Com us avançava la setmana passada al post de Geese, el d'avui el dedicarem al debut en solitari del seu enigmàtic líder, CAMERON WINTER, amb l'LP Heavy Metal (2024), publicat al desembre de 2024, tot just fa un any, coproduít amb Loren Humphrey.
Un àlbum de títol equívoc, donat que no hi ha rastres d'aquest estil, en
benefici d'una barreja de folk, country, rock, blues, soul i jazz
que algú ha gosat comparar amb el mític Astral Weeks
(1968) de Van Morrison -amb el que comprarteix la semblança de que els músics toquen en un
pla diferent a la veu, que és la força aglutinadora que el sosté- en el que, a
excepció de James Richardson, el guitarrista de Real Estate, hi
participen intèrprets de mandolina, arpa de boca, vibràfon, vents i percussió
reclutats per craigslist (la web d'anuncis classificats per
ocupacions) i, si hem de creure al cantautor, fins i tot un nen de
cinc anys tocant el baix, a més a més del seu orgue Wurlitzer, és clar,
amb un resultat que només podem qualificar de virtuós, i més si, com reconeix,
per a l'enregistrament han utilitzat il·lícitament sales d'exposició de
diversos Guitar Centers (botigues d'instruments i accessoris musicals).
Un disc de 10 tracks amb estructures pop atemporals que
contrasten amb uns arranjaments sovint extravagants i, a vegades,
encantadorament infantils, en el que el de Brooklyn, aleshores amb 22 anys,
expressa de forma una mica surrealista, tot sigui dit, la dificultat de crear
tot sol una obra mestra mentre es passa per un episodi depressiu
("Continuaré trencant tasses fins que la meva mà esquerra sembli malament,
fins que les meves drogues miraculoses escriguin la cançó miraculosa...com
Brian Jones, vaig néixer per nadar" diu a la inicial The Rolling Stones)
que fa xocar el mon contra les seves pròpies expectatives i converteix la
vulnerabilitat en un acte de resistència. Unes lletres gens improvisades,
escrites amb més cura de l'habitual en aquests temps i que ens evoquen a
artistes torturats com Leonard Cohen, Bob Dylan o Nick Cave,
a qui segur que el bo de Cameron s'ha afartat d'escoltar.
Deu temes que comencen lentament en els que la veu, com una inspiració
profunda emergint des del fons, avança cap a una mena de catarsi en la que
allibera la ràbia acumulada com quan reconeix els seus problemes amb l'alcohol
a Drinking Age dient "Avui he conegut qui seré d'ara en endavant, i
és una merda" o a $0, en la que s'identifica com un home de
"zero dòlars" mentre repeteix "Em fas sentir com un dòlar a la
teva mà" o a la mateixa CdD, Love Takes Miles.
El tema més pop de l'àlbum, una veritable cançó d'amor en base al
piano, al final de la qual s'hi afegeixen unes precioses cordes, en la que la
veu, modulada entre la vulnerabilitat i el desafiament, és la veritable eina
narrativa. Una composició en la que -com el seu títol (L'amor fa quilòmetres)
suggereix- utilitza diverses metàfores relacionades amb el moviment com
"Sense moure'm no sóc aquí", "l'amor triga quilòmetres, triga
anys" o "necessito els teus peus més que tu", de la que tot
seguit en podeu gaudir en la versió original del disc i en un directe de la
gira de presentació en la qual s'acompanya únicament d'un piano, que sol
interpretar d'esquena al públic i a les fosques, el que accentua el seu
dramatisme.
- CAMERON WINTER. Love Takes Miles. Heavy Metal (2024).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada