Gore Veil (The Deadly Snakes)

THE DEADLY SNAKES va nàixer de la unió de cinc amics de Toronto, Canadà, per actuar a la festa de l'aniversari d'un amic, i va acabar com un grup estable que, en els seus gairebé deu anys d'existència, va publicar quatre discs, fins a la seva dissolució, amistosa tot i què com a conseqüència de la tensió creativa, per la diferència en el criteri musical entre els dos cantants, Andre Ethier i Max McCabe-Lokos, conegut amb el nom artístic de Age of Danger.

Formació en la que tots els membres aportaven les seves composicions i, tant a l'estudi de gravació com en els seus fantàstics concerts, intercanviaven els instruments, el seu estil partia del garage-rock amb multitud d'elements del pop, el blues i el soul, amb una gama d'instruments que, als convencionals guitarra-baix-bateria, hi afegia vents, cordes, mandolina, pianos de joguina i sintetitzadors, amb uns resultats que m'evoquen tant a mites psicodèlics dels 60 con The Zombies o Love com a uns primerencs Rolling Stones.

Unes influències combinades amb magistral imaginació, sobretot en el seu darrer treball, Porcella (2005), un cant del cigne fruit de la escassa repercussió d'un àlbum que jo, particularment, considero superb i que avui, des d'aquest humil blog, vull reivindicar. Un àlbum de 13 tracks, produït pel multiinstrumentista) Age of Dancer, en el que trobarem, a més a més dels abans esmentats, ressons de coneguts de la CdD tan dispars com Neil Diamond, Elvis Costello, Nick Cave o Tom Waits.

Si no us ho creieu podeu escoltar tot el disc, el que us recomano encaridament, i, per anar fent boca, seqüenciat en el número quatre, el seu hit per excel·lència, una composició de Age of Danger, que toca el mellotró, la mandolina i canta i de Matthew "Matt-Dog" Carlson, el baixista, anomenada Gore Veil, una altra cançó pop perfecta amb tres guitarres acústiques que us atraparà des de la primera escolta (i no us cansarà amb el pas del temps) i us animarà a fer-vos amb l'LP, ja ho veureu:

- THE DEADLY SNAKES. Gore Veil. Porcella (2005).

Fever Dream Girl (Kyle Craft)

La CdD d'avui ha estat editada només fa uns mesos, tot i què, pel seu estil, podria haver-se gravat en el quinquenni daurat del rock, el que va des del 1969 al 1974 i que va marcar els meus gustos musicals, i culturals en general, per a la resta de la meva vida.

I és que la obra de KYLE CRAFT, un jove de Shreveport, Louisiana (USA) actualment resident a Portland, Oregon, fan reconegut de David Bowie, mostra clares influències, a més a més del glam, del blues, el southern-rock i el folk-country-rock alternatius (el seguidors del blog ja sabeu que ara en diem "americana"), amb noms mítics com Bob Dylan, The Band, T. Rex, The Rolling Stones o, fins i tot, Van Morrison o Elton John.

Després d'impressionar als executius de Sub Pop Records, que li mesclarien i editarien la "maqueta" de Dolls Of Highland (2016) i de permetre's el "divertimento" de gravar Girl Crazy (2016), un àlbum de versions de compositores femenines com Cher, Patsy Cline, Patti Smith, St. Vincent o Hurray For The Riff Raff, per al darrer disc ha disposat dels mitjans d'un estudi professional i la producció de Chris Funk, de TheDecemberists, i el resultat ha estat aquest Full Circle Nightmare (2018), que l'ha consagrat.

Un LP gravat en directe, el que li dona la sensació d'estar escoltant-lo en un bar ple de gent com el de la portada, al que contribueix la vibrant energia que desprenen les guitarres, bateria i piano i, sobretot, la veu de Craft, que en alguns moments voreja la exasperació.

Un disc de deu tracks amb temàtiques recurrents al voltant del desamor i de les dones, a les que arriba a qualificar de "apocalipsi ambulant", per la seva capacitat per arruïnar els homes amb el seu poder de seducció, amb temes espectaculars com l'homònima Full Circle Nightmare, The Rager, Fake Magic Angel o la CdD, el desenfadat i encomanadís rock & roll que l'obre anomenat Fever Dream Girl.

- KYLE CRAFT. Fever Dream Girl. Full Circle Nightmare (2018).

Cindy (Touré Kunda)

Els germans Ismaïla i Sixu Tidiane Touré, fills de dues de les cinc esposes del seu pare, van nàixer amb només 22 dies de diferència a la localitat de Ziguinchor, a la regió amb aspiració independentista de Casamance, al sud de Senegal.

Oriünds de Mali, des d'on havia emigrat el seu avi, sabater de professió, amb la intenció de capturar cocodrils als manglars per fabricar les seves peces, quan van dedicar-se professionalment a la música no van triar el nom d'aquest rèptil com a símbol familiar sinó l'elefant, per el que s'anomenen, en llengua soninké, TOURÉ KUNDA.

I, per a això, empesos pel seu germà gran, Amadou, van emigrar a París on, es van convertir en els pioners que van obrir pas a futures estrelles de l'Àfrica Occidental com Youssou N'Dour o Mory Kanté a la nova França multicultural. El seu estil barreja els ritmes africans ancestrals que escoltaven als griots locals amb música llatina, brasilera, reggae i pop, que interpreten amb instruments tradicionals com la kora, el balafó i la percussió, alternats amb occidentals, incloent sintetitzadors i cantats en sis idiomes diferents, exemple de la diversitat ètnica del seu lloc d'origen.

Desprès de triomfar amb discos com E'Mma Africa (1980) i Touré Kunda (1981) van patir el sotrac de veure morir l'Amadou en ple concert, per un atac de cor, circumstància que van superar amb la incorporació d'un germà petit, Ousmane, i la publicació de Amadou Tilo (1983), dedicat a la memòria del seu germà i mentor, àlbum al que van seguir Casamance au clair de lune (1984), el directe Live París-Ziguinchor (1984), el més venut de la seva carrera i una dotzena més. Superat l'abandonament d'Ousmane i, posteriorment, de varis músics de la banda d'acompanyament, que van formar el grup Kaoma, amb el que van aconseguir un èxit internacional amb el hit La lambada  (1989), el duo original va gaudir de moments de gran popularitat com el de la seva col·laboració amb Talking Heads i, sobretot, Carlos Santana (Supernatural, 2000) i l'actuació a la rebuda de Nelson Mandela en el seu primer viatge a França l'any 1992, una prova més del seu reconegut activisme polític, principalment a favor dels drets dels infants i dels sense sostre. També va ser destacada la seva implicació en la recaptació de fons per adquirir una nova nau per la ruta Dakar-Zinguinchor desprès de l'esfonsament, l'any 2002, del Joola, amb més de 1800 víctimes, iniciativa en la que van participar artistes com Baaba Maal o Ismaël Lô.

Com a CdD he triat un tema del seu desè LP, Mouslaï (1996), un dels menys "africans" de la seva discografia, en base a una menor utilització de la percussió, a favor  d'instruments occidentals com guitarres, baixos, bateries, trompets i sintetitzadors, al llarg de catorze emocionants tracks que semblen aturar el temps en el, possiblement, àlbum més comercial de la seva carrera. Una obra deliciosa, el nom de la qual fa referència a "la paraula dels elefants", a la que trobem la fascinat barreja de ritmes abans esmentats, que ells anomenen "djambaadong", que ha estat des de sempre el seu senyal d'identitat.

Un tema cantat en llengua mandinga, anomenat Cindy, a la que es refereixen al llibret del CD com "una nena amb dificultat per comprendre el mon i, sobretot, l'actitud dels adults que l'envolten, però que és qui portarà els fills el dia de demà".

Cindy i wili

Moussolou ali wili

Ke lou ali wili

Eh koubal kounna

Farafinonou ali wili koubal kounna...

- TOURÉ KUNDA. Cindy. Mouslaï (1996).

Dear Mr. Fantasy (Traffic)

Steve Winwood-2:

El segon del quatre capítols previstos sobre Steve Winwood tracta del grup que, amb 19 anys, va formar amb tres amics músics més de la seva Birmingham natal, havent abandonat el quartet que, tot i portar el nom d'altre, havia liderat des dels 15, The Spencer Davis Group.

Em refereixo a TRAFFIC, una banda singular des de la seva concepció instrumental, amb Jim Capaldi a la bateria, Chris Wood als vents, amb predomini de la flauta i Dave Mason a la guitarra, ja ho veieu, sense baix, tasca que, com Ray Manzarek a The Doors, assumia Winwood amb el seu orgue Hammond. Una formació que, partint del rock psicodèlic imperant l'any 1967, el del "summer of love", va incorporar elements del blues, el soul, el folk, la música tradicional i el jazz i, amb la fantàstica veu "negra" del jove "Stevie" va triomfar amb singles com Paper Sun, Hole In My Shoe o Here We Go Round The Mulberry Bush, que, coses de la època, no van incloure en el seu primer LP, Mr. Fantasy (1967). Un disc molt ben acollit que no va impedir el primer conat d'abandonament de Mason, per discrepàncies amb els altres tres, que no obstant va gravar el segon, l'homònim Traffic (1968), en el que va contribuir amb la meitat de les composicions, entre elles la mítica Feelin' Allright, popularitzada anys després per Joe Cocker.

La discogràfica, Island Records, del seu mentor Chris Blackwell, tement el pitjor, va publicar un tercer àlbum, Last Exit (1969), amb temes prèviament descartats i altres en directe, la bona recepció del qual no va evitar la dissolució del grup, però aquesta vegada va ser el líder qui els va deixar, per iniciar una nova aventura amb dos membres de Cream, Eric Clapton (guitarra) i Ginger Baker (bateria) i un de The Family, Ric Grech (baix). Estem parlant de Blind Faith, un efímer  "supergrup" que no va superar la previsible lluita d'egos i va plegar després d'editar un sol disc, objecte del proper tercer capítol d'aquesta nissaga, moment a partir del qual Winwood va intentar iniciar una etapa en solitari amb un nou treball que, gràcies a la implicació de Capaldi i Wood, es va acabar acreditant a Traffic, titulat John Barleycorn Must Die (1970), per a molts el millor de la seva discografia.

Però ni això va impedir un seguit de canvis de membres a la banda que, conservant el nom i sempre amb el nostre protagonista al davant, va publicar mitja dotzena d'àlbums més,  fins el 1977, moment en el que l'ex-nen prodigi continuaria definitivament com a solista una carrera que tractarem el en quart i darrer post, amb una sorprenent reagrupació amb Capaldi (Wood, amb problemes amb les drogues i depressió, havia mort el 1983, amb 39 anys) per gravar el definitiu Far From Home (1994). Una carrera en solitari paral·lela a les de Jim Capaldi (mort el 2005 a causa d'un càncer) i Dave Mason, igualment d'interessants i a les que, possiblement dedicarem una CdD en un futur no gaire llunyà.

El seminal Mr. Fantasy, produït per l'americà Jimmy Miller, és un disc emblemàtic de la època per la seva creativitat, que evidència el talent individual dels membres, amb composicions de rock intemporal com la inicial Heaven Is In Your Mind o Coloured Rain, de rock psicodèlic a l'estela del Sgt. Pepper's, de The Beatles, com Berkshire Poppies o House Of Everyone, altres en les que incorporen la flauta de Wood, com Dealer, o el sitar de Mason, com Utterly Simple, i balades clàssiques com No Face, No Name, No Number o la CdD, Dear Mr. Fantasy.

Es tracta d'una composició musical de Winwood i Wood, amb un ritme oscil·lant, un riff característic i l'estil vocal marca de la casa, amb una lletra, escrita per Capaldi, que relata la vida del pobre Senyor Fantasia, un home fastiguejat de la vida que ha de continuar representant el seu show per no defraudar l'audiència i que comença venint a dir: "Benvolgut senyor Fantasia, toqueu una melodia per fer-nos feliços, alguna cosa que ens tregui la tristor, canteu una cançó, toqueu la guitarra, ens podeu fer riure encara que esclateu en llàgrimes, si us plau no estigueu trist si heu estat una persona de bé..."

Dear Mister Fantasy play us a tune

something to make us all happy

do anything take us out of thid gloom

sing a song, play guitar

make it snappy

you are the one who can make us all laugh

but doing that you break out in tears

please don't be sad if it was a straight mind you had

we wouldn't have known you all these years.

 - TRAFFIC. Dear Mr. Fantasy. Mr. Fantasy (1967).

Babylon (David Gray)

Després d'un parell de discos d'estil folk-rock acústic i d'un altre amb elements electrònics afegits, al britànic DAVID GRAY li va arribar l'èxit al quart intent, White Ladder (1998), tot i què no va ser pel CD autoeditat en el seu segell IHT Records sinó en la reedició que en va fer l'americà Dave Matthews per inaugurar la seva discogràfica, ATO Records.

Un autèntic rellançament del que es van vendre centenars de milers de còpies, sobretot a Irlanda, pàtria de la seva esposa, on encara avui en dia és el disc més venut de la història, va obtenir diversos premis i va posar en òrbita el seu autor, que va emprendre esgotadores gires promocionals de les que en va sortir tan esgotat que va trigar tres anys a publicar material nou. Un material que, fins al 2014, comprèn una desena d'àlbums, cap dels quals ha superat l'esmentat a l'inici del post, tot i contar en algun d'ells amb la col·laboració d'artistes il·lustres com Annie Lennox (ex-Eurythmics) o Jolie Holland.

Un disc gravat al seu pis de Londres, acompanyat de la guitarra acústica i, ocasionalment, del piano, amb una barreja de samplers afegits, que interpreta amb passió romàntica, emfatitzant les paraules, que tan aviat sembla escopir amb menyspreu com estirar desmesuradament,  el que li ha valgut les comparacions amb el seu admirat Van Morrison, l'ombra del qual se'ns apareix al track final, Say Hello Wave Goodbye, la única versió del CD, concretament d'un tema de Soft Cell, tot i què pràcticament irreconeixible.

Una CD amb una obertura impressionant, Please Forgive Me, i uns quants singles més, com This Year's Love, Sail Away o la CdD, Babylon, la més coneguda de la seva carrera.

- DAVID GRAY. Babylon. White Ladder (1998).

Video Games (Lana Del Rey)

Ahir va actuar al Palau Sant Jordi, de Barcelona, un dels personatges més controvertits de la dècada, una cantant sistemàticament vituperada per una part de la crítica, que li ha qüestionat fins i tots uns suposats retocs facials als llavis i al nas, que la interessada sempre ha negat, però amb una multitud de seguidors per als que és una autèntica icona.

Estem parlant de Elizabeth ("Lizzy") Woolridge Grant, nascuda en una acomodada família catòlica de New York (USA) que la va haver d'enviar a un internat als 15 anys per una greu addicció a l'alcohol, de la que es va recuperar per iniciar una carrera musical amb diversos noms artístics com May Jailer, Lizzy Grant o, sense error tipogràfic, Lana Del Ray, en el seu disc de debut, Lana Del Ray a.k.a Lizzy Grant (2010), que, de seguida, es canviaria pel definitiu LANA DEL REY amb el  que es universalment coneguda.

I tot gràcies a un espectacular tema, Video Games, preludi del que per a molts seria el seu primer disc, Born To Die (2012), que no va respondre a les expectatives generades pel single promocional. Un àlbum seminal que ha tingut continuïtat en dos EP, Paradise (2012) i Tropico (2013) i tres LP més, Ultraviolence (2014), produït per Dan Auerback, de The Black Keys, Honeymoon (2015), amb la participació d'artistes com The Weeknd, i el darrer, Lust For Life (2017) en el que ho fan de nou Weeknd, Sean Ono Lennon i Stevie Nicks, la que fora vocalista de Fleetwood Mac. Un disc que conté un tema, Get Free, per el que ha estat acusada pels britànics Radiohead de plagi del seu tema Creep (Pablo Honey, 1983), amb la circumstància de que els mateixos ho havien estat per la sospitosa semblança amb el tema The Air That I Breathe, composat per Albert Hammond i Mike Hazlewood i popularitzada per The Hollies.

El seu estil es caracteritza per una temàtica recurrent sobre l'amor i el desamor, el sexe i les drogues i, sovint, amb referències a "l’american dream", fruit del seu reconegut patriotisme i, musicalment, per una orquestració sumptuosa combinada amb unes bases hip hop per les que ha estat comparada amb Portishead, que interpreta amb un refinament formal i una sensualitat "vintage" a la recerca del glamour inaccessible d'estrelles de Hollywood com Rita Hayworth. Un succedani de femme fatale sota la que s'amaga una víctima d'un romanticisme mal entès, construït per un mon de fantasia amb noies tristes i nois dolents a l'estil del Marlon Brando de la pel·lícula The Wild One (Laslo Benedek, 1953), traduïda aquí com a "Salvaje" que interpreta amb una veu lànguida i un posat melodramàtic que li ha aportat tants seguidors com detractors. 

Born To Die consta de dotze tracks, dels que en destaquen l'homònim que l'enceta, Blue Jeans, Summertime Sadness i, per sobre de tots, el hit de la seva carrera i, evidentment, CdD d'avui, l'esmentat Video Games, una balada pop, composada, com totes les altres, per l'artista, en la que relata la tristesa que li produeix que el seu xicot, addicte als videojocs, la ignori mentre es despulla...la seva particular versió de la femella com a objecte sexual, que comença així:

Swinging in the backyard
Pull up in your fast car
Whistling my name

Open up a beer
And you say, get over here
And play a video game...

- LANA DEL REY. Video Games. Born To Die (2012).

Pa'lante (Hurray For The Riff Raff)

Amb la separació dels seus pares, un professor de música i una educadora i política que, a la època de Rudolph Giuliani, va arribar a tinent d'alcalde de New York, Alynda Segarra va ser criada per una tieta al districte del Bronx, d'on va fugir al complir els 17 anys per emprendre un viatge pels USA, sovint muntant-se en vagons de trens de mercaderies, fins a establir-se a New Orleans, Louisiana, on va formar el grup musical HURRAY FOR THE RIFF RAFF, del que, com a compositora, cantant i pel seu carisma, en resulta la figura central.

Però, en contra del que es podria pensar per els seus orígens porto-riquenys, el seu estil gravita al voltants del rock d'arrels (roots rock) americanes, amb el folk, el country i el blues com a ingredients (o el que, abreujant, coneixem com a "americana"), amb el que ha obtingut un cert ressò amb discos com Look Out Mama (2012) o Small Town Heroes (2014). El que no ha estat obstacle per a que, a prop de complir els 30 anys i insatisfeta amb els seus treballs, s'hagi traslladat a Nashville, Tennessee, per enfrontar-se al seu exili cultural (mai no va aprendre espanyol) i reconciliar-se amb alguns aspectes de la seva identitat, el que ha plasmat en el seu sisè i darrer treball, The Navigator (2017).

Es tracta d'un àlbum conceptual, quasi autobiogràfic, la caràtula del qual em recorda el Ziggy Stardust (1972) de David Bowie (vegeu imatge), en el que, adoptant l’alter ego d'una nena anomenada Navita Milagros Negrón, torna als seus orígens "nuyoricans" per criticar la colonització o, com es diu ara, "gentrificació" del seu borough natal, eixamplant la seva paleta estilística, basada en el rock, amb ritmes com la bomba porto-riquenya, la salsa afrocubana i el doo-wop i, literàriament, la poesia parlada del Nuyorican Poets Cafe que freqüentava d'adolescent. Un LP, meravellosament produït per Paul Butler, que conta amb la participació dels fantàstics guitarrista Jordan Hyde i bateria Greg Rogove , en el que Segarra interpreta, fonamentalment en anglès, una temàtica al voltant de tots tipus de personatges vulnerables com dones, nens, LGBT, immigrants u obrers, amb títols com Living In The City, Hungry Ghost, Rican Beach, Nothing's Gonna Change That Girl o la CdD.

És el track número vuit, anomenada Pa'lante en honor d'un diari del mateix nom, editat als anys 70 pels Young Lords, un grup activista de la comunitat porto-riquenya, en el que sampleja el poema "Obituario Puertorriqueño" (1969), de l'autor Pedro Pietri, fundador de l'esmentat Nuyorican Poets Cafe que, tal com ve a significar el mot, "endavant", és una autèntica crida a les armes per a tothom que se senti marginat. Una eina per a la recerca de la justícia social, que comença amb un riff de piano que ens evoca l’A Day In The Life, de The Beatles (vegeu aquí) per anar guanyant energia, amb un to de veu que em recorda a Grace Slick, de Jefferson Airplane (aquí) i acaba apel·lant a membres de la comunitat (Juan, Miguel, Milagros, Olga, Manuel...) a qui empodera al crit repetit de Pa'lante per aconseguir el respecte que es mereixen, reivindicant l'orgull feminista i llatí, el mateix que exhibeix a la samarreta que llueix al vídeo. Una samarreta que al·ludeix la cançó Young, Latin & Proud -del disc Private Energy (2016), del grup d'electrònica Helado Negro, liderat per l'americà amb arrels equatorianes Roberto Lange- la tornada de la qual ve a dir: "I nosaltres som joves, llatins i orgullosos. I creixeràs sabent que sempre ho seràs".

- HURRAY FOR THE RIFF RAFF. Pa'lante. The Navigator (2017).