Siran Fen (Bassekou Kouyaté & Ngoni Ba)

Africana 14:

Tal com us avançava en el darrer post de la secció "Africana" del blog, la CdD d'avui és d'un altre virtuós instrumentista malià, en aquest cas del ngoni, una mena de llaüt típic de l'Àfrica Occidental, documentat al s. XIII, fabricat amb fusta o escorça de carabassa, pell de cabra, un rudimentari pal i tres cordes que poden estar fetes amb pell d'antílop, filferro o, com el que vaig comprar jo a Bamako per la col·lecció familiar, amb fil de pescar.

Parlem de BASSEKOU KOUYATÉ, fill d'una família de griots de Garana, una població del centre del país, a tocar de la ciutat portuària de Segou, a la riba del Níger, per a molts l'autèntic bressol del blues (vegeu aquí), des de la que  es va traslladar a la capital, on va establir amistat i va col·laborar amb el nostre admirat Toumani Diabaté i altres coneguts com Youssou N'Dour, Ali Farka Touré, Taj Mahal, Elíades Ochoa (un dels entranyables Buena Vista Social Club) o Damon Albarn, en un dels seus múltiples projectes (com Blur, Gorilaz, The Good, The Bad and The Queen...), Africa Express, i es va relacions amb altres artistes i productors com Paul McCartney, Björk, Brian Eno o Massive Attack.

Unes activitats que li van permetre crear la seva pròpia banda, NGONI BA, sobre la base de quatre ngoni de diverses mides i afinacions als que aquest visionari compositor i intèrpret va incorporar innovacions tècniques com l'augment del nombre de cordes, entre set i deu, nous materials i mètode d'interpretació (que ara toquen dempeus i agafant-lo com una guitarra elèctrica), convertint en protagonista un instrument habitualment utilitzat com d'acompanyament.         

Una banda que, combinant el so tradicional malià amb el blues, el rock i el jazz, va debutar amb l'àlbum Segou Blue (2007), el grandíssim reconeixement del qual, al que no és aliè el treball vocal de la seva esposa Amy Sacko (a la que molts anomenen la "Tina Turner de Mali"), va tenir continuació en els següents, I Speak Fula (2009) i Jama Ko (2013), a partir dels quals, en una aposta més arriscada, fruit de la seva admiració per estrelles del rock com Jimi Hendrix o Jimmy Page (Led Zeppelin), va donar una nova dimensió al ngoni a l'afegir efectes electrònics com els pedals wah wah en el seu quart disc, Ba Power (2015), per tornar a la tradició amb el darrer, el recent i no menys magnífic Miri (2019).

Com a CdD he triat una composició de Ba Power, el seu disc més fosc i ombrívol, amb lletres del propi Kouyaté  sobre temes polítics, socials o religiosos, interpretades a un volum i intensitat mai vistos a la seva carrera, l’estil actual de la qual podem ja qualificar com “afro-rock”, per a  la gravació del qual, produït per Chris Eckman (The Walkabouts), va comptar, a més a més de la seva esposa, amb diversos membres de la seva família (germans, nebots, fills...) i, per primera vegada, amb un seguit de músics convidats, ja sigui africans com el guitarrista Samba Touré i el cantant Adama Yalomba, u occidentals com el guitarrista Chris Brokaw (de Come, Codeine o The Lemonheads, entre altres), el bateria Dave Smith i el trompetista de jazz d’avantguarda Jon Hassell.

Un àlbum amb nou tracks, dels que en destacaria alguns com Abé Sumaya, Ayé Sira Bla, brillantment iniciat per la CdD, la frenètica Sira Fen, en la que, amb els quatre ngoni (Bassekou  i Moustafa Kouyaté, Abou Sissoko i Bina Diabaté) i la secció rítmica (Mamadou Kouyaté al ngoni baix i Moctar Kouyaté i Mahamadou Tounkara a la percussió) a tot drap, la entusiasta i elegant veu d’Amy Sacko relata de manera convincent el repte de la vida col·lectiva a un país tan pobre i amb tanta diversitat ètnica i cultural com el seu, i que finalitza tornant als orígens, amb Bassekouni, un breu instrumental amb el ngoni sense cap arranjament addicional.

-           

-     - Bassekou Kouyaté & Ngoni Ba. Siran Fen. Ba Power (2015).

All I Do Is Lie (Stef Chura)

Després d'un interessant disc de debut, Messes (2017), editat per una discogràfica local de Detroit, Michigan, en el que STEF CHURA, admiradora confessa de Jack White (The White Stripes i altres), actualitzava el so garatge, punk i indie-rock dels 90, amb bandes con The Pixies o Pavement com a referents, amb el següent, Midnight (2019), el salt qualitatiu ha estat espectacular.

I això ha estat possible en gran part per la col·laboració d'un conegut del blog, Will Toledo (de Car Seat Headrest) en tasques de productor, multinstrumentista (guitarra, baix, teclats), coautor d'alguns temes i, fins i tot, intèrpret en format duet en una de les cançons més notables de l'àlbum, Sweet Sweet Midnight (vegeu aquí).

Un disc amb onze composicions pròpies plenes de matisos en les que destaca l'estil de guitarra tocada amb els dits (fingerpicking), al que s'intercalen alguns riff amb distorsió, i la vibrant veu de la Stef (diminutiu amb variació ortogràfica del seu nom de pila, Stephanie) més una versió final del Eyes Without A Face de Billy Idol (Rebel Yell, 1983), de les que en destacaria algunes com Scream, Method Man o Trumbull i la que he triat com a CdD.

Es tracta de la que enceta l'LP, All I Do Is Lie, una mena de suite de gairebé sis minuts, dividida en dues parts, la primera de les quals s'inicia amb el ritme metronòmic de la bateria de Ryan Clancy i el baix de Toledo, als quals s'afegeix la guitarra i la estrident veu de la Chura, acompanyada d'uns cors ocasionals que duen a una tornada explosiva que acaba de sobte als tres minuts i mig per donar pas a una mena de mantra en el que, durant dos minuts més, va repetint "So m'ho fas a mi no m'importa, també t'ho puc fer a tu"...

               If you do it to me
               I don't care
               I can do it to you
               I can do it to you too

...i de la que us recomano escoltar la versió original, obviant le vídeo -inserit únicament per a que us familiaritzeu amb el seu aspecte- gravat en el que no van tenir el seu dia.

- STEF CHURA. All I Do Is Lie. Midnight (2019).

Everybody's Changing (Keane)

La publicació, després de set anys, d'un nou disc, Cause And Effect (2019), dels britànics KEANE suposo que haurà aixecat sentiments, a parts iguals, d'entusiasme i indiferència (fins i tot animadversió) entre els seguidors del blog. Les mateixes sensacions que  ha provocat des del seu debut, a començaments del segle XXI, aquesta banda, inicialment un trio, formada pel compositor (tot i què, amb la intenció de repartir els beneficis, sempre ho acredita a tots els membres) i pianista Tim Rice-Oxley, el cantant Tom Chaplin i el bateria Richard Hughes, que va tenir amb els seus dos primers àlbums, Hopes And Fears (2004) i Under The Iron Sea (2006), un èxit comercial aclaparador. 

I ho va fer amb un format ben singular, amb el piano com a element principal, això sí, amb una sèrie de sintetitzadors que ampliaven la seva gama d'efectes musicals i una entrega vocal considerable amb el que va obtenir un so pop-rock característic. Un so al que, per evitar l'estancament, per a la gravació del tercer disc, Perfect Symmetry (2008), van incorporar el guitarrista Jesse Quin, que es convertiria en membre oficial del grup en el següent, Strangeland (2012).

Uns àlbums, en els que trobem influències musicals de coneguts del blog com Simple Minds o REM i altres com Coldplay, Travis, Snow Patrol o A-ha i, en l'aspecte vocal, de Rufus Wainwright o Tom Yorke (Radiohead), en els que van anar perdent popularitat fins a decidir donar-se un temps per a diversos projectes en solitari, amb no gaire èxit cal dir, que ha acabat fa uns mesos amb el seu retorn.

Com a CdD he triat un tema del disc la portada del qual, amb aquesta imatge d'uns martells de piano, ha esdevingut icònica de la banda, l'esmentat Hopes And Fears, farcit d'ensucrades melodies com Somewhere Only We Know, Bend And Break, This Is The Last Time o la escollida, Everybody's Changing.

Aquí us la deixo, estimar-los o odiar-los ja és cosa vostra, però dubto que us pugeu resistir a la tornada:

               So little time

               Try to understand that I'm
               Trying to make a move just to stay in the game
               I try to stay awake and remember my name
               But everybody's changing and I don't feel the same             
             

- KEANE. Everybody's Changing. Hopes And Fears (2004).

The Cellar Song (Palace Brothers)

Will Oldham-1:

Continuant amb la iniciativa dels darrers anys de repassar la trajectòria d'un artista que ha participat en múltiples projectes, el "convidat" d'aquest semestre és el cantautor i actor ocasional Will Oldham.

Un personatge nascut a Louisville, Kentucky, fa 49 anys l'estil del qual el podem qualificar com "americana", aquella barreja de folk, country i indie-rock que tan bé coneixeu els seguidors del blog, que en els primers anys de la seva carrera, entre el 1993 i 1997, va liderar diverses formacions musicals que -inspirat per un indret de la novel·la Cannery Row, (1945) de John Steinbeck-  va anomenar amb variacions del nom Palace com Palace Brothers, Palace Songs, Palace Music o, simplement, Palace, fins que, desprès d'un únic treball amb el seu nom propi (Joya, 1997), l'any 1998 va adoptar el pseudònim de Bonnie "Prince" Billy, l'origen del qual explicaré en el seu moment, amb el que se'l coneix fins a l'actualitat. 

Una carrera tan admirada pels seus seguidors com desconeguda per al gran públic, penso que no tant pels canvis de nom esmentats com per la singular personalitat de l'artista, tan enigmàtic com fonedís envers la industria, desaprofitant així, des del punt de vista comercial, el seu descomunal talent. Un mestre, hereu de monstres com Leonard Cohen o Nick Drake, a l'hora de transmetre la seva vulnerabilitat, barrejant cinisme i desamor o religió i alcohol, amb lletres obtuses que interpreta amb veu trencada i queixosa, amb notes altes a les que, sovint, arriba amb dificultat, acompanyant-se d'una instrumentació atrotinada, en ocasions fins i tot desafinada.

Així, per a la gravació del seu disc de debut, There Is No-One What Will Take Care Of You (1993), editat amb el nom artístic de PALACE BROTHERS, va comptar amb la col·laboració de membres del grup de post-rock paisà seu Slint, per al que, per cert, havia fet la fotografia de la caràtula del seu disc Spiderland (1991), que li van proporcionar una estructura tan intensa com devastadora, tot i què plena d'imperfeccions que li donen un cert aire "amateur", lo-fi si ho preferiu. Un disc difícil d'entrada però que guanya adeptes a cada escolta, i que va tenir un digne successor en el posterior, Days In The Wake (1994), amb que finalitzaria la nissaga "Brothers".

Com a CdD he triat la pista número quatre, The Cellar Song, un tema trist i cansí dominat instrumentalment pel diàleg entre el banjo i la guitarra i amb la peculiar veu del frontman alternant-se amb impactants harmonies vocals que semblen iniciar un crescendo per desvair-se de cop. Oooh...

- PALACE BROTHERS. The Cellar Song. There Is No-One What Will Take Care Of You (1993).

Nights In White Satin (The Moody Blues)

Formats el 1964 a Birmingham, Regne Unit, THE MOODY BLUES, en els inicis de la seva carrera, eren una notable banda de rhythm & blues amb escassa repercussió comercial que va assolir un cert èxit amb la versió del tema Go Now, de l'americana Bessie Banks, però sense gaire continuïtat, motiu per el que alguns membres com el baixista Clint Warwick i  el guitarrista Denny Laine (qui, uns anys després s'incorporaria als Wings de Paul McCartney), van abandonar la formació, donant entrada a dos personatges fonamentals en l'esdevenir del grup, el guitarrista i cantant Justin Hayward i el baixista John Lodge, amb un canvi radical en els plantejaments musicals, abraçant la psicodèlia, el prog-rock i els sons orquestrals.
Els nouvinguts i la resta de membres fundacionals, el cantant i harmonicista Ray Thomas, el teclista, i pioner del "mellotron", Mike Pinder i el bateria Graeme Edge, van aprofitar una d'aquelles ocasions que se't presenten un cop a la vida, quan van saber convèncer els directius de Decca Records d'abandonar la idea d'arranjar una versió rock de la Simfonia número 9 en Mi menor, Opus 95 (o del Nou Mon) de Antonin Dvorák amb la intenció de promocionar els nous tocadiscos estereofònics acabats de sortir al mercat, per gravar el seu propi material, concretament un disc conceptual sobre un dia arquetípic, del matí al vespre, que s'acabaria titulant Days Of Future Passed (1967), acompanyats per la London Festival Orchestra, dirigida per Peter Knight i produït per Tony Clarke.

Un àlbum que va obrir nou camins al rock experimental anglès, seguit en el seu moment per grups com Deep Purple, amb el Concerto For Group And Orchestra (1970) o Procol Harum, With The Edmonton Symphony Orchestra (1972) i font d'inspiració per a posteriors bandes de "rock simfònic" com Genesis, King Crimson o Yes.

Un disc l'èxit incommensurable del qual els va permetre gravar-ne mitja dotzena més, amb un ritme tan frenètic que va comportar tensions entre els membres que van requerir d'un període de descans que, allargat fins als cinc anys, van aprofitar per dur a terme projectes individuals, l'únic remarcable dels quals fou la col·laboració de Hayward i Lodge amb el resultat del notable Blue Jays (1975), fins a la seva reagrupació, el 1977, per gravar-ne una altra mitja, el darrer dels quals l'any 2003, dirigits als seus incondicionals en una època en la que els gustos del públic, que els titllava d'autèntics "dinosaures", anaven per un altre camí.

Days Of Future Passed, dividit en set tracks, tanmateix subdividits en diverses parts, és una obra pionera que donaria el tret de sortida del rock simfònic i progressiu, tant per la fusió del rock psicodèlic amb la música orquestral, tot i què la orquestra va gravar les seves pistes independentment del grup, amb qui mai no va arribar a coincidir a l'estudi, com per l'aspecte conceptual, al recórrer de manera gairebé cinematogràfica un dia qualsevol d'una persona comuna, des de l'alba al crepuscle, repartint-se les tasques compositives entre tots els membres, cada un dels quals canta la seva part. Així, l'inici del dia The Day Begins, és obra de G. Edge; el matí, Another Morning, de R. Thomas; el migdia, Lunch Break: Peak Hour, de J. Lodge;  el capvespre, Evening: The Sunset, de M. Pinder i, els millors temes del disc, escrits i cantats pel veritable líder dels “Moodies”,  J. Hayward,  la tarda, Forever Afternoon i la nit, Nights In White Satin, la CdD.

La cançó més coneguda de la banda, iniciada pel baix de Lodge i la bateria de Edge, als que se suma el “mellotron” de Pinder, preludi d'un seguit d'harmonies vocals i, amb un breu interludi de flauta de Thomas, la majestuosa orquestració de Knight embolcallant la veu de Hayward, qui la va composar als 19 anys per descriure un desengany amorós, al poc d'haver rebut com a regal uns llençols de setí blancs i convertida en la més representativa d'un disc, etiquetat per molts de grandiloqüent,  que em va entusiasmar tant en el seu moment com cada vegada que el torno a posar, en format vinil i molt ben conservat, al l'equip hi-fi de casa, com s'ha d'escoltar.

- THE MOODY BLUES. Nights In White Satin. Days Of Future Passed (1967).