Formats el 1964 a Birmingham,
Regne Unit, THE MOODY BLUES, en els
inicis de la seva carrera, eren una notable banda de rhythm & blues amb escassa repercussió comercial que va assolir
un cert èxit amb la versió del tema Go
Now, de l'americana Bessie Banks,
però sense gaire continuïtat, motiu per el que alguns membres com el baixista Clint Warwick i el guitarrista Denny Laine (qui, uns anys després
s'incorporaria als Wings de Paul McCartney), van abandonar la
formació, donant entrada a dos personatges fonamentals en l'esdevenir del grup,
el guitarrista i cantant Justin Hayward
i el baixista John Lodge, amb un
canvi radical en els plantejaments musicals, abraçant la psicodèlia, el prog-rock i els sons orquestrals.
Els nouvinguts i la resta de membres fundacionals, el cantant i harmonicista Ray Thomas, el teclista, i pioner del "mellotron", Mike Pinder i el bateria Graeme Edge, van aprofitar una d'aquelles ocasions que se't presenten un cop a la vida, quan van saber convèncer els directius de Decca Records d'abandonar la idea d'arranjar una versió rock de la Simfonia número 9 en Mi menor, Opus 95 (o del Nou Mon) de Antonin Dvorák amb la intenció de promocionar els nous tocadiscos estereofònics acabats de sortir al mercat, per gravar el seu propi material, concretament un disc conceptual sobre un dia arquetípic, del matí al vespre, que s'acabaria titulant Days Of Future Passed (1967), acompanyats per la London Festival Orchestra, dirigida per Peter Knight i produït per Tony Clarke.
Els nouvinguts i la resta de membres fundacionals, el cantant i harmonicista Ray Thomas, el teclista, i pioner del "mellotron", Mike Pinder i el bateria Graeme Edge, van aprofitar una d'aquelles ocasions que se't presenten un cop a la vida, quan van saber convèncer els directius de Decca Records d'abandonar la idea d'arranjar una versió rock de la Simfonia número 9 en Mi menor, Opus 95 (o del Nou Mon) de Antonin Dvorák amb la intenció de promocionar els nous tocadiscos estereofònics acabats de sortir al mercat, per gravar el seu propi material, concretament un disc conceptual sobre un dia arquetípic, del matí al vespre, que s'acabaria titulant Days Of Future Passed (1967), acompanyats per la London Festival Orchestra, dirigida per Peter Knight i produït per Tony Clarke.
Un àlbum que va obrir nou camins
al rock experimental anglès, seguit
en el seu moment per grups com Deep Purple, amb el Concerto For Group And
Orchestra (1970) o Procol Harum,
With The Edmonton Symphony Orchestra
(1972) i font d'inspiració per a posteriors bandes de "rock simfònic" com Genesis, King Crimson o Yes.
Un disc l'èxit incommensurable
del qual els va permetre gravar-ne mitja dotzena més, amb un ritme tan frenètic
que va comportar tensions entre els membres que van requerir d'un període de
descans que, allargat fins als cinc anys, van aprofitar per dur a terme
projectes individuals, l'únic remarcable dels quals fou la col·laboració de
Hayward i Lodge amb el resultat del notable Blue
Jays (1975), fins a la seva reagrupació, el 1977, per gravar-ne una altra
mitja, el darrer dels quals l'any 2003, dirigits als seus incondicionals en una
època en la que els gustos del públic, que els titllava d'autèntics
"dinosaures", anaven per un altre camí.
Days Of Future Passed, dividit en set tracks, tanmateix subdividits en diverses
parts, és una obra pionera que donaria el tret de sortida del rock simfònic i progressiu, tant per la
fusió del rock psicodèlic amb la
música orquestral, tot i què la orquestra va gravar les seves pistes
independentment del grup, amb qui mai no va arribar a coincidir a l'estudi, com
per l'aspecte conceptual, al recórrer de manera gairebé cinematogràfica un dia
qualsevol d'una persona comuna, des de l'alba al crepuscle, repartint-se les
tasques compositives entre tots els membres, cada un dels quals canta la seva
part. Així, l'inici del dia The Day
Begins, és obra de G. Edge; el matí, Another
Morning, de R. Thomas; el migdia, Lunch
Break: Peak Hour, de J. Lodge; el capvespre, Evening: The Sunset, de M. Pinder i, els millors temes del disc,
escrits i cantats pel veritable líder dels “Moodies”, J. Hayward,
la tarda, Forever Afternoon i la nit,
Nights In White Satin, la CdD.
La cançó més coneguda de la
banda, iniciada pel baix de Lodge i la bateria de Edge, als que se suma el “mellotron”
de Pinder, preludi d'un seguit d'harmonies vocals i, amb un breu interludi de flauta de Thomas, la majestuosa orquestració
de Knight embolcallant la veu de Hayward, qui la va composar als 19 anys per
descriure un desengany amorós, al poc d'haver rebut com a regal uns llençols de
setí blancs i convertida en la més representativa d'un disc, etiquetat per
molts de grandiloqüent, que em va
entusiasmar tant en el seu moment com cada vegada que el torno a posar, en
format vinil i molt ben conservat, al l'equip hi-fi de casa, com s'ha d'escoltar.
- THE MOODY BLUES. Nights In White Satin. Days Of Future Passed (1967).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada