No Thirds (Mary Timony)

 

La publicació de Untame The Tiger (2024), gairebé 20 anys després del darrer àlbum de la discografia en solitari de MARY TIMONY, m'ha decidit a dedicar-li el post d'avui.

Una carrera que l'aleshores estudiant de guitarra a la Duke Ellington School of Arts de Georgetown, Washington DC, (i posteriorment llicenciada en Filologia Anglesa per la Universitat de Boston, Massachusetts) va encetar al començament dels anys 90 amb grups com Autoclave o Helium, a la que seguirien quatre LP en solitari, Mountains (2000), The Golden Dove (2002), Ex Hex (2005) i, acreditat a la Mary Timony Band, The Shapes We Make (2007), a partir del qual iniciaria un seguit de participacions en grups com Pow Wow, Soft Power, Wild Flag, una mena de "supergrup" amb membres de Sleater-Kinney i altres, Ex Hex (com el nom del seu tercer disc) o Hammered Hulls i col·laboracions amb músics "coneguts" nostres com Carrie Brownstein (de les esmentades Sleater-Kinney) o Stephin Merritt (de The Magnetic Fields), activitats que compagina amb la de professora de guitarra, convertint-se en una autèntica institució a la seva ciutat natal.

I a mi, que reconec haver escoltat alguna cosa però sense prestar-hi gaire atenció de Wild Flag i Ex Hex, Untame The Tiger m'ha agradat molt. Un àlbum amb nou tracks composades per la cantautora i guitarrista, qui exerceix de co-productora, per a l'enregistrament del qual ha comptat amb la participació de músics com Dave Mattacks, el bateria de la mítica banda britànica Fairport Convention, o Dave Fridmann, el baixista de Mercury Rev i productor de múltiples "coneguts" més com The Flaming Lips, The Delgados, Tame Impala o Weezer, amb els quals la qualitat tècnica estava més que garantida.

Un disc composat en un moment especialment difícil de la seva vida, en la que, a una ruptura sentimental s'hi va afegir, en pocs mesos, la mort dels seus pares, tristesa a la que s'enfronta de manera animada en base a unes memorables, tot i que senzilles, melodies, banyades en un paisatge sonor divers, des del folk al garage, l’indie i el psych-rock, en el que predomina la seva expressiva guitarra, en la que utilitza afinacions alternatives, i la veu, intensa, al temps que vulnerable.

Com a CdD he triat la que l'enceta, No Thirds, un himne a la resiliència, una reflexió sobre el que significa perdre-ho tot i haver de continuar malgrat la sensació restant de buit i incertesa, i amb un riff de guitarra que us deixarà hipnotitzats, del que podeu gaudir en la versió original del disc i en un directe, per allò de... (ja ho sabeu, esforçats seguidors del blog).

- MARY TIMONY. No Thirds. Untame The Tiger (2024).

In The Year 2525 (Zager & Evans)

 

Els seguidors del blog més primmirats em direu que l'any que figura al títol de la CdD d'avui no coincideix amb el que acabem de començar però, en el meu parer, la coincidència de tres de les quatre xifres, l'alta probabilitat de que jo no estigui aquí l'any 2525 per escriure'l i la vigència del tema del que parla son motius més que justificats per avançar la publicació d’aquest post. Total, que son cinc segles en la història de la humanitat?

Es tracta d'una cançó, In The Year 2525, composada el 1964 però no publicada fins al 1968, per Rick Evans, qui, acompanyat del també cantant i guitarrista Danny Zager, integrava el duo ZAGER & EVANS, que va gaudir d'una gran popularitat quan es va reeditar a l'any següent, coincidint amb arribada de l'home a la Lluna.

Amb una lletra de contingut post-apocalíptic en la que ens prevé dels perills que les innovacions tecnològiques poden representar per a la raça humana, anticipant-se més de mig segle a les distòpies que estan ara tan en voga, situa l'inici dels mals auguris aquest conegut any twenty five-twenty five, ("si l'home està viu i la dona sobreviu..."), per avançar cronològicament al 3535 ("no t'hauràs de preocupar per dir la veritat i no dir mentides..."), al 4545 ("no necessitaràs ni les dents ni els ulls...") i així, de mal en pitjor fins al 9595 ("em pregunto si l'home seguirà viu: s'ha endut tot el que la Terra li pot donar i no li ha retornat res...") fins que, arribats al 10.000 ("l'home ha plorat un bilió de llàgrimes per quelcom que no mai no ha sabut i el seu reialme ha acabat"), s'entreveu un bri d'esperança quan, en els darrers versos diu: "la brillantor de les estrelles llunyanes en la nit eterna ens indica que potser només ha estat un ahir", insinuant un cicle en bucle en forma de naixement-mort-renaixement per a la humanitat.

Una cançó l'èxit de la qual, acompanyats del bateria Dave Trupp, el baixista Mark Dalton i de The Odessa Symphony, amb arranjaments de Bobby Christian, els va empènyer a enregistrat tot un LP, subtitulat com 2525 (Exordium and Terminus) (1969), que ve a dir “Principi i final”, produït per Ted Daryll i amb 10 tracks del visionari Evans, del que no en va sortir cap altre hit, esdevenint el paradigma del que es coneix com a "one hit wonder", i que suposaria el trencament del duo, que no de la seva amistat, seguint aquest més o menys lligat al mon de la música fins a la seva mort l'any 2018, i amb un profitós taller de construcció de guitarres personalitzades (Zager Guitars) a la seva Lincoln, Nebraska, natal, l'altre.

- ZAGER & EVANS. In The Year 2525. 2525 (Exordium and Terminus) (1969).

Like A Rolling Stone (The Jimi Hendrix Experience/The Rolling Stones)

 

Dylan Covers-9:

Amb el post d’avui acabem aquest, una vegada més des del punt de vista global, nefast any 2024, però no la sèrie dedicada a versions de BOB DYLAN interpretades per “coneguts” del blog, la durada de la qual és, ara per ara, indefinida.

Així que seguim amb la mítica Like A Rolling Stone, tema que va ser CdD en el seu dia (vegeu aquí), per el que obviarem la versió original de l'autor i passarem directament no a una sinó a dues interpretacions a càrrec de sengles icones de la història del rock.

La primera és la que van tocar uns, aleshores desconeguts als USA, el seu país, THE JIMI HENDRIX EXPERIENCE a la primera, i única, edició del Festival de Monterey (Califòrnia), recollida al disc, publicat uns anys després, Jimi Plays Monterey (1986), remasteritzat i reeditat de nou com Live At Monterey (2007), enregistrat en directe -així com la pel·lícula Monterey International Pop Festival (1970), dirigida per encàrrec de la organització per D.A. Pennebaker- el dia 18 de juny de 1967, l’any del conegut com a “Summer of Love”.

Un concert en el que, a més a més de la CdD d’avui, conté la millor interpretació que fes mai d'un dels temes preferits de la meva vida, i CdD en el seu dia, Hey Joe (aquí), però que va passar a les hemeroteques per la que el finalitza, Wild Thing, en la que el malaurat guitarrista, després de simular fer-li l'amor, acaba calant foc i destrossant la seva Fender Stratocaster (aquí).

Com podreu apreciar, el característic so de la guitarra elèctrica i l'apassionada veu del de Seattle afegeixen una intensitat i una emoció a la cançó que amplifiquen el sentiment de desolació i pèrdua d’aquesta crítica social i, al mateix temps, reflexió sobre la identitat i vulnerabilitat humanes.

I la segona és la que va resultar ser el single més promocionat del Stripped (1995), el sisè àlbum en directe de THE ROLLING STONES però que, a diferència dels anteriors, inclou sis temes gravats en locals de petit aforament durant la gira per grans estadis Voodoo Lounge Tour (1994) i vuit de versions acústiques en estudi (tot i que no exactament unplugged) d'altres més o menys coneguts de la seva discografia. Un enregistrament que es publicaria anys després en una edició ampliada, en diferents formats com vinil, CD i DVD/Blu-ray, amb l’afegit de més temes, una pel·lícula i un llibret amb múltiples fotografies, amb el títol de Totally Stripped (2016), només apte per a butxaques de fans incondicionals.

Amb aquesta versió, de la que en destacaria la interpretació de Mick Jagger a l’harmònica, “Ses Satàniques Majestats” trencaven la resistència a fer una cosa a la que estaven predestinats, ja que tant el seu nom com a banda com el de la cançó de Dylan, a qui al final Keith Richards dedica un sentit “Thank you, Bob”, s’inspiren en el d'una composició mítica, Rollin’ Stone, (i aquí) del seu admirat bluesman Muddy Waters.

-  THE JIMI HENDRIX EXPERIENCE/THE ROLLING STONES. Like A Rolling Stone. Jimi Plays Monterey (1986)/Stripped (1995).

Our Hometown Boy (The Hard Quartet)

Berman/Malkmus-6:

Poc em pensava jo quan vaig publicar el darrer post de la sèrie "a propòsit de" David Berman i Stephen Malkmus (vegeu aquí) que tres anys i mig després la reobriria amb aquest sisè d'avui, però la ocasió penso que s'ho val.

I és que, fa només un parell de mesos, el supervivent dels seminals Silver Jews ens ha sorprès, literalment, ja que el projecte s'havia mantingut en absolut secret, amb la publicació del disc homònim de debut de THE HARD QUARTET, formació que completen Matt Sweeney, que havia participat en la gravació del Traditional Techniques (2020), el disc de l'esmentat article; Emmett Kelly qui s'alterna amb els altres dos en les tasques de cantant, guitarrista i baixista, i el bateria australià Jim White. Tots ells amb extenses carreres amb diferents grups així com, en el cas dels tres darrers, acompanyant a altres artistes, fins al punt d'haver sigut qualificats com a "supergrup", etiqueta que Malkmus rebutja de ple, afirmant que es tracta simplement d'una banda en la que cada membre aporta el seu talent.

A The Hard Quartet (2024), un disc amb 15 tracks en gairebé una hora de durada, els quatre experimentats músics ens ofereixen una fusió d'estils com pop, punk, psych i folk-rock, en els que l'ex Pavement, que carrega amb la màxima autoria, tant compositiva com vocal, sembla voler recuperar el desenfadat encant dels inicis de la seva carrera, el que queda palès a la seqüenciada en segon lloc, Earth Hater (vegeu aquí), sense desmerèixer les dels seus col·legues, com la tercera, Rio's Song, obra de Sweeney, al videoclip de la qual (vegeu aquí), dirigit per  Jared Sherbert, es recrea, fotograma a fotograma el de Waiting On A Friend de The Rolling Stones (i aquí), enregistrat a la porta de l'edifici que apareix a la caràtula del Physical Graffiti (1975) de Led Zeppelin, o la quarta, Our Hometown Boy, una preciosa melodia power-pop de Kelly que no desentonaria a la discografia dels nostres, seus i meus, admirats Big Star i que, finalment i després de rumiar-m'ho molt, he triat com a CdD d'avui.

- THE HARD QUARTET. Our Hometown Boy. The Hard Quartet (2024).

 

Ladykillers (Lush)

 

La recent publicació de la traducció al castellà de Cruzando los dedos, el llibre de memòries, editat fa un parell d’anys, de Miki Berenyi, a la primera part del qual relata la seva infantesa a Londres, filla d’un hongarès i una japonesa, amb la separació dels quals va passar a viure amb el pare, faldiller empedreït, i una àvia de la que en va patir abusos sexuals (ho heu entès bé) i, a la segona, la seva experiència en el mon del pop independent britànic dels anys 90 del segle XX com a cantant i guitarrista de LUSH, m’ha inspirat la CdD d’avui.

Una banda creada a Londres a finals de la dècada dels anys 80 del s. XX per Berenyi, cantant principal i guitarrista i la seva amiga Emma Anderson, amb les mateixes tasques, completada pel bateria Chris Acland i el baixista Phil King, que havia substituït a l’inicial Steve Rippon, amb un estil que cavalcava entre el dream-pop i el shoegaze, en una escena aleshores dominada per coneguts d’aquest blog com My Bloody Valentine o Ride, que va obtenir molt bona acollida amb els seus tres primers EP, editats posteriorment en format LP amb el títol de Gala (1990).

I així, de la mà de la prestigiosa discogràfica 4AD, van publicar Spooky (1992), amb un reconeixement per sota de l’esperat, tot i contenir hits com Nothing Natural o For Love, potser per oferir un so molt similar al dels Cocteau Twins, el grup del productor del disc, Robin Guthrie, el mateix que va passar amb el següent, enregistrat caòticament amb diversos productors i estudis, Split (1994), el de Hypocrite i Desire Lines.

Uns resultats que provocarien inevitables tensions entre els membres i presagiaven el pitjor quan, amb un canvi de registre cap a l’estil predominant del moment, el brit pop, van assolir el cim amb Lovelife (1996), amb una producció molt més nítida i deslliurada d’efectes per part de Peter Barlett, el seu enginyer de so dels directes.

Un àlbum amb 12 tracks agredolces en les que Anderson i Berenyi, les dues liders, es reparteixen l’autoria, de les destacaria algunes com 500 (Shake Baby Shake) i Single Girl, de la primera, i Ciao!, interpretada en forma de duet amb un altre conegut nostre, Jarvis Cocker, de Pulp, o Ladykillers, la CdD d’avui, de la segona, ara d’actualitat literària a casa nostra per la publicació de la traducció de Fingers Crossed (2022) que esmentava a l’inici del post.

Però, quan finalment les coses començaven a anar-los de cara, el sobtat suïcidi de Acland, el bateria que havia estat per un temps parella de Berenyi, va comportar la seva dissolució, a partir de la qual els membres de la banda van compaginar feines diverses en el món de la industria musical, fins que l’any 2015, amb la incorporació de Justin Welch, de Elastica, es van reagrupar per un breu període, que van aprofitar per llançar un més que acceptable EP, Blind Spot (2016).

A continuació podeu gaudir de la CdD, en la que, en un to sarcàstic, Berenyi denuncia, anys abans de que el tema es posés de moda, l’actitud masclista inapropiada d’un músic de rock (el nom del qual m’estalvio però que podeu trobar a les xarxes) envers les dones, siguin col·legues, com ella mateixa o, majoritàriament, seguidores (les conegudes “groupies”) i, si teniu interès per aquest interessant, tot i que efímer, projecte, us podeu fer amb el doble LP recopilatori Ciao! Best Of Lush (2001)...i potser desprès anireu a per la resta.

-          LUSH. Ladykillers. Lovelife (1996).

Help! (The Beatles)

 

A 48 hores del dia del 44 Aniversari de l'assassinat de John Lennon ens saltarem una vegada més la norma de no publicar en divendres festius a casa nostra per tal de retre-li homenatge amb la CdD d'avui.

I ho farem amb el tema homònim de l'LP Help! (1965), el cinquè de THE BEATLES, les set cançons de la cara A del qual van formar part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom, la segona protagonitzada pels Fab Four després de A Hard Day's Night (1964), totes dues dirigides per Richard Lester, amb set més en una cara B més anodina amb la excepció d'una de les seves composicions més llegendàries, Yesterday.

Un disc menor dintre de la seva discografia però en el que es comencen a percebre innovacions, tant en l'ús de noves tècniques d'enregistrament i d'instruments com els pedals, la flauta, el piano elèctric o un quartet de corda, arranjat, és clar, per George Martin, el productor; com en la composició, influenciada pel consum de substàncies com el cànnabis (al que els va introduir el mateix Bob Dylan) o l'LSD, palès en temes com You've Got To Hide Your Love Away o Ticket To Ride i avantsala del que vindria amb el següent, (vegeu aquí) el memorable Rubber Soul (1965).

John Lennon, co-autor principal del tema, acreditat com era norma a Lennon-McCartney, va reconèixer temps després que Help!, així com Strawberry Fields Forever, el primer post de la "Cançó del Divendres" (aquí), eren, per la seva honestedat, els seus preferits, de tal manera que aquell, inicialment previst enregistrar en un tempo més lent, ve a representat un crit, probablement inconscient, d'ajuda davant d'una situació que se'ls estava escapant de les mans degut a l'èxit sobtat del quartet de Liverpool.

Una cançó extremadament comercial en l'aspecte musical, fins al punt de desencadenar la histèria de gairebé 60.000 fans, sota l'atenta mirada de preocupació de Brian Epstein, el seu mànager, al mític concert del dia 15 d'agost de 1965 al Shea Stadium de New York (i aquí), però sorprenentment madura en el que fa a la lletra, com podeu comprovar a la irresistible tornada en la que Lennon demana: "Ajuda'm si pots, em sento deprimit, i agraeixo que estiguis a prop, ajuda'm a tornar a tocar de peus a terra, si us plau, ajuda'm": 

                        Help me if you can, I’m feeling down

                        And I go appreciate you being ‘round

                        Help me get my feet back on the ground

                        Won’t you please help me

de la que en podeu gaudir tot seguit amb la seva presentació, quinze dies abans, a l'ABC Theatre de Blackpool, al Regne Unit. 

- THE BEATLES. Help! Help! (1965).

Imouhar (Mdou Moctar)

 

Africana 28:

El pròxim dimarts, 3 de desembre, està prevista l’actuació a la sala Razzmatazz de Barcelona d’un grup que va entusiasmar aquest estiu al R., el meu nebot segon, al Moseley Folk Festival de Birmingham (Anglaterra), a la qual no hi podré assistir. I és que, quan es va anunciar aquest concert jo ja feia mesos que tenia les entrades per anar, el mateix dia i hora, al de The Lemon Twigs a l’Apolo.

Em refereixo a MDOU MOCTAR, un quartet provinent d'Agadez (Níger) que pren el nom de l’alter ego del líder, el lletrista, cantant i guitarra solista Mahamadou Souleymane, completat pel guitarra rítmica Ahmoudou Madassane, el bateria Souleymane Ibrahim i el baixista nord-americà Mikey Coltun, qui tanmateix exerceix de productor.

Un músic de la ètnia tamashek, mal anomenada, com he comentat en altres posts del blog (vegeu aquí i aquí), "tuareg", que es va iniciar professionalment actuant en casaments tradicionals, la fama del qual, gràcies a la difusió a les xarxes socials, li va permetre fer el salt internacional amb un estil que barreja el rock psicodèlic amb la música tradicional d'aquests habitants de la regió del Sahel que comprèn els estats de Níger, Algèria i Mali, al que els occidentals ens solem referir com a "blues" o "rock del desert" i ells com a tishoumaren. 

Una carrera iniciada l'any 2008 en la que han assolit un reconeixement unànime amb el seu setè disc, el recent Funeral For Justice (2024), en el que més que en cap altre les lletres prenen protagonisme pel seu contingut polític, no exempt d'autocrítica envers els seus líders, amb un posicionament fermament anticolonial en temes en els que retreu la explotació dels recursos naturals com a Oh France; contra les injustícies del poble tuareg a la homònima (d'aquí el títol de l'àlbum) o a Sousoume Tamacheq o per la defensa de la llengua autòctona, cada vegada més arraconada pel francès, a Imouhar (traduïble com a "Germà" o "Compamy"), la CdD d'avui.

Unes reivindicacions que exposen en els seus contundents directes, com podeu comprovar al vídeo enregistrat en el darrer Festival de Glastonbury (UK), en els que pren protagonisme la guitarra del frontman, qui ha estat comparat amb músics de la talla de Eddie Van Halen o, sobretot, pel fet de ser esquerrà i utilitzar habitualment una Fender Stratocaster, amb el mateix Jimi Hendrix.

- MDOU MOCTAR. Imouhar. Funeral For Justice (2024).