Yakané (Dobet Gnahoré)

Africana 24:

Amb dotze anys la ivoriana DOBET GNAHORÉ tenia tan clara la seva vocació que, cap a l'any 1994, va demanar ingressar a Le Village Ki-Yi M'Bock al seu pare, Boni, percussionista i cofundador del centre, dirigit per la camerunesa Werewere Liking. Un col·lectiu artístic i centre de promoció cultural panafricà en el que s'impartien disciplines com música, dansa, teatre, moda o poesia en el que la protagonista de l'article d'avui es formava com a compositora, cantant, percussionista i ballarina, el destí de la qual canviaria al conèixer el guitarrista francès Colin Laroche De Féline, amb qui formaria parella sentimental i artística, amb notable ressò als països de l'Àfrica Occidental fins al seu exili a França, el 1999, amb motiu del cop d'estat i conseqüent guerra civil a Costa d'Ivori.

Una carrera artística en la que s'acompanyen de músics francesos i tunisians que alternen instruments moderns amb tradicionals com bongos, carabasses o balafons, amb un estil que barreja melodies mandinga amb el bikutsi camerunès, la rumba congolesa, el highlife ghanès, l'afrobeat nigerià, cors zulús i tocs de rhythm & blues actual, del que en resulta un atractiu conglomerat "afropop".

Unes composicions que interpreta en fins a cinc idiomes locals, com el malinka o el bambara, a més a més del francès i l'anglès, el que li permet accedir a un públic més ampli, amb lletres senzilles i directes sobre temes socials amb missatges d'empoderament cap a les dones africanes actuals, al que s'ha d'afegir una impressionant potència escènica

Des del 2004 ha publicat sis àlbums, dels que us recomanaria el segon, Na Afriki (2007), amb temes tan diferents però igual de bonics com Djiguene (vegeu aquí) o Palea (aquí) i el darrer, Couleur (2021), el que l'ha de consagrar com a una nova diva africana, a sumar a la llista de conegudes del blog com Oumou Sangaré, Rokia Traoré, Fatoumata Diawara...i més que en vindran.

Gravat a la seva Abidjan natal durant el primer confinament per la Covid-19, en el que, de la mà del productor i arranjador Tam Sir Jr. Yihe i del imprescindible, tot i què, des del 2015, oficialment "ex", Colin (a la seva dreta a tots els vídeos), trenca amb l'estil més acústic i introspectiu del passat per donar lloc a una nova orientació amb ritmes electrònics, riffs de guitarra i grooves ballables imparables com l'emocionant himne d'emancipació que he triat com a CdD, Yakané, que ve a significar "les noies d'avui".

- DOBET GNAHORÉ. Yakané. Couleur (2021).

Cardboard Pile (Kikagaku Moyo/ 幾何学模様 )

 

Els seguidors habituals del blog coneixeu ben bé la meva passió per la música psicodèlica, en totes les seves vessants, des dels clàssics folk, pop-rock, blues i soul, fins al prog-rock, el jazz, la electrònica i altres gèneres, sentiment que es fa extensible a totes les èpoques i, com comprovareu al post d'avui, a tota la geografia mundial, no en va els seus protagonistes venen del Japó.

Ens referim al quintet KIKAGAKU MOYO (幾何学模様 en el seu grafisme), creat pel cantant i percussionista Go Kurosawa i el cantant i guitarrista Tomo Katsurada, a qui es van unir el guitarrista Daoud Popal i el baixista Kotsu Guy, completant la formació el germà de Go, Ryu Kurosawa, als teclats i al sitar, instrument que va aprendre a tocar a Calcuta (Índia), amb el músic local Manilal Nag.

Un combo adobat a base d'actuacions farcides d'improvisacions pels carrers del barri de Asakusabashi del seu Tòquio/Tokyo natal que, des del 2013, ha publicat cinc àlbums, el més reconegut dels quals és el quart, Masana Temples (2018), al que hauríem d'afegir el recent Kumoyo Island (2022), el més accessible de tots, sense deixar de ser fidels a uns passatges onírics, als que contribueixen els instruments orientals, que podem emmarcar en la renascuda escena "neopsicodèlica", i amb un peculiar patró compositiu que podem definir com geomètric, d'aquí el seu nom, en català "Patrons geomètrics".

Un àlbum amb onze tracks, de les que destacaria la inicial, Monake, Yayoi Iyayoi, Meu Mar (versió del tema del brasiler Erasmo Carlos) i la CdD, Cardboard Pile, un tema que comença amb un groove de psych-rock progressiu que, al minut i mig dels quatre que dura, evoluciona cap a una tenue melodia embolcallada de riffs de guitarres i metalls llunyans, del que en podeu gaudir en el videoclip oficial i en una versió en directe per allò de, ja ho sabeu, veure'ls les cares.

Un disc, la publicació del qual ha coincidit amb l'anunci de que la banda es dissoldrà, en haver assolit tots els objectius que es van plantejar en els seus inicis, la desitjable bona acollida del mateix, així com de la gira de presentació prevista, espero que els faci reconsiderar tan lamentable decisió. 

- KIKAGAKU MOYO ( 幾何学模様 ).Cardboard Pile. Kumoyo Island (2022).

Priest (Judy Collins)

"A propòsit de Leonard Cohen-10":

El post d'avui "a propòsit de Leonard Cohen" és un tema que, curiosament, mai no va gravar el seu autor, i del que en gaudirem en dues versions absolutament contraposades.

La primera és en la veu de JUDY COLLINS, l'artista nascuda a Seattle, Washington, però criada a Denver, Colorado, on als 13 anys anava per a brillant concertista de piano, fins que el descobriment de músics con Woody Guthrie o Pete Seeger, per a desgrat de la seva professora, Antonia Louisa Brico, la va fer orientar cap a l'incipient folk-rock, però que, amb l'arribada a Nova York, després de passar per Connecticut, on va anar a treballar el seu marit, i entrar en contacte amb l'ambient de Greenwich Village, es va produir un canvi notable a partir del seu cinquè LP, In My Life (1966), en el que, a més a més del tema homònim de The Beatles, (vegeu aquí) n'interpretava d'altres compositors com Donovan, Randy Newman, Jacques Brel i dues de Leonard Cohen, un any abans del debut d'aquest, entre elles, us en recordeu?...Suzanne (vegeu aquí).

El primer èxit d'una carrera de la que en destacaria altres àlbums, tots de la primera època, com Wildflowers (1967), sobre el que m'estendré posteriorment; Who Knows Where The Time Goes (1968) -enregistrat en col·laboració amb Stephen Stills, de qui seria parella sentimental i la batejaria amb un nom que acabaria amb una composició seva de l'homònim debut de Crosby, Stills & Nash (1968), Suite: Judy Blue Eyes- amb una altra versió del cantautor canadenc, aquesta vegada de Bird On The Wire (aquí); i Judith (1975), el del deu hit més reeixit, la interpretació del tema Send In The Clowns (aquí), composat per Stephen Sondheim per a un musical de Broadway.

Una carrera que va perdre pistonada als anys 80 però que, fruit de la seva versatilitat, amb gustos eclèctics que van del folk al pop-rock, al gospel o als estandarts musicals, amb més de 40 àlbums originals, a més a més de mitja dotzena de directes i recopilacions, s'ha mantingut viva fins a l'actualitat. Una activitat que ha compaginat amb diverses novel·les sobre temes que l'han tocat de prop, siguin malalties físiques (ella mateixa va patir la pòlio a la infància i la tuberculosi a la joventut) o psíquiques com la bulímia que va experimentar a l'abandonar el tabac, l'alcoholisme o la depressió, de les que va recaure quan el suïcidi del seu únic fill, Clark, fruït del seu primer matrimoni amb Peter Taylor.

Però, com aquesta sèrie d'articles va sobre el de Mont-real, tornem a l'esmentat Wildflowers, un d'aquells discos fonamentals de "dones folkies de cabells llargs" de la època, com Joan Baez o Joni Mitchell, amb 10 tracks, quatre d'autoria pròpia, com Since You've Asked, dos de la Mitchell, un dels quals, Both Sides Now, va ser un altre èxit aclaparador, una de Jacques Brel i dos, com no?, de Leonard Cohen, entre elles la CdD d'avui.

Un LP produït per Mark Abramson, amb magnífics arranjaments orquestrals de Joshua Rifkin, a excepció precisament d'aquesta, en la que ho fan Robert Sylvester i Robert Dennis. Un tema, Priest, en el que l'autor torna a un dels seus temes preferits, la dificultat de compaginar l'amor diví amb el terrenal. Una cançó de la que en podeu gaudir en la meravellosa veu de la Collins i comparar-la amb la irreconeixible versió, amb el títol en castellà de Sacerdotes, que en va fer Enrique Morente (vegeu aquí) en el mític Omega (1996). 

- JUDY COLLINS. Priest. Wildflowers (1967)/ENRIQUE MORENTE. Sacerdotes. Omega (1996).

Lessons Learned From Rocky I To Rocky III (Cornershop)

Per associació d'idees, l'elecció com a primer ministre britànic d'un polític d'origen hindú m'ha inspirat la CdD d'avui. Serà un tema d'una banda el nom de la qual fa referència a l'estereotip de que molts petits comerços de proximitat estan regentats per persones anglo-asiàtiques, la típica "botiga de la cantonada", en anglès CORNERSHOP.

Una banda formada l'any 1991 a Leicester per Tjinder Singh, compositor, cantant i guitarrista i Ben Ayres, a la guitarra, teclats i tambura (un instrument de corda parent del sitar), acompanyats fins a l'actualitat per  fins a una dotzena de membres diversos, en els inicis amb Avtar Singh, el germà petit del primer, al baix, amb un estil que, partint de l’indie-pop de la època, llegeixis britpop, incorpora electrònica, hip-hop i instruments de la música hindú, amb unes lletres compromeses, en les que alternen l'anglès i el punjabi, que van des de les diatribes explícites (crema de fotos inclosa) contra Morrissey, l'excantant de The Smiths, per les seves opinions racistes, a la ferma oposició al brexit en el darrer England Is A Garden (2020).

Una carrera discogràfica amb intervals de fins a cinc i set anys, en els que han creat projectes paral·lels com Clinton, que comprèn una desena d'LP, el més reeixit dels quals és el tercer, When I Was Born For The 7th Time (1997), el del seu hit més popular, Brimful For Asha (vegeu aquí) i, anecdòticament, amb una versió del Norwegian Wood de The Beatles, cantada en punjabi, però de la que cal destacar-ne dos més, el cinquè, Judy Sucks A Lemon For Breakfast (2009), amb un altre single conegut, The Roll-Off Characteristics (Of History In The Making), i el quart i preferit meu, Handcream For A Generation (2002).

Un àlbum, produït pel mateix Singh, que ve a ser una barreja de pop-rock de guitarres, amb una clara influència dels seus amics Oasis, amb l'afegit de roots-reggae i música punjabi del seu aclamat LP anterior, amb l’electro-funk de ball que els autors havien desenvolupat amb Clinton. 

Dotze tracks de les que crida l'atenció la número deu, l'enorme jam psicodèlica de 14 minuts titulada Spectral Mornings, amb la participació destacada de Noel Gallagher, dels esmentats Oasis, a la guitarra i de Sheema Mukherjee al sitar, però que conté dos de les meves cançons preferides del grup, Standing The Plaguing Of The Raised Platform i la CdD, Lessons Learned From Rocky I To Rocky III, una composició que utilitza l'aprenentatge del famós boxejador al llarg de la sèrie cinematogràfica com a símil, en un disc certament conceptual, de la lluita dels artistes contra la industria musical.  

Un tema del que en podeu gaudir en el videoclip oficial, ideat per Singh i realitzat per Douglas Avery, en el que se segueix la vida d'una rock-star, i en un directe de la banda.

 - CORNERSHOP. Lessons Learned From Rocky I To Rocky III. Handcream For A Generation (2002).

 

Misery (Soul Asylum)

 

A principi dels anys 80 del segle XX, tres amics de l'institut de Minneapolis, Minnesota, el compositor principal i cantant (i inicialment bateria) David Pierner, el guitarrista Dan Murphy i el baixista Karl Mueller, amants del rock i el punk, acompanyats d'altres instrumentistes, van crear SOUL ASYLUM, una banda que de seguida tindria un considerable grup de seguidors de l'escena del rock underground americà, però que no assoliria l'èxit comercial fins al seu sisè LP, Grave Dancers Union (1992), del que en cal destacar un tema, Runaway Train (vegeu aquí), amb el que obtindrien diversos premis.

Un àlbum que va deixar el llistó a un nivell inabastable en la resta de la seva carrera, trajectòria que, amb diversos canvis, obligats com el de Mueller, mort a causa d'un càncer d'esòfag el 2005, o voluntaris com l'abandó de Murphy el 2012, deixant a Pierner - de qui es diu que la seva xicota, Winona Ryder, ho va ser tot excepte una musa per a ell- com a líder indiscutible, segueix activa, com proven els seus darrers treballs, Change Of Fortune (2016) o Hurry Up And Wait (2020).

Una discografia de la que només en destacaria un altre disc, Let Your Dim Light Shine (1995), produït per Butch Vig, el del mític Nevermind (1991) de Nirvana, fonamentalment perquè conté probablement el seu hit més reeixit i CdD d'avui, Misery. Una composició en la que Pierner, autor en solitari d'onze de les catorze tracks, evidència la frustració que li provoca el que, a partir del moment en que tens èxit comercial, del teu treball en depenguin els diners i el suport d'altres persones, palès en el vídeo en el que s'escenifica una fàbrica de premsat de CD's, metàfora d'on es fabrica la misèria -immensament mercantilitzada per Kurt Cobain i la seva parella, Courtney Love, a qui sembla referir-se quan esmenta els suicide kings and drama queens (reis suïcides i reines del drama)-, el que no va deure de molestar gaire a Columbia Records, veient com els beneficis alimentaven encara més la màquina.

- SOUL ASYLUM. Misery. Let Your Dim Light Shine (1995).

Eat More (Ovlov)

Podríem dir que la banda OVLOV és un projecte familiar al voltant del cantautor i guitarrista Steve Hartlett que, després d'alguns canvis, s'ha estabilitzat amb la incorporació dels seus germans Theo a la bateria i Jon al baix i l'amic Morgan Luzzi a la guitarra.

Precedit d'un parell d'EP, van debutar amb l'LP Am (2013), seguit de Tru (2018), amb un estil hereu del millor noise-pop-rock dels 90 que ens evoca coneguts del blog com Dinosaur Jr, Built To Spill o, fins i tot, The Lemonheads,  amb la característica alternança de guitarres saturades amb pedals fuzz amb melodies malenconioses, que han anat polint en el tercer àlbum, Buds (2021), el més pop i accessible dels publicats fins ara, tots ells amb la producció de Michael John Thomas III.

Un disc en el que els de Connecticut han contat amb la col·laboració de les veus addicionals de Jordin Blakely, Alex Gehring i Erin McGrath i, excepcionalment, en el tema Cheer Up, Chihiro!, del seu pare, Ted, al saxo, amb un resultat proper a l’emo-pop que espero que us agradi tant com a mi, del que, si he de criticar alguna cosa, seria la seva curta durada.

Vuit tracks en poc més de 25 minuts, dels que en destacaria algunes com la inicial Baby Shea, Land Of Steve-O, Moron Pt.2 o la CdD d'avui, Eat More, una composició tranquil·la, gairebé anodina, en la que sembla no passar res en els primers dos minuts i mig a partir dels quals es desencadena una veritable tempesta elèctrica, amb la veu de Gehring de fons, que us deixarà sense alè. 

Un tema que podeu escoltar en la versió original de l'àlbum, al que he afegit, com a bonus-tack, Where's My Dini?, de l'esmentat Am, per a que els hi veieu les cares.

 - OVLOV. Eat More. Buds (2020).

 

Pretty Flamingo (Manfred Mann)

 

Mike Lubowitz, pianista de jazz nascut a Johannesburg, Sud Àfrica, i ferm contrari a l'apartheid, el 1961, amb 21 anys, va emigrar a Londres amb la intenció de guanyar-se la vida amb la música, el que va compaginar en els inicis amb la feina de professor i de crític musical, amb el pseudònim Manfred Manne, inspirat en el seu admirat bateria novaiorquès Shelly Manne, fins que va conèixer el percussionista, vibrafonista i teclista Mike Hugg, amb qui va formar un grup que, després de diversos noms, per suggeriment del seu productor, John Burgess, i a malgrat seu, va adoptar, retallant la "e",  el de MANFRED MANN.

Una formació estabilitzada en format quintet que pretenia fusionar el jazz amb l'incipient blues-rock que donaria nom a la, prou coneguda pels seguidors del blog, "british invasion", però que assoliria més èxit amb singles, ja sigui originals com 5,4,3,2,1 (1964) (vegeu aquí), durant molt temps sintonia del més famós programa musical de la TV del moment, Ready, Steady, Go! o la CdD, amb versions d'altri, de les que en destacaria algunes de "grups de noies" com Do Wah Diddy Diddy, originalment de The Exciters o Sha La La, de The Shirelles; de Bob Dylan, de qui n'interpretarien algunes com la inèdita If You Gotta Go Go Now (1965), Just Like A Woman (1966) i l'aclamada (vegeu aquí) Mighty Quinn (1968); de Randy Newman, The Band, The Police o, amb els anys, del mateix Bruce Springsteen.

Un fet que provocaria tant desconcert entre els seus fans, que no trobaven als LP -farcits de temes experimentals amb predomini de saxos, flautes i vibràfons en detriment d'unes guitarres elèctriques pràcticament absents-  el pop que havien escoltat als senzills, com frustració en els components, el que comportaria canvis freqüents de personal, dels que en destacaria el baixista i guitarrista Tom McGuinness, el saxofonista i flautista Mike Vickers i els successius cantants Paul Jones i Mike d'Abo, amb breus participacions de famosos com Jack Bruce (vegeu aquí) o Klaus Voormann (aquí) i la dissolució de la banda el 1969, per donar lloc, recuperant a Hugg, que havia plegat el 1965, a la efímera Manfred Mann Chapter Three (jazz experimental) i a una Manfred Mann's Earth Band (jazz-rock progressiu) que, amb daltabaixos, ha mantingut actiu el virtuós arrangista i investigador incansable des del 1970 a l'actualitat però que no son motiu d'aquest post.

La CdD, diguem,-ho ja, és un tema, publicat com a single el 1966, composat pel cantautor americà Mark Barkan, autor d'èxits d'altres grups com The Archies o The Monkees, en el que Jones, amb un acompanyament de guitarra acústica i flauta, canta sobre una noia molt atractiva, amb uns cabells que brillen com el sol i uns ulls que il·luminen el cel que, quan camina amb un cenyit vestit carmesí, ho fa amb l'elegància d'un "bonic flamenc".

- MANFRED MANN. Pretty Flamingo (1966).