Don't Wanna Fight (Alabama Shakes)

Demà, 9 de juliol, actua al Cruïlla Barcelona Summer Festival un grup que, amb dos discos al mercat, ha esdevingut una autèntica sensació, els ALABAMA SHAKES.

Es tracta d'un quartet (quintet amb el reforç d'un teclista en els concerts) de Athens (Alabama) -la pàtria de tants i tants grups coneguts d'aquest blog, com REM, The B-52´s o els del col·lectiu Elephant 6 (vegeu aquí)- liderat per la cantant i guitarrista Brittany Howard, que es van donar a conèixer amb el tema Hold On, del seu primer LP, Boys & Girls (2012), rebut amb gran elogis per la manera amb la que reinterpretaven el blues-rock dels 70, amb una veu que tant en evoca la de Janis Joplin com la de mites del soul com Aretha Franklin o Otis Redding i unes guitarres, principalment la de Heath Fogg, que no desmereixen de les de Led Zeppelin o AC/DC, amb un resultat final a l'alçada de referents més contemporanis com The White Stripes o TheBlack Keys.

I, si aquest àlbum era bó, Sound & Color (2015), el supera. Sense abandonar del tot el rock, el country, el blues i el soul, és a dir l'autèntica música d'arrels americana (roots-rock), incorporen noves sonoritats, des de lentes balades fins al funk més vigoròs (ara penso en el malaguanyat Prince), com s'evidència a la CdD d'avui, amb alguns apunts psicodèlics i, fins i tot, electrònics. Una barreja que, podent haver resultat caòtica, manté una sorprenent coherència, en el que hi té molt a veure el productor Blake Mills.

Envejo els afortunats espectadors del "Cruïlla" que podran gaudir dels "Shakes" en el seu medi natural, l'escenari, en el que, a més a més de la secció rítmica formada per Zac Cockrell al baix i Steve Johnson a la bateria, contaran amb el suport addicional de Ben Tanner als teclats. L'espectacle està garantit.

- ALABAMA SHAKES. Don't Wanna Fight. Sound & Color (2015).

Autumn Sweater (Yo La Tengo)

La CdD d'avui està dedicada a un dels grups més emblemàtics de l’indi-rock americà, una autèntica icona que gaudeix del reconeixement unànime de la crítica i que, en els seus més de 30 anys d'existència, no ha parat d'acumular seguidors. Em refereixo als YO LA TENGO, a partir d'ara YLT, una banda amb un nom ben curiós, l'orígen del qual explicaré al final, formada el 1984 a Hoboken (New Jersey, USA) pel compositor principal, cantant, guitarrista i pianista Ira Kaplan i la seva esposa, Georgia Hubley, bateria, pianista i també cantant i un seguit de baixistes canviants, fins a la seva estabilització amb la entrada de James McNew el 1992.

I va ser precisament amb la incorporació d'aquest i l'inici de la fructífera col·laboració amb el productor Roger Moutenot, que es va establir un abans i un desprès en la seva trajectòria. Amb la publicació del seu vuitè LP, Painful (1993), va començar la etapa més brillant del grup, amb els següents Electr-O-Pura (1995) i I Can Hear The Heart Beating As One (1997), probablement el seu àlbum més emblemàtic, trilogia a la que encara hi hauríem d'afegir el And Then Nothing Turned Itself Inside-Out (2000).

Partint en els seus inicis del folk-rock, han anat evolucionant fins a resultar un compendi versàtil de tots els estils musicals que han influït en aquests autèntics erudits -com demostren amb el seu ampli repertori de versions, una altra de les seves facetes, i que es pot comprovar a discos com Fakebook (1990), Yo La Tengo Is Murdering The Classics (2006) o Fuckbook (2009), aquest publicat amb els pseudònim de Condo Fucks- sense rebaixar en cap moment l'ambició per experimentar tan aventuradament com només la seva desafiant independència ho podia permetre.

...Beating As One (Puc escoltar els batecs del cor a l'uníson) és un àlbum llarg, de 16 èpics tracks d'un eclecticisme estilístic inesperat (twee-pop, psych-folk, shoegaze, bossa nova, jazz, electrònica, trip-hop...), en els que la, per moments, dissonant guitarra de Kaplan troba en contrapunt en fràgils i hipnòtics  ritmes electrònics per mostrar-nos estats d'ànim canviants en temes com l'amor o la manca de comunicació...que ha envellit de tal manera que segueix sent una referència per a multitud de bandes actuals que, a l'igual que els seus seguidors, els considerem un "grup de culte".

El temes més coneguts del disc son Sugarcube, Stockholm Syndrome (la primera de la seva discografia cantada per McNew), Little Honda (un dels dos covers de l'àlbum, en aquest cas d'un tema de The Beach Boys) i, és clar, la CdD d'avui, Autumn Sweater, en la que la veu de Kaplan planeja sobre una base de percussió i uns atmosfèrics efectes de teclat electrònic que segur que us encisaràn.

I, per acabar, els que heu llegit fins aquí us mereixeu conèixer l'orígen del singular nom dels YLT, basat en una anècdota de beisbol, esport del qual n'és afeccionat el líder, que buscava un terme sense cap connotació anglosaxona. Doncs resulta que a l'equip del que és seguidor, els New York Mets, al 1962 hi havia un jugador veneçolà que no sabia res d'anglès i no entenia la expressió "I got it! I got it!" que utilitzava un company per evitar xocar en anar tots dos alhora a atrapar la pilota, pel que aquest va decidir aprendre i cridar-li la traducció literal a l'espanyol, aquest "Yo la tengo" famós...tot i què els xocs es van continuar succeint, ara amb altres companys que no sabien a què venia això de ("tango groc, tango groc") "Yellow tango, yellow tango"!!!

- YO LA TENGO. Autumn Sweater. I Can Hear The Heart Beating As One (1997).

Heart Of Gold (Neil Young)

El proper dilluns, 20 de juny, actuarà al Poble Espanyol, de Barcelona, un dels escassos supervivents en actiu de la època daurada del rock, un artista comparable a altres mites com BobDylan, Van Morison o The Rolling Stones, selecte club que han abandonat recentment David Bowie i Lou Reed.

Em refereixo a NEIL YOUNG, canadenc de Toronto (Ontario), que es va donar a conèixer a Califòrnia (USA) -on viu des de fa 50 anys tot i què mai no ha sol·licitat la nacionalitat "americana"- amb la banda Buffalo Springfield, coliderada amb Stephen Stills, a la que, desprès de tres LP, va abandonar per iniciar una carrera en solitari, i amb col·laboracions intermitents en el "supergrup" Crosby, Stills, Nash & Young, que abasta 50 anys i més de 40 àlbums.

Acceptant com a impossible el resumir la seva inabastable trajectòria en l'espai que ocupa un post, em centraré en el que considero més interessant, d'aquest perpetu explorador musical que, en els seus inicis, en la seva primera dècada artística (a l'igual que tots els abans esmentats), va obtenir el reconeixement de la crítica i el públic compaginant dos estils musicals, un acústic, amb sensibles temes folk i country-rock, i l'altre, quasi sempre acompanyat pels Crazy Horse, ferotgement elèctric (amb la característica guitarra Gibson Les Paul modificada i a la que anomena Old Black), rock i, fins i tot, hard-rock, però sempre amb lletres personals, sovint de temàtica antibel·licista i de crítica social que interpreta amb una característica veu nasal i com a llastimosa.

D'aquesta època son tres dels seus millors obres, els imprescindibles Everybody Knows This Is Nowhere (1969), After The Gold Rush (1970) i Harvest (1972) i alguns àlbums més, marcats per les tràgiques morts per sobredosi del guitarrista dels Crazy Horse i d'un membre de l'equip tècnic, que presagiaven el que seria la dècada dels 80, crítica per a Young a nivell personal (el naixement del seu segon fill, afectat de paràlisi cerebral) i professional, en una constant recerca de nous registres musicals, com el rockabilly, la electrònica o el blues, no gaire ben acceptats pels seus fans.

Afortunadament, als anys 90 va retornar als principis amb resultats interessants, tant en format elèctric, com Ragged Glory (1990), de nou amb els Crazy Horse, o acústic, amb Harvest Moon (1992), una mena de continuació del mític disc de 20 anys abans, i una vintena de discos més, dels que en destacaria Mirror Ball (1995) gravat amb Pearl Jam, declarats admiradors seus, a l'igual que Nirvana, motiu pel que es considera a Young com el "padrí del grunge" i un parell d'àlbums conceptuals, Greendale (2003), sobre l'assassinat d'un policia i les seves conseqüències i, recuperat de la intervenció d'un aneurisma cerebral i publicat mitja dotzena de discos més, el darrer, The Monsanto Years (2015), una diatriba contra la utilització de organismes modificats genèticament (OMG), popularment coneguts com a "transgènics" per part d'aquesta multinacional de productes agrícoles, que suposo que ens presentarà el dilluns, acompanyat de la banda Promise Of The Real, a la que hi figura en Lukas Nelson, fill del seu amic, el gran Willie Nelson. 

I, per si no en tingués prou amb aquesta prolífica carrera musical, Neil Young ha dirigit, amb el pseudònim de Bernard Shakey, diversos llargmetratges, de temàtica musical o no, i s'ha distingit com un filantrop defensor de diverses causes humanitàries i mediambientals, de les cal destacar la Farm Aid, fundada el 1985 juntament amb l'esmentat Willie Nelson i John Mellencamp, per ajudar als pagesos americans amb dificultats econòmiques i The Bridge School, per a nens amb necessitats especials com el seu petit Ben.

Com a CdD he triat la més popular de la seva discografia. És un tema de Harvest, un àlbum gravat a Nashville (Tennessee) amb l'acompanyament dels Stray Gators, un grup de musics locals dels que en destaca el guitarrista Ben Keith, i amb la participació en les harmonies vocals de Crosby, Stills i Nash, així com de Linda Rondstadt i James Taylor, en el que toca temes majoritàriament melancòlics i de temàtica amorosa, predominant l'estil acústic, ajudat amb la guitarra o el piano, que alterna amb altres de elèctrics i, fins i tot, un parell acompanyat per la Orquestra Simfònica de Londres, dels que en destacaria Out On The Weekend,  Old Man i, és clar, aquest memorable, tot i què menyspreat pel propi autor, per excessivament comercial, i que per això no espero escoltar al Poble Espanyol, Heart Of Gold.

- NEIL YOUNG. Heart Of Gold. Harvest (1972).

Filles de la ignorància / David Brown (Falciots Ninja)

Aquest vespre, a les 20:30 h, actuen a la Casa Elizalde, de Barcelona, els FALCIOTS NINJA, una formació liderada pel barceloní Albert Rams, un jove vell conegut dels seguidors d'aquest blog amb els seus anteriors grups, The Loud Whispers i MiNE!, ara amb aquest nou projecte de nom tan singular que, en paraules seves, representa una versió millorada d'aquest singular ocell, semblant a l'oreneta, les llargues ales del qual no li permeten alçar el vol una vegada toca a terra, per la qual cosa, excepte per a pondre els ous al niu, es passa la vida, incloent quan dorm i copula, volant.

La resta del sextet està format per músics amb àmplia experiència com el mateix Ricky Malo, dels MiNE!, a la bateria, Gerard Cantero al baix, Ricard Sohn al piano, Edgar Gómez al trombó i Andrés Tosti, recentment substituït per Jesús Fayos, a la trompeta, provinents de bandes com Guillamino, Very Pomelo o The Gramophone All Stars.

En el seu primer EP, gravat als Estudis La Palmera i editat per The Yellow Gate Records, per uns músics que amb prou feines es coneixien entre ells, fins a l'extrem que algun es va limitar a passar per l'estudi per gravar la seva part, conté 6 tracks en els que es fusionen un seguit d'estils com el pop i el rock als que ens té acostumats el compositor, cantant i guitarrista, amb altres com el reggae, el calypso, el bluegrass i el soul, amb un resultat que no dubto en qualificar de sublim. Tot i que majoritàriament festives (de les que fan moure el cul!), les composicions tenen un rerefons agredolç i, tal com indica el nom de l'EP, Versus (2014), representen la dualitat, l'esperit de confrontació i de xoc, entre la ràbia amb la que han estat escrites i el desengany i la frustració que la vida comporta a tota la seva generació.

I va resultar que, durant la gira de presentació del disc, la banda es va anar coneixent i les cançons van créixer fins a tal punt que, per al segon EP, van decidir una tècnica de gravació totalment oposada: aïllats a la masia Cal Patet, de Bruguera, a la Vall de Ribes (Ripollès), la seva particular Big Pink (vegeu aquí) per un cap de setmana, van gravar, amb la col·laboració d'un altre MiNE!, en Bernat (Berni) Sánchez, cinc temes en directe, a la manera antiga, el que s'aprecia en la seva espectacular sonoritat. I, musicalment, per si no hi havia prou mestissatge, han incorporat el ragtime (el jazz de New Orleans) i, agafeu-vos, la música balcànica! Com a anècdota, el disc l'han titulat David Brown (2015), com el tema homònim inspirat, segons explica l'autor i posant a prova la nostra incredulitat, en una frustrada experiència de pagès a les terres que havia heretat del seu iaio a La Terra Alta, quant va trobar, en el mas d'una finca i tapat amb una borrassa, un vell tractor d'aquesta marca que, tot i el temps que portava abandonat, encara funcionava.

Penso que la ocasió es mereix un tast dels dos EP's, saltant-me, una vegada més, la norma d'una i només una CdD a cada post, a l'espera de l'actuació a la Casa Elizalde, on gaudirem d'un directe festiu i contundent. 

- FALCIOTS NINJA. Filles de la ignorància. VS (2014) / David Brown. David Brown (2015).

Karma Police (Radiohead)

Avui, dia 3 de juny, està prevista l'actuació al Festival Primavera Sound, de Barcelona, entre molts d'altres de RADIOHEAD, un dels grups més prestigiosos i creatius de les darreres 2 o 3 dècades, en el que presentaran el seu nové i darrer treball, A Moon Shaped Pool (2016).

Aquest quintet de Oxford (Regne Unit), inalterable des de la seva formació el 1985, liderat pel carismàtic cantant i lletrista Thom Yorke, va debutar el 1992 amb un single, Creep, que, tot i contenir una temàtica força depressiva (I'm a creep -repulsiu-, I'm a weirdo -bitxo raro-...), va ser tremendament popular, però l'àlbum en el que s'integrava, Pablo Honey (1993), no era rés de l'altre món, per el que semblaven condemnats al “one-hit wonder” (vegeu aquí). Però el segon LP, The Bends (1995), a contracorrent de la tendència musical del moment, que es debatia entre el grunge i el brit-pop, amb denses atmosferes de guitarres (amb un sensacional Jonny Greenwood) i teclats i la peculiar veu en falset de Yorke, va suposar un pas endavant. i va preparar el camí cap a la seva consagració amb el següent OK Computer (1997), una obra que va suscitar l'aclamació unànime de la crítica i els fans. Un disc en el que les treballades melodies conviuen amb els arranjaments més experimentals, sovint amb influències electròniques, amb temes sensacionals com Paranoid Android, No Surprise, Lucky, The Tourist o la CdD d'avui, Karma Police.

L'èxit del disc, la extensa gira mundial conseqüent i desconec si circumstàncies personals van suposar una forta depressió en el líder que va obligar a una llarga aturada que la banda, amb una redefinició de rols, va superar amb una nova direcció, amb la notable influència del productor Nigel Godrich (el "sisè Radiohead"), cap a un estil més minimalista, en el que la electrònica convivia amb orquestració de cordes i apunts jazzístics, amb el resultat d'un altre grandíssim treball, Kid A (2000), tan o més bo que l'anterior.

En els quatre discos posteriors no han parat de innovar, tant en el vessant artístic com en el comercial, com ha estat la possibilitat de descarregar-se'ls de forma gratuïta en format digital des de la seva web oficial, pagant voluntàriament la quantitat que el client consideri justa, estratègia coneguda com a “pay-what-you-want”, amb un resultat econòmic que mai s'ha fet oficial!

El títol i la lletra de la CdD, Karma Police, prové d'una broma privada dels membres del grup que utilitzaven aquesta expressió basada en la teoria hindú de la causa i l'efecte quan algun d'ells s'equivocava amb una clara intencionalitat humorística. Un tema d'estructura poc convencional, en el que predomina la guitarra acústica i el piano, que comença al·ludint a la Policia del Karma, en el que no escoltareu cap tornada, si no és que considereu com a tal el This is what you get, que repeteix tres vegades abans de continuar amb When you mess with us, per acabar, sobre un fons de sintetitzador analògic, amb el For a minute there, I lost myself, I lost myself, que va repetint una i altra vegada, tal com podeu comprovar al vídeo, dirigit per Jonathan Glazer i protagonitzat per l'actor hongarès Lajos Kovács i, és clar, per Thom Yorke, que el persegeuix amb un Chrysler New Yorker del 1976, amb un final sorprenent. 

- RADIOHEAD. Karma Police. OK Computer (1997).

Sunshine Of Your Love (Cream)

Els aficionats al futbol sabem prou bé que contar amb els millors jugadors no garanteix el millor equip ni, en el millor dels casos, que el bon joc es mantingui durant diverses temporades. 

Doncs això ve a ser, d'alguna manera, el que va passar amb CREAM, la unió de tres grans instrumentistes, "la crème de la crème", el guitarrista (seguidor del blues de Chicago i del Delta)  i ocasional cantant Eric Clapton, amb una fama incipient gràcies a la seva participació en dues formacions mítiques, The Yardbidrs i John Mayall & The Bluesbreakers i la secció rítmica (influenciada pel jazz i la música popular africana) formada per Ginger Baker a la bateria i Jack Bruce al baix i, inicialment, cantant principal, amb experiència a l’Alexis Korner Blues Incorporated i a The Graham Bond Organisation, grup en el que les seves desavinences van acabar amb la expulsió del segon.

Durant els pocs més de tres anys d'existència, Cream (definitivament sense l'adjectiu The) van publicar quatres discos d'estudi, el primer dels quals, el precipitat Fresh Cream (1966) evidenciava la falta de rodatge, com en el futbol, palesa amb una reproducció electrificada de versions de blues tradicional amb algun tema propi però que va generar certa expectació, que va quedar justificada en el següent àlbum, Disraeli Gears (1967). Amb majoria de composicions pròpies i, per recomanació del productor Felix Pappalardi i a desgrat de Bruce, amb major protagonisme vocal de Clapton, van fusionar el blues, el pop-rock i la psicodèlia (atenció a la fosforescent caràtula, obra de l'australià Martin Sharp) com no s'havia fet fins aleshores i la seva influència en els grups de blues-rock i hard-rock de la dècada posterior va ser transcendental. Un disc d'onze tracks, dues d'elles versions i la resta composades per ells, en solitari o amb col·laboració amb l'esmentat Pappalardi, el lletrista Peter Brown i altres, de les que en destacaria la inicial, Strange Brew, Tales Of Brave Ulysses i, com no, Sunshine Of Your Love, el seu tema més popular i CdD d'avui.

Però a Cream es va donar una dicotomia més gran que a cap altre grup de rock entre els seus dos models d'expressió, per una banda, a l'estudi, el seu so devia molt als arranjaments dels seus col·laboradors però en directe es deixaven anar i, eludint moltes de les seves composicions, es lliuraven a  interpretacions de clàssics del blues com Robert Johnson, Howlin' Wolf o Willie Dixon, sovint utilitzats com a plataformes de llançament de llargues improvisacions. I això és el que va recollir el tercer disc, Wheels Of Fire (1968), un doble LP en el que destaquen temes propis gravats a l'estudi, com White Room, acreditat a Bruce-Brown, i versions en directe com Crossroads (de Johnson) o Spoonful (de Dixon), amb els que Clapton seria considerat un dels millors guitarristes de la història del rock. 

I, a partir d'aquí, les picabaralles entre Baker i Bruce es van revifar fins el punt que, quan van publicar el quart disc, de forma premonitòria titulat Goodbye (1969), en el que s'alternen també gravacions d'estudi, una d'elles, Badge, composada a mitges per Clapton i George Harrison, i en directe, la banda ja s'havia extingit, per donar lloc a sengles carreres en solitari, amb sort desigual.

No cal dubtar de que la de Clapton, conegut també com a Slowhand (irònicament "ma lenta") ha estat la més transcendent, tot i els seus dubtes inicials en que va endegar diversos projectes, com un altre "supergrup", Blind Faith, amb el mateix Ginger Baker i Steve Winwood, de Traffic; formant part de Delaney & Bonnie & Friends o amb el pseudònim Derek & The Dominos, els del mític Layla (1970) fins que el 1970 va iniciar una carrera en solitari que, superats els alts i baixos, fruit de les seves addiccions, perdura fins a l'actualitat.

Sunshine Of Your Love és una composició de Clapton, Bruce i el lletrista Brown, basada en un obsessiu riff de baix sorgit de la ment de Bruce, amb un ritme de bateria de Baker inspirat en les pel·lícules clàssiques de westerns i conegut per aquest motiu com a "ritme indi", suggerit per l'enginyer Tom Down i un solo de guitarra (concretament d'una Gibson SG i no de la icònica Fender Stratocaster a la que el tenim associat) de Clapton, que podem considerar com paradigma de la hibridació del blues, el hard-rock i la música psicodèlica. Quan la torneu a escoltar passarà molt temps sense que us podeu treure l’enganxós riff del cap.

- CREAM. Sunshine Of Your Love. Disraeli Gears (1967).

Loser (Beck)

El disc que conté la CdD d'avui va arribar a les meves mans de manera inversemblant! Un col·lega i amic, gran aficionat a la música pop-rock, especialment de la dels anys 70, passant per una botiga va veure aquest àlbum i va pensar: "Ostres, un disc de Jeff Beck que no tinc!" i, sense pensar-s'ho, se'l va comprar. I, en arribar a casa i posar-se'l i veure que no es tractava d'una obra per a ell desconeguda del llegendari guitarrista de The Yardbirds -grup en el que va substituir a Eric Clapton i precedir a Jimmy Page (posteriorment de Led Zeppelin) quant els va deixar per iniciar carrera en solitari- me'l va regalar, sense donar-se la oportunitat d'escoltar-lo.

I és que el disc en qüestió, Mellow Gold (1994), era el primer, desprès de diverses maquetes lo-fi, editat en una discogràfica major, Geffen Records, de Bek (sense "k") David Campbell, un californià que va adoptar el cognom matern de Hansen quant els seus pares es van separar i conegut artísticament com a BECK, gràcies a l'èxit previ del single, Loser, que inaugura tanmateix l'LP i que es va convertit en un autèntic himne generacional.

L'estil d'aquest jove de família d'artistes i músics i seguidor de la Església de la Cienciologia és un autèntic poti-poti musical que parteix del folk alternatiu i abasta el country, el rock psicodèlic, el punk, el soul, el funk i el hip-hop, que ha barrejat en diverses proporcions en la dotzena de discos que porta publicats, en els que, amb arranjaments variats que incorporen samples, caixes de ritme i múltiples efectes, i amb unes lletres iròniques i compromeses, ha mantingut la creativitat, al que ha ajudat el canvi de col·laboradors i productors, dels que en destacaria a Karl Stephenson,  Nigel Godrich,  The Dust Brothers i a un vell conegut del blog, en Danger Mouse (vegeu aquí).

Mellow Gold és un treball de bricolatge amb sons aparentment impossibles de conciliar, amb els que Beck Hansen i Stephenson juguen com si no existissin divisions entre gèneres musicals, que va rebre l'aprovació de crítica i del públic, esdevenint un autèntic fenomen de masses. I tot gràcies a Loser, la CdD, amb aquest títol tan paradoxal ("perdedor" és el que significa en català) que va venir a representar la continuació de Creep, de Radiohead, com a himne de la Generació X.

Però, per a sorpresa dels que pensaven que Mellow Gold resultaria un one-hit wonder, va ser el següent àlbum, Odelay (1996), amb la inestimable ajuda d'uns inspiradíssims Dust Bros, el que va suposar la consolidació de l'autor com a un dels pilars del rock alternatiu dels 90's. Un disc -amb aquesta estranya portada amb un gos de la raça Komondor, originària de Hungria (tot i que sembla una “mopa”), saltant una tanca- amb una estructura de collage similar a l'anterior però en el que, gràcies a una, ara sí, meticulosa producció, conviuen el beat (Devil's Haircut, Where It's At), el country (Lord Only Knows, Sissyneck), el soul (Hotwax), el rap (High 5 [Rock The Catskills]) etc, sense problema.

I, a partir d'aquí, tot un seguit de canvis de direcció en els següents discos, Mutations (1998), un dels més accessibles, produït per Godrich, Midnite Vultures (1999), Sea Chance (2002), Guero (2005), amb la participació de Jack White, de The WhiteStripes, The Information (2006), Modern Guilt (2008), produït per l'esmentat Danger Mouse i, desprès de 6 anys de sequera personal però en els que va col·laborar i produir a diversos artistes, Morning Phase (2014), en un moment en el que molts dels seus desconcertats seguidors ja li havíem perdut la pista.

Som-hi, doncs, amb la CdD, acreditada a Beck Hansen i Karl Stephenson, amb una lletra poc elaborada del primer però amb aquesta tornada que inclou la expressió en llengua castellana que ve a dir "Soc un perdedor, nena, perquè no em mates?" que per a alguns és una paròdia de la Generació X però que, segons Beck, únicament reflecteix la seva poca traça per cantar rap.

Però no ho fa tan malament, oi?:

          Soy un perdedor

          I'm a loser, baby, so why don't you kill me?

- BECK. Loser. Mellow Gold (1994).