A partir de la meitat de la dècada dels 60 del s.
XX, com els seguidors del blog sabeu ben bé, van coincidir a San
Francisco, Califòrnia, una sèrie de grups de rock llegendaris com
The Byrds, The Doors, Grateful Dead o Jefferson Airplane,
precisament el controvertit mànager, Matthew Katz, i un primer
bateria dels quals, reconvertit al seu veritable paper de guitarrista (com ho
havia estat als Quicksilver Messenger Service, dels quals algun dia en
parlarem), Alexander "Skip" Spence, després de ser-ne
acomiadats, van decidir formar una nova banda, MOBY GRAPE, la formació
de la qual van completar dos guitarristes més (una raresa aleshores només
contemplada a The Buffalo Springfield) , el solista Jerry Miller
i Peter Lewis , el baixista Bob Mosley i el bateria Don
Stevenson.
Un quintet caracteritzat perquè tots els membres
participaven en la composició i la interpretació vocal dels temes, que
barrejant blues, folk, country i el rock psicodèlic
imperant a l'àrea de la Badia, entrecreuant les guitarres en un identificatiu
estil que es va anomenar "crosstalk" (conversa creuada), va
obtenir un gran reconeixement, crític i comercial, amb el seu àlbum de
debut, l'homònim Moby Grape (1967), l'any del "Summer
of love".
Malauradament, a partir d'aleshores tot va ser un
cúmul d'errors i males decisions, començant per la discogràfica, que va decidir
promocionar cinc singles alhora, el que molts seguidors van considerar
excessiu, gairebé una estafa, els problemes de Skippy amb les drogues i
l'alcohol, que el portarien a la presó i al psiquiàtric amb
esquizofrènia (malaltia que se li diagnosticaria a Mosley poc després
i que portaria als dos, durant un temps, a la indigència), un segon disc, doble
per a més inri, decepcionant, el mateix que els dos següents, el que, afegit a
multitud de disputes legals amb el mànager, acabarien amb la separació del grup
per emprendre cada membre els seus propis projectes, en els que avui no
entrarem.
Curiosament, aquesta ruptura va anar seguida de
múltiples reunions, amb la mateixa formació, amb o sense Spence,
que acabaria morint el 1999, a punt de fer 53 anys, víctima d'un
càncer de pulmó i que, amb intervals variables i publicant i actuant
ocasionalment, amb més pena que glòria, arriben fins al dia d'avui.
Però s'ha de reconèixer que, produït per David Rubinson, el seminal Moby Grape és un disc excepcional, un clàssic absolut, una obra innovadora en el seu dia que actualment sona tan fresca com en el moment de la seva publicació. Tretze tracks curtes (a diferència de moltes dels grups esmentats a l'inici) i enganxoses, l'autoria de les quals es reparteix entre els cinc músics, de tal manera que Spence, Lewis i Mosley ho fan en solitari mentre Miller i Stevenson, que acaparen la meitat d'elles, ho fan en parella, de les que algunes de tranquil·les, a l'estil folkie, com 8:05, s'alternen amb altres de so àcid com aquella Hey Grandma que van versionar The Move, com recordareu, en el seu àlbum homònim de debut, Fall On You o la CdD, una composició d'Spence però amb les tres guitarres "a saco" titulada Omaha, potser el seu hit més conegut, aquell que evoca els millors (i minsos) temps de la banda quan ve a dir "Escolteu, amics...no us ho pensàveu però serem junts per sempre...no us deixaré mai..."
Listen my friends!
Listen
my friends!
Listen
my friends!
(Listen
my friends!) You throught never but
(Listen
my friends!) I’m yours forever
(Listen
my friends!)
Won’t
leave you everrrrrr...
Com a curiositat, he il·lustrat el post amb la caràtula original de l’àlbum, posteriorment censurada, a causa de la presència de la bandera americana, aleshores amb un significat ben diferent al que representa en aquests temps convulsos, i, sobretot, per la posició del dit d’Stevenson, el bateria, sobre la taula de rentar.
- MOBY GRAPE. Omaha. Moby Grape (1967).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada