Carey (Joni Mitchell)

Reconec sincerament que, en el seu moment, no vaig prestar gens d'atenció al disc Blue en particular ni a la carrera musical de JONI MITCHELL en general. Aleshores jo estava per altres artistes com els Beatles, els Stones, Led Zeppelin, The Doors, Janis Joplin, Jimi Hendrix o els “Creedence” entre altres.

Afortunadament, el temps posa les coses al seu lloc i uns anys desprès, sigui per la normalització hormonal o pel que sigui ...ah! ja ho sé, potser per la versió que en van fer del seu tema Woodstock els seus amics CSN&Y, i que va ser CdD en el seu dia (vegeu aquí), vaig recuperar l'interès per ella i actualment la considero una de les figures femenines més emblemàtiques i influents de la cultura i de la música popular.

En els seus inicis aquesta canadenca va destacar a la escena folk de NewYork (USA) com una reputada cantautora amb una veu prodigiosa, aguda i cristal·lina, que li permetia una amplia gama de registres, unes lletres de qualitat, i un innovador estil de guitarra amb el que, ensinistrada per David Crosby, aconseguia uns afinaments particulars, o el piano, obtenint un considerable èxit amb discos com Ladies of the Canyon (1970), que contenia temes com Big Yellow Taxi o l'esmentat Woodstock o el que li va valdre el reconeixement universal, Blue (1971).

És aquest últim un disc de folk nu, de melodies senzilles i amb acompanyament molt simple, guitarra, piano i dulcimer, amb lletres sinceres, personals i intimistes, sovint autobiogràfiques, que recreen ruptures amoroses en escenaris que van de la més absoluta desolació a la esperança. Un viatge interior i exterior realment admirable.

A partir d'aquí, aquest esperit inquiet i independent va evolucionar cap a altres registres pròxims al jazz, amb àlbums com The Hissing of Summer Lawns (1975) o Hejira (1976), amb col·laboracions amb tota mena de músics, com Jaco Pastorius, Wayne Shorter o Herbie Hancock, amb el que es va anant allunyant de l'èxit massiu, passant per diverses etapes i llargs períodes d'inactivitat però mantenint-se amb vida, com prova el preciós àlbum Shine (2007) que m'ha tornat a enganxar a ella i, reparant la injustícia, dedicar-li la CdD d'avui.

El tema escollit, Carey, és un dels més populars d'un disc meravellós, en el que van col·laborar puntualment James Taylor i Stephen Stills, que conté altres tracks memorables com  All I Want, A Case of You, California... i així fins a deu. El va composar inspirada per una estada en una comunitat hippie a la petita localitat de Matala, a la illa grega de Creta, on va conèixer un cuiner pèl-roig, anomenat Carey Raditz, conegut popularment, pel color dels seus cabells, com a "Carrot" (pastanaga) Raditz.

Podeu gaudir de la versió original del disc Blue i d'una actuació en directe en la que s'acompanya d'una dulcimer dels Apalatxes, en la que s'aprecia la peculiar tècnica amb la que toca l'instrument. 

-          JONI MITCHELL. Carey. Blue (1971).

Tie Me Down (Shack)

El germans Michael (veu i guitarra) i John Head (guitarra), liderant la banda The Pale Fountains, van publicar un parell de discos, Pacific Street (1984) i ...From Across the Kitchen Table (1985), amb els que van aconseguir molt més bona resposta per part de la crítica musical que no del públic. I, possiblement per això, van fer alguns canvis en la formació i ho van tornar a intentar amb el nom de SHACK, sense que la cosa rutllés, comercialment, gaire millor amb la mitja dotzena de discos que em consta que han editat entre 1988 i 2007, tot i què dos d'ells, H.M.S. Fable (1999) i The Corner of Miles and Gil (2006), els considero sensacionals.

Tots dos grups, originals de Liverpool (Regne Unit), liderats indiscutiblement per Mick Head, un dels millors  compositors britànics de la seva generació, beuen de les influències dels clàssic dels 60, el que queda palès a les harmonies vocals en la línia de The Beatles o The Byrds, i en els sumptuosos arranjaments de tint psicodèlic a l'estil Love, el que no resulta estrany tenint en conte que durant un temps van anar de gira amb els d’Arthur Lee per Europa.

Per a CdD he triat un tema de The Corner of Miles and Gil, disc editat per la discogràfica Sour Mash, propietat de Noel Gallagher, de Oasis, en el què, tot i la referència a Miles Davis i Gil Evans del títol, no n'hi trobarem ni rastre de jazz sinó del més genuí pop psicodèlic de la west-coast amb extraordinaris riffs de guitarra i arranjaments de cordes i vents per alguns una mica a l'antiga però, si més no per a mi, intemporals. La cançó és Tie Me Down, el track que obre l'àlbum a ritme de vals, cavalcant sobre una orgia de trompetes i cordes, per a més glòria del Foerver Changes (1969) de Love, i amb unes lletres menys dolces del que la música suggereix, com és el cas d'aquesta dona que demana al seu amant que la lligui al llit amb una corda que hi ha a l'armari...

- SHACK. Tie Me Down. The Corner of Miles and Gil (2006).

It's All Right/For Sentimental Reasons (Sam Cooke)

El post número 5 de la MNO està dedicat al que molts consideren el millor cantant de soul de la història, la influència del qual està present en protagonistes d'aquesta secció que l'han precedit, com Otis Redding, Al Green o Marvin Gaye.

Iniciat, com molts d'ells, per influència familiar, en el mon del gospel, de ben jove SAM COOKE va evolucionar cap al rhythm and blues i el soul, del que se'l considera pioner, estil amb el que, entre el 1957 i el 1964, any en que, només amb 33 anys, va ser mort a trets per la recepcionista d'un hotel de mala mort de Los Angeles, en un episodi absurd que no ve al cas comentar, va triomfar amb més de 30 cançons, la majoria composicions seves, com You Sed Me, A Change Is Gonna Come, Chain Gang, Cupid, Wonderful World o Twistin' The Night Away, motiu suficient per arribar a ser conegut popularment com a Mr. Soul. I tot això sense que se li pugessin els fums al cap ni deixar d'ocupar-se de temes d'actualitat social de la època, com la lluita pels drets civils, sent respectat per igual per les comunitats blanca i negra dels Estats Units.

Per la meva part he de reconèixer que, a la meva adolescència, les seves balades sempre em van semblar un xic ensucrades (desprès vaig saber que algú les va batejar com a sweet soul music) i estava per altres coses, fins que 20 anys desprès de la seva desaparició la seva discogràfica, i no em pregunteu per què, va editar un disc gravat el 1963 en una sala de festes de Miami, davant d'un públic majoritàriament negre absolutament entregat a l'artista, considerat com un dels millors discos en directe de la història de la música popular. La demostració de talent per part de Cooke és incommensurable i el mostra en el millor moment de la seva carrera. Si al seu carisma, humor i espontaneïtat hi afegim un acompanyament musical, liderat pel saxofonista King Curtis i el guitarrista Cliff White, perfectament acoblat al seu servei, el resultat no podia ser més que un passaport cap a la immortalitat. 

Com a CdD he escollit un medley (popurri) de dues cançons, It's All Right i (I Love You) For Sentimental Reasons, l'únic del concert, amb el que Mr. Soul aconsegueix un monumental karaoke, amb els versos que va entregant al públic per a que se'ls faci seus, proposta a la que, avui més que mai, recomano que us hi afegiu, a partir de quant entra el segon tema, el que podeu identificar quant pronuncia I love you for sentimental reasons...i que us farà sentir com si fóssiu un dels 700 afortunats d'aquella nit del 12 de gener de 1963, demà passat farà 51 anys, a Miami:

                    I think of you every morning

                    I dream of you every night

                    And I know I'm never lonely

                    Whenever you are in sight

Desprès d'això penso que no vaig ser prou explícit al nomenar aquesta secció com a MNO. Hi falta una I, hauria de ser Música Negra INJUSTAMENT Oblidada (MNIO)!

-SAM COOKE. It's All Right/For Sentimental Reasons. Live At The Harlem Square Club, 1963 (1985).

All My Friends (The Wave Pictures)

En primer lloc voldria avisar als seguidors del blog que esteu escoltant la CdD, com seria desitjable, mentre llegiu el text, que qui està cantant no és Jonathan Richman ni estan tocant els seus Modern Lovers.

Es tracta del trio britànic THE WAVE PICTURES, format pel compositor, guitarrista i cantant David Tattersall, ben acompanyat per Franic Rozycki al baix i Jonny Helm a la bateria, que practiquen un rock alternatiu de baixa fidelitat (ja ho sabeu, lo-fi) a l'estil del meu heroi de Massachusetts i a altres com Violent Femmes o els seus amics Herman Düne i Darren Hayman, l'ex-líder de Hefner.

El seu estil es caracteritza per la peculiar veu del líder qui, acompanyat de la seva desenfadada guitarra, interpreta lletres carregades de la tradicional ironia britànica, com les de l'esmentat Hayman, Jarvis Cocker (Pulp) o Morrisey (The Smiths), ja ho veieu, tots habituals coneguts de la CdD, que guanyen en directe al ser defensades amb humor i complicitat ("campechanos" en dirien en altres contrades) amb un públic fidel que sovint acaba entregat a la banda. 

Una banda que, per cert, desenvolupa una activitat frenètica, amb múltiples gires per Europa i Amèrica i edita discos pràcticament a ritme d'un o més per any, dels que en destacaria Instant Coffee Baby (2008), Beer in the Breakers (2011), Long Black Cars (2012) o l'últim, presentat a primers de desembre passat a la sala Sidecar de BCN, City Forgiveness (2013).

I, per si no us havia quedat clar lo de la creativitat desmesurada del grup, el darrer àlbum...doble! 20 cançons en ben bé una hora i mitja, composades durant la seva darrera llarga gira americana, en les que destaquen uns "solos" de guitarra  a l'estil blues-rock, una mica sixties i, per descomptat, descaradament anticomercials a dia d'avui. És un disc per a fans incondicionals més que per a escèptics i, com a disc doble que és, té els seus alts i baixos i es fa inevitablement llarg (ni tan sols The White Album no és perfecte, no?), però en general la qualitat és de nota alta i el podem considerar potser el seu millor disc fins ara i, què carai!, on no arriba la tècnica ho fa l'actitud d'aquests infatigables i sorneguers "currants" del rock.

A l'hora de triar la CdD he dubtat entre unes quantes com The Woods, Lisbon, Chestnut, Tropic, Red Cloud Road,... i, al final, he tirat pel dret i he escollit la que obre el disc, aquesta All My Friends, un tema inspirat en el títol d'un llibre (Tots els meus amics seran estranys), comprat, tot i que no llegit, en una botiga de segona mà de l'Exèrcit de Salvació a Brooklyn (New York), durant l’esmentada gira americana, en el que converteix en memorables els detalls més quotidians, com quan, a la vora de la pica de la cuina, diu aquella frase carregada d'enginy fosc: "una vegada vaig somiar veure la teva cara en un cartró de llet...una vegada vaig somiar vessar la llet sobre la meva camisa" i que tant em recorda el meu admirat JoJo.

- THE WAVE PICTURES. All My Friends. City Forgiveness (2013).

Advice For Young Mothers To Be (The Veils)

Fa uns dies va venir a visitar-se una jove referint símptomes inespecífics com "mareig" i cansament, motiu pel que, per pròpia iniciativa, s'havia començat a automedicar amb una medicina homeopàtica que contenia Nux vomica, el que m'ha inspirat la CdD d'avui.

I és que Nux Vomica (2006) és el segon dels quatre discos que fins ara porta publicats la banda d’indi-rock alternatiu neozelandesa THE VEILS, nom amb el que, segurament per evitar la síndrome del "fill de" (com son els casos de Sean Lennon o Ziggy Marley), s'aixopluga el compositor i cantant Finn Andrews, qui, no en va, és fill de Barry Andrews, el teclista fundador dels mítics XTC (pronuncieu "Èxtasi"), als que algun dia haurem de dedicar la CdD.

Nux Vomica és un disc més fosc i complex que el seu predecessor, l'aclamat The Runeway Found (2004), el que podem atribuir tant a la veu més dura, que recorda en algun moment al seu paisà Nick Cave, com als arranjaments de corda que li ha proporcionat Jane Scarpantoni, ex-Lounge Lizard. I la caràtula del disc, amb aspecte de mal humor, mal afaitat i fumant una cigarreta, vestit de negre i amb un barret que li dona un look a lo Pete Doherty,  reflecteix perfectament  el seu contingut, una exposició nua, emocional, sovint abrasiva, d'un estat d'angoixa i desig que, tot i ser personal, esdevé universal, dramàtica i brillantment interpretat per aquest magnètic personatge, en la tradició de grans crooners com  l'esmentat Cave, Jeff Buckley, Ian McCulloch (Echo And The Bunnymen), Brett Anderson (Suede), Jarvis Cocker (Pulp) o Conor Orbest (Bright Eyes).

Per a CdD he escollit un dels dos o tres temes més "lleugers" de l'àlbum, una melodia ska enganyosament alegre, amb cors d'acompanyament femenins inclosos però de tràgic contingut, en el que el seu talent compositiu llueix especialment a la sublim tornada:

                              No, this can't go on

                              Your advice for young mothers to be,

                              We'll never find the words darling believe

                              Oh...

Per a qui estigui interessat en completar la discografia de The Veils, els altres dos discos editats son Sun Gangs (2009) i Time Stays, We Go (2013) i, els que vulgueu saber alguna cosa més sobre la Nux vomica, us diré que és una droga obtinguda de les llavors d'un arbre, Strychnos nuxvomica, que conté alcaloides entre els quals, com el seu nom indica, hi ha estricnina, un potent estimulant del sistema nerviós. Entre els seus efectes figuren la millora de la inapetència, la dispèpsia, la hipotensió, l'astènia sexual, la son...però això si, amb risc, per sobredosificació, de hipertensió, bradicàrdia, convulsions i, fins i tot, la mort per asfíxia per contractura diafragmàtica. 

Vigileu amb la Nux vomica a dosis superiors a les homeopàtiques, però gaudiu del nostre artista de les antípodes, així com, si en teniu ocasió, del seu pare i els XTC.

- THE VEILS. Advice For Young Mothers To Be. Nux Vomica (2006).

Into The Mystic (Van Morrison)

Demà, 21 de desembre, està prevista l'actuació al Gran Teatre del Liceu, de BCN, on ja va fer-ho el 2005, de VAN MORRISON, per presentar el seu darrer disc, Born To Sing: No Plan B (2013)...però jo no hi aniré...amb una vegada ja en vaig tenir prou! 
Va ser al concert que va oferir al Poble Espanyol de Montjuïc l'estiu olímpic del 1992. Una desencisada actuació, sense carisma ni cap intenció d'agradar que, tot sigui dit, va decebre més a la M i a la parella d'amics que ens acompanyaven que, sabedor de com les gasta "The Man", a mi mateix.

Però la decepció que sovint suposen les seves actuacions en directe, sembla que fruit d'un pànic escènic que li impedeix establir contacte visual amb els seus espectadors, no canvia el fet de que aquest nord-irlandès sigui reconegut com un dels artistes més influents de la història de la música popular. 

Els seus dos primers discos, Astral Weeks (1968), protagonista del post número 2 de la CdD (vegeu aquí), i Moondance (1970) estan considerats unànimement en el top-ten de tots els temps, però en té una bona pila més d'excepcionals, sinó com podríem qualificar obres de l'alçada de Tupelo Honey (1971), Saint Dominic's Preview (1972), Veedon Fleece (1974), No Guru, No Method, No Teacher (1986), Avalon Sunset (1989), o els seus doble LP en directe It's Too Late To Non Stop (1974) o A Night In San Francisco (1994)?

I és precisament aquest primer en directe de la seva carrera, gravat en el seu millor moment com a intèrpret, el que he escollit avui. És una mescla d'un grapat de cançons d'artistes la influència dels quals reconeixia, com Ray Charles, Sonny Boy Williamson, Willie Dixon o Sam Cooke, amb altres de pròpies dels seus primers discos, incloent la primerenca etapa amb els Them, com la seminal Gloria, acompanyat per un grup de músic que incloïa vents i cordes, The Caledonia Soul Orchestra, amb el que va trencar barreres entre el soul, el blues, el jazz i el rock i en el que s'aprecien balbuceigs, gemecs, grunyits i expressions diverses que mostren un intèrpret gaudint a l'escenari. 

La CdD, Into The Mystic, és un tema del Moondance que parla, amb un tempo relaxat i tranquil, d'una recerca espiritual, tret característic de l'obra de l'autor, per la qual cosa la considero una de les més representatives, a més a més de boniques, de la seva extensa discografia. Un tema que finalitza amb la estrofa que ve a dir "ja és massa tard per aturar-se" i que acabaria donant nom a l'àlbum en qüestió.

Espero i desitjo, per al gaudi dels assistents, que demà, al Liceu, "El Lleó de Belfast" s'assembli, ni que sigui una mica, al que ara podeu escoltar, faci honor al seu sobrenom i torni a rugir. Al segon vídeo podeu comprovar el que es capaç de fer quan li ve de gust.

- VAN MORRISON. Into The Mystic. I'ts To Late To Stop Now (1974).

So You Want To Be A Rock'n'Roll Star (The Byrds)

Molta gent considera THE BYRDS com un dels grups més influents de la història de la música popular i els identifica com a pioners del country-rock, sobretot per la aportació, tot i què en un sol disc,  del teclista Gram Parsons, però jo em quedo amb la seva obra anterior, la de la època psicodèlica, amb un so identificable per la personalíssima guitarra Rickenbacker de 12 cordes de Roger McGuinn i les harmonies vocals, inspirades en The Beatles, de Gene Clark (compositor principal) i David Crosby, als que es va afegir una potent secció rítmica formada pel baixista Chris Hillman i el baterista Michael Clarke.

Donats a conèixer amb un tema de Bob Dylan i l'àlbum homònim Mr. Tambourine Man (1965), de seguida van assolir l'estatus d'estrelles, una mena de Beatles americans, però, poc desprès de la edició del següent disc, Turn!, Turn!, Turn! (1966), Clark abandona el grup, oficialment per aversió als avions (un "ocell" amb fòbia a volar!). Amb major implicació compositiva de McGuinn, Hillman i Crosby van publicar Fith Dimension (1966) i Younger Than Yesterday (1967) i, mentre gravaven The Notorious Byrds Brothers (1968), Crosby abandona la formació por anar al "supergrup" Crosby, Stills, & Nash (& Young), essent substituït  per l'esmentat Parsons a Sweetheat Of The Rodeo (1968), obra fonamental del country-rock. 

El següent daltabaix va ser l'abandonament de Hillman i Parsons per formar The Flying Burrito Brothers, als que aquest últim va tornar a deixar per iniciar el que havia d'haver estat una brillant carrera en solitari, amb el disc en col·laboració amb Emmylou Harris Grievous Angel (1974) al capdavant, si una sobredosi d'heroïna no hagués acabat amb la seva vida amb tan sols 26 anys. Així va ser que McGuinn, responsable del característic so Byrds, va quedar com a únic membre original de la banda, publicant mitja dotzena de discos més, sense obtenir, paradoxalment, l'èxit dels seus antics companys. Jo m'ho explico perquè la seva prodigiosa capacitat pels arranjaments sublims, la interpretació i la producció no s'acompanyava de la mateixa qualitat compositiva, una mena de Brian Jones respecte als Rolling Stones, vaja.

Per a CdD he escollit So You Want To Be A Rock'n'Roll Star, la cançó que obre el seu quart disc, un àlbum que pren el nom d'una frase d'un tema del disc, My Back Pages, una altra versió, com el seminal Mr. Tambourine Man, de Bob Dylan. És una composició de Hillman i McGuinn, cantada per aquest últim, un tema curt, de poc més de 2 minuts, com la resta d'un àlbum de 11 tracks que no arriba a la mitja hora, en el que ironitzen amb el que has de fer per ser una estrella del rock, com aconseguir-te una guitarra elèctrica, anar vestit a la moda, deixar-te créixer el cabell o...vendre l'ànima a una discogràfica!. És un disc amb elements de rock psicodèlic i altres textures musicals, com la incorporació d'instruments de metall, com la trompeta del sud-africà Hugh Masekela, amb un resultat força eclèctic que va suscitar divisió d'opinions tant entre els seus fans com en la crítica. Suposo que no cal que us expliqui a quin costat de la balança em col·loco, oi?

A l'hora d'escoltar la CdD d'avui us proposo que us fixeu bé en la introducció, amb un riff amb la línia de baix de Hillman, intercalada amb els arpegis de la Rick de McGuinn, al que se sumen la trompeta de Masekela (intromissió que, tot sigui dit, penso que no hi feia cap falta) i les harmonies vocals "marca de la casa" i, cap a la meitat del tema, els crits histèrics de les fans, gravats en un concert en directe, tot i què alguna mala llengua diu que els van obtenir d'un concert de The Beatles, teoria que no estic en condicions de confirmar ni refutar.

- THE BYRDS. So You Want To Be A Rock'n'Roll Star. Younger Than Yestarday (1967).