Sultans Of Swing (Dire Straits)

Contravenint per tercera vegada en 395 post  -les altres dues van ser per l'aniversari de l'assassinat de John Lennon (vegeu aquí) i l'actuació de Bob Dylan al Gran Teatre del Liceu, de Barcelona (i aquí)- la norma de no publicar la CdD en festius, el que ho justifica avui és l'actuació, el proper dijous 25 d'abril, al Palau Sant Jordi de Barcelona, de l'escocès Mark Knopfler, qui fou el líder durant gairebé 20 anys de la banda DIRE STRAITS, a la que vaig tenir ocasió de veure,en aquest mateix escenari, l'any 1992, a la gira de presentació del que, fet i fet, seria el seu darrer disc, On Every Street (1991).

Però jo ara no hi assistiré, per varies raons, fonamentalment perquè no he seguit amb gaire interès la seva carrera en solitari i perquè, de fet, el meu entusiasme inicial pel grup ja feia temps que s'havia esborrat quan vaig anar a aquell concert. I això té una explicació: si l'èxit de l'homònim àlbum de debut, Dire Straits (1978), en gran part al mític tema i CdD d'avui, Sultans Of Swing, els va sorprendre a ells mateixos (no oblidem que el propi nom artístic ve a significar "passar-les magres"), la fama s'hauria anat esvaint com el fum en els tres següents, Communiqué (1979), Making Movies (1980) i Love Over Gold (1982), si un magnífic directe, Alchemy: Dire Strais Live (1984), no els hagués preparat el camí per al seu major èxit comercial, Brothers In Arms (1985), el de la l'arxi-famosa Money For Nothing, un èxit acompanyat d'una part negativa.

I va ser que la fama i la exhaustiva gira mundial de presentació del disc van suposar un esgotament físic i artístic que va comportar un canvi d'actitud en el líder d'una banda que, a excepció del fidel baixista John Illsley, havia canviat diversos membres, incloent el seu germà David, de la formació original, que durant sis anys es va dedicar a tocar com a músic de sessió per a altres artistes com Bob Dylan o Van Morrison, gravar amb Chet Atkins o els Notting Hillbilies, produir-ne a altres com Aztec Camera, Randy Newman o Willy DeVille i composar diverses bandes sonores per a pel·lícules, com Local Hero (Bill Forsyth, 1983) o Last Exit To Brooklyn (Uli Edel, 1989) o per a altres cantants, com el mític Private Dancer (1984) per a l'àlbum de tornada de Tina Turner, i quan, finalment, van reaparèixer amb el disc esmentat a l'inici del post, la resposta dels antics fans va ser tan pobra que un temps desprès, al 1995, es van dissoldre per iniciar definitivament una carrera solista que va per la dotzena de LP, el darrer dels quals, Down The Road Wherever (2018), m'imagino que presentarà el dijous que ve. Una carrera amb un estil basat en el blues, el country i el folk, ben diferent al que va crear amb els Dire Straits, on destacava un singular i inconfusible estil de guitarra (quasi sempre una Fender Stratocaster), tocada amb els dits i sense pua, el que es coneix com a fingerstyle i que tant ens evocava a un altre mestre, JJ Cale.

Com us avançava abans, la CdD havia de ser la més emblemàtica de la seva carrera, un dels nou tracks, tots composats per Knopfler, del seu àlbum de debut, construït en un estil basat en el blues i el rock, amb influències del country i el folk, i fins i tot del jazz, amb les seves derivacions com el dixie i el honky tonk, del que en destacaria altres com la inicial Down To The Waterline o Wild West End.  Un estil ben allunyat del imperant en aquell moment, amb el que es convertirien en els genuïns representants de la "vella escola", i que es caracteritza pels virtuosos "solos" de guitarra i la veu ronca i gutural del líder, recognoscibles des dels primers compassos.

Una cançó que ha anat evolucionant al llarg del temps, amb una varietat d'improvisacions a cada directe, com la insuperable de l'esmentat Alchemy (vegeu aquí), o amb l'aportació del saxofonista Chris White, que relata una història romàntica i singular, viscuda pel seu autor.

I va ser que una nit va entrar per casualitat a un pub de Ipswich, al sud de Londres, on tocava abnegadament una mediocre banda, el cantant de la qual, sense ironia aparent, es va presentar a un públic escàs i majoritàriament borratxo tot dient: "Bona nit i gràcies, som els sultans del swing".

- DIRE STRAITS. Sultans Of Swing. Dire Straits (1978).