Segurament per haver aparegut en un lloc i un moment determinats, la
Seattle, Washington, de principi dels anys 90, als ALICE IN CHAINS -la
banda liderada pel cantant principal Layne Staley i el guitarrista
i covocalista Jerry Cantrell, acompanyats per la secció
rítmica de Sean Kinney a la bateria i Mike Starr, substituït
el 1993 per Mike Inez, al baix- se'ls va incloure en el moviment grunge,
amb grups conegut del blog com Nirvana, Pearl Jam i Soundgarden,
tot i que les seves arrels provenien més del heavy-metal que del punk.
Un quartet que va assolir l'èxit amb l'LP de debut, Facelift
(1990), el d'un dels seus hits més coneguts, Man In The Box
(vegeu aquí), i el mantindria amb els dos següents, Dirt (1992),
el zenit de la seva discografia, tanmateix produït per Dave Jerden,
i l'homònim Alice In Chains (1995), malgrat la manca de gires
promocionals d'aquest darrer, a conseqüència dels greus problemes mentals,
agreujats pel consum d'heroïna, d'un cada vegada més aïllat Staley -empitjorats
amb la mort de la seva parella per una endocarditis bacteriana, malaltia
associada a l'administració de drogues per via intravenosa el 1996- el cadàver
del qual, després de 15 dies mort per una sobredosi d'speedball (barreja
de cocaïna i heroïna per si en sou profans), trobarien al seu apartament l'any
2002.
Una catàstrofe per a una banda en un gran moment comercial que, superat el shock
inicial amb diverses reagrupacions amb diferents cantants, va trobar la
estabilitat amb la entrada de William DuVall, amb el
que publicarien tres àlbums més, el darrer el 2018, a sumar a tres
EP, dos LP en directe, un d'ells un MTV Unplugged, i alguns greatest
hits, que no son objecte del post d'avui.
Com a CdD n'he escollit una de la seva obra magna, l'esmentat Dirt
(Brutícia), un disc fosc i ombrívol amb 13 temes composats individualment o en
parella per Cantrell (JC) i Staley (LS), en els que predominen unes lletres
esgarrifoses que deixen entreveure l'autodestructiva relació d'aquest
amb la heroïna (passarem per alt com li donaven a la priva Kinney i Starr),
sense que les del primer, tanmateix responsable del so de la banda, li
restessin coherència, els més reeixits del qual son una de LS, Angry
Chair, i quatre de JC, Them Bones, Rooster -un homenatge al seu
pare, veterà de la guerra del Vietnam i dels pocs mínimament esperançadores (i aquí)-,
Down In A Hole i aquest Would? que el finalitza.
Una cançó que tanca un àlbum igual d'excepcional en la que el guitarrista
ret tribut al seu amic Andrew Wood, el cantant dels Mother Love Bone,
mort així mateix d'una sobredosi d'heroïna el 1990, que s'inicia amb un
glamurós groove de la secció rítmica, seguit d'un suggestiu riff
de guitarra que convida l'entrada del cantant fins a l'estrofa final en la que,
lluny d'elogiar el finat, llança un terrorífic avís que resultaria premonitori:
si ell va sucumbir a les temptacions de l'addicció, podries tu?... Would?
- ALICE IN CHAINS. Would? Dirt (1992).

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada