Erè Méla Méla (Mahmoud Ahmed)

Africana 9:

El post d'avui de la secció "Africana" de la CdD, monopolitzada fins ara per artistes de l'Àfrica Subsahariana i Occidental, dona un gir cap a l'altra banda del continent, a la "banya d'Àfrica", una regió permanentment fuetejada per guerres i catàstrofes naturals, com les cícliques sequeres i les conseqüents fams, formada per països com Somàlia, Eritrea i Etiòpia, amb diversitat d'ètnies i cultures molt poc conegudes a la resta del mon.

Però musicalment, el leiv motiv del blog, no ha estat sempre així i, durant els anys 60 i 70 del segle XX, durant el mandat de l'Emperador Haile Selassie,  va haver un moviment, conegut genèricament com Ethio-Jazz, que va arribar a interessar a mites com Duke Ellington, amb qui van compartir cartell, del que en destacaria tres figures, el gran xilofonista Mulatu Astake (que tanmateix tindrà la seva CdD en algun moment), Tilahun Gessesse i el protagonista de la setmana, MAHMOUD AHMED.

Un seguit d'artistes que, tutelats pel ferri govern del "Negus", van desenvolupar unes interessants carreres emparats en les bandes de l'exèrcit, la policia i la mateixa Guàrdia Imperial,  en un moment en el que el país gaudia d'una relativa estabilitat, trencada pel cop d'estat de Megistu Haile Mariam el 1987, seguit d'una terrible dictadura, coneguda com a "Terror roig", que, amb la suspensió de la vida nocturna, els va portar a un ostracisme del que els rescataria uns anys desprès el productor francès Francis Falceto qui, de la mà de la discogràfica Buda Musique, editaria la sèrie Éthiopiques, amb la intenció de recuperar aquest llegat artístic.

I va ser així que, Ahmed, originalment un humil neteja-sabates de la minoritària ètnia Gouarague que s'havia fet molt popular com a cantant de la esmentada Imperial Body Guard Band, va sobreviure editant cassettes (els disc de vinil es van arribar a censurar!) en solitari, acompanyant-se d'instruments tradicionals com el krar i, enderrocat Megistu el 1991, gaudir d'una popularitat internacional que, acompanyat de la Ibex Band i altres, el va portar a actuar arreu del mon, en llocs com París, on va gravar l'any 1994 el directe Live In Paris (1997), disc pel que el vaig conèixer.

Un àlbum que recull amb molt bona qualitat la combinació de la música tradicional amàrica amb el pop i el jazz, destacant per sobre de tot les seves característiques vocals, amb les que crea el "eskeusta" (èxtasi), definit com "aquella tremolor que, des de les espatlles, recorre la columna vertebral fins arribar als peus". Un estil intens i repetitiu, que en algun moment, potser també per la predominànça dels saxos i la percussió, ens evoca l’afrobeat de Fela Kuti, el protagonista de l'"Africana 8" (vegeu aquí), del que és paradigmàtic el seu disc Erè Mèla Mèla (1975), reeditat per Buda Musique com Éthiopiques Volume 7 (2000), que ve a representar per a l’afro-pop etíop el que l'algerià Khaled (vegeu aquí) és per al raï.

Evidentment,la CdD havia de ser la seva composició més emblemàtica, la homònima del seu millor disc i penúltim dels 10 tracks del "meu" Live In Paris.

- MAHMOUD AHMED. Erè Mèla Mèla. Erè Mèla Mèla (1975)/Live In Paris (1997)/Éthiopiques Volume 7 (2000).