que culmina amb un repetitiu:

  

       I Get Up, I Get Down...

...fins que la cançó s’esvaeix en els sons de la natura amb els que havia començat.

Així doncs, recomano als seguidors del blog que aprofiteu el següent quart d’hora per relaxar-vos i gaudir d’un dels millors  temes de rock simfònic de la història.

-          YES: Close To The Edge. Close To The Edge (1972).