Filles de la ignorància / David Brown (Falciots Ninja)

Aquest vespre, a les 20:30 h, actuen a la Casa Elizalde, de Barcelona, els FALCIOTS NINJA, una formació liderada pel barceloní Albert Rams, un jove vell conegut dels seguidors d'aquest blog amb els seus anteriors grups, The Loud Whispers i MiNE!, ara amb aquest nou projecte de nom tan singular que, en paraules seves, representa una versió millorada d'aquest singular ocell, semblant a l'oreneta, les llargues ales del qual no li permeten alçar el vol una vegada toca a terra, per la qual cosa, excepte per a pondre els ous al niu, es passa la vida, incloent quan dorm i copula, volant.

La resta del sextet està format per músics amb àmplia experiència com el mateix Ricky Malo, dels MiNE!, a la bateria, Gerard Cantero al baix, Ricard Sohn al piano, Edgar Gómez al trombó i Andrés Tosti, recentment substituït per Jesús Fayos, a la trompeta, provinents de bandes com Guillamino, Very Pomelo o The Gramophone All Stars.

En el seu primer EP, gravat als Estudis La Palmera i editat per The Yellow Gate Records, per uns músics que amb prou feines es coneixien entre ells, fins a l'extrem que algun es va limitar a passar per l'estudi per gravar la seva part, conté 6 tracks en els que es fusionen un seguit d'estils com el pop i el rock als que ens té acostumats el compositor, cantant i guitarrista, amb altres com el reggae, el calypso, el bluegrass i el soul, amb un resultat que no dubto en qualificar de sublim. Tot i que majoritàriament festives (de les que fan moure el cul!), les composicions tenen un rerefons agredolç i, tal com indica el nom de l'EP, Versus (2014), representen la dualitat, l'esperit de confrontació i de xoc, entre la ràbia amb la que han estat escrites i el desengany i la frustració que la vida comporta a tota la seva generació.

I va resultar que, durant la gira de presentació del disc, la banda es va anar coneixent i les cançons van créixer fins a tal punt que, per al segon EP, van decidir una tècnica de gravació totalment oposada: aïllats a la masia Cal Patet, de Bruguera, a la Vall de Ribes (Ripollès), la seva particular Big Pink (vegeu aquí) per un cap de setmana, van gravar, amb la col·laboració d'un altre MiNE!, en Bernat (Berni) Sánchez, cinc temes en directe, a la manera antiga, el que s'aprecia en la seva espectacular sonoritat. I, musicalment, per si no hi havia prou mestissatge, han incorporat el ragtime (el jazz de New Orleans) i, agafeu-vos, la música balcànica! Com a anècdota, el disc l'han titulat David Brown (2015), com el tema homònim inspirat, segons explica l'autor i posant a prova la nostra incredulitat, en una frustrada experiència de pagès a les terres que havia heretat del seu iaio a La Terra Alta, quant va trobar, en el mas d'una finca i tapat amb una borrassa, un vell tractor d'aquesta marca que, tot i el temps que portava abandonat, encara funcionava.

Penso que la ocasió es mereix un tast dels dos EP's, saltant-me, una vegada més, la norma d'una i només una CdD a cada post, a l'espera de l'actuació a la Casa Elizalde, on gaudirem d'un directe festiu i contundent. 

- FALCIOTS NINJA. Filles de la ignorància. VS (2014) / David Brown. David Brown (2015).

Karma Police (Radiohead)

Avui, dia 3 de juny, està prevista l'actuació al Festival Primavera Sound, de Barcelona, entre molts d'altres de RADIOHEAD, un dels grups més prestigiosos i creatius de les darreres 2 o 3 dècades, en el que presentaran el seu nové i darrer treball, A Moon Shaped Pool (2016).

Aquest quintet de Oxford (Regne Unit), inalterable des de la seva formació el 1985, liderat pel carismàtic cantant i lletrista Thom Yorke, va debutar el 1992 amb un single, Creep, que, tot i contenir una temàtica força depressiva (I'm a creep -repulsiu-, I'm a weirdo -bitxo raro-...), va ser tremendament popular, però l'àlbum en el que s'integrava, Pablo Honey (1993), no era rés de l'altre món, per el que semblaven condemnats al “one-hit wonder” (vegeu aquí). Però el segon LP, The Bends (1995), a contracorrent de la tendència musical del moment, que es debatia entre el grunge i el brit-pop, amb denses atmosferes de guitarres (amb un sensacional Jonny Greenwood) i teclats i la peculiar veu en falset de Yorke, va suposar un pas endavant. i va preparar el camí cap a la seva consagració amb el següent OK Computer (1997), una obra que va suscitar l'aclamació unànime de la crítica i els fans. Un disc en el que les treballades melodies conviuen amb els arranjaments més experimentals, sovint amb influències electròniques, amb temes sensacionals com Paranoid Android, No Surprise, Lucky, The Tourist o la CdD d'avui, Karma Police.

L'èxit del disc, la extensa gira mundial conseqüent i desconec si circumstàncies personals van suposar una forta depressió en el líder que va obligar a una llarga aturada que la banda, amb una redefinició de rols, va superar amb una nova direcció, amb la notable influència del productor Nigel Godrich (el "sisè Radiohead"), cap a un estil més minimalista, en el que la electrònica convivia amb orquestració de cordes i apunts jazzístics, amb el resultat d'un altre grandíssim treball, Kid A (2000), tan o més bo que l'anterior.

En els quatre discos posteriors no han parat de innovar, tant en el vessant artístic com en el comercial, com ha estat la possibilitat de descarregar-se'ls de forma gratuïta en format digital des de la seva web oficial, pagant voluntàriament la quantitat que el client consideri justa, estratègia coneguda com a “pay-what-you-want”, amb un resultat econòmic que mai s'ha fet oficial!

El títol i la lletra de la CdD, Karma Police, prové d'una broma privada dels membres del grup que utilitzaven aquesta expressió basada en la teoria hindú de la causa i l'efecte quan algun d'ells s'equivocava amb una clara intencionalitat humorística. Un tema d'estructura poc convencional, en el que predomina la guitarra acústica i el piano, que comença al·ludint a la Policia del Karma, en el que no escoltareu cap tornada, si no és que considereu com a tal el This is what you get, que repeteix tres vegades abans de continuar amb When you mess with us, per acabar, sobre un fons de sintetitzador analògic, amb el For a minute there, I lost myself, I lost myself, que va repetint una i altra vegada, tal com podeu comprovar al vídeo, dirigit per Jonathan Glazer i protagonitzat per l'actor hongarès Lajos Kovács i, és clar, per Thom Yorke, que el persegeuix amb un Chrysler New Yorker del 1976, amb un final sorprenent. 

- RADIOHEAD. Karma Police. OK Computer (1997).

Sunshine Of Your Love (Cream)

Els aficionats al futbol sabem prou bé que contar amb els millors jugadors no garanteix el millor equip ni, en el millor dels casos, que el bon joc es mantingui durant diverses temporades. 

Doncs això ve a ser, d'alguna manera, el que va passar amb CREAM, la unió de tres grans instrumentistes, "la crème de la crème", el guitarrista (seguidor del blues de Chicago i del Delta)  i ocasional cantant Eric Clapton, amb una fama incipient gràcies a la seva participació en dues formacions mítiques, The Yardbidrs i John Mayall & The Bluesbreakers i la secció rítmica (influenciada pel jazz i la música popular africana) formada per Ginger Baker a la bateria i Jack Bruce al baix i, inicialment, cantant principal, amb experiència a l’Alexis Korner Blues Incorporated i a The Graham Bond Organisation, grup en el que les seves desavinences van acabar amb la expulsió del segon.

Durant els pocs més de tres anys d'existència, Cream (definitivament sense l'adjectiu The) van publicar quatres discos d'estudi, el primer dels quals, el precipitat Fresh Cream (1966) evidenciava la falta de rodatge, com en el futbol, palesa amb una reproducció electrificada de versions de blues tradicional amb algun tema propi però que va generar certa expectació, que va quedar justificada en el següent àlbum, Disraeli Gears (1967). Amb majoria de composicions pròpies i, per recomanació del productor Felix Pappalardi i a desgrat de Bruce, amb major protagonisme vocal de Clapton, van fusionar el blues, el pop-rock i la psicodèlia (atenció a la fosforescent caràtula, obra de l'australià Martin Sharp) com no s'havia fet fins aleshores i la seva influència en els grups de blues-rock i hard-rock de la dècada posterior va ser transcendental. Un disc d'onze tracks, dues d'elles versions i la resta composades per ells, en solitari o amb col·laboració amb l'esmentat Pappalardi, el lletrista Peter Brown i altres, de les que en destacaria la inicial, Strange Brew, Tales Of Brave Ulysses i, com no, Sunshine Of Your Love, el seu tema més popular i CdD d'avui.

Però a Cream es va donar una dicotomia més gran que a cap altre grup de rock entre els seus dos models d'expressió, per una banda, a l'estudi, el seu so devia molt als arranjaments dels seus col·laboradors però en directe es deixaven anar i, eludint moltes de les seves composicions, es lliuraven a  interpretacions de clàssics del blues com Robert Johnson, Howlin' Wolf o Willie Dixon, sovint utilitzats com a plataformes de llançament de llargues improvisacions. I això és el que va recollir el tercer disc, Wheels Of Fire (1968), un doble LP en el que destaquen temes propis gravats a l'estudi, com White Room, acreditat a Bruce-Brown, i versions en directe com Crossroads (de Johnson) o Spoonful (de Dixon), amb els que Clapton seria considerat un dels millors guitarristes de la història del rock. 

I, a partir d'aquí, les picabaralles entre Baker i Bruce es van revifar fins el punt que, quan van publicar el quart disc, de forma premonitòria titulat Goodbye (1969), en el que s'alternen també gravacions d'estudi, una d'elles, Badge, composada a mitges per Clapton i George Harrison, i en directe, la banda ja s'havia extingit, per donar lloc a sengles carreres en solitari, amb sort desigual.

No cal dubtar de que la de Clapton, conegut també com a Slowhand (irònicament "ma lenta") ha estat la més transcendent, tot i els seus dubtes inicials en que va endegar diversos projectes, com un altre "supergrup", Blind Faith, amb el mateix Ginger Baker i Steve Winwood, de Traffic; formant part de Delaney & Bonnie & Friends o amb el pseudònim Derek & The Dominos, els del mític Layla (1970) fins que el 1970 va iniciar una carrera en solitari que, superats els alts i baixos, fruit de les seves addiccions, perdura fins a l'actualitat.

Sunshine Of Your Love és una composició de Clapton, Bruce i el lletrista Brown, basada en un obsessiu riff de baix sorgit de la ment de Bruce, amb un ritme de bateria de Baker inspirat en les pel·lícules clàssiques de westerns i conegut per aquest motiu com a "ritme indi", suggerit per l'enginyer Tom Down i un solo de guitarra (concretament d'una Gibson SG i no de la icònica Fender Stratocaster a la que el tenim associat) de Clapton, que podem considerar com paradigma de la hibridació del blues, el hard-rock i la música psicodèlica. Quan la torneu a escoltar passarà molt temps sense que us podeu treure l’enganxós riff del cap.

- CREAM. Sunshine Of Your Love. Disraeli Gears (1967).

Loser (Beck)

El disc que conté la CdD d'avui va arribar a les meves mans de manera inversemblant! Un col·lega i amic, gran aficionat a la música pop-rock, especialment de la dels anys 70, passant per una botiga va veure aquest àlbum i va pensar: "Ostres, un disc de Jeff Beck que no tinc!" i, sense pensar-s'ho, se'l va comprar. I, en arribar a casa i posar-se'l i veure que no es tractava d'una obra per a ell desconeguda del llegendari guitarrista de The Yardbirds -grup en el que va substituir a Eric Clapton i precedir a Jimmy Page (posteriorment de Led Zeppelin) quant els va deixar per iniciar carrera en solitari- me'l va regalar, sense donar-se la oportunitat d'escoltar-lo.

I és que el disc en qüestió, Mellow Gold (1994), era el primer, desprès de diverses maquetes lo-fi, editat en una discogràfica major, Geffen Records, de Bek (sense "k") David Campbell, un californià que va adoptar el cognom matern de Hansen quant els seus pares es van separar i conegut artísticament com a BECK, gràcies a l'èxit previ del single, Loser, que inaugura tanmateix l'LP i que es va convertit en un autèntic himne generacional.

L'estil d'aquest jove de família d'artistes i músics i seguidor de la Església de la Cienciologia és un autèntic poti-poti musical que parteix del folk alternatiu i abasta el country, el rock psicodèlic, el punk, el soul, el funk i el hip-hop, que ha barrejat en diverses proporcions en la dotzena de discos que porta publicats, en els que, amb arranjaments variats que incorporen samples, caixes de ritme i múltiples efectes, i amb unes lletres iròniques i compromeses, ha mantingut la creativitat, al que ha ajudat el canvi de col·laboradors i productors, dels que en destacaria a Karl Stephenson,  Nigel Godrich,  The Dust Brothers i a un vell conegut del blog, en Danger Mouse (vegeu aquí).

Mellow Gold és un treball de bricolatge amb sons aparentment impossibles de conciliar, amb els que Beck Hansen i Stephenson juguen com si no existissin divisions entre gèneres musicals, que va rebre l'aprovació de crítica i del públic, esdevenint un autèntic fenomen de masses. I tot gràcies a Loser, la CdD, amb aquest títol tan paradoxal ("perdedor" és el que significa en català) que va venir a representar la continuació de Creep, de Radiohead, com a himne de la Generació X.

Però, per a sorpresa dels que pensaven que Mellow Gold resultaria un one-hit wonder, va ser el següent àlbum, Odelay (1996), amb la inestimable ajuda d'uns inspiradíssims Dust Bros, el que va suposar la consolidació de l'autor com a un dels pilars del rock alternatiu dels 90's. Un disc -amb aquesta estranya portada amb un gos de la raça Komondor, originària de Hungria (tot i que sembla una “mopa”), saltant una tanca- amb una estructura de collage similar a l'anterior però en el que, gràcies a una, ara sí, meticulosa producció, conviuen el beat (Devil's Haircut, Where It's At), el country (Lord Only Knows, Sissyneck), el soul (Hotwax), el rap (High 5 [Rock The Catskills]) etc, sense problema.

I, a partir d'aquí, tot un seguit de canvis de direcció en els següents discos, Mutations (1998), un dels més accessibles, produït per Godrich, Midnite Vultures (1999), Sea Chance (2002), Guero (2005), amb la participació de Jack White, de The WhiteStripes, The Information (2006), Modern Guilt (2008), produït per l'esmentat Danger Mouse i, desprès de 6 anys de sequera personal però en els que va col·laborar i produir a diversos artistes, Morning Phase (2014), en un moment en el que molts dels seus desconcertats seguidors ja li havíem perdut la pista.

Som-hi, doncs, amb la CdD, acreditada a Beck Hansen i Karl Stephenson, amb una lletra poc elaborada del primer però amb aquesta tornada que inclou la expressió en llengua castellana que ve a dir "Soc un perdedor, nena, perquè no em mates?" que per a alguns és una paròdia de la Generació X però que, segons Beck, únicament reflecteix la seva poca traça per cantar rap.

Però no ho fa tan malament, oi?:

          Soy un perdedor

          I'm a loser, baby, so why don't you kill me?

- BECK. Loser. Mellow Gold (1994).

Blue Suede Shoes (Carl Perkins)

PdR'n'R 7/Covers 4:
CARL PERKINS no es pot dir que fos un paio amb sort. Criat en una família humil de grangers de Jackson (Tennessee, USA) on es cantava gospel a les esglésies i als camps de cotó, de ben jovenet va començar a tocar la guitarra i cantar amb els seus germans Jay i Clayton, amb els que formaria una banda i amb 23 anys, però ja amb tres fills, de la ma del coronel Sam Phillips, el productor de Sun Records, assoliria l'èxit amb el tema, CdD d'avui, Blue Suede Shoes (1956).

Però el destí li tenia preparada una mala passada i, el dia 21 de març de 1956, camí de New York, on anaven a actuar, va patir un greu accident automobilístic en el que va morir el mànager Dave Stewart, que conduïa el vehicle, la Jay mai no se'n va recuperar fins a la seva mort el 1958 per un tumor cerebral sense relació amb el traumatisme i ell va patir una fractura cranial que el va mantenir un any convalescent, temps en el que, com era habitual a la època, altres artistes van gravar la seva composició.

I un d'ells va ser, com molts aficionats deveu saber, el seu amic Elvis Presley, la versió del qual va eclipsar completament la original de Perkins que mai mes aconseguiria un èxit similar fins a la seva mort, per càncer de laringe (al que va contribuir la seva afició a l'alcohol) als 65 anys, ni tan sols canviant de discogràfica, en aquest cas a la Columbia.

Per cert, el 1986 va tornar als estudis Sun, de Memphis, per gravar amb Jerry Lee Lewis, Johnny Cash i Roy Orbison el disc Class Of '55 (1987), un disc d'homenatge als seus anys en aquesta discogràfica i específicament al seminal grup de rockabilly format per Perkins, Presley, Lewis i Cash, conegut com el Million Dollar Quartet (vegeu imatge).

Però la veritat és que, gràcies a Blue Suede Shoes, Carl Perkins està considerat com un dels llegendaris pares fundadors del Rock'n'Roll, i no n'hi ha per menys, sinó que ho preguntin als artistes que han gravat o interpretat aquest tema, entre els que podem recordar, a més a més de Elvis Presley, Jerry Lee Lewis, Johnny Cash i Roy Orbison, a Bill Haley & His Comets, Buddy Holly, Chubby Checker, Cliff Richard & The Shadows, The Beatles, John Lennon, Paul McCartney, The Grateful Dead, Eddie Cochran, Jimi Hendrix, Ten Years After, Van Morrison, Bob Dylan, Bruce Springsteen i molts altres més.

Un tema amb una història particular, iniciada amb un comentari de Cash sobre un pilot d'avió de combat de raça negra que servia a l'exèrcit americà a Alemanya i portava un singular calçat militar, al que Perkins inicialment no va prestar atenció, fins que un dia, mentre ballava, va sentir dir-li a un noi amb unes sabates de camussa (o potser n'hauríem de dir ant o pell girada?) blaves, que semblaven importar-li més que la seva parella, que mirés de no trepitjar-li ("But don't you, step on my blue suede shoes"), fet que, ara sí, va inspirar el nostre desafortunat protagonista d'avui a composar aquest hit intemporal que comença amb la mítica estrofa:

          Well it's one for the money, two for the show

          Three to get ready, now go cat go

          But don't you, step on my blue suede shoes

          You can do anything but lay off of my blue suede shoes.

I que a continuació podeu escoltar en la versió original i en el seu millor “cover”.

- CARL PERKINS. Blue Suede Shoes (1956).

Standing In The Way Of Control (Gossip)

GOSSIP, coneguts en els seus inicis com The Gossip, és un trio d’indie-rock procedent d'Olympia (Washington, USA) i resident a Portland (Oregon), liderat per un personatge singular, la polifacètica Beth Ditto, cantant i compositora d'aquest projecte i d'uns quants més, a més a més de dissenyadora de moda, i fins i tot ocasional model de Jean Paul Gaultier, tot i la seva imponent figura, i ardent defensora del moviment pels drets del col·lectiu LGBT.

El so de la banda es caracteritza per una fusió de post-punk i dance però, sobretot, per la poderosa i emotiva veu de la cantant, sovint comparada amb la de Janis Joplin o Tina Turner i amb una presència escènica que ha esdevingut icònica, com podeu apreciar al vídeo.

Des del 2001 al 2012 han publicat cinc àlbums d'estudi, a més amés de dos en directe (i sembla que no en hi haurà cap més, ja que el passat mes de febrer han confirmat la seva dissolució), el més interessant dels quals és el tercer, Standing In The Way Of Control (2006), amb el que van obtenir reconeixement internacional. 

I va ser així, fonamentalment, pel tema homònim i CdD d'avui, composat per la Ditto en resposta a una decisió del govern del president George Bush Jr. de negar el dret al matrimoni entre persones del mateix sexe. Una cançó amb una clara intenció d'animar a la gent a no rendir-se, amb aquesta tornada que fa:

          Oh oh oh

          Standing in the way of control

          Yeah live your lives

          By the only way that you know, know  

Afortunadament la seva lluita ha obtingut recompensa i, finalment, al desembre del 2014 es va poder casar a Oregon amb la seva novia Kristin Ogata, per legalitzar al seu estat el matrimoni que havien dut a terme un any i mig abans a Hawaii, vestida de blanc per Gaultier i descalça, amb aquesta imatge que il·lustra el post.

-GOSSIP. Standing In The Way Of Control. Standing In The Way Of Control (2006).

The Weight (The Band)

L'americà d'Arkansas Levon Helm (bateria) i els quatre canadencs de Toronto, Richard Manuel (piano), Rick Danko (baix), Robbie Robertson (guitarra) i Garth Hudson (orgue i diversos instruments) es van donar a conèixer a començament dels anys 60 com a banda d'acompanyament del cantant de rockabilly Ronnie Hawkins, al costat del qual van adquirir un aprenentatge que els va impulsar a iniciar carrera pròpia, substituint el seu nom de The Hawks per altres com el de Levon Helm Sextet (amb el saxofonista Jerry Penfound), desprès per Levon And The Hawks i The Canadian Squires, en busca d'una popularitat que se'ls mostrava esquiva fora del seu Ontario natal.

Potser per això no van desaprofitar la oportunitat d'acompanyar a Bob Dylan a la polèmica gira mundial de 1965 i 1966 en la que el de Duluth va abandonar el folk i "electrificar-se", en una decisió que ha estat transcendental a la història del rock. I va ser en aquell temps que, com molts aficionats sabreu, Dylan va patir un greu accident de motocicleta que el va obligar a guardar repòs, una part del qual el van passar plegats en una casa als afores de  Woodstock (New York), anomenada, pel seu color, “Big Pink”, en la que van composar i gravar, en un estudi rudimentari que Hudson havia instal·lat al soterrani, multitud de temes que anys desprès, i desprès d'haver-se filtrat com a "pirates", van ser publicades amb el nom de The Basement Tapes (1975).

I va ser que els nostres protagonistes, amb el nom definitiu de THE BAND, que és com tothom anomenava els acompanyants del mestre, van tenir la oportunitat de entrar a un estudi professional de gravació per editar un dels debuts més importants de la història, amb un títol que honorava l'esmentat casalot, Music From Big Pink (1968), un disc que reflexa un ambient rural i tranquil, molt ben elaborat però de regust tradicional, absolutament antagònic a l'estil que, des de la West-Coast, a l'altre extrem dels USA, amb una gran càrrega contracultural, imperava en aquells moments, el rock psicodèlic.

En aquest àlbum i el següent, l'homònim The Band (1969), trobem una àmplia varietat d'estils propers al rock, com el country, el folk, el rhythm'n'blues i el soul , en el que Robertson abandona l'estil sorollós de tocar la guitarra, optant per un de més suau i amb escassos riff, per donar més protagonisme als altres instruments, sobretot a l'orgue de Hudson, el membre amb millor formació musical del grup, i a les veus, de les que tots, sense líder definit, n'eren protagonistes, sigui com a solistes o com a acompanyants. Uns discos que van influir en bandes del gènere country-rock contemporànies com The Byrds o The Flying Burrito Brothers, o posteriors com The Eagles, i que van provocar l'admiració d'estrelles com Eric Clapton o George Harrison, per sobre dels resultats comercials, sempre moderats.

Durant un temps van compaginar la seva activitat amb col·laboracions amb Dylan, amb qui van gravar el disc Planet Waves (1974) i van tocar ocasionalment en un moment en el que el superaven artísticament, com podeu comprovar a l'imprescindible doble LP Before The Flood (1994), acreditat a Bob Dylan And The Band.

I a partir d'aquí la eterna història, greus problemes de drogues van deteriora la salut de Manuel, que s'acabaria suïcidant el 1986, i de Danko, el que va provocar el domini de la direcció musical per part de Robertson, convertit en compositor principal i cap visible del grup i el conseqüent enfrontament amb els altres, amb uns quants discos sense pena ni glòria que van acabar amb la seva dissolució. Això sí, ho van fer "a lo grande", amb un concert de comiat a San Francisco, el dia 25 de novembre, el Thanksgiving day (dia de "Acció de gràcies"), amb el que van contar amb multitud de convidats com Ronnie Hawkins, Alain Toussaint com a arranjador, Paul Butterfield, Dr. John, Joni Mitchell, Eric Clapton, Ringo Starr, Neil Diamond, Van Morrison, Neil Young, Ronnie Wood i, és clar, Bob Dylan, que va ser gravat i publicat en triple LP i com a pel·lícula (complementat amb entrevistes als protagonistes), magistralment realitzada per Martin Scorsese amb el nom de The Last Waltz (1978), la millor que jo hagi vist mai sobre un concert, i que els seguidors de la CdD coneixereu pel post número tres d'aquest blog, a finals del ja llunyà 2010 (vegeu aquí).

El 1983, els quatre membres del grup, encara amb Manuel però sense Robertson, es van tornar a reunir per actuar i fins i tot publicar nous àlbums, tanmateix intranscendents, fins que la mort de Danko el 1999 va acabar definitivament amb el projecte The Band, però no l'activitat musical dels supervivents, sigui en solitari o amb col·laboració amb multitud d'artistes, així com a productors i compositors de bandes sonores sobre el que m'estendré.

A l'intemporal Music From Big Pink, amb aquesta portada amb un dibuix del mateix Dylan, i d'estil similar a la del seu Self-Portrait (1970), hi trobem onze tracks, deu dels quals, a excepció de la versió de Long Black Veil, estan composats per diversos membres del grup, en solitari o per  Bob Dylan, que ho fa col·laborant en dues peces i en una en solitari, la coneguda I Shall Be Released.  Com a CdD he triat la més popular, no només de l'àlbum sinó de la seva carrera, The Weight, composada per Robertson i cantada, alternant-se, per Helm i Danko, que podeu escoltar en la versió original del disc i en la de The Last Waltz, acompanyats aquí per The Staples Singers, amb la majestuosa veu de la actualment diva Mavis Staples.

- THE BAND. The Weight. Music From Big Pink (1968).