Després d'un parell de discos d'estil folk-rock acústic i d'un altre amb elements electrònics afegits, al
britànic DAVID GRAY li va arribar
l'èxit al quart intent, White Ladder (1998),
tot i què no va ser pel CD autoeditat en el seu
segell IHT Records sinó en la reedició que en va fer l'americà Dave Matthews per inaugurar la seva
discogràfica, ATO Records.
Un autèntic rellançament del que es van
vendre centenars de milers de còpies, sobretot a Irlanda, pàtria de la seva
esposa, on encara avui en dia és el disc més venut de la història, va obtenir
diversos premis i va posar en òrbita el seu autor, que va emprendre esgotadores
gires promocionals de les que en va sortir tan esgotat que va trigar
tres anys a publicar material nou. Un material que, fins al 2014, comprèn una
desena d'àlbums, cap dels quals ha superat l'esmentat a l'inici del post, tot i contar en algun d'ells amb
la col·laboració d'artistes il·lustres com Annie Lennox (ex-Eurythmics)
o Jolie Holland.
Un disc gravat al seu pis de Londres, acompanyat de la
guitarra acústica i, ocasionalment, del piano, amb una barreja de samplers afegits, que interpreta
amb passió romàntica, emfatitzant les paraules, que tan aviat sembla escopir
amb menyspreu com estirar desmesuradament, el que li ha valgut
les comparacions amb el seu admirat Van Morrison,
l'ombra del qual se'ns apareix al track final, Say Hello Wave Goodbye,
la única versió del CD, concretament d'un tema de Soft Cell, tot i
què pràcticament irreconeixible.
Una CD amb una
obertura impressionant, Please Forgive Me,
i uns quants singles més, com This Year's Love, Sail Away o
la CdD, Babylon, la més
coneguda de la seva carrera.
- DAVID GRAY. Babylon. White Ladder (1998).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada