Call Me The Breeze (JJ Cale)

Molts seguidors del blog coneixereu la cançó  Cocaine, sobretot per la versió que en va fer Eric Clapton, que ja havia popularitzat anteriorment After Midnight, totes dues molt més sentides, que no millors, que les versions originals de l'autor, JJ CALE (així, amb les JJ sense punts), nom artístic que John W. Cale va adoptar, sembla que, per distingir-se de l'altre John Cale, el de la Velvet Underground.

Es tracta d'un artista realment singular, criat a Tulsa (Oklahoma, USA), qui desplega tot un compendi de folk, country, rock, rockabilly, jazz i blues, el que a les seves mans es coneix com a Tulsa Sound, amb un estil de tocar la guitarra inconfusible, lent i cadenciós, càlid, senzill i natural, fàcil de distingir, que  no d'imitar, conegut com a “laid back” (relaxat).

En 40 anys de carrera ha gravat una vintena de discos, els més importants del quals son, si més no per a mi, que conservo els vinils "como oro en paño", Naturally (1971), el primer, que s'inicia amb  Call Me The Breeze, la CdD d'avui, i conté altres perles com l'esmentada After Midnight, Magnolia, Call The Doctor, Don't Go To Strangers o Crazy Mama (amb el one, two, three, four més espectacular que conec), totes de menys de tres minuts de durada, i Trobadour (1976), el de més èxit de la seva discografia, el de Cocaine i altres meravelles com Hey Baby, The Woman That Goy Away o Travelin' Light.

El nostre insòlit protagonista ha restat voluntàriament allunyat del ressò mediàtic, vivint en un ranxo al desert de Califòrnia, apartat dels focus i gravant al seu aire, per el que no ha tingut tant èxit entre el gran públic com entre els músics, per els que és un autèntic artista de culte, essent la seva influència perceptible en els seus alumnes més avantatjats, l'esmentat Clapton, Mark Knopfler (només us cal escoltar Sultans Of Swing, dels Dire Straits, per comprovar-ho) o Neil Young.

Altres grans músics que han gravat temes de JJ Cale son The Band, Tom Petty, Santana o Lynyrd Skynyrd, que van incloure al seu memorable disc Second Helping (1974) aquesta CdD, un tema en el que, acompanyades d'una primitiva caixa de ritmes, les guitarres acústiques obren pas a una d'elèctrica que, amb un so directe, punyent i escorredís, ens hipnotitza amb una tristesa serena que ens evoca l'entorn rural del que prové.

A continuació podeu escoltar la versió original del disc i un vídeo en directe amb “Slowhand”, qui , per molt que ho intenti, mai no podrà compensar l'etern deute que té amb el mestre.

 - JJ CALE. Call Me The Breeze. Naturally (1971).