The Upper Classes (The Auteurs)

El britànic Luke Haines és un personatge inquiet i polifacètic. Com a compositor, cantant i músic (guitarra, piano) ha gravat discos liderant els grups THE AUTEURS, Baader-Meinhof (sí, sí, com la organització terrorista alemanya) i Black Box Recorder, als qui vaig tenir ocasió de veure en un concert del BAM a la Plaça del Rei de BCN, presentant el disc England Make Me (1999). També ho ha fet en solitari, ha composat bandes sonores de diverses pel·lícules i ha escrit un parell de llibres de temàtica musical.

Per a la CdD he escollit un tema de la seva etapa amb The Auteurs, amb els que va publicar quatre discos, tres dels quals considero imprescindibles, New Wave (1993), Now I'm a Cowboy (1994) i After Murder Park (1996).

El seu estil es caracteritza per cançons pop amb melodies delicadament construïdes, amb un particular tractament de les guitarres i l'adició del violoncel  de James Banbury que aporta peculiaritat al seu so i unes lletres intel·ligents, cíniques i melancòliques, plenes d'observacions socials que ens recorden a les de Ray Davies (The Kinks) o Morrissey (The Smiths), i que, malgrat les reticències del nostre protagonista, podem considerar precursores del brit-pop, amb clares influències en grups contemporanis com Blur o Pulp.

A l`hora de triar un tema he preferit passar dels hits (si es pot dir així d'un grup tan minoritari) com Showgirl  (de New Wave) o Lenny Valentino (de Now I'm a Cowboy) i m'he quedat amb un dels  més preciosos del seu repertori. És una cançó de més de sis minuts que reflexiona sobre un tema recurrent a la seva obra, les classes socials, i en la que, des de la mateixa introducció, es pot apreciar el so característic de la banda. I cada vegada que la sento penso que Haines ha escoltat tantes vegades com jo la cara B de l’Abbey Road, de The Beatles.

- THE AUTEURS. The Upper Classes. Now I'm a Cowboy (1994).

Aujourd'hui, maintenant (Experience)

Al poc d'obtenir un notable reconeixement dels seguidors del rock alternatiu europeu amb el disc "#3" (1996), el llenguadocià Michel Cloup (Toulouse, France) va abandonar Diabologum, el projecte que coliderava amb Arnaud Michniak (que va seguir el seu camí al front dels Programme), per iniciar una carrera en solitari amb aquests EXPERIENCE, amb un disc de debut impressionant, Aujoud'hui, maintenant. LP (2001) i un parell més, abans d'iniciar altres aventures, com Binary Audio Misfits o, amb Patrice Cartier, l'antic bateria dels EXP, com a Michel Cloup (Duo).

La característica principal del grup és la combinació del hard-rock més genuí, amb la música electrònica i el hip-hop, amb la particularitat vocal en la que substitueixen la part cantada habitual per la recitada a l'estil rap, tanmateix amb un fort component de crítica política i social. Amb un ritmes ralentitzats que, de sobte, es transmuten en explosions d'energia, Cloup i els seus, com han fet altres paisans  com Domique A, venen a demostrar que el francès i el rock no son termes contradictoris. 

Amb un estil variat però compacte, sempre emotiu i poderós, fins i tot salvatge, tant ens evoca a Neil Youn & Crazy Horse o  a Jon Spencer Blues Explosion com al noise de The Pixies o Sonic Youth. És la reivindicació de la essència del rock com ha de ser. visceral, incisiu, musculós i rotund però també avançat...arriscat ho defineix millor.

Us recomano escoltar el seu tema més emblemàtic amb el volum una puja apujat i, això sí, agafeu-vos fort quan sentiu la expressió que li dona nom, perquè aleshores ve la tempesta sònica  més intensa que haureu sentit en molt temps. Una explosió de rock en carn viva que no us deixarà indiferents.

- EXPERIENCE. Aujourd'hui, maintenant. Aujourd'hui, maintenant. LP (2001).

Nota: Aquest disc, seguint el meu costum de comprar música a tot arreu on viatjo, el vaig adquirir a l'FNAC de Montpellier (Languedoc-Roussillon, France).

Alison (Elvis Costello)

Quan va decidir dedicar-se professionalment a la música, Declan Macmanus va escollir el nom d'un dels seus mites i el cognom de soltera de la seva mare, i així ha passat a la història de la música pop amb l'àlies de ELVIS COSTELLO. Aquest londinenc es va iniciar en la escena punk i new-wave dels anys 70 per evolucionar, amb un repertori d'estils que veuen del pop, el rock, el folk, el country, el blues, el jazz, el reggae, el soul i d'autors com Ira i George Gershwin o Cole Porter (i del col·lectiu Tin Pan Alley en general), cap a un estil eclèctic i innovador, el que, juntament amb unes lletres cíniques i irades l'han convertit en un dels compositors més influents, a l'alçada del mateix Bob Dylan.

El seu primer disc, My Aim Is True (1977) va ser unànimenent aclamat per la crítica i el públic, al que va contribuir la impactant portada amb enormes ulleres de pasta, a l'estil Buddy Holly, i una pose amb les cames en “cuña”, embotides en uns pantalons “pitillo” i una Fender penjant dels seus braços en actitud desafiant. Amb producció del seu amic Nick Lowe i canviant de banda d'acompanyament, els Clover, futurs Huey Lewis and The News per The Attractions, va publicar un seguit d'àlbums mítics com This Year's Model (1978), Armed Forces (1979), Get Happy!! (1980), Imperial Bedroom (1982) i uns quants altres que superen la vintena, amb col·laboracions amb Burt Bacharach, Paul McCartney, T-Bone Burnett, Diana Krall, la seva tercera esposa (la segona va ser Cait O'Riordan, la baixista de The Pogues) o recentment amb Allen Toussaint, en un disc inspirat per la devastació  de l'huracà Katrina. Aquest prolífic i hiperactiu autor ho ha fet també en el camp de la música clàssica, amb obres com The Juliette Letters (1993), acompanyat pel Brodsky Quartet i en la banda sonora de pel·lícules com Austin Powers, la espia que me achuchó (Jay Roach, 1999) o Nothing Hill (Roger Michell, 1999).

He escollit com a CdD una de les primeres cançons que li vaig sentir, la balada Alison, un dels temes mes melancòlics que es puguin escoltar i el millor exemple del "doble llenguatge" característic del seu catàleg, ja que, quan entona dolçament el My Aim Is True (el meu objectiu és cert), frase que dona nom a l'àlbum, pot estar al·ludint tranquil·lament a disparar a la seva ex-amant en un intent de recuperar-la.

- ELVIS COSTELLO. Alison. My Aim Is True (1977).

The Funeral (Band of Horses)

BAND OF HORSES és un grup d'indie-rock format l'any 2004 a Seattle (Washington, USA) per Ben Bridwell (cantant) i Mat Brooke (guitarrista), qui deixaria la banda desprès d'un magnífic disc de debut, Everything all the Time (2006) per formar els no menys interessants Grand Archives.

El seu estil es caracteritza per la peculiar i aguda veu, carregada de reverb,  de Bridwell, que tant evoca a la de James Mercer, de The Shins, com a la de Jim James, de My Morning Jacket (als que em comprometo a dedicar una propera CdD), i el tractament de les guitarres, amb aires country-folk-rock alternatiu (o el que ara anomenem "americana") amb una perfecta combinació de melodies melancòliques i èpiques acuradament construïdes que dona com a resultat una majestuosa atmosfera crepuscular.

L'abandonament de Brooke no va repercutir negativament en la qualitat artística dels nostres protagonistes, que han publicat tres àlbums més, Cease to Begin (2007), Infinite Arms (2010) i  el recent Mirage Rock (2012), amb els que, producte del seu criteri musical madur i ben definit, segueixen obtenint la mateixa resposta emocional dels seus seguidors.

He escollit per a CdD un track del seu imponent primer disc i m'ha costat decidir-me entre dos, The Great Salt Lake i aquest The Funeral, que comença amb una fragilitat enganyosa per esclatar de manera sublim, com podeu comprovar  escoltant  la versió original del disc i una interpretació en directe força aconseguida.

- BAND OF HORSES. The Funeral. Everything all the Time (2006).

Breezeblocks (∆ (pronounced alt-J))

Els autors de la CdD d'avui son un quartet de Leeds (United Kingdom), que s'identifiquen per un triangle equilàter ∆ (pronounced alt-J), que correspon a la lletra grega "delta" però que hem de pronunciar alt-J, que és la drecera corresponent a la imatge en els teclats de Apple. Com la pròpia lletra ve a significar a les equacions matemàtiques, s'identifiquen amb el canvi, tot i que el seu estil, dintre de l'indie-rock alternatiu, ve a ser una mescla, això sí, en justes proporcions enclavades com si d'un trenca closques es tractés, de pop, rock, hip-hop, jazz i riffs electrònics amb diversos sintetitzadors, fins a obtenir un estil perfectament mesurat, com un veritable treball geomètric que alguns han anomenat, em sembla que amb una mica de sorna, "folk-step".

El su disc de debut, An Awesome Wave (2012) resulta original, però difícil de definir, motiu per el que s'hi han atribuït influències de TV On The Radio, The xx, Grizzly Bear, Wild Beats i, fins i tot, Radiohead. Els estudis d'art d'alguns membres de la banda es noten des del mateix nom amb intencionalitat elitista, fins i tot pretensiosa (l'esmentat comandament del signe del triangle...en un Mac, es clar),  a la temàtica de les composicions, plenes de referències literàries i cinematogràfiques, inspirades, segons diuen, pel consum d'alucinògens, però la cosa funciona...una vegada superem l'esforç d'adaptació auditiva que suposa el peculiar falset del cantant, Joe Newman, i el salt continu d'un estil a un altre, sovint dintre d'un mateix tema.

De la dotzena de pistes que conté aquest àlbum, tan addictiu que recomano escoltar d'una tirada, en podríem destacar unes quantes, com Tessellate, Something Good, Matilda, Fitzpleasure o la que escollit per a CdD, Breezeblocks. No us deixeu enganyar pel suau inici rhythm & blues del primer solc perquè de seguida canvia estrepitosament amb un núvol de sintetitzadors, per acabar (amb assassinat pel mig) amb l'insistent prec de "si us plau, no te'n vagis, t'estimo tant, t'estimo tant..."

               Please don't go, please don't go

              I love you so, I love you so...

(Adverteixo als seguidors del blog que les imatges del video de la CdD d'avui podem ferir la seva sensibilitat)

- ∆ (pronounced alt-J). Breezeblocks. An Awesome Wave (2012).

Beds Are Burning (Midnight Oil)

MIDNIGHT OIL, a qui els seus fans ens referim simplement com a The Oils, van ser un grup de rock de Sydney (Austràlia) en actiu durant més de dues dècades als anys 80 i 90, en les que van publicar més d'una dotzena de discos, dels quals en voldria destacar tres: Diesel and Dust (1987), Blue Sky Mining (1990) i Earth and Sun and Moon (1992).

La seva obra es caracteritza per un rock contundent i d'una qualitat a l'alçada dels seus contemporanis REM o U2, però sobretot per un compromís ideològic amb causes socials com el pacifisme, l'ecologisme i, particularment, la defensa dels aborígens australians. 

Han participat en multitud de manifestacions benèfiques per a ONG com Greenpeace o Save the Whales, la més sonada de les quals va ser al davant de les oficines d'Exxon, a Manhattan (New York, USA) com a protesta pel vessament de cru del petrolier Exxon Valdez a Alaska. El concert, dut a terme des de dalt d'un camió, es va recollir en un vídeo documental, els guanys de la venda del qual van íntegrament a Greenpeace (vegeu aquí).

La composició dels temes es reparteix equànimament entre tres dels seus membres, Robert Hirst, Jame Moginie i Peter Garrett, però es aquest darrer el que representa millor la banda, tant pel fet de ser un cantant d'actitud enèrgica, pel seu imponent físic, un gegant de dos metres d'alçada  completament calb, com per les seves inquietuds polítiques, que l'han portat a ser ministre de Cultura i Medi Ambient pel Partit Laborista Australià.

La CdD d'avui, Beds Are Burning,  és el tema que obre el disc Diesel and Dust i ha estat un dels seus grans èxits. Amb una dinàmica barreja de guitarres, percussió electrònica i sintetitzadors, és un crit en defensa dels drets dels aborígens i dels seus llocs sagrats, com la famosa Ayers Rock, a la que els natius de la ètnia Pintupi anomenen Uluru, en el que es pregunta “com podem ballar quan la nostra terra està girant i com podem dormir mentre els nostres llits cremen”, en una memorable tornada que fa:

            

             How can we dance when our earth is turning

 How do we sleep while our beds are burning...

-MIDNIGHT OIL. Beds Are Burning. Diesel and Dust (1987).

Let's Stay Together (Al Green)

MNO 3: 
Per al tercer post sobre la meva Música Negra Oblidada (MNO) n'he triat un del grans de la època daurada del soul. AL GREEN, un cantant i compositor a l'alçada dels seus comtemporanis  Otis Redding, Sam Cooke o Marvin Gaye, és un artista d'Arkansas (USA), dotat d'una veu prodigiosa per al gospel i el soul, amb la fusió dels quals va obtenir un gran èxit durant els anys 70. El seu elegant registre vocal, amb un falset prodigiós i uns laments sexis, fins i tot salvatges, es veu complementat amb unes produccions impecables (Willy Mitchell) i uns arranjaments de cordes, sovint exuberants, que fan les delícies dels seus seguidors.

Els discos més interessants son Let's Stay Together (1972), I'm Still In Love With You (1972) i Call Me (1973), a partir del qual la seva vida va patir un canvi molt important. Una exparella sentimental rebutjada, abans de suïcidar-se d'un tret, li va tirar a sobre, mentre es banyava, una olla de sèmola calenta que li va provocar greus cremades al tòrax i els braços, el que va ser interpretat per l'artista com un senyal diví per entrar en el seu ministeri i es va ordenar capellà del Full Gospel Tabernacle, tasca que va compaginar amb l'activitat musical habitual. Uns anys desprès, una caiguda a l'escenari que el va tenir 15 dies hospitalitzat  va ser nou interpretada com un missatge per a que concentrés en l'esglèsia totes les seves energies, tot i que va seguir gravant discos de temàtica gospel, ara amb el nom de Reverend Al Green.

La CdD, com no podia ser una altra, és la que dona nom a l'àlbum homònim Let's Stay Together, una de les millors cançons de tots els temps i que algun seguidor del blog coneixerà per la versió que en va fer Tina Turner en el seu disc de tornada Private Dancer (1984) tot i que ha estat igualment gravada per artistes com Al Jarreau, Roberta Flack, Isaac Hayes o Shirley Bassey, i fins i tot, com a anècdota, el president Barack Obama en va cantar una estrofa en un acte benèfic al Teatre Apollo de New York, ara fa un any (vegeu aquí).  
Per si algú més s'hi vol apuntar, la cosa fa així:

          I, I'm so in love with you

          Whatever you want to do...

- AL GREEN. Let's Stay Together. Let's Stay Together (1972)