Tal com us avançava en el post anterior, de les cendres dels Free
en van sortir diversos projectes, entre ells el que van formar el cantant, Paul
Rodgers, i el bateria Simon Kirke amb Mick Ralphs,
exguitarrista de Mott The Hoople i el baixista Boz Burrell, un
dels múltiples músics que han passat per les files de King Crimson, per
el que els podem considerar pioners del que es coneix com a
"supergrup", i que, fruit de la passió de Rodgers per les pel·lícules
del far-west, van batejar amb el nom aparentment tan poc comercial de BAD
COMPANY, com el títol del film, traduït aquí com a “Pistoleros
en el infierno” (Robert Benton, 1972), protagonitzat per Jeff Bridges.
Curiosament, a diferència de Free, que van haver de "picar pedra"
fins aconseguir la fama amb la CdD de la setmana passada, aquests van triomfar
instantàniament amb un disc de debut homònim, Bad Company (1974) que
seguia l'estil "marca de la casa" amb el que intensos temes hard-blues-rock
amb riff de guitarra i tornades addictives s'alternen amb balades de
perfectes melodies que sembrarien la llavor del que posteriorment es coneixeria
com a hard-rock melòdic o...ejem! AOR (rock orientat a adults).
Una èxit que va tenir continuïtat en mitja dotzena d'àlbums més, tot i què
amb una popularitat progressivament minvant que va portar a Rodgers a abandonar
el grup (al que, juntament amb el malaurat Paul Kossoff, en els seus
darrers mesos de vida, tornaria en una breu i intranscendent reunificació) per
iniciar una carrera en solitari així com en diverses col·laboracions com The
Firm (amb Jimmy Page, ex Led Zeppelin), The Law o, com
deia l'altre dia, amb les restes de Queen, el que no va impedir que els
seus Bad Co. reclutessin un nou cantant i, amb el temps, anessin canviant de
membres, a excepció de l'incombustible Kirke, per seguir actius fins a ben
entrat el s. XXI.
Com a CdD he triat el tema, composat per Ralphs, que enceta el seu disc de
debut, un LP amb vuit tracks, del que en destacaria altres com Rock
Steady, Ready For Love o Movin' On. Em refereixo a Can't Get
Enough, una senzilla melodia en la que la veu de Rodgers se sustenta en una
línia de percussió constant i un riff de guitarra gairebé tan mític com
el del divendres passat.
- BAD COMPANY. Can't Get Enough. Bad Company (1974).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada