Gravity Of The Situation (Vic Chesnutt)

 

El 25 de desembre del 2009, al cap d'uns dies en coma per ingerir una gran quantitat de psicofàrmacs, el cantautor de Jacksonville, Florida, VIC CHESNUTT moria en un hospital d'Athens, Geòrgia, ciutat on residia des de poc després de patir, amb 18 anys i sota els efectes de l'alcohol, un greu accident de trànsit que el mantindria postrat en cadira de rodes, tetraplègic, de per vida.

Una situació que va condicionar la seva existència, amb un marcat sentit de l'humor negre, una depressió crònica i freqüents recaigudes en l'addicció a la beguda que va anar, en part, superant amb la seva carrera musical, en la que va publicar dotzena i mitja de LP, els dos primers, Little (1990) i West Of Rome (1991), produïts pel seu mentor, Michael Stipe, el cantant dels REM, veí de la mateixa Athens.

Una discografia, per a l'enregistrament de la qual, acompanyant-se d'una guitarra acústica que interpretava dificultosament amb el parell de dits útils que li restaven i una harmònica, va comptar amb la col·laboració de multitud de músics, molts d'ells "coneguts" nostres, de la que en destacaria àlbums com Is The Actor Happy? (1995), The Salesman And Bernadette (1998), en el que participen els Lambchop i Emmylou Harris; Ghetto Bells (2005), amb els llegendaris Bill Friser i Van Dyke Parks; North Star Deserter (2006) o el darrer, Skitter On Take Off (2009), amb el meu estimat Jonathan Richman, molt més reconeguts per la crítica, que el considera un precursor de l'estil alt-country o, si hi preferiu, "americana", que comercialment, per el que, ni els ingressos per les vendes ni els tours, com els que el va portar a casa nostra el 1995 i el 2008, van ser suficients per sufragar les despeses del nefast sistema sanitari del seu país.

Una situació crítica pal·liada temporalment amb la publicació de Sweet Relief II: Gravity Of The Situation (1996), un disc d'homenatge amb versions de composicions seves a càrrec d'artistes també "coneguts" com la seva amiga Kristin Hersh (ex Throwing Muses), REM, The Smashing Pumpkins, Soul Asylum i altres com Garbage o Madonna, administrat i produït per la Sweet Relief Foundation, presidida per Victoria Williams, precisament la primera beneficiada per aquesta iniciativa a causa de patir la mateixa situació, provocada en aquest cas per una esclerosi múltiple, però insuficient a llarg termini, amb el que el deute va assolir uns inassumibles més de 50.000$ que, finalment i després de diverses temptatives, va comportar el suïcidi de James Victor Chesnutt, als 45 anys.

Un disc el subtítol del qual, "La gravetat de la situació", correspon al tema inicial dels 14 que conté Is The Actor Happy?, possiblement el seu millor disc o, si més no, el més accessible. Un àlbum produït per John Keane, farcit de delicades melodies amb arranjaments folk-rock que s'alternen amb impactants crescendos de guitarra i amb lletres tendres i punyents, sempre estremidores, de les que en destacaria algunes com Onion Soup, Guilty By Association (el duet amb M. Stipe que el tanca) o la carta de presentació, aquesta Gravity Of Situation que he triat com a CdD d'avui, de la que en podeu gaudir en aquesta emotiva interpretació, on l'acompanyen alguns dels músics esmentats.

- VIC CHESNUTT. Gravity Of  The Situation. Is The Actor Happy? (1995).

Explain (Papas Fritas)

 

Als seguidors del blog interessats per l'origen del curiós nom dels protagonistes d'avui, que fa referència a un plat ben habitual de les nostres taules com son les "patates fregides", us diré que tot va venir d'una confusió quan, a l'escoltar a classe d’espanyol l’expressió PAPAS FRITAS, les seves oïdes anglosaxones van interpretar POP HAS FREED US, és a dir, "el pop (la música, no el mol·lusc, evidentment) ens ha alliberat", el que els va fer tanta gràcia que la van escollir com a nom artístic.

Un power-trio format per dos amics de Delaware, el guitarrista Tony Goddess i la bateria Shivika Asthana, i un company de la Universitat de Somerville, Massachusetts, el baixista Keith Gendel, amb la única intenció de tocar i, sense cap pretensió, passar-s'ho bé mentre finalitzaven els estudis però amb un resultat tan espectacular des del seu debut homònim, Papas Fritas (1995) que, ampliant la formació amb Chris Colthart un altre guitarrista, i Donna Coppola als teclats i la percussió. van acabar girant pels USA i bona part d'Europa, i publicant un parell d'àlbums més, Helioself (1997), i Buildings And Grounds (2000), plens d'harmonies memorables a tres veus i lletres optimistes en la línia del meu estimat Jonathan Richman.

No obstant, Asthana i Gendel van acabar els seus respectius estudis de Salut Pública i Arquitectura, activitats a les que es van dedicar professionalment i només Goddess, el compositor principal, va seguir en el mon de la música amb projectes diversos, sense que em consti més que una tímida reunió el 2011, amb diverses actuacions en festivals però sense publicar material nou.

He pensat que, en les dates i els temps que corren, aniria bé una mica d'optimisme, per el que us recomano escoltar el seminal Papas Fritas, amb tretze tracks en 35 minuts, amb perles com Wild Life, Passion Play, la única amb arranjament de cordes, Kids Don't Mind o la que he triat com a CdD, Explain, amb un inici discret i una instrumentació creixent donant suport a la veu d'Asthana que culmina en aquests

               Right now, explain

               Woah-ohs...

 - PAPAS FRITAS. Explain. Papas Fritas (1995).

Drive (The Cars)

 

Nascut com a Richard Otcasek a Baltimore, Maryland, fill d'un informàtic de la NASA, va ser a Columbus, Ohio, on Ric Ocasek va conèixer Ben Orzechowski (aka Benjamin Orr), amb qui va endegar diversos projectes musicals fins que, traslladats a Boston, Massachusetts, van obtenir l'èxit amb el nom de THE CARS, en el que el primer assumia la tasca de compositor únic, guitarra rítmica i cantant, labor aquesta que deixava en mans del segon en les actuacions en directe.

Un grup ben representatiu d'un estil, molt popular a la dècada dels 80, caracteritzat per la fusió de les guitarres amb uns incipients sintetitzadors, conegut com a new wave, que va tenir en els videoclips i la cadena MTV el seu sistema de promoció i que, entre l'any 1978 i el 1987, el de la seva dissolució, va publicar mitja dotzena de LP, dels que en destacaria els dos primers, l'homònim The Cars (1978), el del hit Just What I Needed (vegeu aquí), i Candy-O (1979), el de Let's Go (i aquí), i el cinquè i probablement millor de la seva discografia, Heartbeat City (1984).

Una carrera que va tocar fi amb el relatiu fracàs comercial de Door To Door (1987) per donar lloc a sengles intents en solitari, el més consistent dels quals ha estat el d'Ocasek, amb mitja dotzena d'àlbums editats, però que no li han valgut el reconeixement que ha obtingut, en canvi, com a productor, amb treballs per a coneguts del blog com Weezer, Guided By Voices, Hole o l'inefable Jonathan Richman i altres de tan diversos com Suicide, Iggy Pop, Bad Religion, No Doubt o Nada Surf. Una incessant activitat que va acabar amb la seva mort, el 2019, amb 75 anys, per una cardiopatia, gairebé 20 anys després de la del seu amic, traspassat l'any 2000 a conseqüència d'un càncer de pàncrees.

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat Heartbeat City, l'LP en el que van donar un gir a la seva carrera, traslladant-se a Londres per posar-se a les ordres de Robert John "Mutt" Lange, l'exigent productor que, durant sis mesos, va extreure el millor de les composicions d'Ocasek, donat el seu toc personal a les interpretacions dels dos vocalistes, de les línies de baix i de les bateries, reprogramades a partir de les interpretacions de David Robinson, per obtenir el so característic (i, per a mi, una mica odiós, tot sigui dit) de l'època. Un àlbum amb deu tracks amb una caràtula icònica que representa un Playmouth Duster del 71, l el quadre original de la qual, obra de Peter Philips i titulat Art-O-Matic Loop di Loop, valdria actualment una fortuna, amb el que van obtenir un gran èxit comercial amb hits com Hello Again, Magic, You Might Think o la CdD, Drive, una de les tres que interpreta Orr.

Una balada romàntica sobre una base electrònica que va representar el més gran èxit de la banda, així com el seu vídeo, dirigit per Timothy Hutton, un jove actor de 23 anys amb ínfules de director, interpretat per Ric Ocasek i la model txecoslovaca, i futura esposa, Paulina Porizkova. Un tema que, cantat per Benjamin Orr des de Philadelphia als concerts de l'esdeveniment Live Aid el 1985 i utilitzat com a fons musical per a un seguit de documentals sobre la gana a l'Àfrica amb la intenció de recaptar fons, ha estat promocionat fins a la sacietat, per el que, si n’esteu tips d’escoltar-lo, us en demano disculpes anticipadament. 

- THE CARS. Drive. Heartbeat City (1984).

Shiver (Giant Sand)

Des del ja llunyà post de Calexico, el grup de Joey Burns i John Convertino, que li devia una a Howe Gelb, "alma mater" de GIANT SAND, la banda de la que durant un temps en van formar part els dos primers, abans d'endegar el seu propi projecte.

Doncs resulta que aquest compositor, cantant, instrumentista i productor tan poc conegut del públic en general és tota una institució en el món de l’alt-country (o "americana", si ho preferiu), gènere del que és un referent des de fa més de 20 anys, ja sigui amb aquesta banda per la que han passat multitud de músics com els abans esmentats o com Tom Larkins (el bateria que acompanya l'entranyable Jonathan Richman) o el fidel guitarrista i amic Rainer Ptacek, mort de càncer el 1997, i molts altres convidats com Juliana Hatfield, Victoria Williams, Neko Case, (de The New Pornographers), PJ Harvey, M. Ward, Evan Dando (de The Lemonheads), Isobel Campbell (els primers passos de la qual van ser amb Belle & Sebastian), el malaurat Vic Chesnutt (la CdD del qual no hauria de trigar) etc amb els que ha gravat una trentena de discos, als que hem de sumar-ne uns quants més en solitari o amb projectes paral·lels com The Band of Blacky Ranvhette, OP8, Arizona Amp & Alternator, Giant Giant Sand, amb músics danesos o  Howe Gelb & A Band Of Gypsies, amb músics gitanos andalusos entre els que figura Raimundo Amador amb qui va gravar a Còrdova l'interessant Alegrias (2010) i així fins el darrer Heartbreak Pass (2015) en que han participat Grant-Lee Phillips (l'antic líder de Grant-Lee Buffalo) i Steve Shelley, de Sonic Youth.

Malgrat aquesta munió de col·laboradors l'estil d'aquest cantautor de Pennsylvania però resident a Tucson (Arizona) a vegades acústic i altres elèctric, sorollós i caòtic, és clarament identificable, tant per la personalíssima veu xiuxiuejada (que en algun moment ens evoca a Bob Dylan o Lou Reed) com per la profunda impregnació, metafòricament parlant, de la sorra del desert en els solcs dels seus discos en els que la atmosfera alt-country, de la que n'és un autèntic pioner, es complementa amb tocs de psicodèlia, gospel i jazz (l'autor es reconeix admirador de Thelonius Monk).

Personalment us he de dir que vaig tenir coneixement de la existència de Giant Sand, i va començar el meu culte pel senyor Gelb, amb la publicació del seu quinzè àlbum, Chore Of Enchantment (2000), per a molts el millor de la seva extensa trajectòria. Gravat en tres estudis i amb tres productors diferents (John Parish a Tucson, Jim Dickinson a Memphis i Kevin Salem a New York) amb format de trio amb Burns i Convertino i amb la participació d'una vintena de músics amics i familiars, del que en destacaria als esmentats Ptacek (que no va arribar a veure la obra publicada) i Hatfield, a més de la seva aleshores esposa Paula Brown al baix i de la seva filla Sofie Albertsen Gelb als cors, el disc manté un estrany equilibri i cohesió, amb una música suggerent que ens evoca els àrids paisatges del desert d'Arizona i una melancòlica temàtica al voltant de la pluja, l'aigua, la llum i la seva relació amb la naturalesa humana però amb prou diversitat, al llarg dels 16 tracks i més d'una hora de durada, com per justificar la seva originalitat.

Com a CdD he triat la  número 9, per a mi el més "comercial" del disc, a veure si noteu l'esgarrifansa (shiver) i us agafen ganes d'interessar-vos en la trajectòria d'un dels pares de la "americana". 

- GIANT SAND. Shiver. Chore Of Enchantment (2000).

All My Friends (The Wave Pictures)

En primer lloc voldria avisar als seguidors del blog que esteu escoltant la CdD, com seria desitjable, mentre llegiu el text, que qui està cantant no és Jonathan Richman ni estan tocant els seus Modern Lovers.

Es tracta del trio britànic THE WAVE PICTURES, format pel compositor, guitarrista i cantant David Tattersall, ben acompanyat per Franic Rozycki al baix i Jonny Helm a la bateria, que practiquen un rock alternatiu de baixa fidelitat (ja ho sabeu, lo-fi) a l'estil del meu heroi de Massachusetts i a altres com Violent Femmes o els seus amics Herman Düne i Darren Hayman, l'ex-líder de Hefner.

El seu estil es caracteritza per la peculiar veu del líder qui, acompanyat de la seva desenfadada guitarra, interpreta lletres carregades de la tradicional ironia britànica, com les de l'esmentat Hayman, Jarvis Cocker (Pulp) o Morrisey (The Smiths), ja ho veieu, tots habituals coneguts de la CdD, que guanyen en directe al ser defensades amb humor i complicitat ("campechanos" en dirien en altres contrades) amb un públic fidel que sovint acaba entregat a la banda. 

Una banda que, per cert, desenvolupa una activitat frenètica, amb múltiples gires per Europa i Amèrica i edita discos pràcticament a ritme d'un o més per any, dels que en destacaria Instant Coffee Baby (2008), Beer in the Breakers (2011), Long Black Cars (2012) o l'últim, presentat a primers de desembre passat a la sala Sidecar de BCN, City Forgiveness (2013).

I, per si no us havia quedat clar lo de la creativitat desmesurada del grup, el darrer àlbum...doble! 20 cançons en ben bé una hora i mitja, composades durant la seva darrera llarga gira americana, en les que destaquen uns "solos" de guitarra  a l'estil blues-rock, una mica sixties i, per descomptat, descaradament anticomercials a dia d'avui. És un disc per a fans incondicionals més que per a escèptics i, com a disc doble que és, té els seus alts i baixos i es fa inevitablement llarg (ni tan sols The White Album no és perfecte, no?), però en general la qualitat és de nota alta i el podem considerar potser el seu millor disc fins ara i, què carai!, on no arriba la tècnica ho fa l'actitud d'aquests infatigables i sorneguers "currants" del rock.

A l'hora de triar la CdD he dubtat entre unes quantes com The Woods, Lisbon, Chestnut, Tropic, Red Cloud Road,... i, al final, he tirat pel dret i he escollit la que obre el disc, aquesta All My Friends, un tema inspirat en el títol d'un llibre (Tots els meus amics seran estranys), comprat, tot i que no llegit, en una botiga de segona mà de l'Exèrcit de Salvació a Brooklyn (New York), durant l’esmentada gira americana, en el que converteix en memorables els detalls més quotidians, com quan, a la vora de la pica de la cuina, diu aquella frase carregada d'enginy fosc: "una vegada vaig somiar veure la teva cara en un cartró de llet...una vegada vaig somiar vessar la llet sobre la meva camisa" i que tant em recorda el meu admirat JoJo.

- THE WAVE PICTURES. All My Friends. City Forgiveness (2013).

Pablo Picasso (Modern Lovers)

La meva admiració per Jonathan Richman fou palesa en el seu dia a la CdD "Vampiresa Mujer". Ja ho sabeu, un heroi a contracorrent dels temps, que va evolucionar del garage-rock inicial -amb discos com The Modern Lovers (1976), Jonathan Richman and The Modern Lovers (1976) o Rock'n' Roll With The Modern Lovers (1977)-, al pop -Jonathan Sings! (1983), Rockin' and Romance (1981), Modern Lovers 88 (1989)-, el country -Jonathan Goes Country (1990)-  i, en els darrers anys, abandonats definitivament els MODERN LOVERS, cap a un minimalisme extrem que el porta a actuar en solitari, acompanyat de la seva guitarra acústica o, com a molt, del baterista Tommy Larkins, amb un estil extremadament simple, quasi infantil, tant en les composicions com en la interpretació, amb aquest look tan peculiar d'etern Peter Pan, però conservant sempre, sempre!, la lleialtat dels seus seguidors, entre el que m'honoro contar. Una altra característica d'aquest freaky de Massachusetts és la seva afició a cantar en altres idiomes, entre ells el castellà, el que queda patent en discos com Jonathanm te vas a emocionar! (1994) o en el recopilatori ¿A qué venimos sinó a caer? (2008).

Però en els inicis va ser una altra cosa. Amb una formació en la que contava amb el teclista Jerry Harrison, posteriorment als Talking Heads i el baterista David Robinson, desprès a The Cars, van gravar un àlbum considerat per nosaltres com un dels millors de la història del rock, precursor del posterior fenomen punk i que va traçar el camí que desprès seguirien grups dels dos costats de l'Atlàntic, com Violent Femmes, Galaxie 500, They Might Be Giants, Weezer, The Pixies, Art Brut i tants més.  L'homònim i seminal The Modern Lovers, publicat el 1976, encara que gravat tres anys abans, va contar en part amb la producció de John Cale, dels seus admirats Velvet Underground, i conté temes de so nu, amb riffs de guitarra molt senzills, amb ben bé un parell d'acords bàsics, com Roadrunner , Hospital o la CdD d'avui.

Pablo Picasso és el quart track del disc i versa sobre el carismàtic artista i el seu masclista estil de vida. És una composició que, tot i editar-se amb retràs, ha exercit gran influència tant en generacions posteriors com en els seus coetanis, el que ho prova que hagi estat gravada o interpretada en públic per músics com DavidBowie, Iggy Pop, el mateix John Cale o...ejem! The Sex Pistols.
A continuació podeu escoltar la versió original del tema i una "deconstrucció" en directe del 2009.

- MODERN LOVERS. Pablo Picasso. Modern Lovers (1976).

Syrup of Tears/Life in Vain (Daniel Johnston)

Fins el dia 11 de novembre es pot visitar a l'Espai Cultural Caja Madrid, de BCN, la exposició "Visions simbòliques. Una mirada a l'univers de Daniel Johnston", la obra plàstica amb la que aquest músic de culte resumeix el seu submón a l'hora que sublima les seves obsessions.

DANIEL JOHNSTON, nascut a Sacramento (California, USA) i resident a Austin (Texas), pateix un sever trastorn bipolar que l'ha mantingut algunes temporades ingressat però que, en opinió dels seus seguidors, no es artista per la seva malaltia sinó malgrat ella, ja que va demostrar el seu talent abans que comencés el desordre mental. Els seus fans ens relacionem amb la seva música i el seu art a un nivell molt particular i, coneixedors d'una història personal tan dura com entendridora, creiem que el percentatge de component compassiu hauria de ser minúscul.

Abans de continuar llegint, aviso als seguidors del blog que us vau escandalitzar per la meva devoció per Jonathan Richman que ara veureu el que es bo.

Aquest inclassificable cantautor, declarat admirador de The Beatles, es va donar a conèixer als anys 80 amb cintes de cassette autoproduïdes, pèssimament gravades a casa seva, amb acompanyament de guitarra, piano i orgue, amb composicions senzilles i directes, de temàtica recurrent sobre l'amor no correspost i els còmics com el Fantasma Casper i els superherois de Jack Kirby, amb el Capità Amèrica al capdavant, i altres de creació pròpia, enigmàtics, foscos i amb una fixació especial pel dimoni, que interpreta amb una veu sovint desafinada però de manera dolorosament, gairebé vergonyosament, honesta.

Però, contra tot pronòstic, les cintes, amb les caràtules decorades pels seus dibuixos, van arribar a les botigues de discos d'Austin i el volum de vendes va ser prou considerable per a atreure l'atenció de la cadena MTV i acabar fixant per un segell discogràfic important, Atlantic Records, del que fou despatxat, tant per les minses vendes del disc Fun (1994), produït per qui millor el comprèn, Paul Leary, com pels repetits problemes psiquiàtrics.

Doncs malgrat tot això, els seus seguidors no ens limitem a una colla de suposats freakys, ja que ha estat aclamat per gent com David Bowie, Yo La Tengo, Sonic Youth, Pearl Jam, Beck i el mateix Kurt Cobain, el malaurat líder de Nirvana, sovint fotografiat amb una samarreta amb la caràtula d'un dels primers discos de Johnston, Hi, How Are You?, del 1983.

I, entre els seus múltiples admiradors, en va haver un de transcendental, Mark Linkous, el líder de la banda Spaklehorse, també malauradament mort per suïcidi el 2010, que li va produir un disc que ha aixecat polèmica. Es tracta de Fear Yourself (2003), obra que s'ha criticat per un excés de producció que, tot i engrandir majestuosament les composicions, les desvirtua fins el punt de desposseir-les de la personalitat de l'autor.

I es d'aquest disc, farcit de precioses cançons com Mountain Top, Love Enchanted, Fish, Forever Your Love o  Not Love Dead, que he seleccionat la CdD d'avui, Syrup of Tears.

A qui estigui interessat per la història d'aquest mite vivent li recomano el documental The Devil and Daniel Johnston, de Jeff Feuerzeig, guanyador del Premi a la Millor Direcció en el Festival de Sundance del 2005. 

I es tanta la meva fascinació per l'artista que, per una vegada, em saltaré el compromís de presentar una sola cançó i afegeixo un vídeo del tema Life in Vain, de l'esmentat Fun (1994), acompanyat en aquesta ocassió per The Swell Season, i ja em direu, aquells que no el trobeu insuportablement patètic, si no us el menjaríeu a petons!

- DANIEL JOHNSTON. Syrup of Tears. Fear Yourself (2003) / Life in Vain. Fun (1994).

Vampiresa Mujer (Jonathan Richman)

Durant tretze anys, fins que les noves tecnologies tipus MP3 van arraconar, per obsolets, els tradicionals sistemes de suport musical com el vinil, les cintes de crom o de ferro (les populars cassettes) o fins i tot, ja en format digital, el compact disc (CD), vaig formar part d’un grup d’intercanvi de música, el Fire Street Disc-Club, en el que, reconec sincerament, m’ho vaig passar molt bé.

En aquest grup hi havia seguidors incondicionals de determinats artistes, com els Pink Floyd, Bruce Springsteen...fins i tot Phil Collins, i sovint em preguntaven si jo no tenia algun artista de culte. La veritat es que, Beatles apart, però d’aquests no s’hi val, ja que tothom n’hauriem de ser, no era fan de ningú, per el que vaig decidir “adoptar-ne” un..

I qui  millor que aquest entranyable bostonià, que s’havia donat a conèixer amb el grup i disc homònim The Modern Lovers (1976), que ja contenia temes clàssics del seu repertori com Roadrunner o Pablo Picasso?. Doncs des d’aleshores, sigui amb el grup o com a solista, no ha parat de gravar discos. Jo mateix  en tinc 22 CD a la meva discoteca, que està a la vostra disposició si la voleu consultar.

La primera vegada que la M i jo el varem veure en concert va ser, fa uns 15 anys,  a la sala KGB, de Gràcia, a la que es va presentar en solitari, acompanyat de la seva guitarra acústica, amb un ple absolut d’incondicionals amb els que va establir la complicitat que el caracteritza. La segona vegada va ser fa uns mesos a la sala Apolo, aquesta vegada amb la formació de gala, es a dir, acompanyat del seu bateria habitual en els darrers anys, Tommy Larkins.

El concert va tenir la peculiaritat de que Jo Jo, que es com el coneixem els seus fans, va actuar abans que els “teloneros” perquè, com molt bé es va afanyar a explicar a la tanda de “bisos”, el dia següent havia d’actuar a Palma de Mallorca i tocava sortir de seguida per agafar..el vaixell!. Es el que té ser un artista minoritari.

Al nostre amic, apart de l’anglès, li encanta cantar amb altres idiomes, com el francès, l’italià o l’espanyol, però la veritat es que hi té molt poca traça, sembla que hagi fet la traducció automàtica de les lletres. Si no, ja em direu com s’empesca el començament de la CdD d’avui: “Escúchame un momento o dos...” però probablement això forma part del seu encant.

Aquesta CdD, que havia estat publicada inicialment amb anglès, amb el títol de Vampire Girl, al disc You Must Ask the Heart (1995) i inclosa posteriorment, ara en espanyol, al Her Mystery Not of High Heels and Eye Shadow (2001) va causar, en el seu moment, sorpresa i, fins i tot, estupefacció entre els membres del Fire St. Disc-Club, que es van dividir obertament en defensors i detractors d’aquest freaky de Massachusetts.

Doncs, per si no en tenien prou, l’any passat va recuperar la cançó en un disc de temes en diversos idiomes, sota el nom de ¿A qué venimos sino a caer? (2009), que es el que va presentar a l’esmentat concert de l’Apolo.

Voleu saber que es una Vampiresa Mujer?. Doncs:

No es la máscara

Ni la falda ajustada

Sino el temor causado

Por su fría mirada...

Per a més detalls, us prego que escolteu primer la cançó clickant al petit reproductor i, només desprès, veieu el vídeo, de molt poca qualitat tècnica, però en el que comprendreu el perquè alguns de nosaltres donaríem l’anima per ell.

           

-  JONATHAN RICHMAN. Vampiresa Mujer. ¿A qué venimos sino a caer? (2009).