Tomorrow Never Knows (The Beatles)

En el primer aniversari d'aquest blog em sento obligat a tornar a "ells", als millors de tots, als quatre fabulosos de Liverpool, dels que recomano tota la discografia, però especialment aquests sis discos: Ruber Soul (1965), Revolver (1966), Sgt. Pepper's Lonely Heart Club Band (1967), Magical Mystery Tour (1967) en la versió americana en format LP, més extens que el doble EP europeu, The Beatles (1968), el doble LP més conegut com The White Album i que encara seria millor si s'haguès suprimit algun tema i publicat com a LP simple i Abbey Road (1969), que malgrat haver-se publicat abans del Let It Be (1970), en realitat es va gravar desprès, es a dir, que es l'autèntic darrer disc de THE BEATLES.

Penso que si haguessin publicat tan sols un d'aquests discos ja tindrien un lloc a la història de la música pop, però si ens fixem en el que van fer en aquest lustre gloriós comprendrem el que han significat per a tota una generació, tan des del punt de vista musical com sociològic.

Però havia de triar nomes una cançó i la he escollit d'un àlbum considerat per molts beatlemaníacs com el millor, Revolver, un disc revolucionari, tan pel tractament del so, aprofundint en les possibilitats que oferia l'estudi de gravació de Abbey Road amb multitud de sorolls i efectes sonors; pels instruments utilitzats (cordes, trompes, clavicordis, instruments indis com la tabla i el sitar), com per la mateixa temàtica abordada (sexe, drogues...). I el resultat final es un disc perfecte, amb un estil absolutament variat que va des de la psicodèlia al music-hall, passant per les balades clàssiques, l’àcid-rock, el blues, el soul, el funk i ...la música tradicional índia.

I aquesta CdD es el tema més innovador del disc, l'intent d'un enormement inspirat John Lennon de traslladar un viatge de LSD a una cançó de tres minuts, amb efectes sonors que inclouen melodies repetitives (loops), guitarres sonant a l'inrevés, el so de la tabla...amb uns resultats impossibles de reproduir en directe, motiu per el que aviat, i per a desconsol de tots els seus fans, van deixar d'oferir concerts.

I que me'n dieu de la poc convencional portada, una impressionant foto-collage dissenyada pel seu amic Klaus Voormann?

Si teniu la oportunitat d'assistir a un concert de MiNE! (veure aquí), els quals solen incloure la seva particular versió d'un o dos cançons que els hi agraden i teniu la sort, com em va succeir a mi en l'actuació de fa uns mesos a la sala Luz de Gas, de BCN, de que sigui aquest tema, us ben asseguro que us en recordareu d'aquesta CdD tota la vida.

 - THE BEATLES. Tomorrow Never Knows. Revolver (1966).

Vídeo afegit posteriorment.

Rehab (Amy Winehouse)

Es veia venir que això no podia acabar bé...a no ser que en el subconscient d’AMY WINEHOUSE hi hagués la idea d'assolir el paradigma de l'estrella del rock, allò de "morir jove i deixar un bonic cadàver".

El cas es que, des del el passat dissabte ha passat a engruixir la llista de l'"altra generació del 27”. No em refereixo, es clar, a la dels magnífics escriptors García Lorca, J. Guillén, Alberti, Aleixandre etc sinó a la de músics que ens han deixat, casualment (o no?) a aquesta edat. La funesta relació va començar a la època daurada del rock amb Brian Jones (The Rolling Stones), Jimi Hendrix, Janis Joplin i Jim Morrison (The Doors), per continuar ja als 90 amb Kurt Cobain (Nirvana) i es tanca, de moment, amb aquesta polèmica però fantàstica estrella fugaç, londinenca.

Amb només dos discos, Frank (2003) i el que li va dur el reconeixement universal, Back To Black (2006), ha demostrat ser una compositora amb idees i una intèrpret descomunal, que es presenta al públic amb un look força discutible (un monyo impossible, tatuatges per tot el cos...) i una veu d'aiguardent amb la que explica històries d'amor i desesperació, de traïció i submissió, amb format de soul-pop gloriós però impregnat de swing i de jazz.

No es tracta de la típica diva prefabricada incapaç de transmetre passió ni emoció sinó d'una autèntica soul-woman a l'antiga, amb clicada d'ullet a Billie Holiday, Phil Spector o Marvin Gaye, capaç de tornar l'orgull a la música "negra" (ironia del destí, tractant-se d'una joveneta britànica blanca).

Si algun seguidor del blog dubta de que una persona amb tants problemes amb l'alcohol, les drogues i, fins i tot, amb la justícia, pugui ser tan extraordinària artista només cal que escolti un dels seus temes més emblemàtics, aquell en el que rebutja amb contundència (No, no, no...) la possibilitat de Rehab-ilitar-se.

 - AMY WINEHOUSE. Rehab. Back To Black (2006).

Vídeo afegit posteriorment.

In The Aeroplane Over The Sea (Neutral Milk Hotel)

NEUTRAL MILK HOTEL va ser el projecte personal de Jeff Mangum, qui contava per les gravacions i eventuals concerts en directe amb la col·laboració d'amics músics, com Robert Schneider de The Apples In Stereo, i d'altres de grups integrats en  la gloriosa Elephant 6 Recording Company, col·lectiu de músics que, entre 1991 i 2002, intercanviaven experiències a la ciutat de Athens (Georgia), amb gran prestigi en el circuit de la música indi-rock nortamericana dels 90, entre els que figuraven Of Montreal, Elf Power o The Olivia Tremor Control (dels que va ser ocasionalment bateria) i que tant han influït en generacions posteriors com The Decemberist, The Shins, Okkervil River, Arcade Fire i, fins i tot, en els seus vells amics R.E.M.

En la seva efímera vida van publicar dos discos, On Avery Island (1996) i aquesta autèntica obra mestra, In The Aeroplane Over The Sea (1998), amb els que van arrossegar una munió d'adeptes incondicionals (fans) quasi tan obsessius com els de The Smiths, fins a desapareixer d'escena sense que se sàpiga ben bé per que.

A In The Aeroplane... disc conceptual inspirat en el Diari d'Anne Frank, Mangum mostra un exhibicionisme desaforat. Cantant amb un hiperealisme monstruós i amb acompanyaments psicodèlics d'ahir que s'escoltaràn dintre de trenta anys més, aconsegueix un disc de culte, amb tots els respectes, una mena de Sgt. Pepper's... d'Elephant 6.

I, com a mostra, el tema homònim del disc, una melodia perfecta amb un text surrealista no apte per a tots els públics.

Si voleu comprovar-ho, clickeu sobre el petit reproductor.

- NEUTRAL MILK HOTEL. In The Aeroplane Over The Sea. In The Aeroplane Over The Sea (1998).

Vídeos afegits posteriorment.

Mardy Bum (Arctic Monkeys)

La CdD d’avui tanca l’anunciada trilogia iniciada amb The Strokes (veure aquí) i continuada amb Franz Ferdinand (i aquí) sobre grups de jovenets que, des d’el primer disc, han assolit un èxit massiu de crítica i públic però, lluny de convertir-se en el hype de la temporada, han mantingut el nivell d’excelència en les obres posteriors.

Els ARCTIC MONKEYS ja tenien una bona legió de fans a la xarxa quant van publicar aquest primer disc que es va convertir en l’àlbum de debut més ràpidament venut de la historia al Regne Unit.

El so es fantàstic, contundent i afilat com el dels esmentats grups , amb altres influències contemporànies com The Libertines o els mateixos Oasis, però també de clàssiques com The Yarbirds, The Who o The Kinks. Es clar que no han inventat la sopa d’all però es evident que han sabut recollir la tradició del seu país i actualitzar-la com ningú. Una veritable acció retro-progressiva, la síntesi perfecta del brit-pop i el revival new wave, amb resultats arrebatadors, els més cool del 2005 segons el NME.

Els més escèptics van evidenciar els seus prejudicis considerant-los una creació de la maquinària mediàtica musical britànica ansiosa de titulars però l’anunciat bluff, afortunadament per a els i els seus seguidors,  no s’ha produït. Quatre victòries seguides, i per KO.

Els afortunats seguidors d'aquest blog que aneu al FIB aquest cap de setmana podreu assistir a la seva actuació. Els demès, si voleu gaudir d'un petit tast del so saltarí d'Alex Turner i companyia, amb riffs ben contundents i llampecs memorables, i tot en menys de tres minuts, clickeu el reproductor.

-  ARCTIC MONKEYS. Mardy Bum. Whatever People Say I Am, That’s What I’m Not (2006).

Vídeo afegit posteriorment.

Get On Your Knees (Los Canarios)

La detenció, acusat de desviació de fons i apropiació indeguda, del recentment reelegit president de la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE), el canari Eduardo (Teddy) Bautista, m'ha recordat que aquest polèmic executiu  va ser en un temps un afamat artista.

I es que, als anys 60, liderant el grup LOS CANARIOS, amb un estil que barrejava el soul, el funk i el rock d'una  manera mai vista per aquestes contrades, va aconseguir un gran èxit amb temes com Peppermint Frappé, Trying So Hard, Pain, Free Yourself i, per sobre de tots, aquesta CdD, Get On Your Knees (1967). I a més a més cantant en anglès, una mica "macarrònic", això sí, però en anglès.

Desprès van derivar cap a l'incipient rock simfònic, amb el doble LP Ciclos (1974), una adaptació de Les Quatre Estacions, de Vivaldi, amb resultats dubtosos que no van fer més que precipitar el seu final.

Jo vaig tenir ocasió de veure’ls en directe al meu poble, a Batea (La Terra Alta), en un moment en que el seu catxet era sensiblement inferior perquè Teddy Bautista, cridat al Servei Militar, era substituït amb més pena que glòria per un tal Pedro Ruy-Blas i us ben asseguro, amics, que allò no era el mateix.

He comentat lo de l'anglès "macarrònic" del Teddy, però pitjor el nostre. Sempre que escolto aquesta cançó, amb la enganxosa tornada:

                    Get On Your Knees Baby

                    And Pray, Pray, Pray For Your Love...

no puc deixar de recordar un amic que, en un moment del tema, cap al minut dos,  que diu:

                    It's Got To Be For Your Love

emulant fonèticament l’artista, cridava, a ple pulmó:

                    Estoy harto de pollo en lata!!!

Si algun seguidor del blog vol tanmateix emular el meu amic només li cal clickar sobre el reproductor.

- LOS CANARIOS. Get On Your Knees (1967).

Vídeo "chapucero" (filmació més recent amb so original) afegit posteriorment.

Speedboat (Lloyd Cole & The Commotions)

LLOYD COLE es un veterà músic britànic, resident actualment a Massachusetts (USA), que es manté en un saludable estat de forma, com demostren els seus darrers treballs Music In A Foreign Language (2003) i Broken Record (2010), però la seva època més interessant es la que, entre 1984 i 1989, va liderar com a cantant i compositor principal la banda THE COMMOTIONS, amb els que va gravar alguns discos, com el primer, Rattlesnakes (1984) i el tercer, Mainstream (1987) força interessants.

Acompanyat per un grup de músics als que va conèixer a la Universitat de Glasgow en la que estudiava filosofia i entre els que destacava el guitarrista Neil Clark, responsable en part del so de la banda, ben allunyat del techno-pop dominant a la època,  va debutar amb un dels discos més importants de la dècada dels 80.

Amb lletres àcides i iròniques, dolorosament romàntiques i bohèmies, a la alçada, però amb menys pretenciositat, del millor Morrisey, Cole verteix a les seves composicions el seu bagatge cultural amb totes les referències musicals, literàries i cinematogràfiques possibles, des de Leonard Cohen a Arthur Lee, passant per Simone de Beauvoir, Truman Capote, Grace Kelly, Nancy Sinatra o Sean Penn (aleshores "Mr. Madonna").

Interpretades amb una veu meravellosa, sumada a les riques textures de la  guitarra de Clark i als fantàstics, encara que subtils, arranjaments de corda, les 10 cançons d'aquest "Serps de cascavell" l'han convertit en un dels discos més significats de la època, interès que conserva més de 25 anys desprès.

- LLOYD COLE & THE COMMOTIONS. Speedboat. Rattlesnakes (1984).

Thunder Road (Bruce Springsteen)

La nit del 21 al 22 d'abril de 1981 li vaig dir a la M: "ja em puc morir, que mai no he tornar a veure res igual", afirmació que mantinc avui en dia. I es que ella i jo vam ser uns dels pocs més de 7.000 privilegiats que no varem ni  arribar a omplir el relativament petit, comparat amb el Sant Jordi, antic Palau d'Esports del carrer de Lleida per assistir al que, en paraules del seu biògraf oficial, Dave Marsh, en el seu llibre On Tour 1968-2005, es el millor concert que ha ofert en tota la seva vida  BRUCE SPRINGSTEEN.

Va ser la primera vegada que el de New Jersey actuava a BCN, dintre de la gira europea de presentació del disc The River (1981) i el repertori va incloure diversos temes dels dos àlbums anteriors, el tercer i quarts de la seva discografia, l’excel·lent Born To Run (1975) i el no inferior  Darkness On The  Edge Of Town (1978). I va ser tan gran la impressió que em va causar que, encara que sembli increïble, mai no he volgut assistir a cap altre dels 15 concerts que posteriorment ha ofert a la nostra ciutat per no trencar la màgia del record d'aquell moment sublim.

 L'acompanyava una banda irrepetible, la E. Street Band, en la que, a més a més de Max Weinberg a la bateria, Danny Federici, mort els 2008 al teclats, i Steven Van Zant (Little Steve) a la guitarra, que en els anys següents es veuria ajudat per Nils Lofgren i la mateixa Patti Scialfa, a posteriori Mrs. Springsteen, hi destacaven  Roy Bittan, el professor, també als teclats i el carismàtic i entranyable Clarence Clemonts, Big Man, que va tenir l'honor de compartir la portada amb el Boss, al saxo.

Amb 31 anys, l'artista es trobava en plena efervescència creativa i escènica, a punt per menjar-se el mon, i aquella nit es va iniciar un idil·li amb BCN que encara perdura. A ritme del millor rock'n'roll, rhytm'n'blues i soul, amb complexes arranjaments que recordaven les clàssiques produccions  de Phil Spector, va saber representar els sentiments de tota una jove generació que havia de reconciliar el gran somni americà amb la crua realitat de la societat del moment i que va connectar immediatament amb el sentiment i la sinceritat que desprenia l'autor.

He escollit com a CdD un dels temes, juntament amb l'homònim Born To Run, estrella del disc, la seminal Thunder Road, que s'inicia amb unes tímides notes d'harmònica que ens recorden el seu admirat Bob Dylan, i piano, als que s'incorpora primer la veu de Springsteen i, a continuació, la banda amb tot...guitarres, saxo, pianos, fins a un apoteòsic crescendo final d'una  grandesa wagneriana, amb l'spectorià “mur de so” al darrera. Un disc atemporal, desbordant d'energia, la conjunció perfecta d'un so sofisticat amb unes lletres senzilles que, en el seu dia, va suposar una autèntica glopada d'aire fresc en un moment de perill de letargia en el mon del rock.

- BRUCE SPRINGSTEEN. Thunder Road. Born to Run (1975).

Aquesta CdD està dedicada a la memòria de Clarence Clemonts que ens ha deixat el dissabte passat, als 69 anys, a conseqüència d'un vessament cerebral.

Vídeo afegit posteriorment.