A la CdD de la
setmana passada us avançava que la dissolució dels Smith Westerns va donar lloc a sengles projectes dels seus líders,
el grup de pop-folk Whitney per part del guitarrista Max Kakacek, amb un interessant treball
editat, Light Upon The Lake (2016), i
una carrera en solitari, recollint el testimoni de la banda seminal, de qui
havia estat frontman i cantant, CULLEN OMORI.
Una carrera en la que
porta publicats dos LP, en el primer dels quals, New Misery (2016), en el que s'encarrega de tots els instruments,
semblava bolcar la decepció pel projecte frustrat i conté la fantasia pop Cinnamon,
un dels hits de la seva discografia,
i un segon, el recent The Diet
(2018), que representa un canvi poc menys que radical.
Un canvi motivat per
circumstàncies diverses, com un accident de trànsit que va comportar una
costosa reparació, seguit del robatori de la roba i estris del vehicle de
substitució, que el van obligar a cancel·lar la gira, el trencament amb la seva
xicota i el seu mànager...que el van fer reflexionar i prendre decisions com
traslladar-se a viure a Los Angeles, Califòrnia, i donar un gir en el disc
següent.
Una obra amb un
enfocament musical més ambiciós, guiat pel productor Taylor Locke i amb un grup d'acompanyament amb les guitarres substituint
els teclats, en el que recupera l'esperit original, fins al punt de semblar la
continuació del Dye It Blonde (2011),
el cim de la banda en la que es va iniciar amb només 17 anys a Chicago. Un disc
de pop psicodèlic amb 11 tracks amb lletres recurrents sobre la
ruptura sentimental i les seves conseqüències, com els malentesos, la gelosia i
els sentiments negatius en general, embolcallades, això sí, en precioses
melodies. Particularment, penso que ha estat una bona teràpia per superar els
mals moments, potser l'hauré de posar al prestatge dels "discos de
ruptura", farcit, per cert, aquest darrer any.
Un disc iniciat
magistralment pel tema Four Years,
seguit d'altres perles com Bordeline
Friends, All By Yourself, A Real You o la CdD, Happiness Reigns, una composició que em recorda els Smith Westerns
en la seva màxima expressió.
- CULLEN OMORI. Happiness Reigns. The Diet (2018).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada