La publicació de Untame The Tiger
(2024), gairebé 20 anys després del darrer àlbum de la discografia en solitari
de MARY TIMONY, m'ha decidit a dedicar-li el post d'avui.
Una carrera que l'aleshores estudiant de guitarra
a la Duke Ellington School of Arts de Georgetown, Washington DC, (i
posteriorment llicenciada en Filologia Anglesa per la Universitat de
Boston, Massachusetts) va encetar al començament dels anys 90 amb grups com Autoclave
o Helium, a la que seguirien quatre LP en solitari, Mountains
(2000), The Golden Dove (2002), Ex Hex (2005) i,
acreditat a la Mary Timony Band, The Shapes We Make
(2007), a partir del qual iniciaria un seguit de participacions en
grups com Pow Wow, Soft Power, Wild Flag, una mena de
"supergrup" amb membres de Sleater-Kinney i altres, Ex Hex
(com el nom del seu tercer disc) o Hammered Hulls i col·laboracions amb
músics "coneguts" nostres com Carrie Brownstein (de les
esmentades Sleater-Kinney) o Stephin Merritt (de The Magnetic Fields),
activitats que compagina amb la de professora de guitarra, convertint-se en una
autèntica institució a la seva ciutat natal.
I a mi, que reconec haver escoltat alguna cosa
però sense prestar-hi gaire atenció de Wild Flag i Ex Hex, Untame The
Tiger m'ha agradat molt. Un àlbum amb nou tracks composats per la
cantautora i guitarrista, qui exerceix de co-productora, per a l'enregistrament
del qual ha comptat amb la participació de músics com Dave Mattacks, el
bateria de la mítica banda britànica Fairport Convention, o Dave
Fridmann, el baixista de Mercury Rev i productor de múltiples
"coneguts" més com The Flaming Lips, The Delgados, Tame Impala o Weezer, amb els quals la qualitat tècnica estava més que
garantida.
Un disc composat en un moment especialment
difícil de la seva vida, en la que, a una ruptura sentimental s'hi va afegir,
en pocs mesos, la mort dels seus pares, tristesa a la que s'enfronta de manera
animada en base a unes memorables, tot i que senzilles, melodies, banyades en
un paisatge sonor divers, des del folk al garage, l’indie
i el psych-rock, en el que predomina la seva expressiva guitarra, en la
que utilitza afinacions alternatives, i la veu, intensa, al temps que
vulnerable.
Com a CdD he triat la que l'enceta, No Thirds,
un himne a la resiliència, una reflexió sobre el que significa perdre-ho tot i
haver de continuar malgrat la sensació restant de buit i incertesa, i amb un riff
de guitarra que us deixarà hipnotitzats, del que podeu gaudir en la versió
original del disc i en un directe, per allò de... (ja ho sabeu, esforçats
seguidors del blog).
- MARY TIMONY. No Thirds. Untame The Tiger (2024).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada