I Talk To The Wind (King Crimson)

A començament dels anys 70 va aparèixer un estil musical, anomenat “rock progressiu”, caracteritzat per la fusió de rock amb música clàssica i jazz, amb complexes composicions que anaven més enllà de la estructura del pop, composades i interpretades per virtuosos instrumentistes, sovint amb una sòlida formació acadèmica. El fenomen, genuïnament britànic, va entusiasmar a molts al temps que, per excés de grandiloqüència, feia enfurismar a altres, que van reaccionar a la contra, fins a l'extrem de desencadenar un estil absolutament contraposat que ha esdevingut tanmateix històric, el punk. Avui en dia el “rock simfònic”, com també se'l anomena, és un terme que molta gent utilitza pejorativament, però en el seu moment va contar amb grups paradigmàtics com Genesis i Yes i, en menor grau, Pink Floyd, Jethro Tull, Emerson, Lake & Palmer...i, per sobre de tots, els protagonistes de la CdD d'avui, KING CRIMSON.

Aquesta formació, més que un grup, la podem considerar un projecte, una institució liderada des de l'inici per l'únic membre estable d'un seguit de formacions que arriba fins els quasi 20 membres, el fenomenal guitarrista Robert Fripp, que durant els més de 40 anys d'existència de la banda, tot i que amb llargs intervals d'inactivitat, ha publicat més d'una dotzena de discos amb estils que han evolucionat en el temps, mantenint, això si, un caràcter conceptual i una permanent aposta per la creativitat i la innovació, amb una sonoritat simfònica recreada amb instruments electrònics que la emulaven, com el mític sintetitzador de cordes Mellotron.

A hores d'ara em sembla que hi ha unanimitat en considerar el seu disc de debut, In The Court Of The Crimson King (1969), la obra paradigmàtica i epicentre del gènere, àlbum seminal i alhora definitiu del grup i un dels LP més audaços mai enregistrats. L'alineació inicial, tot i que efímera (va durar poc més d'un any), ha estat molt influent en incomptables bandes posteriors i estava formada, a més a més de Fripp, pel baixista i cantant Greg Lake, posteriorment als esmentats E.L&P, el teclista i multiinstrumentista Ian McDonald, l'infravalorat baterista Michael Giles, un dels més creatius que conec, i el lletrista Peter Sinfield.

El disc consta de cinc temes, quatre dels quals son absolutament genials, i s'inicia amb la memorable 21st Century Shizoid Man, una abrasiva mescla de hard-rock i jazz, entre la qual i la no menys fabulosa Epitaph està seqüenciada la CdD d'avui, I Talk To The Wind, una relaxant composició de MacDonald amb una sublim introducció de flautes (que simbolitzen el vent al que fa referència el títol), que toca ell mateix, així com el Mellotron,  que desemboca en una cadenciosa melodia, guiada amb parsimònia per la veu de Lake i la minimalista bateria de Giles, a la que us recomano que presteu especial atenció.

La portada de l'àlbum la va dissenyar  Barry Godber, informàtic de professió i mort prematurament d'un infart als 24 anys, pocs mesos desprès d'editar-se el disc, amb una impactant imatge de l'home esquizoide que algú ha volgut comparar amb "El crit" d’Edward Munch. Per cert, a la dent incisiva superior esquerra de la que conté el vinil de la meva discoteca hi ha estampat el segell de la botiga en la que el vaig adquirir en el seu dia i que, malauradament, fa molts anys que va tancar, és la de Disc-Club que hi havia al carrer Hermanos Landa (actualment de la Unió), a tocar de la Rambla Nova, de Tarragona, ciutat on vaig estudiar el batxillerat, concretament al col·legi dels "hermanos" de La Salle (vegeu aquí).

- KING CRIMSON. I Talk To The Wind. In The Court Of The Crimson King (1969).

Close To The Edge (Yes)

Demà passat, diumenge 26 d'abril, estava prevista l’actuació -posposada a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19- a Razzmatazz, una sala d’aforament mitjà de Barcelona, d’una nova reencarnació d’una banda que en el seu moment ho hauria fet, amb sold out, al mateix Palau Sant Jordi.

Em refereixo als britànics YES, un dels més representatius del fenomen conegut com a rock simfònic, el més extrem del gènere rock progressiu, o prog-rock, que va fer furor als anys 70, amb altres grups destacats com King Crimson, Genesis o Emerson, Lake & Palmer.

Un quintet liderat des dels inicis pel cantant i lletrista Jon Anderson i el baixista Chris Squire que va assolir reconeixement a partir del seu tercer LP, The Yes Album (1971), en el que es va incorporar el guitarrista Steve Howe, un talent compositiu i instrumental crucial en l’esdevenir de la banda, en substitució de l’anterior, Peter Banks.  

Un àlbum que va precedir una trilogia fonamental, constituïda per Fragile (1971), una obra en la que, desplaçant a Tony Kaye, participa per primera vegada l’extraordinari teclista de formació clàssica Rick Wakeman; Close To The Edge (1972), un dels seus emblemes i, amb un nou bateria, Alan White, en lloc de Bill Bruford, que se’n va anar a un dels seus competidors, els esmentats King Crimson i Tales From Topographics Oceans (1973), una agosarada aposta en format de doble LP amb una sola composició a cada cara, molt més ben acollida entre els seus seguidors, entre els que em contava, que per la crítica, que els va titllar de pretensiosos.

I és que el seu estil, basat en la veu de contratenor d’Anderson i els llargs desenvolupaments instrumentals en els que incorporaven elements des del jazz a la música clàssica i en els que cada integrant havia de mostrar el seu virtuosisme, i amb lletres enigmàtiques i oníriques, quan no esotèriques -al que contribuïa el disseny gràfic del famós logotip, de les caràtules, autèntiques obres d’art, i de la escenografia dels concerts, de Roger Dean- podien arribar a ser carregosos.

I no solament per als seguidors sinó també per als mateixos membres, com Rick Wakeman, qui -abandonant el grup, al que tornaria posteriorment, per iniciar una carrera en solitari de la que en cal destacar l’àlbum Journey To The Centre Of The Earth (1974), inspirat en la novel·la homònima de Juli Verne- seria substituït pel suís Patrick Moraz, qui aportaria un so proper al jazz en el següent, la publicació del qual precisament rememorava aquesta frustada gira, Relayer (1974), al meu modest criteri, el seu darrer disc d’interès, tot i què, fins al 2014, en caurien una dotzena més.

I és que, des d’aleshores, les interrupcions per donar lloc a carreres en solitari, com el de Jon Anderson, amb o sense la col·laboració d’altres artistes con Vangelis (l’ex Aphrodite’s Child i guardonat compositor de bandes sonores cinematogràfiques) o amb projectes paral·lels com el de Steve Howe amb Asia o el de Anderson, Bruford, Wakeman i Howe, amb les sigles ABWH (al no poder utilitzar la marca Yes, aleshores propietat de Squire, l’únic membre fix a totes les formacions fins a la seva mort per leucèmia el 2015, amb 67 anys) i reagrupacions, amb la entrada i sortida de músics ha estat una constant, amb casos tan insòlits com la incorporació, en substitució de Wakeman i Anderson, afectat d’un asma greu, per Greoffrey Downes i (el posteriorment afamat productor) Trevor Horn, antics components de The Buggles, els de l’efímer èxit, gràcies a la incipient MTV, Video Killed The Radio Star (1980) i encerts com el del guitarrista sud-africà Trevor Rabin, qui va participar en tres discos més a les dècades dels 80 i 90 però que no esmentaré per a que, les noves generacions de seguidors del blog que hagueu sentit tant malparlar del rock simfònic en benefici d’estils posteriors com el punk i la new wave, us  interesseu pels que us he anat esmentant en el post.

Com a CdD he triat el tema homònim de Close To The Edge, el cinquè àlbum d’estudi i primer en el que apareix el logotip de Dean amb el que tothom identifica als Yes des d’aleshores, que conté tres únics temes, And You And I i Siberian Khatru a la cara B i, seguint gairebé una norma de la banda, un extens track de 18 minuts a la A, composat per Anderson i Howe i arranjat entre tots, amb lletres críptiques inspirades en la novel·la Siddartha (1922) de Hermann Hesse i desenvolupat a mode de "suite" en quatre moviments:

1-  The Solid Time Of Change: Una introducció en bucle amb sons de la natura com l’aigua, el vent i el cant dels ocells recopilats per Anderson, seguit d’un solo de guitarra que, amb diverses variacions, serà recorrent al llarg de la composició, fins al minut tres i mig, en el que entren la veu i els cors que culminen amb la mítica tornada:

Down at the edge, round by the corner

Close to the edge, down by a river

2-    Total Mass Retain: El més curt dels quatre, caracteritzat per un canvi significatiu en la línia de baix de Squire que, de seguida, en introdueix en el següent:

3-   I Get Up I Get Down: Destaca per un tempo més lent, amb la veu d’Anderson acompanyada per les de Squire i Howe, fins al minut dotze en el que entra l’orgue de Rick Wakeman, gravat a l’església de St. Giles-without-Cripplegate de Londres

4-   Seasons Of Man: Secció final en la que es recupera el moviment inicial, una mica més accelerat, combinat amb els altres, a mode de fuga, que culmina amb un repetitiu:

  

       I Get Up, I Get Down...

...fins que la cançó s’esvaeix en els sons de la natura amb els que havia començat.

Així doncs, recomano als seguidors del blog que aprofiteu el següent quart d’hora per relaxar-vos i gaudir d’un dels millors  temes de rock simfònic de la història.

-          YES: Close To The Edge. Close To The Edge (1972).

Ghosts (Japan)

JAPAN és un grup musical britànic difícil de classificar ja que al llarg de la seva existència, entre 1974 i 1982, van experimentar un notable canvi d'estil. Així, amb els dos primers LP's, orientats cap al punk i el glam-rock, no van tenir gaire èxit arreu del mon, excepte al Japó, el que només m'explico per l'afinitat amb el nom, però a partir del tercer, Quiet Life (1979), més aproximat al synthpop imperant a la època, la cosa va canviar, iniciant una ascensió que, passant per Gentlemen Take Polaroids (1980), va tocar sostre en el definitiu Tin Drum (1981), el més aclamat de la seva discografia i reconegut, tot i què amb retard, com un dels àlbums més innovadors de la dècada dels 80, aquella en la que va fer furor un dels estils que més odio de la història de la música popular, el New Romantic, del que en van ser figura destacada els Duran Duran.

Però, com tantes vegades ha passat i s'ha comentat en aquest blog, l'èxit va comportar el desastre i la soterrada lluita d'egos entre David Sylvian (compositor principal i cantant) i Mick Karn  (baix) va esclatar fins a arrossegar a la resta, Steve Jansen (bateria) i Richard Barbieri (teclats) -Rob Dean (guitarra) ja havia plegat abans, al veure la poca transcendència que es donava al seu instrument- que, poc desprès de publicar un interessant disc en directe que també us recomano, Oil On Canvas (1983), van iniciar sengles carreres en solitari, amb resultats dispars. Barbieri segueix en actiu com a membre del grup de rock progressiu Porcupine Tree, Jansen ha participat en múltiples projectes, entre ells els Nine Horses, juntament amb Sylvian, que és a qui li ha anat millor, en aquest grup, en solitari i amb col·laboracions amb estrelles com el pianista  japonès Ryuichi Sakamoto, que es remunten a la època de la seminal Yellow Magic Orchestra i el guitarrista britànic Robert Fripp, el dels mítics King Crimson. De Dean no en he sabut mai més res mentre que de Karn he de dir que  va iniciar una carrera en solitari orientada a la música avant-garde, truncada per la seva mort de càncer el 2011, període en el que va rebre el suport dels seus ex-companys, Sylvian inclòs, el que té mèrit si tenim en conte que un intent de reunió dels quatre membres, a excepció de Dean, amb nou nom i disc homònim, Rain Tree Crow (1991), va tornar a acabar malament, al reaparèixer les friccions entre el cantant i els altres tres.

Tin Drum, un LP amb el mateix títol de la novel·la alemanya de Günter Grass, del 1959, portada al cinema per Volken Schlöndorff el 1978 i coneguda pel nom en espanyol amb que es va estrenar la pel·lícula, El tambor de hojalata, amb aquesta portada amb una imatge de Sylvian menjant sota un quadre de Mao Zedong, es caracteritza per la combinació d'un so nou, barreja d'instruments electrònics i tradicionals, i una estilitzada imatge visual per el que, en contra de la seva voluntat, ja que es consideraven una banda d’art-rock, se'ls va associar a l'esmentada escena New Romantics. És un disc en el que crida l'atenció la peculiar veu de Sylvian, qui per moments sembla voler imitar, sense aconseguir-ho, ni de lluny, a Bryan Ferry, de Roxy Music i, musicalment, la secció rítmica de Karn (amb el seu baix sense "trastes") i Jansen i els arranjaments, que combinen un ampli desplegament tecnològic amb una varietat d'influències asiàtiques, no precisament japoneses sinó arabitzants i xineses, amb un resultat ple de dramatisme, no exempt de grandiloqüència, que es manté fresc encara avui en dia.

Els temes més interessants, per a mi, son l'inicial The Art Of Parties, Talkin Drum, Visions Of China i la CdD, Ghosts, una balada pessimista amb una ombrívola i minimalista instrumentació de la que en destacaria les textures electròniques de Barbieri  i la percussió tonal, xilòfon inclòs, de Jansen.

A veure si us agrada, que cada vegada em costa més trobar coses interessants d'aquells maleïts 80´s.

- JAPAN. Ghosts. Tin Drum (1981).

Can't Get Enough (Bad Company)

Tal com us avançava en el post anterior, de les cendres dels Free en van sortir diversos projectes, entre ells el que van formar el cantant, Paul Rodgers, i el bateria Simon Kirke amb Mick Ralphs, exguitarrista de Mott The Hoople i el baixista Boz Burrell, un dels múltiples músics que han passat per les files de King Crimson, per el que els podem considerar pioners del que es coneix com a "supergrup", i que, fruit de la passió de Rodgers per les pel·lícules del far-west, van batejar amb el nom aparentment tan poc comercial de BAD COMPANY,  com el títol del film, traduït aquí com a “Pistoleros en el infierno” (Robert Benton, 1972), protagonitzat per Jeff Bridges.

Curiosament, a diferència de Free, que van haver de "picar pedra" fins aconseguir la fama amb la CdD de la setmana passada, aquests van triomfar instantàniament amb un disc de debut homònim, Bad Company (1974) que seguia l'estil "marca de la casa" amb el que intensos temes hard-blues-rock amb riff de guitarra i tornades addictives s'alternen amb balades de perfectes melodies que sembrarien la llavor del que posteriorment es coneixeria com a hard-rock melòdic o...ejem! AOR (rock orientat a adults).

Una èxit que va tenir continuïtat en mitja dotzena d'àlbums més, tot i què amb una popularitat progressivament minvant que va portar a Rodgers a abandonar el grup (al que, juntament amb el malaurat Paul Kossoff, en els seus darrers mesos de vida, tornaria en una breu i intranscendent reunificació) per iniciar una carrera en solitari així com en diverses col·laboracions com The Firm (amb Jimmy Page, ex Led Zeppelin), The Law o, com deia l'altre dia, amb les restes de Queen, el que no va impedir que els seus Bad Co. reclutessin un nou cantant i, amb el temps, anessin canviant de membres, a excepció de l'incombustible Kirke, per seguir actius fins a ben entrat el s. XXI.

Com a CdD he triat el tema, composat per Ralphs, que enceta el seu disc de debut, un LP amb vuit tracks, del que en destacaria altres com Rock Steady, Ready For Love o Movin' On. Em refereixo a Can't Get Enough, una senzilla melodia en la que la veu de Rodgers se sustenta en una línia de percussió constant i un riff de guitarra gairebé tan mític com el del divendres passat.

- BAD COMPANY. Can't Get Enough. Bad Company (1974). 

Space Oddity (David Bowie)

Fa poc vaig anar a veure la pel·lícula inaugural del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2011, Eva (Kike Maíllo, 2011), un melodrama de ciència-ficció situat en un futur no gaire llunyà (2041) però ambientat en un mon rural i nevat  amb estètica real i intimista, més pròpia dels anys 70-80 del segle XX que no de l'embolcall hi-tech comú als films del gènere.

Voldria destacar el guió, escrit amb la col·laboració del dramaturg Sergi Belbel, i el repartiment, en el que sobresurten la nena protagonista, Claudia Vega i un impagable Lluís Homar, que aporta el necessari contrapunt d'humor en el seu personatge de...(millor aneu a veure-la).

I a què ve aquest comentari cinematogràfic en un blog musical? us preguntareu. Doncs perquè hi ha una escena en la que el protagonista decideix prendre una decisió crucial ballant precisament amb la cançó que he escollit com a CdD d'avui, Space Oddity, que tracta tanmateix d’una situació de ciència-ficció.

I a mi m'ha ajudat a decidir quin tema escollir, entre les desenes que n'hi ha per triar, d'un personatge tan transcendental en la història de la música pop com es DAVID BOWIE. Conegut també com el Duc blanc, a aquest artista se'l defineix sovint com a "camaleònic, per la seva facilitat per adaptar-se als temps catalitzant totes les tendències emergents, tot i que, sobretot en els primers deu anys, va ser ell qui va marcar el camí, per contribuir a crear un estil que va marcar tota una època, conegut com a glam-rock.

Amb la col·laboració d'extraordinaris guitarristes com Mick Ronson primer, i Robert Fripp (el de King Crimson) desprès i productors, a més a més de ell mateix, com Tony Visconti i Brian Eno, va publicar un seguit de discos "imprescindibles", entre els que proposo Hunky Dory (1971) que conté la mítica Life On Mars, Aladdin Sane (1973), Heroes (1977), Scary Monsters (1980) i, per sobre de tots ells, The Rise And Fall Of ZIGGY STARDUST And The Spiders Of Mars (1972). Es aquest darrer un disc que va donar el tret de sortida a un alter ego de l'artista, que,  interpreta amb un dramatisme esglaiador el retrat d'un futur apocalíptic, a vegades des d'un huracà sonor descontrolat del que ens salven temes con Starman (la principal rival per a CdD d'avui), i sempre amb audàcia, intel·ligència, transgressió estètica, humor...i un munt de qualitats més (a les que hem d’afegir el ser un més que acceptable actor cinematogràfic), que han fet de Bowie un dels artistes fonamentals del rock.

Com, lamentablement em vaig comprometre en el seu dia a publicar una, i només una, CdD, em quedo amb el single que va suposar el seu primer èxit, el que he esmentat de la pel·lícula. Es la conversa entre la base de control terrestre i un astronauta, el Major Tom, amb problemes per fer retornar la seva nau a la Terra.

        Ground Control to Major Tom

       Ground Control to Major Tom...

- DAVID BOWIE. Space Oddity (1969).

Nghani Ki Ma Nabghi (Cheikha Rimitti)

Africana 12:

Saâdia El Ghizania, filla d’una humil família del nord d’Algèria (aleshores colònia francesa), a prop de la multicultural ciutat d’Orà, orfe des de petita, amb 15 anys es va enrolar en una troupe de músics tradicionals itinerants, on va aprendre a cantar i ballar i amb 20, tot i ser analfabeta, condició que no va perdre al llarg de la seva vida, a composar les seves pròpies cançons.

Unes composicions amb lletres sobre les condicions de vida dels pobres, l’amistat, l’amor, el sexe i l’alcohol, temes considerats inadequats per a les emissores de radio que la relegaven a la interpretació en bodes i altres esdeveniments i, amb el temps, als “garitos” del port d’Orà, on actuava (i es diu que es prostituïa) per als soldats americans destacats a la fi de la II Guerra Mundial, d’on la va treure el seu mentor, el popular músic Cheikh Mohammed Ould Ennems, per portar-la a Alger i iniciar la seva carrera discogràfica amb el nom de CHEIKHA RIMITTI.

Amb la independència d’Algèria el 1962 primer  i l’auge de l’integrisme islàmic als 90, que la va acusar de pervertida, culminat amb l’assassinat del cantant Cheb Hasni el 1994, va viure a França llargues temporades, tot i què mai va arribar a expressar-se en francès, actuant per a la immensa colònia de compatriotes residents, sense arribar a perdre el contacte amb el seu país,

Una època en la que es va fer molt popular amb un estil, barreja de  música tradicional àrab, francesa i espanyola amb la dels pastors berbers i que incita els joves a gaudir de la vida, conegut com a raï, de la que se la considera precursora (la grand mamie du raï), però que mai no ha estat reivindicada per estrelles modernes del gènere com Cheb Mami o, un conegut dels seguidors del blog, Khaled.

Durant la seva llarga carrera ha gravat gairebé 300 cassettes i 50 LP, dels que en destacaria el seminal Cheikha Remetezz Reliziana (1952) i el seu primer èxit, Charrak Gatta (1954), en el que animava les joves a perdre la virginitat, i ha actuat per tot el mon i, concretament, diverses vegades a Barcelona, on vaig tenir ocasió de veure-la en un concert a la Plaça Reial, en el marc del BAM, per les festes de la Mercè del 1998.

Sorprenentment, als 70 anys d’edat, quan es plantejava jubilar-se, va gravar el seu àlbum més conegut al mon occidental, i ho va fer a París, amb la participació des de Los Angeles, Califòrnia, d’estrelles del rock com Robert Fripp, el mític guitarrista de King Crimson, Flea, el baixista de Red Hot Chili Peppers i East Bay Ray, antic guitarrista de The Dead Kennedys.

Uns músics que, respectant humilment el compromís de la vella artista en la denúncia de les condicions de vida de les dones, tant d’Algèria com de la resta del mon, la van embolcallar amb unes contundents textures electròniques que, per coherència i fidelitat a si mateixa, van portar en algun moment a “l’àvia del raï” a renegar del disc, però que li va permetre rellançar la carrera uns anys més, en els que va editar mitja dotzena d’obres, de les que en destacaria Nouar (2000) i, gravat precisament a Orà, N’ta Goudami (2006), als pocs mesos de la publicació del qual va morir, a París, víctima d’un infart, als 83 anys.

I el resultat va ser Sidi Mansour (1994), un treball magníficament produït per Houari Talbi en el que els instrumentistes abans esmentats es complementen amb una secció de percussió, teclats i els sorprenents vents del germans Bruce i Walter Fowler, antics acompanyants de Frank Zappa, però del que en destaca la veu aspra i profunda de la “cheikha” (nom que al·ludeix a la condició de cantant i cortesana), capaç d’arribar a qualsevol cor, encara que no parli àrab.

Un àlbum amb vuit llargues tracks, amb algunes de més de 10 minuts, de les que he escollit com a CdD una composició de l’esmentat Talbi, amb lletra de la nostra diva d’avui, titulada Nghani Ki Ma Nabghi, és a dir, “Cantem tot el que podem”, la que l’inicia i convida a continuar amb la diversió.

- CHEIKHA RIMITTI. Nghani Ki Ma Nabghi. Sidi Mansour (1994). 

Nights In White Satin (The Moody Blues)

Formats el 1964 a Birmingham, Regne Unit, THE MOODY BLUES, en els inicis de la seva carrera, eren una notable banda de rhythm & blues amb escassa repercussió comercial que va assolir un cert èxit amb la versió del tema Go Now, de l'americana Bessie Banks, però sense gaire continuïtat, motiu per el que alguns membres com el baixista Clint Warwick i  el guitarrista Denny Laine (qui, uns anys després s'incorporaria als Wings de Paul McCartney), van abandonar la formació, donant entrada a dos personatges fonamentals en l'esdevenir del grup, el guitarrista i cantant Justin Hayward i el baixista John Lodge, amb un canvi radical en els plantejaments musicals, abraçant la psicodèlia, el prog-rock i els sons orquestrals.
Els nouvinguts i la resta de membres fundacionals, el cantant i harmonicista Ray Thomas, el teclista, i pioner del "mellotron", Mike Pinder i el bateria Graeme Edge, van aprofitar una d'aquelles ocasions que se't presenten un cop a la vida, quan van saber convèncer els directius de Decca Records d'abandonar la idea d'arranjar una versió rock de la Simfonia número 9 en Mi menor, Opus 95 (o del Nou Mon) de Antonin Dvorák amb la intenció de promocionar els nous tocadiscos estereofònics acabats de sortir al mercat, per gravar el seu propi material, concretament un disc conceptual sobre un dia arquetípic, del matí al vespre, que s'acabaria titulant Days Of Future Passed (1967), acompanyats per la London Festival Orchestra, dirigida per Peter Knight i produït per Tony Clarke.

Un àlbum que va obrir nou camins al rock experimental anglès, seguit en el seu moment per grups com Deep Purple, amb el Concerto For Group And Orchestra (1970) o Procol Harum, With The Edmonton Symphony Orchestra (1972) i font d'inspiració per a posteriors bandes de "rock simfònic" com Genesis, King Crimson o Yes.

Un disc l'èxit incommensurable del qual els va permetre gravar-ne mitja dotzena més, amb un ritme tan frenètic que va comportar tensions entre els membres que van requerir d'un període de descans que, allargat fins als cinc anys, van aprofitar per dur a terme projectes individuals, l'únic remarcable dels quals fou la col·laboració de Hayward i Lodge amb el resultat del notable Blue Jays (1975), fins a la seva reagrupació, el 1977, per gravar-ne una altra mitja, el darrer dels quals l'any 2003, dirigits als seus incondicionals en una època en la que els gustos del públic, que els titllava d'autèntics "dinosaures", anaven per un altre camí.

Days Of Future Passed, dividit en set tracks, tanmateix subdividits en diverses parts, és una obra pionera que donaria el tret de sortida del rock simfònic i progressiu, tant per la fusió del rock psicodèlic amb la música orquestral, tot i què la orquestra va gravar les seves pistes independentment del grup, amb qui mai no va arribar a coincidir a l'estudi, com per l'aspecte conceptual, al recórrer de manera gairebé cinematogràfica un dia qualsevol d'una persona comuna, des de l'alba al crepuscle, repartint-se les tasques compositives entre tots els membres, cada un dels quals canta la seva part. Així, l'inici del dia The Day Begins, és obra de G. Edge; el matí, Another Morning, de R. Thomas; el migdia, Lunch Break: Peak Hour, de J. Lodge;  el capvespre, Evening: The Sunset, de M. Pinder i, els millors temes del disc, escrits i cantats pel veritable líder dels “Moodies”,  J. Hayward,  la tarda, Forever Afternoon i la nit, Nights In White Satin, la CdD.

La cançó més coneguda de la banda, iniciada pel baix de Lodge i la bateria de Edge, als que se suma el “mellotron” de Pinder, preludi d'un seguit d'harmonies vocals i, amb un breu interludi de flauta de Thomas, la majestuosa orquestració de Knight embolcallant la veu de Hayward, qui la va composar als 19 anys per descriure un desengany amorós, al poc d'haver rebut com a regal uns llençols de setí blancs i convertida en la més representativa d'un disc, etiquetat per molts de grandiloqüent,  que em va entusiasmar tant en el seu moment com cada vegada que el torno a posar, en format vinil i molt ben conservat, al l'equip hi-fi de casa, com s'ha d'escoltar.

- THE MOODY BLUES. Nights In White Satin. Days Of Future Passed (1967).

Earth's Daughter (Màquina!)

L'encertant de la endevinalla de la CdD anterior ha sol·licitat un tema de rock català d'una determinada època, la del començament dels anys 70, deixant al meu criteri el que volgués, i no he trigat ni un segon a decidir-ho.

El cas es que es tracta dels anys en els que jo estudiava intern en un col·legi religiós (vegeu aquí), la (relativament) rígida normativa del qual es veia alterada els diumenges al matí, quan la sala d'estudi, gràcies a la benevolència del "hermano prefecto", es convertia en sala de música. I es allí, seguidors del blog, on va començar aquesta afició meva, que encara perdura.

I va succeir un dia que el tocadiscos estava monopolitzat per uns alumnes més grans que no paraven de posar, una i un altra vegada, el doble LP del Grup de Folk (del que van sortir   gent com Pau Riba, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Mª del Mar Bonet u Ovidi Montllor etc.), mentre nosaltres frisàvem per escoltar els nostres EP (singles) de The Beatles, Jimi Hendrix o The Doors...però vet aquí que vàrem trobar una escletxa per on col·locar el disc dels protagonistes d'avui: i es que resultava que dos membres del Grup de Folk, integrants tanmateix de la banda d'acompanyament de Sisa, havien abandonat el col·lectiu per formar un altre projecte, no cal dir que, per a nosaltres, molt més interessant.

Un era Jordi Batiste, baixista i cantant, autor de les lletres, així com de les caràtules dels discos, la escenografia dels concerts etc, en fi, un autèntic artista. L'altre, Enric Herrera, tocava el piano i l'òrgan Hammond tan característic del moment, i era el compositor principal i arreglista del grup. I el cas fou que aquestes dues personalitats tan dispars i aparentment incompatibles per espectacular i comercial l'un i tècnic rigorós amb tendència a la experimentació l'altre, van confluir en un estil màgic  i únic que els distingiria d'altres propostes de la època, com els Om que van gravar el mític Dioptria (1970) de Pau Riba, Música Dispersa, Fusioon o la Orquestra Mirasol de Xavier Batllés i Victor Ammann, en un moment en que només un altre grup underground de la península destacava per la seva originalitat, els sevillans Smash.

Estem parlant dels MÀQUINA! (així, amb el signe d'exclamació que 40 anys després recuperarien els MiNE!), en actiu des del 1968 al 1972 en que, després de múltiples canvis en la formació, sigui per la incorporació d’algun membre al servei militar obligatori o per desavinences entre ells, van evolucionar des del rock psicodèlic que em va captivar, amb el sumatori de pop, soul, funk i blues, fins a una mena de jazz-rock que sembla que no em va avorrir només a mi sinó a la majoria dels seus fans inicials. En aquest temps van gravar uns quants EP i dos LP, Why? (1970), un àlbum amb quatre temes, dels que destacava el tema homònim, de 25 minuts de durada i amb una portada amb un croissant i un rellotge de butxaca  que va entusiasmar el mateix Salvador Dalí i el doble LP En Directo (1972),  gravat al Casino L'Aliança, del Poble Nou.

 I després va venir la disbauxa, Jordi Batiste va formar amb Josep Mª (Ia) Clúa el duo Ia & Batiste i va continuar en solitari amb el nom de Rocky Muntanyola, Josep Mª Vilaseca (Tapi) va formar Tapiman i Enric Herrera, amb alguns exmembres de Màquina! com el posteriorment afamat baixista Carles Benavent, va liderar Música Urbana, una posterior escissió de la qual, a l'aixopluc de la seminal productora Zeleste, la del carrer Argenteria (abans Platería), va fundar la Orquestra Plateria, un dels vaixells insígnia de l'anomenat Rock Laietà. Des de fa uns anys Jordi Batiste col·labora amb Gerard Quinatana, ex-Sopa de Cabra, en el projecte Els miralls trencats, una recuparació actualitzada de la obra de Bob Dylan.

Com us podeu imaginar, la CdD es el tema pel que ens barallavem a la sala d'estudi/música dels "hermanos", el segon EP del grup, el màxim exponent del rock progressiu de per aquí, amb uns aires que em recorden a King Crimson però, sobretot (serà pel Hammond de Herrera?) a Brian Auger i en el que destaquen tanmateix les qualitats vocals de Batiste...o es en David Bowie qui canta?

- MÀQUINA!. Earth's Daughter (1969).

In-A-Gadda-Da-Vida (Iron Butterfly)

La cançó que he triat com a CdD d'avui em va causar un gran impacte, i no només a mi. Penso que el mateix li va passar a una gran part dels adolescents interessats en la música i la cultura pop-rock a finals dels anys 60.

I es que no s'havia vist mai una peça que durés 17 minuts, de fet ocupa tota la cara B del segon disc de la banda de San Diego (Califòrnia, USA) IRON BUTTERFLY per la que sempre seran recordats, malgrat que la resta del disc i de la seva escassa obra, mescla de soul-metal-psicodèlia-pop-rock, es prou interessant.

Desprès en van venir altres, com els Rare Earth amb la versió del tema de Smokey Robinson Get Ready i tota la munió de grups de rock simfònic com Yes, King Crimson...fins i tot van haver temes que ocupaven les dues cares del LP, com Tubular Bells, de Mike Oldfield o Thick As A Brick, de Jethro Tull, però cap d'ells em va impressionar tant com els primers.

Es una cançó caòtica en la que els quatre instruments clàssics del rock, guitarra, baix, bateria i òrgan, creen una atmosfera demolidora, un clímax d'eufòria tàntrica (i àcida!) que et deixa obnubilat. Sobre una línia d'orgue d'influència oriental que ens recorda al de The Doors, la guitarra i el baix utilitzen l'arxiconegut riff que fa de fil conductor de tot el tema, amb una breu part cantada a l'inici i al final ("In-A-Gadda-Da-Vida, honey, don't you know that I love you?..."), amb els corresponents "solos" instrumentals típics de la època, dels que destaca el de bateria, probablement el més famós de la història del rock i que tant va i influir en grups posteriors com Deep Purple o Led Zeppelin.

Per als que es preguntin a què ve aquest nom tan extravagant, la resposta es ben simple. Tot va ser producte d'un malentès fruit dels excessos lisèrgics típics d'aquella generació de músics aventurers que van marcar el camí de la psicodèlia al hard-rock. Es diu que un dia va arribar a l'estudi el bateria Ron Bushy  i el cantant i teclista Doug Ingle, ben col·locat per una barreja d'alcohol i LSD , li va dir el títol del tema que acabava de composar, In The Garden Of Eden, però la seva vocalització incoherent va ser transcrita fonèticament per Bushy i així va acabar sent coneguda com In-A-Gadda-Da-Vida.

A continuació podeu escoltar el tema sencer i, per als poc valents o els que pensin que això d'avui pot ser una "innocentada", afegeixo la versió reduïda del single, evidentment molt menys interessant.

- IRON BUTTERFLY. In-A-Gadda-Da-Vida. In-A-Gadda-Da-Vida (1968).

You Can Call Me Al (Paul Simon)

 

En el post del divendres passat (vegeu aquí) us avançava que aquesta setmana revisaríem la carrera en solitari de PAUL SIMON a partir de la dissolució del duet Simon & Garfunkel en el que, us en recordareu, comentava l'actitud poc desitjable del primer en els concerts, opinió que, si seguiu llegint, trobareu justificada més endavant.

Una carrera que va començar acceptablement bé amb discos com l'homònim Paul Simon (1972), enregistrat a Kingston, Jamaica, amb la participació de músics de les bandes de Jimmy Cliff i Toots & The Maytals, amb el conegut tema Mother And Child Reunion; There Goes Rhymin' Simon (1973) aquest als estudis Muscle Shoals de Alabama, amb l'ajut dels mites del rhythm & blues Allen Toussaint i Quincy Jones, amb un altre hit conegut, Kodachrome; i, en ple divorci de la seva primera dona, Peggy Harper, Still Crazy After All These Years (1975), en el que s'escolta la veu de Garfunkel en un tema, per patir una davallada en els següents, One-Trick Pony (1979), banda sonora de la fracassada pel·lícula en la que figurava com a guionista i actor i Hearts And Bones (1983), en el que es reflexa el mal tràngol que li va suposar el tempestuós segon divorci, només nou mesos després de casar-se amb l'actriu Carrie Fisher, la famosa princesa Leia de la nissaga Star Wars.

Una crisi personal i professional que superaria amb el que ha estat l'àlbum més aclamat de la seva discografia com a solista, Graceland (1986), amb un enorme impacte, fruit de la fusió de ritmes sud-africans amb el pop, que donaria el tret de sortida al fenomen world music, filó que miraria d'explotar en el següent, The Rhythm Of The Saints (1990), amb apropaments a la música camerunesa i brasilera, a la presentació del qual a Barcelona vaig tenir l'ocasió d'assistir i comprovar el que us deia, una nul·la intenció d'empatitzar amb el seus seguidors, amb una actitud tan "borde" com només he vist (o, millor, patit) en dos altres concerts, el primer de Bob Dylan a casa nostra, al Miniestadi del FC Barcelona, el 1984, i un de Van Morrison al Poble Espanyol de Montjuïc el 1999.

Uns cims que el de Nova York no ha tornat a assolir en una extensa carrera artística de més de 60 anys en la que ha anat encadenat gires amb músics amics com l’esmentat Dylan, Brian Wilson (l'ex Beach Boys) o el mateix Art Garfunkel, amb gravacions que superen les dues dotzenes de títols, -alternat fracassos com Songs For The Capelman (1997), per al musical de Broadway The Capelman, amb encerts, com l'experimental Stranger To Stranger (2016), en el que participa Roy Halee, l'antic productor de la època Simon & Garfunkel-, la darrera de les quals ha estat el recent Seven Psalms (2023), en el que col·labora breument la seva tercera esposa des del 1992, Edie Brickell, 24 anys més jove, que sembla haver aportat estabilitat a la seva existència.

Com a CdD he triat, esclar, un tema de l'aclamat Graceland, el disc enregistrat majoritàriament a Johannesburg -motiu pel que va ser injustament acusat de trencar el boicot cultural pel tema de l'apartheid al govern de Sudàfrica- amb la participació de músic locals com Hugh Masekela, en el que, amb clares influències d'artistes com Johnny Clegg, mescla eclècticament el pop (amb la col·laboració dels seus ídols, The Everly Brothers), amb ritmes del sud profund dels USA com el tex-mex i el zydeco (amb l'ajut de la cantant Linda Ronstadt i el grup Los Lobos, amb els que tindria algun conflicte pels drets d'autor) amb altres, i d'aquí la novedosa transgressió, com l'isicathamiya i el mbaganga, amb el resultat que tot coneixem.

Un àlbum, produït per l'esmentat Roy Halee, farcit de cançons que han esdevingut clàssiques com la inicial, The Boy In The Bubble, l'homònima Graceland, Diamonds On The Soles Of The Shoes o la escollida per escoltar avui, You Can Call Me Al, un tema en el que s'acompanya d'una quinzena d'instrumentistes, amb el guitarrista sudafricà Ray Phiri o l'americà Adrian Belew (ex King Crimson) o el trompetista Randy Brecker (ex Blood, Sweet & Tears i The Brecker Brothers) entre altres, en el que emfatitza el poder de l'amistat.

- PAUL SIMON. You Can Call Me Al. Graceland (1986).

En el lago (Triana)

Alguns, com els Smash, ho van intentar abans i, molts altres, com Alameda, Medina Azahara, Guadalquivir i els mateixos Veneno, ho van fer desprès, però ningú com TRIANA va saber fusionar el flamenc amb el rock progressiu que dominava la escena anglosaxona a meitat dels anys 70, amb Pink Floyd i King Crimson al capdavant.

Aquest trio d'andalussos, format per Jesús De la Rosa Luque (compositor, cantant i teclats), Eduardo Rodríguez Rodway (guitarra espanyola, que no elèctrica) i Juan José Palacios "Tele" (bateria i percussió) va gravar un EP, produït per Teddy Bautista (el líder de Los Canarios), amb el tema Luminosa mañana,  que va cridar l'atenció del polifacètic Gonzalo García Pelayo (ara d'actualitat per la pel·lícula que tracta de la seva vida com a cap del clan Los Pelayos), que els va gravar i produir als estudis Gong-Movieplay, tres discos que han passat a la història, Triana, més conegut pels seus seguidors, en base a la mítica portada il·lustrada per Máximo Moreno, com El Patio  (1974), Hijos del agobio (1977) i Sombra y luz (1979), on van anant evolucionant cap a una música cada vegada més experimental i complexa, molt ben rebuda per la crítica i la joventut  en un context social molt il·lusionant de la història d'Espanya (poc ens imaginàvem que la democràcia portaria associat el càncer de la corrupció!) fins a convertir-se en un autèntic fenomen de masses.

Però el destí els n'hi tenia una de preparada i el 1983, un accident de circulació va acabar amb la vida de Jesús de la Rosa i amb la formació clàssica d'una banda que, amb altres components, va intentar continuar la carrera amb més pena que glòria. Uns anys després, el 2002, va morir "Tele", crec entendre que per un aneurisma aòrtic.

Per a mi El Patio és un dels àlbums de debut més impressionants i fins i tot un dels millors discos espanyols de la història. De les set cançons, concentrades en els minsos 38 minuts propis d'un LP de vinil, en destaquen dues, la inicial Abre la puerta i la que he escollit com a CdD, En el lago.

És un tema iniciat amb un gong i unes suaus notes d'orgue per acabar amb una fenomenal tempesta elèctrica i amb una lletra a la que alguns han buscat la evocació d'un viatge lisèrgic ("con la intención de conocer algo nuevo...") i altres un caire més polític per les ànsies de llibertat ("el pájaro blanco echó a volar...en busca de una estrella fugaz") però que funciona perfectament com un bonic poema amb una melodia encisadora, com podeu comprovar si en feu una escolta reflexiva i serena: 

Ayer tarde junto al lago fuí

con la intención de conocer algo nuevo.

Nos reunimos allí

y todo empezó a surgir como un sueño.

Creo recordar que por la noche

el pájaro blanco echó a volar

en nuestros corazones

en busca de una estrella fugaz

Vimos junto el amanecer

y el lago reflejó nuestros sueños.

Y en silencio fuimos a caer

junto al gran monte aquel

que nos dió el amor.

No puedo negar que me hizo daño,

que mi corazón huyó de tí.

Has de ser como la mañana

el día que te conocí.

Creo recordar que por la noche...

- TRIANA. En el lago. El Patio (1974).