Doing It To Death (The Kills)

Desprès de cinc anys sense publicar cap disc, període en el que les han vist de tots els colors, THE KILLS han tornat, i ho han fet en plena forma.

La cantant i guitarrista nord-americana Alison Mosshart i el guitarrista i bateria britànic Jamie Hince es van conèixer fa 15 anys, quan tos dos formaven part d'altres projectes, de Discount ella i de Scarfo i de Blyth Power ell, amb la dissolució dels quals van formalitzar la seva relació professional (sembla que mai no ho ha estat sentimental), amb un estil garage-rock i blues minimalista, amb la única ajuda d'una caixa de ritmes, pel que, en els seus primers dos àlbums, Keep On Your Mean Side (2003) i No Wow (2005), han estat comparats amb The White Stripes. Per el següent LP, Midnight Boom (2008), van incorporar textures electròniques, amb les que van guanyar matisos i està considerat el millor de la seva discografia, per sobre del quart Blood Pressures (2011), popularitat a la que ha contribuït la utilització de diverses cançons en molts programes de TV i anuncis comercials.

Però, quan tot semblava anar-los de cara, un absurd accident a l'enganxar-se el dit Hince amb la porta del cotxe, li va provocar una greu lesió al tendó del tercer dit de la mà dreta que va precisar de cinc intervencions quirúrgiques i una llarga rehabilitació que, en paraules seves, el va obligar a "tornar a aprendre a tocar la guitarra". I, per si fos poc, durant aquest període es va separar de la seva esposa durant cinc anys, la top-model Kate Moss.

Mentre tant, la Mosshart, que havia conegut a Jack White (ex-White Stripes) en una gira conjunta quant aquest formava part de The Raconteurs, es va unir a ell amb un nou projecte, The Dead Weather, del que n'han resultat tres àlbums prou interessants, Horehound (2009), Sea Of Cowards (2010) i Dodge An Burn (2015).

Per això, quant aquest estiu passat, camí de Dubai, vaig veure, i escoltar, és clar, al programa d'entreteniment de l’Airbus A380 (l'avió comercial més gran del món però que per dintre és si fa no fa com tots) el nou treball del duo em vaig quedar sorprès, i ben gratament, per cert. 
I és que Ash & Ice (2016) és un treball ambiciós, amb el que penso que The Kills, abastant tot el seu passat al llarg d'aquests 15 anys i amb algun afegit amb influències brasileres i afro-pop, recuperaran de seguida el temps perdut. Com a tret diferencial de la obra prèvia hi trobem un major protagonisme de la caixa de ritmes, deixant les guitarres en un segon pla, el que, sota la producció del mateix Hince, que va desenvolupar aquesta faceta per si de cas no es recuperava de la mà, suavitza el seu brut so característic.

Un so brut però elegant, més reflexiu i ombrívol que festiu, probablement com a conseqüència dels esdeveniments patits, com podeu comprovar en temes com Heart Of A Dog, Hard Habit To Break, Siberian Nights o la CdD d'avui, Doing It To Death, una de les millors composicions de la seva carrera,  l'apassionant mig-temps que obre l'àlbum, amb el seu electritzant riff de guitarra, la meravellosa veu de la Mosshart i uns cors (a la gravació original, que no al vídeo del concert al Isle of Wight Festival 2016) que us deixaran gelats: 

          Heads up we're in a dead club

          Put your hands up and do your dipsy and dropsy

          And line up, we're hanging up

          Double sixing it, night after night

          Doing it to death (oh, oh...)

          Doing it to death (oh, oh...)

- THE KILLS. Doing It To Death. Ash & Ice (2016).

Death Of Samantha (Yoko Ono)

Tot i haver estat desmentit per sir Paul McCartney, només fa uns pocs anys i, sigui dit, amb molt poca vehemència, la majoria dels seguidors de The Beatles considerem a YOKO ONO com la principal responsable de la separació dels Fab Four de Liverpool.

Filla d'una aristocràtica família japonesa i educada en els millors col·legis, en els que compartia aula amb els fills de l'emperador, la nostra protagonista d'avui va destacar des de molt jove com a artista d'art conceptual i va ser en una de les seves exposicions a Londres on va conèixer el seu futur marit, John Lennon, el qual, no oblidem, havia estat estudiant d'art abans d'abandonar-ho per la música. 

Deixant de banda l'aspecte artístic com a pintora, dibuixant, escriptora... i creadora de performances en general, musicalment el més interessant és la seva etapa amb Lennon, amb discos de tota mena, com els infumables Unfinished Music No. 1 Two Virgins (1968) i No 2. Life With The Lions (1969), aclamats com Yoko Ono/Plastic Ono Band (1970) o comercials com Double Fantasy (1980).

A la mort del enyorat beatle, la desconsolada vídua es va afanyar, més que a conservar, a incrementar el llegat, fins a duplicar la fortuna, a promocionar la carrera musical del seu fill Sean Lennon, sense abandonar una intensa activitat artística en tots els camps, incloent la gravació de discos que he de reconèixer, sincerament, que no he seguit, amb la excepció d'un disc del 2007, autoparòdicament titulat amb el malnom de "bruixa" amb que la coneixem, Yes, I'm A Witch, que, per cert, acaba de tenir continuïtat amb la recent publicació d'un segon, Yes, I'm A Witch Too (2016).

Tots dos son discos "remix" (remescles), és a dir, reinterpretacions de velles cançons composades i gravades anteriorment per la Ono, que cada artista participant, 16 i 17, respectivament, ha adaptat al seu terreny, conservant únicament les pistes de la singular veu de la diva. I, si en el primer van intervenir artistes tan diversos com Porcupine Tree, The Apples In Stereo, Cat Power, The Polyphonic Spree, Jason Pierce (de Spiritualized), The Flaming Lips, Antony Hegarty (de Antony & The Johnsons) o The Sleepy Jackson, en el segon ho han fet, entre altres, Death Cab For Cutie, Moby, Peter, Bjorn & John o el seu fill Sean. 

El cas és que avui en dia, als 83 anys, la valoració dels seus mèrits encara genera acalorats debats i jo mateix soc dels que no entenc el que "el meu" John Lennon va veure en la Ono, la presència de la qual em provoca tanta indignació com al grup espanyol Def con Dos, que li va dedicar una cançó titulada La culpa de todo la tiene Yoko Ono. Però, en un moment de debilitat, reconec el mèrit de la seva persistència i, aprofitant que ahir es va complir el 36é aniversari de l'assassinat del seu marit (vegeu aquí), li dedico aquest post.

És un tema del primer Yes, I'm A Witch, el del 2007 -LP titulat com una cançó del seu disc A Story (1974)- un àlbum de resultat eclèctic, com no podia ser d'una altra manera, en el que trobem rock psicodèlic i electro-funk alternant-se amb balades com la CdD, Death Of Samantha, la versió original del qual trobarem en el doble LP Approximately Infinite Universe (1973) i que ara podeu escoltar amb el deliciós “remix” dels britànics Porcupine Tree i en un vídeo de la època. Trieu quin us agrada més.

- YOKO ONO. Death Of Samantha. Yes, I'm A Witch (2007) / Appoximately Infinite Universe (1973).

To Love Somebody (The Bee Gees)

Alguns seguidors habituals del blog potser us quedareu desconcertats al llegir el títol del post d'avui i segurament serà perquè el primer que uns vindrà al cap son els temes Stayin' Alive, How Deep Is Your Love o Night Fever, del disc Saturday Night Fever (1977), que van formar part de la banda sonora d'una famosa pel·lícula. Però la veritat és que en aquell moment jo ja feia anys que havia perdut l'interès pels seus autors i el ritme funk i l'insofrible falset del cantant tampoc no van contribuir a recuperar-lo.

La història, doncs, es remunta uns anys abans, cap al 1966, quan vaig escoltar les primeres cançons de THE BEE GEES, un grup format per tres germans britànics, tot i què van començar a tenir èxit a Austràlia, on van viure per un breu període de temps, en Barry, el gran i els bessons Maurice i Robin Gibb, recollides en l'àlbum conegut com a Bee Gees' 1st (1967), amb temes com New York Mining Disaster 1941, Holiday o To Love Somebody, tots composats per Barry, o en el següent, Horizontal (1968), el que conté Massachusetts i World, i altres editades com a singles, com Words, I've Gotta Get A Message To You o I Started A Joke, la majoria excel·lents balades pop amb elements del soul i de la música psicodèlica, interpretades amb unes veus impecables.

Van ser uns anys en que els seguia devotament, fins que la joguina es va trencar. Va ser amb la publicació de Odessa (1969), un doble LP amb influència del rock progressiu, excessiu per als autors, que es van veure forçats pel seu productor, Robert Stigwood, el que va provocar tensions entre ells, que van explosionar amb la decisió d'editar com a single el tema First Of May, una preciosa composició, tot sigui dit, de Barry, en contra de la opinió de Robin, que preferia el seu Lamplight, i que va acabar amb el seu abandó temporal de la banda, el que va impedir una bona promoció del disc, que, tot i ser considerat per molts com el millor de la seva carrera, va ser un rotund fracàs comercial. 

Amb la tornada del bessó, que havia tingut un cert èxit com a solista amb l'àlbum Robin's Reign (1969), el del single Saved By The Bell, The Bee Gees van continuar una irregular carrera, amb més de mitja dotzena de LP's, dels que en destacaria Trafalgar (1971), fins que, seguin el consell d’Eric Clapton i dels seus productors, van evolucionar cap a la música disco i variar el registre vocal de Barry cap a aquest falset tan reconeixible, a partir del disc Main Course (1975), sublimat a l'esmentat Saturday Night Fever (1977), àlbum que va arribar a ser el més venut de la història fins a aquell moment, el següent Spirits Having Flown (1979) i...no continuo, perquè aquests ja no eren els meus Bee Gees!

La mort de Maurice l'any 2003, amb 53 anys -el petit, Andy, que va formar part de la banda un breu període, ja havia mort el 1988, als 30 anys, per una miocarditis, conseqüència dels seus excessos- durant una intervenció quirúrgica per una oclusió intestinal, va suposar el cessament provisional de l'activitat de la banda, que es va fer definitiva amb la de Robin el 2012 per un càncer de fetge als 62.
Això sí, a Barry no li caldrà patir pels seus ingressos, als royalties per les cançons dels Bee Gees s'hi han de sumar el de moltes altres composicions, com la cançó que dona nom a una altra pel·lícula d'èxit, Grease, i per a molts altres artistes com Barbra Streisand, Dionne Warwick o Diana Ross.
Arribats fins aquí, proposo als incrèduls seguidors del blog que us apropeu als germans Gibb, o brothers Gibb, en anglès, de les inicials B.G. que n'ha resultat el nom artístic, en el primers dels diversos àlbum recopilatoris de la seva extensa carrera, el Best Of Bee Gees (1969) que recull els seus singles del 1966 al 1969. Dotze temes la majoria dels quals podria haver escollit com a CdD d'avui, i que per això us relaciono:

   1- Holiday                                                         1- First Of May

   2- I've Gotta A Message To You                        2- World

   3- I Can't See Nobody                                       3- Massachusetts

   4- Words                                                            4- To Love Somebody

   5- I Started A Joke                                             5- Every Christian Lion Hearted...

   6- Spicks And Specks                                        6- New York Mining Disaster 1941

I dels que he escollit un dels més populars, una composició destinada originalment a ser cantada per Otis Redding, però que ha estat amb la veu de Barry que ha esdevingut un estàndard interpretat per centenars d'artistes com Rod Stewart, Janis Joplin, The Animals o, més recentment, Billy Corgan, al marge dels seus Smashing Pumpkins. Em refereixo, és clar, a:

- THE BEE GEES. To Love Somebody. The Bee Gees' 1st (1967) / Best Of Bee Gees (1969).

Unless (The Pale Fountains)

El dia 17 de gener de 2014, el post de la CdD començava així:

"El germans Michael (veu i guitarra) i John Head (guitarra), liderant la banda The Pale Fountains, van publicar un parell de discos, Pacific Street (1984) i ...From Across the Kitchen Table (1985), amb els que van aconseguir molt més bona resposta per part de la crítica musical que no del públic. I, possiblement per això, van fer alguns canvis en la formació i ho van tornar a intentar amb el nom de SHACK, sense que la cosa rutllés, comercialment, gaire millor amb la mitja dotzena de discos que em consta que han editat entre 1988 i 2007, tot i què dos d'ells, H.M.S. Fable (1999) i The Corner of Miles and Gil(2006), els considero sensacionals.

Tots dos grups, originals de Liverpool (Regne Unit), liderats indiscutiblement per Mick Head, un dels millors  compositors britànics de la seva generació, beuen de les influències dels clàssic dels 60, el que queda palès a les harmonies vocals en la línia de The Beatles o The Byrds, i en els sumptuosos arranjaments de tint psicodèlic a l'estil Love, el que no resulta estrany tenint en conte que durant un temps van anar de gira amb els d’Arthur Lee per Europa".

Doncs avui és el torn dels seminals THE PALE FOUNTAINS i el seu Pacific Street (1984), una banda i un disc completament eclipsats en el seu moment per grups vells coneguts d'aquest blog com The Smiths i Echo & The Bunnymen però amb gran repercussió en altres de posteriors, protagonistes tanmateix de CdD, com Belle & Sebastian o The Divine Comedy.

Un disc amb una impactant caràtula -tot i què no suggereix en absolut el que us hi trobareu- que us aconsello aconseguir en la versió en CD, amb quatre bonus tracks, algunes, com Thank You, tan bones o millors que els 11 originals de l'LP, dels que en destacaria la inicial Reach, Something On My Mind, els dos breus interludis instrumentals Faithful Pillow (pt 1 i 2), (Don't Let Your Love) Start A War i la CdD, Unless, amb la seva misteriosa atmosfera tribal, a la que contribueixen el baix i la percussió i -salpicada amb les trompetes, interpretades per Andy Diagrama, que tan protagonisme adquireixen al disc, i que ens evoquen els esmentats Love d'Arthur Lee- la incontestable tornada:

Where has he gone from here

What should I do or try to say?

There is a way

Unless

Where has love gone from here?

How can I try and find a way?

Brutal!

- THE PALE FOUNTAINS. Unless. Pacific Street (1984).

I Have Been To The Mountain (Kevin Mörby)

El proper dimarts, 22 de novembre, actuarà a la Sala Apolo [2], de Barcelona, en KEVIN MÖRBY, un cantautor americà que, amb només 28 anys, ha publicat quatre discos amb el grup de pop-rock The Woods, en el que intervé com a baixista, dos amb el projecte paral·lel The Babies, que va formar amb Cassie Ramone, del trio punk Vivian Girls i tres més en solitari, el darrer dels quals, llançat fa uns mesos, havent abandonat definitivament la banda mare.

I, sense menysprear la obra anterior, ha estat aquest disc, resultat d'un canvi de residència de Brooklyn (New York) a Califòrnia, concretament a una atrotinada casa al Mount Washington, un verd turó a sobre de Los Angles, i la inestimable col·laboració del productor Sam Cohen, de la banda Yellowbirds, el de la seva consagració.

A Singing Saw (2016), la característica veu amb dicció nasal de l'autor, qui, arrossegant una mica les vocals, ens recorda en algun moment a (...l'ejem! Premi Nobel de Literatura) BobDylan, tot i que també hi trobem trets del recentment traspassat Leonard Cohen, es embolcallada per rics i exuberants cors i arranjaments de teclats electrònics, cordes i vents a l'estil "mariachi", que li proporcionen una dimensió extra.

Un àlbum amb precioses composicions, com la homònima i llarga (més de set minuts) Singing Saw, la més pop i comercial Dorothy, Destroyer, Black Flowers o la CdD, I Have Been To The Mountain, emmarcada a l'idíl·lic paisatge del Mount Washington i inspirada per la mort d'un tal Eric Garner, un afroamericà assassinat per asfixia mentre el detenia la policia de New York el 2014, una mordaç cançó de protesta que el torna a emparentar amb el mestre Dylan.

- KEVIN MÖRBY. I Have Been To The Mountain. Singing Saw (2016).

Blue Thunder (Galaxie 500)

Amb aquest nom, que rememora un conegut automòbil de la Ford Motor Company dels anys 60, un amic dels quals en posseïa un, GALAXIE 500 van ser un grup de rock alternatiu d'aquells que podem anomenar "de culte", eufemisme que ve a significar que van obtenir més reconeixement de la crítica (més de la britànica que de la seva nord-amèrica natal) i del seu reduït però selecte grup de fans que no del públic en general.

Formats pel cantant i guitarrista Dean Wareham, el bateria Damon Krukowski i la baixista Naomi Yang, en la seva breu existència van publicar tres LP, Today (1988), On Fire (1989) i This Is Our Music (1990), que van influir en infinitat de bandes d’indie-rock durant la dècada posterior, sobretot a les dels moviments shoegaze i slowcore. Tot i tractar-se de tres instrumentistes no especialment virtuosos, o potser per això mateix, el seu so era extremadament simple, quasi minimalista, però amb la extraordinària producció de l'afamat Mark Kramer, de Rough Trade Records, van aconseguir unes atmosferes tan particulars que els va convertir en referents dintre de la escena dream-pop.

Particularment, penso que va ser una sort que les desavinences entre Wareham i la secció rítmica, aleshores ja parella, portessin a la dissolució de la banda, en un moment en el que el seu so ja s'havia estancat i no donava més de sí, el que ha permès mantenir intacte el mite, així com gaudir dels seus projectes particulars, el primer amb el grup Luna i, posteriorment, amb la baixista del mateix i actual esposa, Britta Phillips (qui, per cert, acaba de publicar un àlbum en solitari), amb el nom de Dean & Britta i els altres dos amb el duo Damon & Naomi, tots prou interessants, encara que per sota del trio seminal.

Today, amb la icònica i llampant portada de color taronja, dissenyada per la Yang, és el seu àlbum més emblemàtic, i es caracteritza, com a tota la seva obra, per la veu malenconiosa i com en segon pla i les textures de guitarra com "de càmera lenta" de Wareham, la percussió jazzística de Krukowski i les serpentejants, i una mica naïf, línies de baix de Yang, inspirades en el seu admirat Peter Hook, de Joy Division, amb composicions el·líptiques amb constants canvis dramàtics, ja de per sí increïbles  que, per obra i gràcia de Kramer i el seu ampli ventall d'arranjaments, plens de reverbs, no fan més que guanyar. 

El disc conté magnífiques composicions pròpies com Snowstorm, Strange o When Will You Come Home, alternades amb versions com Isn't A Pity (George Harrison) o, com a bonus tracks en un CD reeditat posteriorment, Victory Garden (Red Crayola) o Ceremony (Joy Division), convenientment adaptades fins a fer-les seves, una més de les virtuts del trio.  

Com a CdD he escollit el tema que obre majestuosament el disc, el paradigmàtic Blue Thunder, una obra fresca, sense data de caducitat, amb la que, mitjançant aquest blog, espero treure'ls, ni que sigui una mica, del seu discret anonimat.

- GALAXIE 500. Blue Thunder. On Fire (1989).

Banking On A Myth (Andrew Bird)

Aquesta nit actua a la Sala BARTS, de Barcelona, en el marc del Festival Cruïlla de Tardor, ANDREW BIRD, qui suposo ens presentarà el seu darrer disc, Are You Serious (2016), tot i què espero que repassi la seva impressionant discografia, amb més de una dotzena d'àlbums d'estudi en solitari, a més a més de mitja dotzena més en directe, uns tants EP, bandes sonores i multitud de col·laboracions, als que hem de sumar-ne tres, en els seus inicis, amb l'agrupació Andrew Bird's Bowl Of Fire.

Nascut a Chicago (Illinois, USA) i amb formació musical de conservatori, aquest professor de la Old Town School Of Folk Music, interessat en la música tradicional americana i celta, així com en el blues, el jazz, el swing i la música clàssica, va tenir el violí com a principal instrument en els seus inicis amb el grup de jazz Squirrel Nut Zippers, incorporant posteriorment la guitarra i diversos instruments i pedals d'efectes, obtenint un segell inconfusible amb els seus xiulets (dels que es considera "professional") i una preciosa i modulada que veu que ha estat comparada amb icones com Paul Simon o la nissaga Buckley (pare i fill) o amb coneguts del blog com Rufus Wainright o Tom York (de Radiohead).

Els seus LP's més interessants son Andrew Bird & The Mysterious Productions Of Eggs (2005), Armchair Apocrypha (2007), Noble Beast (2009) i Break It Yourself (2012), tot i què cap dels altres baixa d'una qualitat mitjana-alta, però el meu preferit és el primer esmentat, el dels "ous", potser perquè és el primer que vaig escoltar-ne d'ell, disc del que em va cridar l'atenció des de la caràtula a cada un dels 14 tracks (dos d'ells instrumentals i sense títol), tots il·lustrats pel dibuixant Jay Ryan, amb figures com a mig acabar que dona (he d'accentuar o no la paraula?) una sensació de moviment que es reflexa en la música.

És un àlbum relaxat, amb una exuberant orquestració, interpretada majoritàriament per l'autor amb capes de so superposades, que resulta en el seu conjunt una obra magnètica i fascinant. Un grapat de melodies celestials, amb lletres una mica surrealistes i prescindibles, de les que en destacaria els temes Sovay, A Nervous Tic Motion Of The Head To The Left, Fake Palindromes (la més coneguda del disc), les "beatleanianes" Opposite Day i The Name Of Things i, és clar, la CdD, Banking On A Myth, una dramàtica composició que podeu escoltar en la gravació original i en una versió com a suite clàssica, arranjada per Michael Gordon Shapiro i interpretada pels alumnes de The Armory Center For The Arts de Pasadena (Califòrnia).

Dues maneres de gaudir d’aquest Bird..."menudo pájaro"!

- ANDREW BIRD. Banking On A Myth. Andrew Bird & The Mysterious Production Of Eggs (2005).

Andrew Bird | wild Up -- Banking on a Myth from wild Up on Vimeo.