I va ser que una vegada, a principi dels anys '60, dos amics de Glasgow
(Regne Unit), Patrick Fairley i William "Junior" Campbell,
aquest amb tot just 14 anys d'edat, van decidir crear un grup que van anomenar The
Gaylords i, posteriorment, seguint la moda del moment, precedit pel nom del
vocalista, Dean Ford & The Gaylords, fins que, a instància del seu
mànager, Peter Walsh, van adoptar el definitiu MARMALADE, per
consens sense l'article "The".
Una banda que va publicar un seguit de singles amb repercussió
desigual, dels que en destacarien Lovin' Things, I See The Rain
i Man In A Shop, que acabarien encapçalant el seu primer LP, There's
A Lot Of It About (1968), enregistrat a corre-cuita i complementat
amb versions d'artistes tan diversos com Bob Dylan, Lovin' Spoonful,
Janis Joplin o Jimi Hendrix, el que li va restar coherència al
temps que emmascarava l'estil que els agradava i en el que eren realment molt
bons, el pop-rock progressiu.
Un debut seguit d'una espifiada que condicionaria el seu futur, la
versió de l’Ob-La-Di, Ob-La-Da -sense que ni ells mateixos sabessin que
era un tema de The Beatles, doncs encara no s'havia publicat el conegut
habitualment com The White Album (1968), el controvertit doble
àlbum dels Fab Four que contindria la peça- amb la que els escocesos
obtindrien una immensa popularitat a costa d'encasellar-los com a grup
comercial, el que mai no havien desitjat.
En tot cas, l'èxit els va permetre un nou contracte discogràfic que els
donava plena llibertat artística per escriure i produir les seves pròpies
composicions, del que en va sortir un segon LP, titulat Reflections Of
The Marmalade (1970), que va gaudir de molt més reconeixement als
USA, on es va publicar amb el títol de Reflections In My Life,
aprofitant la tirada del tema homònim i, ja us ho avanço, CdD d'avui, que al
seu propi país.
Un disc en el que predominen sons soft-country-rock com Carolina
On My Mind, barrejats amb altres de pop barroc com Dear John
i And Yours In Piece Of Mine o decididament psicodèlics com Kaleidoscope,
però del que en destaca el tema esmentat, una composició a mitges entre
Campbell, el guitarrista principal i teclista, i Dean Ford, el cantant,
en l'enregistrament del qual van participar el co-fundador, Fairley, a la
guitarra acústica, Graham Knight al baix, i Alan Whitehead a la
bateria. Una malenconiosa balada en clau soul orquestral de la cal
destacar-ne l'increïble solo de guitarra i les harmonies vocals, a càrrec
del mateix Campbell i de Knight, així com els arranjaments de cordes i vents,
dirigits per Keith Mansfield, que no els va acabar de donar el
reconeixement que esperaven, motiu pel que "Junior" Campbell va
abandonar la nau per matricular-se al Royal College of Music de Londres
i continuar una carrera de productor i compositor de BSO per a cine i TV.
Una deserció a la que, després del fracàs del següent disc, Songs
(1971), seguiria la de Farley i altres, amb un constant canvi de membres que no
ha impedit que, malgrat publicar mitja dotzena d'àlbums més com els darrers, Heartbreaker
(1982) i, més de 30 anys després, Penultimate (2013) i, tot i que
limitats al que es coneix com “circuit
de la nostàlgia", hagin mantingut l'activitat pràcticament fins a
l'actualitat, per el que compten amb el meu reconeixement.
- MARMALADE. Reflections Of My Life. Reflections Of The Marmalade (1970).

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada