divendres, 12 d’abril del 2024

Scatterlings Of Africa (Johnny Clegg & Savuka)

 

Africana 27:

Tot i què JOHNNY CLEGG, el protagonista del post d'avui, va nàixer al Regne Unit, fill de britànic i rhodesiana, amb el divorci d'aquests i el trasllat amb sa mare a Johannesburg, Sud-àfrica, amb sis anys, i la seva ràpida integració, fruït del seu interès per la cultura zulú, em sembla que la inclusió a la secció Africana del blog està més que justificada.

I va ser que, mentre estudiava Antropologia a la Universitat de Witwatersrand, de la que en va arribar a ser professor, va establir amistat amb el músic Sipho Mchunu, amb qui, el 1976, formaria la banda Juluka ("suor" en idioma zulú), en la que fusionaven sons tradicionals com el mbaqanga, el maskanda i el kwela amb occidentals com el rock, el folk celta, el funk o el jazz, del que en resultaria aquest híbrid que anomenem "afro-pop".

Una formació multiracial molt criticada pels sud-africans blancs, i fins i tot perseguida, en una època amb l'apartheid encara vigent, que va obtenir notable ressò amb mitja dotzena d'àlbums publicats, el més reeixit dels qual fou el quart, Scatterlings (1982), el del hit gairebé homònim Scatterlings Of Africa, que es dissoldria el 1985, quan Mchunu va decidir deixar-ho per fer-se càrrec de l’explotaciò agrícola familiar.

Va ser aleshores que Clegg, a qui ja es coneixia com el "zulú blanc", va reformar la banda, a la que va rebatejar com SAVUKA, en va polir el so i, en un clima polític lleugerament més liberal, va obtenir un reconeixement universal, sobretot amb el primer de l'altra mitja dotzena de discos que van publicar fins a la seva mort el 2019, amb 66 anys, víctima d'un càncer de pàncrees, Third World Child (1987), en el tema homònim del qual tracta de la lluita per conservar el patrimoni cultural en un país del tercer mon colonitzat i sotmès a una gran pressió per assimilar les normes de conducta occidentals.

Un LP en el que també destaquen altres temes com Great Heart, Asimbonanga, prohibida al seu país per parlar de Nelson Mandela, qui el sorprendria amb una aparició inesperada mentre la cantava en un concert (vegeu aquí) i, sobretot, una nova interpretació, sensiblement més curta, de l'esmentada Scatterlings Of Africa, un tema que esdevindria famós al ser inclòs a la BSO de l'oscaritzada pel·lícula Rain Man (Barry Lewison, 1988), protagonitzada per Dustin Hoffman i Tom Cruise, i que donaria lloc a altres BSO com la George of the Jungle (Sam Weisman, 1997), una paròdia de Tarzan, interpretat per Brendan Fraser o El Rey León 3: Hakuna Matata (Bradley Raymond, 2004). Un èxit que li va permetre deixar les classes a la Universitat per dedicar-se a la seva passió però que va tenir un costat amarg amb l'assassinat, possiblement fortuït, el 1992, de Dudu Zulu, un dels seus músics de Savuka.

La tria de la CdD d'avui no podia ser més evident que aquesta en la que reflecteix la manca d''arrelament de la població sud-africana amb una música sorprenentment alegre, amb influències de les danses zulú, com podeu apreciar en el vídeo que segueix.

- JOHNNY CLEGG & SAVUKA. Scatterlings Of Africa. Third World Child (1987).

divendres, 5 d’abril del 2024

The Power (Diners)

 

En el seu sisè LP, Domino (2023), Blue Broderick, la cantautora i multiinstrumentista nascuda a Phoenix, Arizona, i coneguda artísticament com a DINERS, s'ha posicionat inequívocament en el power pop basat en precioses melodies i complexes harmonies, sustentades en característics riffs de guitarra i bateria sincopada, que ens evoquen bandes referents dels anys 60 del s. XX com The Beatles, The Beach Boys, o els entranyables Big Star, així com a l'immens catàleg d’indie rock dels 90 que ha ocupat tants posts d'aquest blog, i amb unes lletres amb una perspectiva introspectiva però francament optimista de la vida, a les que, penso, ha contribuït el seu trasllat de residència a Los Angeles, Califòrnia, i l'alliberament per haver consumat la transició de gènere.

Un canvi d'orientació musical prou important com perquè s'arribés a plantejar publicar el disc sota el seu nom, per al que ha estat fonamental la producció de Mo Troper, a qui alguns es refereixen com a "ombudsman" (defensor del poble) del power pop, qui, a més a més d'afegir-hi un ritme enèrgic i una mica de distorsió, ha exercit, tanmateix, de multiinstrumentista, en un àlbum en el que han contat amb la guitarra de Brendan Ramírez, aka Bory, personatges tots dos a qui dedicarem, per cert, sengles articles en les properes setmanes.

Un disc curt, de menys de 25 minuts, amb nou precioses tracks com la inicial Working On My Dreams, l'homònima Domino, Someday I'll Go Surfing o la CdD, The Power.  Una gairebé perfecta cançó pop que ens exhorta a cercar la força interior, insistint en que no és tard per descobrir el nostre potencial (power), amb aquesta enganxosa tornada:

          It ain't too late to understand, too late to try
         Too late to recognize the power that's inside
 

- DINERS. The Power. Domino (2023).

divendres, 22 de març del 2024

It Ain't Me Babe (Bob Dylan/Johnny Cash & June Carter)

 

Dylan Covers-3:

La composició de BOB DYLAN d'avui, i la seva corresponent versió, és un tema del seu quart LP, Another Side Of Bob Dylan (1964).

Un àlbum enregistrat en una sola nit, en el que el de Minnesota, acompanyant-se de la guitarra acústica, l'harmònica i el piano, comença a allunyar-se de la cançó protesta per tractar temes més personals, el que d'entrada no seria gaire ben acceptat per part de la crítica i dels seus seguidors, que el consideraven molt inferior al precedent, ni més ni menys que l'aclamat The Times They Are A -Changin' (1964), però en el que s'intueix el que estava a punt de venir, la històrica reconversió al folk-rock que suposaria (vegeu aquí) el Highway 61 Revisited (1965).


Un disc, per tant, que podem considerar "de transició" però que a mi, particularment, m'encanta, corroborat amb el post d'avui i el següent d'aquesta sèrie, que publicaré més o menys d'aquí a un mes. Dotze tracks en dos dels quals tracta de la seva relació amb la seva xicota d'aleshores, Suze Rotolo -la que apareix abraçada a ell a la caràtula del seu segon LP, The Freewheelin' Bob Dylan (1963)- la llarga Ballad In Plain D, en la que, en els seus més de vuit minuts, relata la nit que va trencar amb ella i la que he triat per a CdD, It Ain't Me Babe.

Una cançó en la que l'autor, conscient de que ha se ser honest amb si mateix i amb els demés sobre el que pot oferir en una relació, incapaç d'esdevenir l'heroi romàntic que, per amor incondicional, satisfaci tots els desitjos d'una dona com no separar-s'hi mai, defensar-la incondicionalment, recollir-li flors...o morir per ella, li deixa anar allò de "No sóc jo el que busques,...nena, no sóc jo (It Ain't Me Babe)".


Un tema que ha estat versionat per artistes com la seva amiga Joan Baez i molts d'altres prou coneguts del blog com The Turtles (aquí), Nancy Sinatra (aquí), Bryan Ferry, l'ex Roxy Music (aquí) o el que he escollit per compartir l'article d'aquest divendres, JOHNNY CASH, concretament al Carryin' On With Johnny Cash & June Carter (1967), el primer àlbum enregistrat com a duo amb la que pocs mesos desprès es convertiria en la seva esposa i, malgrat tot, com vaig comentar en el seu dia (i aquí), l'amor de la seva vida.

- BOB DYLAN/JOHNNY CASH & JUNE CARTER. It Ain't Me Babe. Another Side Of Bob Dylan (1964)/Carryin' On With Johnny Cash & June Carter (1967). 

 

divendres, 15 de març del 2024

Enjoy The Silence (Depeche Mode)

Demà està programat al Palau Sant Jordi de Barcelona, on presentaran el seu quinzè i darrer disc, Memento Mori (2023), un concert dels DEPECHE MODE, el grup creat a Essex, Anglaterra, a començament dels anys 80 pels teclistes Vince Clarke, compositor principal, Andrew Fletcher i Martin Gore, i el cantant David Gahan, considerat com un dels més importants de música electrònica.

Un quartet aclamat amb el seu àlbum de debut, Speak & Spell (1981), el del seu primer hit, Just Can't Get Enough (vegeu aquí), moment en el que Clarke, per diferències artístiques, abandonaria la formació per iniciar projectes alternatius de sort dispar com Yazoo o Erasure, essent substituït per Alan Wilder qui, amb el temps aniria assolint tasques de producció.

Un contratemps a partir del qual Gore va assumir la labor compositiva en una carrera amb constants canvis de so, virant cap al techno industrial en discos com Construction Time Again (1983), el de Everything Counts (aquí) o Some Great Reward (1984), el de People Are People (aquí), o, amb Black Celebration (1986), el de Stripped (aquí), cap al pop sinistre, o "gòtic" si ho preferiu, al que contribuirien els seus coneguts videoclips gravats en blanc i negre per Anton Corbijn i amb un Gahan cada vegada més desfermat com a referent visual.

Una carrera que amb els seus dos següents LP, Music For The Masses (1987), el de Strangelove (aquí) i Never Let Me Down Again (aquí) i, sobretot, amb un so més sofisticat i elegant que mai i amb les guitarres prenent-li protagonisme als sintetitzadors, amb Violator (1990), el de dos dels seus temes més coneguts, Personal Jesus (aquí) i Enjoy The Silence (i aquí), escrites per Gore, com la resta, assoliria el zenit de popularitat al mateix temps que aflorarien els problemes personals a causa de les addiccions de Gahan que, juntament amb l'abandó d'un decebut Wilder, a qui mai considerarien membre de ple dret, desestabilitzarien una banda que no superaria aquestes fites en els seus vuit àlbum posteriors, en el darrer dels quals, el que ha donat peu a la seva enèsima gira, aquest Memento Mori World Tour, ja no hi va participar Andrew Fletcher, mort el 2022 per una dissecció d'aorta amb 60 anys.

Com a CdD he triat la esmentada Enjoy The Silence, en principi una balada acústica a la que els arranjaments de Wilder i la producció de Mark Flood van aportar un plus de qualitat que la convertiria en una de les més emblemàtiques no només de la banda sinó de la història del subgènere synth-rock i de la que tot seguit en podeu gaudir en la versió més semblant, m'imagino, a la que sonarà demà al Sant Jordi.

- DEPECHE MODE. Enjoy The Silence. Violator (1990).

 

divendres, 8 de març del 2024

Reach Out I'll Be There (Four Tops)

MN(I)O-15:

A l'article d'avui, el quinzè d'aquesta secció dedicada a un període especialment brillant de la música soul i rhythm and blues que he acotat arbitràriament a les dècades dels anys 60 i 70 del segle XX, recordarem un dels molts grups vocals com Martha & The Vandellas (liderades per Martha Reeves), The Supremes (amb Diana Ross), The Miracles (amb Smokey Robinson) o The Temptations, que, de la mà del segell Motown, van gaudir d'un immens èxit artístic i comercial.

Parlem dels FOUR TOPS, un quartet que es manté actiu des de la seva creació a Detroit, Michigan, (la "Ciutat del motor", o "Motortown", d'aquí el nom simplificat de la discogràfica) a principis dels anys 50 per Levi Stubbs, veu principal, Renaldo "Obie" Benson, Lawrence Payton i Abdul "Duke" Fakir, formació que es va mantenir intacta per més de 40 anys, fins que successives malalties i posteriors morts de tres d'ells van obligar a buscar substituts, restant aquest darrer com a únic membre original.

Un grup al que no va arribar el reconeixement fins ben bé al cap de deu anys, amb al seu fitxatge per Berry Gordy per a la seva incipient companyia i, a les ordres dels compositors i productors Lamont Dozier i els germans Brian i Eddie Holland, van contribuir a definir el que es va conèixer con el "so Motown" i obtenir, sobretot entre els anys 1964 i 1967, un èxit aclaparador amb multitud de hits.

Una carrera que va tenir un abans i un després amb la marxa de Holland-Dozier-Holland de la Motown i el trasllat d'aquesta a Los Angeles el 1972, on els nostres protagonistes d'avui van renunciar anar, romanent a Detroit per seguir gravant i, sobretot a partir dels anys 80, concentrar la seva activitat en gires arreu del mon, en una de les quals van tenir la fortuna de perdre l'avió de tornada del malaurat vol 103 de Pan Am, destruït per una bomba terrorista sobre la ciutat escocesa de Lockerbie.

Com a CdD he triat el tema gairebé homònim del seu quart i més reeixit àlbum, Reach Out (1967), en el que, en les seves dotze tracks, alternen versions, seleccionades per Gordy, com If I Were A Carpenter (Tim Hardin), Wonderful Baby (Smokey Robinson) o Last Train To Clarksville (T. Boyce-B. Hart) i I'm Believe (Neil Diamond), totes dues enregistrades amb gran èxit per The Monkees, amb originals de H-D-H com Standing In The Shadow Of Love, Bernadette, 7-Rooms Of Gloom i, és clar, Reach Out I'll Be There.

La seva cançó més emblemàtica en la que, sobre una base gospel però amb sensualitat pagana, Stubbs, amb una impressionant interpretació, encoratja l'oient dient-li que, quan la vida es presenti difícil i confosa i necessitis confort, "vine a mi, que jo hi seré".

Una composició que ha estat versionada per artistes de tots els temps i estils com Diana Ross, Gloria Gaynor, Bill Cosby, Michael McDonald, Paul Young o, en castellà, per Bruno Lomas o Los Salvajes (vegeu aquí), amb aquell títol, que els seguidors del blog d'una certa edat recordareu prou bé, de Es mejor dejarlo como está.

- FOUR TOPS. Reach Out I'll Be There. Reach Out (1967). 

 

divendres, 1 de març del 2024

Vapour Trail (Ride)

 

M'han arribat notícies de que aquest mes es publicarà, amb el títol de Interplay (2024), el setè disc d'estudi de RIDE, el quartet d'Oxford, Anglaterra, integrat pels guitarristes i cantants Mark Gardener i Andy Bell, el compositor principal, amb el baixista Steve Queralt i el bateria Laurence "Loz" Colbert a la secció rítmica, que amb el seu LP de debut, Nowhere (1990), es va convertir en una de les bandes més representatives i influents del shoegaze, estil que els seguidor del blog sabeu ben bé (vegeu aquí) que deu el nom a l'actitud dels músics durant els concerts, concentrats en una posició com "mirant-se les sabates".

Un disc amb vuit tracks, set d'elles composades per Bell, que, com suggereix la fotografia de la caràtula, ens submergeix en un oceà de distorsió, farcit de riffs i percussió que, onada darrera onada, amb paisatges instrumentals encantadors alternats amb cops violents de guitarra, ens agita i arrossega una i altra vegada cap al fons.

Per a sorpresa dels seus múltiples seguidors, en el següent disc, Going Blank Again (1992), van fer un gir cap al rock psicodèlic i en el tercer, Carnival of Light (1994), cap al britpop imperant en aquell moment, el que els va allunyar tant dels fans com entre si mateixos, fins al punt que quan es va publicar el quart, Tarantula (1996), ja ho havien deixat.

Una separació que va donar lloc a unes gens reeixides carreres en solitari o substituint altres músics en bandes com Oasis, sobre el que no ens estendrem, fins a la seva tornada, 21 anys després i amb la formació original, amb la publicació de dos àlbums més, Weather Diaries (2017) i This Is Not A Safe Place (2019), amb els que tampoc no han recuperat la glòria pretèrita. A veure com els hi anirà amb l'esmentat Interplay, del que els seus incondicionals podran gaudir el dia 5 de juliol al Vida Festival de Vilanova i la Geltrú (el Garraf, Catalunya).

Com a CdD he triat la que tanca el seminal Nowhere, un tema en base a uns riffs de guitarres caracteritzats per l'encreuament de dues Rickenbacker de 12 cordes, sense utilitzar pedals de distorsió ni altres efectes, si hem de creure l'autor, que, després de dos versos amb tornades limitades a simples "la-la-la", es va esvaint per deixar pas a una coda de cordes que ocupa la meitat de la seva durada i que, a diferència de la major part de l'àlbum, s'allunya del shoegaze per insinuar la neopsicodèlia que caracteritzaria el següent.

Escrita i cantada per Andy Bell, Vapour Trail és una composició nostàlgica i agredolça sobre la fugacitat de l'amor per algú que, al desaparèixer, deixa una "estela de vapor", de la que tot seguit en podeu gaudir en dues interpretacions en directe, separades per més d'un quart de segle.

-          RIDE. Vapour Trail. Nowhere (1990).

divendres, 23 de febrer del 2024

Quinn The Eskimo (The Mighty Quinn) (Manfred Mann/Bob Dylan)

 

Dylan Covers-2:

La segona CdD d'aquesta sèrie, a l'igual que l'anterior (vegeu aquí), va se publicada abans i amb molt més èxit comercial en la versió que us proposo que en la del mateix autor.

Un tema, el títol oficial del qual, segons la web del compositor, és Quinn The Eskimo (The Mighty Quinn), enregistrat l'any 1967 mentre estava convalescent d'un accident de motocicleta, per BOB DYLAN al soterrani d'una casa de Woodstock, coneguda com Big Pink (aquí), compartida amb la seva banda d'acompanyament, The Hawks, posteriorment coneguda simplement com The Band. Una ingent quantitat de material, una part del qual no veuria la llum fins anys després, a l'àlbum The Basement Tapes (1975), però que el seu mànager havia anat filtrant fins arribar a bandes com The Byrds o els que avui ens ocupen, MANFRED MANN.

La banda britànica que va obtenir una enorme popularitat amb aquesta cançó, que tanca la cara A del seu cinquè i darrer disc (de la primera època), Mighty Garvey! (1968), un LP que, cosa no infreqüent aleshores, va ser editat amb un altre títol als USA, concretament The Mighty Quinn i, encapçalant-lo, aquest tema homònim, del que en destacaria l'aportació a la flauta del baixista Klaus Voormann, ja ho sabeu, l'amic de The Beatles (aquí).

Una composició intranscendent per a l'autor, que la considerava poc menys que una cançó infantil, sembla que inspirada en el personatge de l'inuk (mal anomenat "esquimal") interpretat per Anthony Quinn a la pel·lícula The Savage Innocents, estrenada aquí com Los dientes del diablo (Nicholas Ray, 1960), tot i reconèixer que no l'havia vist, que, finalment, apareixeria publicada al doble LP Self Portrait (1970).


Un disc clarament inferior a tota la obra pretèrita del de Minnesota, autor tanmateix del lleig dibuix de la caràtula, i un dels pitjors de la seva dilatada discografia, en el que alterna temes tradicionals amb versions d'altres artistes com Gordon Lightfoot, Gilbert Bécaud o Paul Simon (de qui fa una desencertada interpretació de The Boxer), amb composicions pròpies, quatre d'elles enregistrades en directe, acompanyat de The Band, al Festival Illa de Wight  de 1969, entre elles la mítica Like A Rolling Stone (i aquí) i la CdD d'avui.

- MANFRED MANN/BOB DYLAN. Quinn The Eskimo (The Mighty Quinn). Mighty Garvey! (1968)/Self Portrait (1970).