El meu desig de finals del 2017 de poder veure un "bolo"
conjunt de les germanes Katie, amb el nom artístic de Waxahatchee
i Allison Crutchfield podria fer-se realitat si trenquen la promesa
d'hivernar en breus el nou projecte en comú que, recuperant el de la seva
adolescència, han endegat la passada tardor i que, emulant una
coneguda marca de llaminadures del seu país, han anomenat SNOCAPS.
Una formació que completen dos músics amb els que s'intercanvien els
instruments, un conegut del blog, MJ Lenderman, el guitarrista
dels Wednesday i el productor Brad Cook, tanmateix als
comandaments del seu àlbum homònim de debut, Snocaps (2025).
Un LP amb 13 temes que oscil·len de l’indie-rock a l’alt-country
als que ens tenen acostumats, que les bessones componen
i canten equitativament i dels que, sense llegir els
crèdits, en resulta difícil distingir-ne l'autoria, dels que
en destacaria alguns de la primera com Wasteland, Cherry Hard
Candy i Angel Wings o de la gran (tot i que només per uns segons)
com Heathcliff, Brand New City o el que l'enceta, i CdD d'avui, Coast,
que reinterpreten en el track final de mig minut de durada, Coast
II, cantat, anecdòticament, per Lola Crutchfield, la seva
neboda de 12 anys.
Una cançó que, com gairebé tota la resta, tracta d'aspectes que hem
escoltat en discos anteriors com addiccions, relacions trencades,
fugides...temes seriosos que interpreten de manera lànguida però, en alguns
moments, prou animada, no sé si dir-ne fins i tot alegre, amb aquestes
guitarres que ens evoquen l'esperit de bandes dels 90, com The Breeders,
i una lletra en la que venen a dir que quan les coses van mal dades s'ha de
lluitar per mantenir la calma i, com repeteix a la coda final, "no t'has
de deixar anar":
I could never
just coast
- SNOCAPS. Coast. Snocaps (2025).
