MN(I)O-18:
Nascut en una humil família rural de Tennessee, orfe i criat pels avis
materns, ISAAC HAYES va retornar als estudis que havia abandonat gràcies
al suport dels seus mestres de l'institut de Memphis, conscients del talent
musical que abrigava aquell adolescent, dotat d'una prodigiosa veu de baríton i
bona tècnica amb instruments com el saxòfon i el piano, que iniciaria la seva
carrera com a músic de sessió de la mítica Stax Records per acabar
convertit en un reeixit compositor, cantant, arranjador i productor.
Una trajectòria com a compositor, sovint associada a David Porter,
amb més de 200 cançons per a artistes de la casa, com la coneguda Soul Man
per a Sam & Dave (vegeu aquí), paradigma del que
es coneixeria com a southern soul, i que donaria pas a una de
solista amb desenes d'àlbums amb els que obtindria tanta popularitat, i calers,
com despertarien una vena altruista, inspirada pels professors abans
esmentats, a favor de la educació de les classes més desfavorides i contra les
drogues, així com al desenvolupament dels països africans (pel que va
arribar a establir nexes amb la família reial de Ghana) mitjançant la fundació
que porta el seu nom.
Una discografia de la que en voldria destacar tres obres, totes dels seus
inicis, la primera és el seu segon àlbum, Hot Buttered Soul
(1969), acompanyat de The Bar-Kays, amb només quatre temes, dels que en
sobresurten les radicals versions de Walk On By, composat per Burt
Bacharach i Hal Davis per a Dionne Warwick i la de la CdD de
fa quatre setmanes, By The Time I Get To Phoenix, de Jimmy Webb
(aquí) a les que aplica ritmes sensuals i llargs desenvolupaments instrumentals
(de més de 12' i 18' respectivament) que reinterpreten un estil
que podríem etiquetar com "soul simfònic".
Un altre és Black Moses (1971), el seu cinquè, amb el títol
del sobrenom (Moisès Negre) que li van posar els directius d’Stax per
l'efecte que la seva música exercia sobre els joves negres i que Hayes,
profundament cristià en aquella època (tot i que amb el temps abraçaria la
Església de la Cienciologia) inicialment rebutjaria. Un doble LP en el que
alterna temes propis amb versions d'altres com Never Can Say Goodbye,
popularitzat pels Jackson 5, o I'll Never Fall In Love Again, una
altra de Bacharach-David per a la Warwick.
I el tercer, el que conté la CdD d'avui, enregistrat entre els dos
anteriors, diria que no millor que aquests però que li donaria la màxima
popularitat de la seva discografia, la BSO de la pel·lícula Shaft,
estrenada aquí com Las noches rojas de Harlem (Gordon Parks,
1971), unes de les més representatives del subgènere conegut com "blaxploitation"
(i aquí)
Una de les múltiples participacions en el mon del cinema, de les que en
sobresurt la de la escatològica sèrie d'animació South Park, en la que,
a més a més de composar i interpretar molts temes, va posar la veu al
personatge de Jerome "Chef" McElroy durant nou temporades, fins que
van gosar criticar la seva venerada Cienciologia, tot i que aleshores ja havia
patit el primer dels dos ictus que acabarien amb la seva vida el 2008, amb
només 65 anys.
I així arribem a la cançó avui escollida, el Teme From Shaft, un
dels tres amb participació vocal dels 15 que conté el doble LP de la BSO,
composat i produït per Hayes i enregistrat amb l'acompanyament instrumental de
The Bar-Kays i The Isaac Hayes Movement i tres veus de suport, amb una
complexa obertura en base de soul i funk en la que destaquen la
línia de guitarra amb efecte wah-wah de Charles Pitts i el
ritme dels charles del bateria Willie Hall, als que s'afegeixen
els teclats, interpretats pel mateix Hayes, i els vents, en una llarga
introducció de més d'un minut i mig, fins que entra la veu de l'autor per
destacar la personalitat (i l'atractiu sexual) del detectiu John Shaft amb una
lletra que, en aquell moment, es va considerar força atrevida.
Una composició amb la que va obtenir l'òscar a la millor cançó original, a
la cerimònia d'entrega del qual va pujar a recollir acompanyat de la senyora Rushia
Wade, l'avia que el va criar.
-ISAAC HAYES. Theme From Shaft. Shaft (1971).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada