Aquell vell refrany castellà que diu "Nunca es tarde si la dicha
es buena" és perfectament aplicable al post d'avui, i és que hem
hagut d'esperar quatre dècades per a que KIM DEAL, aquella guitarrista,
reconvertida per necessitat a baixista, autèntica icona del rock
independent dels anys 80 del s. XX amb The Pixies, publiqués el passat
novembre, als seus 63 anys, el seu primer disc en solitari.
El que li faltava a una carrera en la que va enregistrar els cinc primers
àlbums amb el quartet bostonià (vegeu aquí), a partir de la primera dissolució
dels quals -tot i que hi tornaria ocasionalment entre el 2004 i el 2013 i,
per tant sense participar en els cinc àlbums posteriors dels de Black
Francis, publicats entre el 2014 i el 2024- va centrar-se en un altre
projecte que ja havia compatibilitzat abans, The Breeders, del que en
parlarem en una pròxima CdD, i en l'efímer The Amps.
Una carrera plena d'intermitències, amb llargs períodes sense gravar, en
els que la de Dayton, Ohio, ha seguit actuant, ja sigui amb les esmentades
bandes o en solitari, en festivals americans com Coachella o Lollapalooza, i
europeus com Reading, Leeds o All Tomorrow's Parties,
i col·laborant o produint amb múltiples "coneguts" del blog
com Guided By Voices, Sonic Youth, Tanya Donnelly (de Throwing Muses) o Courtney Barnett, fins a arribar a aquest inesperat "debut" amb Nobody
Loves You More (2024).
Un LP amb onze temes, alguns d'ells composats al llarg dels darrers quinze
anys i prèviament editats com a singles en format digital, que
no desentonen malgrat el seu eclèctic estil, en el que la encisadora
Deal, compositora alhora que productora, canta amb la seva veu característica i
toca múltiples instruments com la guitarra, el baix, l'ukelele, la bateria i
els teclats, al temps que s'acompanya de més d'una dotzena de músics, entre
ells sa germana bessona Kelley.
Una llista de la que us en destacaria alguns com Coast,
Crystal Breath o la que la finalitza, A Good TIme Pushed, la
única coproduïda pel seu amic Steve Albini, recentment finat, i la
CdD, l'homònima que l'enceta, Nobody Loves You More, de la que
en podeu gaudir en aquest surrealista vídeo, i de la que us recomano que esteu
atents, cap al minut i mig, als preciosos arranjaments de cordes i vents que
conformen el pont, autèntic pop orquestral. Com he sentit a dir en algun
lloc...es pot ser més cool?
- KIM DEAL. Nobody Loves You More. Nobody Loves You More (2024).
