Fade Into You (Mazzy Star)

La M i jo som fidels seguidors de la sèrie de televisió CSI, de la original de Las Vegas i de les altres dues franquícies, Miami i Nova York. Sempre en tenim capítols gravats i els veiem quan ens ve de gust.

L’episodi de l’altra nit de CSI:NY acabava amb l’agent Danny Messer, tot cofoi per haver resolt brillantment un cas, agafant la moto i enfilant-se cap a casa, on l’espera la seva dona, la també CSI Lindsay Monroe, més coneguda, degut al seu lloc d’origen, com “Montana”, i la seva petita Lucy.

La seqüència anava acompanyada d’una cançó, al sentir les primeres notes de la qual, i davant l’atònita mirada de la M, salto del sofà, connecto l’iPod, selecciono una de les 10.374 cançons que hi porto i faig...Boom! (expressió que sol utilitzar en Danny quant troba la resposta a algun dels enigmes que li planteja la feina).

I aquesta anècdota, a partir d’aquesta cançó, Fade Into You, m’ha fet tornar a escoltar un disc que tenia oblidat, el So Tonight That I Might See (1993), dels americans MAZZY STAR.

Son un grup liderat pel guitarrista i compositor David Roback i la lletrista i cantant Hope Sandoval, posseïdora d’una veu i una imatge lànguides i encisadores. Amb tot tipus de guitarres (acústiques, saturades, slides...) presenten temes lents, vaporosos i contemplatius, el que es coneix com a dream-pop.

Per als no iniciats val la pena començar precisament per aquest tema, relativament exitós en el seu moment. I, per als no seguidors de CSI, us diré que el Danny i la “Montana” son els dos de la dreta de la imatge que il·lustra la CdD d’avui.

-  MAZZY STAR. Fade Into You. So Tonight That I Might See (1993).

Vídeo afegit posteriorment.

Madman Across The Water (Elton John)

Avui en dia us pot semblar kitsch però, fa quatre dècades, us ben asseguro que era el paradigma de la modernitat.

A començament dels anys 70’s estudiava jo intern als “hermanos”, es a dir, al Col·legi La Salle, de Tarragona, i per les nits, quan anava  al llit, escoltava amb un petit transistor, l’antena del qual feia contactar amb el ferro del somier per amplificar la recepció, una emissora anomenada Radio Luxemburg, on posaven les darreres novetats internacionals.

I es allí on vaig sentir per primera vegada, noticia que va córrer com la pólvora entre els meus amics, un jove anglès amb sòlida formació musical, que interpretava unes composicions pròpies fantàstiques.

Es tractava d’ELTON JOHN, actualment famosíssim i controvertit personatge que, sobretot en els primers anys en els que contava amb la col·laboració d’en Bernie Taupin com a lletrista, va gravar des d’emotives balades a temes del més pur rock’n’roll, passant per el aleshores anomenat rock progressiu, i deixant-nos un llegat, en els seus cinc o sis primers discos, entre el més sublim de la història de la música pop.

Per la seva contribució a la lluita contra la Sida, amb la Elton John AIDS Foundation al capdavant des de 1992, i altres mèrits, ha estat nomenat Cavaller de l’Ordre de l’Imperi Britànic, el que comporta el tractament de sir.

Dos altres magnífics temes més han disputat fins el final per la CdD d’aquesta setmana, un es Rocket Man, de l’àlbum Honky Chateau (1972) i l’altre Candle In The Wind, del Goodbye Yellow Brick Road (1973), aquest originalment dedicat a Marilyn Monroe, a la que es refereix amb el nom de pila amb aquell inici “Goodbay Norma Jean...” i desprès reversionat per interpretar emotivament a l’enterrament de la seva amiga Lady Di.

Però al final he optat per un de menys obvi, el titulat homònimament  com el primer disc de l’artista que, malgrat ser ja el quart, vaig tenir a les mans. Es un disc conceptual, amb la bogeria com a tema recurrent i es creu que es una metàfora sobre la desgraciada presidència de Richard Nixon als USA, idea que, sense donar cap explicació alternativa, ha desmentit en Taupin.

Encara ara, 40 anys desprès, quan sento l’expansiu so dels paratges instrumentals amb aquell rics arranjaments de corda, cap a la meitat i al final del tema, se’m posa, com diu aquell, la “gallina de piel”.

Comproveu-ho clickant sobre el reproductor.

- ELTON JOHN. Madman Across The Water. Madman Across The Water (1971)

Vídeo afegit posteriorment.

Please Do Not Go (Violent Femmes)

Qui pensi que amb instruments acústics només es pot fer música folk hauria d’escoltar  aquest trio de Milwaukee (Wisconsin) que, amb una guitarra i un baix acústics i un senzill kit de bateria, generen més energia que un grup de heavy-metal.

Liderats per Gordon Gano, exaltat cantant de veu de nas i enginyós lletrista, capaç de captar l’angoixa adolescent i plasmar-la en atmosferes obsessives, rabioses i malsanes però amb el punt just d’un saludable humor negre, els VIOLENT FEMMES van ser els primers a barrejar l’amargura del country amb la violència del punk.

El so minimalista de la guitarra de Gano, la força del contrabaix de Brian Ritchie i l’ímpetu de la bateria de Victor De Lorenzo donen com a resultat un so brusc i cru que, fruit del seu aprenentatge al carrer i a la seva falta de sofisticació, aconsegueixen conservar en la transició del directe a l’estudi de gravació. La veu desencaixada del líder i les esgavellades harmonies vocals dels altres mantenen una inquietant tensió  en temes, generalment curts, que oscil·len de la calma a la tempesta.

Malgrat la consideració de grup minoritari, la seva influència en l’indie-rock americà ha estat enorme, considerant-se aquest disc homònim de debut com un dels més representatius de la música alternativa. El que en diem un autèntic disc “de culte”.

A aquells seguidors del blog a qui no acabin d’agradar els proposo, si més no, que gaudeixen de la imatge que il·lustra aquesta CdD, per a mi una de les caràtules de disc més boniques que conec.

-    VIOLENT FEMMES. Please Do Not Go. Violent Femmes (1982).

Vídeo afegit posteriorment.

Respect (Aretha Franklin)

A l'assabentar-me  de la greu malaltia que pateix ARETHA FRANKLIN he pensat que a la CdD no hem comentat encara cap cançó d'un estil que va fer furor als anys 60 i 70, que venia a ser una fusió de rithm & blues i rock'n'roll, interpretat habitualment amb força passió i vehemència per musics negres i que coneixem com a Soul.

De l'ampli ventall d'artistes masculins, com Otis Redding, Marvin Gaye, Sam Cooke, Curtis Mayfield, Al Green, James Brown, Bill Whiters etc hi sobresurt  aquesta dona, Lady Soul, considerada per molts com la millor cantant de la història. Nascuda a Memphis i criada a Detroit, va tenir una infància difícil, abandonada de petita per la mare, va ser mare adolescent dues vegades, però va tenir la sort de criar-se en un ambient de música gospel, degut a la professió (predicador) i els contactes del seu pare, on va destacar de seguida per les seves facultats vocals i interpretatives.

Desprès de malgastar uns anys a Columbia Records, el productor Jerrry Wexler la va fitxar per Atlantic i això ho va canviar tot. Al contrari de l'optimisme juvenil de la Motown, Aretha aborda el soul des dels laments del blues i el gospel, sumant a la seva prodigiosa veu,  tota una força de la naturalesa, la secció rítmica de l'estudi, el que, lliure de la cotilla de Columbia, li permet expressar tots els seus sentiments.

Als seus discos sol intercalar composicions pròpies amb alienes, tant dels clàssics abans esmentats com d'altres com Burt Bacharach, Simon & Garfunkel o els mateixos Beatles. Els àlbums més exitosos han estat el primer i tercer per Atlantic, I Never Loved A Man The Way I Love You (1967) i Lady Soul (1968), el més conegut, amb cançons com Chain Of Fools, A Natural Woman, Ain’t No Way o People Get Ready, i que li va comportar el sobrenom que arrossegarà tota la vida.

La CdD d'avui, Respect, es un tema inicialment gravat per Otis Redding, el que obre el I Never Loved... i amb el que va aconseguir el reconeixement universal.

Els darrers anys ha espaiat les gravacions però no l'activitat, tant musical com en defensa dels drets racials i de les dones, significant-se tanmateix en el suport als presidents Clinton i Obama, a la presa de possessió del qual, com demostra la imatge que il·lustra aquest text, va interpretar el tema My Country Is Tis Of Thee.

 - ARETHA FRANKLIN. Respect. I Never Loved A Man The Way I Love You (1967).
Vídeo afegit posteriorment

Imaginary Friends (Ron Sexsmith)

Cada vegada que començo a escoltar un disc de RON SEXSMITH, i en particular aquest Retriever (2004), em passa com en aquell anunci de patates fregides a la TV, que diu: "¿A que  no puedes comer solo una?". I es que es donar-li al play i ja no pots parar. Totes les cançons son tan bones i estan tan ben seqüenciades que entren fluidament una darrera de l'altra fins al final.

Desprès d'uns inicis en el terreny de la música folk, a partir precisament d'aquest disc, el sensible narrador canadenc, sense descuidar les seves arrels guitarrístiques, va girar en busca d'un estil més pop per a la seva obra. Retriever, dedicat als malaurats Elliott Smith i Johnny Cash, es una col·lecció de cançons d'amor, fruit d'una nova relació sentimental de l'autor que, amb ploma delicada, relata confessions sovint amb pòsit agredolç . Amb una veu lírica, de timbre juvenil, interpreta dotze temes de gran nivell melòdic que el productor suec Martin Terefe vesteix amb un bloc de preciosos arranjaments orquestrals, convertint-se en una fórmula que Sexsmith administra amb sentit i emotivitat, buscant i, per a mi, trobant, un espai propi d'expressió.

Fa un parell d'anys la M i jo varem assistir al seu concert a la sala Bikini, de BCN, on vam gaudir de la seva ben modulada veu però, desgraciadament, no de la seva música, ja que va interpretar les cançons en format naked, amb la guitarra, que va alternar amb el piano i només amb un acompanyant amb un, això sí, preciós, contrabaix elèctric. Cap al final del concert va tenir el detall (?) cap a la galeria d'intercalar quatre o cinc estrofes en castellà d'aquella cançó "Como una sonrisa eres tú, eres tú...así, así, eres tú", que, per a sorpresa meva, va ser seguida per una bona part d'un públic que encara no havia nascut quant la cantaven els Mocedades.

 Es una llàstima que, pel compromís de la CdD de comentar un, i només un, tema a la setmana, no pugueu gaudir a continuació, més que d'un petit tastet d'aquesta obra atemporal.

- RON SEXSMITH. Imaginary Friends. Retriever (2004).

Vídeo afegit posteriorment.

Whole Lotta Love (Led Zeppelin)

Fa unes setmanes un vell amic, pel que sento una gran estima, em demanava públicament en un dels (ejem! escassos) comentaris d’aquest blog, una CdD dels LED ZEPPELIN. Llegint-lo s’entreveu una complicitat que mereix una explicació, i es que en RS em coneix des de petit i va viure en primera persona, cap a la segona meitat dels anys 60, la meva progressiva afició a la música i la cultura pop-rock. I es possible que se’n recordi que va ser precisament el Led Zeppelin II (1969) el primer disc en format LP que vaig tenir. I això es com la primera novia, que diuen que mai no s’oblida.

La impressió que em va causar aquest disc va ser tan gran que me’l podia escoltar tres vegades seguides al petit estudi (el “cau” n’hi dèiem) que tenia muntat a les golfes de casa. Es així que em vaig convertir en un fidel seguidor del grup, liderat pel tàndem compositor format pel brillantíssim guitarrista Jimmy Page i el cantant Robert Plant, acompanyats per una de les seccions rítmiques més poderoses de la història, amb John Paul Jones al baix (que ocasionalment alternava amb els teclats) i el malaurat John “Bonzo” Bonham a la bateria.

Els Led Zeppelin han passat als annals del rock per diverses aportacions musicals, en primer lloc pels prodigiosos riffs de guitarra de Page, apresos i millorats dels seus mestres i antecessors en el seminal grup de blues The Yardbirds, els extraordinaris guitarristes Eric Clapton i Jeff Beck. Per cert, va ser amb RS que vaig anar a veure, ben bé uns deu anys desprès de la seva estrena mundial, quan la censura de la època va permetre la exhibició a l’estat espanyol, la pel·lícula Blow Up (1966), de Michelangelo Antonioni, en la que hi ha una escena en la que apareixen tocant en un club els Yardbirds amb un jovenet Jimmy Page a la guitarra.  A més a més aquest virtuós guitar-heroe es complementava a la perfecció amb  la veu “animal” de Plant, tanmateix tendra si s’ho proposava i la pesada base rítmica de Jones i Bonham, que tant va contribuir al naixement i fins i tot a donar nom al hard-rock i al heavy-metal i que tanta influència ha tingut en futures generacions del rock,

Però en ells la fúria elèctrica més excitant s’alternava, en un equilibri únic, amb la calidesa acústica del blues, com a Since I’ve Been Loving You, del Led Zeppelin III (1970), les balades folk com Stairway To Heaven, del Led Zeppelin IV (1971), probablement el seu millor disc, i, fins i tot, originals mescles de rock dur amb música oriental, com Kashmir, del Physical Graffiti (1975), el darrer dels seus grans discos.

La CdD d’avui es el tema que obre aquell meu primer LP i que, havent superat amb escreix la prova el temps, conté un dels millors riff de la història del r&r i que us proposo escoltar, perdoneu-me la obvietat, amb “moltíssim amor”.

-          LED ZEPPELIN. Whole Lotta Love. Led Zeppelin II (1969).

PS: Per els que hagueu llegit el comentari d’en RS del dia 24 de desembre i sentiu curiositat per saber qui érem els BATEATLES, us diré que va ser un projecte de grup musical que no va tenir continuïtat degut fonamentalment a la meva imperícia i causa d’una de les frustracions amb les que em defineixo en el meu perfil d’aquest blog.

Vídeo afegit posteriorment.

Excuses (The Morning Benders)

Aquest grup de jovenets de Berkeley (San Francisco), amb algun dels seus membres, com el líder, cantant i guitarrista, Chris Chu i el seu germà Jon, d’inconfusibles trets asiàtics, ja havia publicat amb cert èxit el disc Talking Through Tin Cans (2008), quant es van mudar a Brooklyn (Nova York) per gravar, amb producció de Chris Taylor, de Grizzly Bear, l’encara millor Big Echo (2010).

Si en el primer àlbum THE MORNING BENDERS, ja apuntaven melodies d’un pop atemporal, amb harmonies que, sense sonar retro, tan ens recordaven als Beatles com als Beach Boys, en el segon han fet un pas de gegant. Amb uns arranjaments sumptuosos i detallistes, alternant passatges acústics amb descàrregues elèctriques, aconsegueixen escapar de les seves referències per obtenir un so personal i reconeixedor. Les precioses composicions de Chu, mesclades a l’estudi de Grizzly Bear en una antiga església, amb la reverberació dels instruments i una especial percussió, amb el que s’obté un so melancòlic i cavernós, donen com a resultat una obra experimental i psicodèlica, però lleugera i lluminosa com la seva Califòrnia natal.

Sobre l’escenari, la seva experta tècnica, que contrasta amb la seva evident joventut, els permet, sense esforç aparent, reinterpretar molt dignament les cançons sense el suport instrumental de l’estudi de gravació.

La CdD d’avui, Excuses, es el tema que obre el segon disc i amb el que van acabar, amb un extens loop i l’acompanyament coral de tots els que, com la M i jo (i també l’A, però no ho havíem comentat i ni tan sols ens varem veure), varem assistir al concert que van oferir a la darrera edició del BAM, a la plaça Reial de BCN.

-    THE MORNING BENDERS. Excuses. Big Echo (2010).

Vídeo afegit posteriorment.