City Sickness (Tindersticks)

La recent actuació dels britànics TINDERSTICKS al Casino L'Aliança, de BCN, m'ha recordat la vegada que els vaig anar a veure, fa ...un munt d'anys ("au, au, no tants" diria la senyora de l'anunci de Fairy), en aquella ocasió a la Sala Apolo i, sobretot, l'impacte que em va provocar el seu primer disc, Tindersticks (1993), que vaig descobrir de manera ben casual.

Va ser durant el vol BCN-Nova York, mentre fullejava ben distret una revista d'actualitat, potser Cambio 16, Triunfo o una per l'estil, quant vaig llegir el comentari a la pàgina de discos recomanats, tot i que el que primer em va cridar l'atenció va ser la caràtula, obra de l'artista Suzanne Osborne. I, sense haver-lo ni tan sols escoltat una vegada, aquest va ser un de la dotzena de CD que, a un preu sensiblement inferior al de la meva botiga de discos "de capçalera" de la època, Discos Castelló del carrer Nou de la Rambla, em vaig emportar de la franquícia de Tower Records de l’Upper West Side.

Aquest sextet de Notingham, liderat indiscutiblement pel seu cantant, Stuart Staples, dotat d'una profunda veu de baríton i amb una afectació que tant ens recorda a crooners clàssics com Scott Walker com a Ian Curtis o Nick Cave, practica un pop "de càmera", amb influències del soul i del jazz, amb una profusió d'instruments com guitarres, piano, orgue, violí, viola, trompetes, vibràfon...que li dona un so inconfusible. Les elaborades composicions, meticulosament gravades i amb una orquestració tan elegant, sempre complementant la portentosa veu del líder, donen un resultat melodramàtic, majestuós i barroc, el que podríem anomenar "univers Tindersticks".

Dels nou discos publicats per la banda, els més valorats son els tres primers, els homònims Tindersticks (1993) i Tindersticks II (1995) i Curtains (1997), però el seu nivell qualitatiu no ha minvat gens, incloent-hi el recent The Something Rain (2012). Durant un temps el grup va estar a punt de dissoldre's i Staples fins i tot va publicar un parell de discos en solitari, Lucky Dog Recording (2005) i Leaving Songs (2006), els seguidors ja els coneixereu. Però als altres interessats alhora en iniciar-se en aquesta banda tan atípica com interessant us recomano algun dels seus preciosos dobles discos gravats en directe, com The Bloomsbury Theatre (1995) o Live in London 2010 (2010).

Per a la CdD he escollit un tema dels 22 que conté el primer disc al llarg dels 77 minuts de durada, dubtant fins a darrera hora entre el track número 12, Jism, i el número 6, aquest City Sickness pel que m'he he acabat decidint i que podeu gaudir en la versió original de l'àlbum i en un vídeo en directe d'uns anys després.

 - TINDERSTICKS. City Sickness. Tindersticks (1993).

Earth's Daughter (Màquina!)

L'encertant de la endevinalla de la CdD anterior ha sol·licitat un tema de rock català d'una determinada època, la del començament dels anys 70, deixant al meu criteri el que volgués, i no he trigat ni un segon a decidir-ho.

El cas es que es tracta dels anys en els que jo estudiava intern en un col·legi religiós (vegeu aquí), la (relativament) rígida normativa del qual es veia alterada els diumenges al matí, quan la sala d'estudi, gràcies a la benevolència del "hermano prefecto", es convertia en sala de música. I es allí, seguidors del blog, on va començar aquesta afició meva, que encara perdura.

I va succeir un dia que el tocadiscos estava monopolitzat per uns alumnes més grans que no paraven de posar, una i un altra vegada, el doble LP del Grup de Folk (del que van sortir   gent com Pau Riba, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Mª del Mar Bonet u Ovidi Montllor etc.), mentre nosaltres frisàvem per escoltar els nostres EP (singles) de The Beatles, Jimi Hendrix o The Doors...però vet aquí que vàrem trobar una escletxa per on col·locar el disc dels protagonistes d'avui: i es que resultava que dos membres del Grup de Folk, integrants tanmateix de la banda d'acompanyament de Sisa, havien abandonat el col·lectiu per formar un altre projecte, no cal dir que, per a nosaltres, molt més interessant.

Un era Jordi Batiste, baixista i cantant, autor de les lletres, així com de les caràtules dels discos, la escenografia dels concerts etc, en fi, un autèntic artista. L'altre, Enric Herrera, tocava el piano i l'òrgan Hammond tan característic del moment, i era el compositor principal i arreglista del grup. I el cas fou que aquestes dues personalitats tan dispars i aparentment incompatibles per espectacular i comercial l'un i tècnic rigorós amb tendència a la experimentació l'altre, van confluir en un estil màgic  i únic que els distingiria d'altres propostes de la època, com els Om que van gravar el mític Dioptria (1970) de Pau Riba, Música Dispersa, Fusioon o la Orquestra Mirasol de Xavier Batllés i Victor Ammann, en un moment en que només un altre grup underground de la península destacava per la seva originalitat, els sevillans Smash.

Estem parlant dels MÀQUINA! (així, amb el signe d'exclamació que 40 anys després recuperarien els MiNE!), en actiu des del 1968 al 1972 en que, després de múltiples canvis en la formació, sigui per la incorporació d’algun membre al servei militar obligatori o per desavinences entre ells, van evolucionar des del rock psicodèlic que em va captivar, amb el sumatori de pop, soul, funk i blues, fins a una mena de jazz-rock que sembla que no em va avorrir només a mi sinó a la majoria dels seus fans inicials. En aquest temps van gravar uns quants EP i dos LP, Why? (1970), un àlbum amb quatre temes, dels que destacava el tema homònim, de 25 minuts de durada i amb una portada amb un croissant i un rellotge de butxaca  que va entusiasmar el mateix Salvador Dalí i el doble LP En Directo (1972),  gravat al Casino L'Aliança, del Poble Nou.

 I després va venir la disbauxa, Jordi Batiste va formar amb Josep Mª (Ia) Clúa el duo Ia & Batiste i va continuar en solitari amb el nom de Rocky Muntanyola, Josep Mª Vilaseca (Tapi) va formar Tapiman i Enric Herrera, amb alguns exmembres de Màquina! com el posteriorment afamat baixista Carles Benavent, va liderar Música Urbana, una posterior escissió de la qual, a l'aixopluc de la seminal productora Zeleste, la del carrer Argenteria (abans Platería), va fundar la Orquestra Plateria, un dels vaixells insígnia de l'anomenat Rock Laietà. Des de fa uns anys Jordi Batiste col·labora amb Gerard Quinatana, ex-Sopa de Cabra, en el projecte Els miralls trencats, una recuparació actualitzada de la obra de Bob Dylan.

Com us podeu imaginar, la CdD es el tema pel que ens barallavem a la sala d'estudi/música dels "hermanos", el segon EP del grup, el màxim exponent del rock progressiu de per aquí, amb uns aires que em recorden a King Crimson però, sobretot (serà pel Hammond de Herrera?) a Brian Auger i en el que destaquen tanmateix les qualitats vocals de Batiste...o es en David Bowie qui canta?

- MÀQUINA!. Earth's Daughter (1969).

Somebody To Love (Jefferson Airplane)

Efectiiiivament, seguidors del blog, la CdD es Somebody To Love, el tema més popular dels JEFFERSON AIRPLANE, resposta ben senzilla si tenim en conte que el rabí estava recitant el nom dels integrants del grup, per cert una bona sortida dels germans Cohen, aquest vellet tan "enrrollat".

Aquesta banda de San Francisco (Califòrnia) es considera pionera del rock psicodèlic, o "lisèrgic", es a dir, influenciat pel consum de LSD, molt popular als anys 60, sobretot entre la comunitat hippi de la que van ser autèntics líders, amb els seus crítics postulats ideològics. La cantant i ex-model Grace Slick, educada musicalment en la tradició folk i que es va incorporar en el segon disc, el de la CdD d'avui,  va resulta fonamental en l'èxit comercial del grup, aportant, a més a més de la seva poderosa veu, una presència escènica impactant.

Malauradament els interessos dels integrants del grup anaven per camins diferents, el que va comportar, inicialment la formació de projectes paral·lels a la banda mare, com els Hot Tuna, posteriorment, la reestructuració del grup amb el nom de Jefferson Starship i, després, per problemes legals derivats de la ruptura sentimental de la parella Slick-Kantner, com a Starship, però ja no va ser el mateix.

El seu disc més important va ser Surrealistic Pillow (1967), un dels més representatius del conegut com a "Summer of love", el mateix any que The Beatles van publicar el Sgt. Pepper's..., Love el Forever Changes o The Doors la seva primera i homònima obra. L'àlbum conté perles com White Rabbit, Today o la CdD d'avui, una composició de la cantant, però feta quant militava a l'anterior banda, The Great Society, en el que les veus de Slick, Balin i Kantner es veuen envoltades d'arranjaments folk-rock de l'escola de The Byrds o The Buffalo Springfield i amb la participació musical...i alguna cosa més, del seu paisà Jerry García, dels Grateful Dead, qui va suggerir el títol del disc al mencionar que sonava com un coixí surrealista i que figura als crèdits com a "assessor espiritual".

- JEFFERSON AIRPLANE. Somebody To Love. Surrealistic Pilow (1967).

Vídeos afegits posteriorment.

<br /> **********************************

La CdD d'avui us proposa una endevinalla, la resposta a la qual es publicarà la setmana que ve, a la propera entrada del blog:

Aquell diumenge a la tarda la M i jo anàrem al cine a veure la darrera pel·lícula dels germans Cohen, Un tipo serio (2009), que tracta sobre una família jueva de classe mitjana, americana, en els anys 70.

En un moment del film el fill adolescent, Danny, està a classe escoltant música d'amagat amb un reproductor de cassette portàtil, petit per a la època però enorme comparat amb el mític Walkman de SONY del que tant vaig gaudir jo o dels moderns MP3, MP4 etc. Encara que el noi l'escolta amb auriculars, els espectadors podem percebre la cançó en off. El cas es que el professor el descobreix i li requisa l'aparell.

Unes quantes seqüències després l'alumne es cridat al despatx del director de l'escola, hebraica per a més senyes, que el fa seure a la cadira i, sense immutar-se, li solta: Grace Slick...Marty Balin...Paul Kantner...

En aquell moment no em puc reprimir i, segurament amb un tó de veu més elevat del raonable, donades les circunstàncies, solto: Jorma Kaukonen!...tot just abans de rebre un cop de colze de la M, com dient: calla!, que dius ara?

I, a continuació, diu el vell rabí: Jorma Kaukonen.

Bé, ja en teniu prou per endevinar quina cançó estava escoltant en Danny a la pel·lícula.

Podeu deixar les respostes als comentaris del blog o bé al meu facebook. Entre els encertants sortejaré la possibilitat d'escollir la cançó que vulgueu per a una propera CdD.

Endevina (Endevinalla)

La CdD d'avui us proposa una endevinalla, la resposta a la qual es publicarà la setmana que ve, a la propera entrada del blog:

Aquell diumenge a la tarda la M i jo anàrem al cine a veure la darrera pel·lícula de Joel i Ethan Cohen, Un tipo serio (2009), que tracta sobre una família jueva de classe mitjana, americana, en els anys 70.

En un moment del film el fill adolescent, Danny, està a classe escoltant música d'amagat amb un reproductor de cassette portàtil, petit per a la època però enorme comparat amb el mític Walkman de SONY del que tant vaig gaudir jo, o dels moderns MP3, MP4 etc. Encara que el noi l'escolta amb auriculars, els espectadors podem percebre la cançó en off. El cas es que el professor el descobreix i li requisa l'aparell.

Unes quantes seqüències després l'alumne es cridat al despatx del director de l'escola, hebraica per a més senyes, que el fa seure a la cadira i, sense immutar-se, li solta: Grace Slick...Marty Balin...Paul Kantner...

En aquell moment no em puc reprimir i, segurament amb un tó de veu més elevat del raonable, donades les circunstàncies, solto: Jorma Kaukonen!...tot just abans de rebre un cop de colze de la M, com dient: calla!, que dius ara?

I, a continuació, diu el vell rabí: Jorma Kaukonen.

Bé, ja en teniu prou per endevinar quina cançó estava escoltant en Danny a la pel·lícula.

Podeu deixar les respostes als comentaris del blog o bé al meu facebook. Entre els encertants sortejaré la possibilitat d'escollir la cançó que vulgueu per a una propera CdD.

Invencibles (Malacara)

La formació inicial dels barcelonins MALACARA ha anat canviant membres des dels seus inicis l'any 2006. Ara Fran Iturbe, guitarrista col·laborador de Bunbury, Mikel Erentxun i Nacho Vegas, viu a Los Angeles, però el seu frontman, Xavi Soto, s'ha reforçat prou bé.

Aquest hiperactiu personatge, bregat durant un temps liderant els Karma Police, i que es transforma, qual Dr. Jekyll en Mr. Hyde, de la seva honorable professió diürna a un autèntic animal d'escenari quant canta, va reclutar dos molt bons instrumentistes i alhora coautors de la música,  Luís Aznárez, dels Loud Whispers, pel baix i  Maxi Moscardi per la guitarra, equip que va completar amb la incorporació d’Albert Rams, també dels Loud Whispers i ara als MiNE!, però, atenció!, substituint aquí la guitarra per la percussió i les programacions, essent responsable, tant pels arranjaments electrònics que suporten el pes de les cançons, com per la seva nova faceta de productor, del evident canvi en el so, ara absolutament coherent i compacte, de la banda.

La sàvia nova ha significat un fort revulsiu respecte al primer disc, La flor en el precipicio (2007). Ara, amb aquest Manual para los lunes (2010), el seu univers sònic se sosté en guitarres acústiques i percussions analògiques que planegen sobre bases electròniques ballables, crues i festives alhora, amb unes lletres, totes de Soto, que narren experiències pròpies però esdevenen himnes per a tothom que els escolta.

I es escoltan-los acuradament que podem reconèixer en ells la intensitat de grups com My Bloody Valentine, Modest Mouse , Arcade Fire o els "nostres" Standstill, al temps que la electrònica de Dorian o Lali Puna.

L'àlbum conté unes quantes peces imprescindibles, com Fiesta Siciliana, que obre i, en un arriscat remix final, tanca el disc, La flor en el precipicio, que curiosament no figurava en el disc homònim, Útero, Tres lunes, o la meva favorita, Invencibles, en la que destaca la seqüenciació electrònica, l'autor de la qual ja sabeu qui es. Un altre punt fort del disc son les il·lustracions de la caràtula, obra de Javi Aznárez, germà del Luís.

Als seguidors del blog membres alhora del "Club Gastronòmic del Divendres 1998" (FCGD) pot ser que la veu i el groove de la CdD els sonin familiars i la explicació es més que evident si tenim en conte que, a la festa del Xé Aniversari del Club, vam gaudir en directe d'un extraordinari concert  dels Milkers, una espècie d’alter ego dels nostres herois d'avui.

- MALACARA. Invencibles. Manual para los lunes (2010).

Vídeo afegit posteriorment.

I'll Do It Anyway (The Lemonheads)

THE LEMONHEADS, nom que fa referència a un caramel dolç per dintre i agre per fora, es un grup de indie rock de Massachusetts (USA), l'únic membre estable del qual es Evan Dando qui ha anat publicant discos indistintament amb el nom de la banda i en el seu propi, des de 1986.

En els seus inicis practicaven un punk-rock inspirat en el grunge del moment, però amb la incorporació de la seva amiga Juliana Hatfield van girar cap a un pop de guitarres intemporal, amb aires country, obtenint un èxit considerable.

Però Dando, personatge en principi predestinat a la glòria, hereu de la bellesa física de sa mare model, i amb incomptables conquestes que enriquien dia a dia la seva llista d'amants de classe alta, fins i tot en el mon del cinema, en un moment històric que es va conèixer com a "generació X", sembla que no va incorporar prou ADN del seu pare advocat i es va convertir en un autèntic bocamoll que esquitxava tot el que tocava. Sortides de to continues, problemes reconeguts amb les drogues que ocupaven més portades de revistes del cor que no pas musicals...un autèntic malson per als seus mànagers.

Malgrat tot, en aquell període d'estat de gràcia, ens va deixar dos discos sensacionals que han esdevingut clàssics dels 90, It's A Shame About Ray (1992) i Come On Feel The Lemonheads (1993), farcits de precioses melodies  per a les quals, durant un temps,el nostre heroi d'avui semblava talment dotat.

I com a prova la CdD d'aquesta setmana, el tema pop perfecte:

                       estrofa / estrofa

                       tornada

                       solo musical

                       estrofa

                       tornada / tornada

I tot ens un minsos 3 minuts i mig.

Per aquest any 2012 està anunciada l'aparició d'un nou disc del grup,  Hotel Sessions. A veure si Evan Dando, com diu la CdD, es capaç de tornar-ho a fer.

- THE LEMONHEADS. I'll Do It Anyway. Come On Feel The Lemonheads (1993).

A Song For Europe (Roxy Music)

ROXY MUSIC va néixer de la confluència de dos genis. Un es Brian Ferry, el cantant, estudiant d'art d'origen humil, que va imposar a la banda una música i, no menys important, una estètica seductores i glamouroses. Ell mateix sempre ha estat considerat un dandy de considerable sex-appeal entre les seguidores del grup, com hem pogut comprovar a més d'una llar.

L'altre, Brian Eno, als teclats i sintetitzadors, a les antípodes del primer en tots els aspectes, un experimentador nat i un més artistes més singulars de la història del rock, qui després d'un segon disc fantàstic, For Your Pleaure (1973), va abandonar el projecte per iniciar una brillantíssima doble carrera com a solista i com a productor, que perdura a hores d'ara.

L'estil de Roxy Music es difícil de classificar per la constant mutació estilística que van fer al llarg de la seva existència, convertint-se en un dels grups més influents de la seva època, des del glam-rock  inicial a la música electrònica, sense deixar d'evolucionar fins al seu vuitè i darrer disc, Avalon (1982), probablement el de més èxit comercial de la seva trajectòria, al llarg de la qual es van succeir diversos canvis en la formació, excepte el cantant i els seus inseparables Phil Manzanera a la guitarra i Andy Mackay al saxo. Tots ells han mantingut unes dignes carreres en solitari, sense assolir, ni de lluny, l'èxit de la banda mare i s'han reunit per actuacions puntuals, sempre sense Eno, però sense arribar a gravar material nou.

Per a mi el seu millor disc es el tercer, Stranded (1973), precisament el primer de la era post-Eno, el que, lluny d'ensorrar-los, va donar ales a un Ferry incommensurable, dotant a la seva interpretació d'un caire dramàtic i decadent, exemple del qual es la CdD d'avui, la balada A Song For Europe, que acaba amb una estrofa en francès, potser fruit de la seva devoció per Jacques Brel, amb el commovedor jamais, jamais, jamais, jamais...per no dir res de la portada, amb una fotografia de Marilyn Cole, playmate del mes i aleshores novia del cantant.

- ROXY MUSIC. A Song For Europe. Stranded (1973).