Els americans Scott
McCaughey, dels grups The Young Fresh Fellows i The Minus 5 i
músic d'acompanyament en les gires dels mítics REM, i el guitarrista
d'aquests, Peter Buck, vessats en mil projectes paral·lels amb
altres artistes, en un viatge a Noruega per participar en el Ice Station
Vadso Festival, van conèixer dos talents locals, el guitarrista Frode
Stromstad i el bateria Arne Kjelsrud Mathisen, de les bandes I Was
A King i Heroes & Zeros, respectivament, amb els que de seguida
van establir gran complicitat, fruit de la qual, a base d'intercanviar-se
pistes d'un continent a l'altre, va ser l'EP Sun Station (2017), amb el
"super-grup" batejat com THE NO ONES.
I van quedar tan contents del
resultat que, el mateix 2017, els europeus van volar a Portland, Oregon, on en
cinc dies van gravar un LP, amb lletres majoritàriament composades i cantades
per McCaughey (pronunciat Mac-COY), les mescles del qual es van ajornar a causa
d'un vessament cerebral d'aquest. I no ha estat fins fa uns mesos, una vegada
recuperat i llest per editar-lo, que el disc ha vist la llum amb l'irònic títol
de The Great Lost No Ones Album (2020).
Tretze tracks que se
us passaran volant en una mica menys de 40 minuts, en els que, com era
d'esperar, escoltarem un compendi de power-pop i indie-rock que
ens recordarà tant a les bandes mare dels quatre i d'alguns convidats com Patterson
Hood (de Drive-By Truckers), Andrew Rieger (de Elf Power)
o Debbi Peterson (de The Bangles) com a altres conegudes del blog
com The Byrds, Big Star, Dinosaur Jr, The Posies, The Dream Syndicate o The Jayhawks.
Un disc de guitarres vibrant
i enèrgic, amb melodies immunes al pas del temps, composades i interpretades
amb una solvència sense parangó, com Clementine, Too Blind To Believe, Turn
Again o la gemma power-pop que l'enceta i he triat per a CdD d'avui,
No One falls Alone.
- THE NO ONES. No One
Falls Alone. The Great Lost No Ones Album (2020).
Seydou Koné, fill de pare musulmà i mare cristiana, era un nen entremaliat, l'àvia del qual l'anomenava “bandit”, en francès igual que en català, però amb un accent de la seva llengua, el dioula, que sonava com a “blondy “(res a veure, per tant, amb el color ros), al que, posteriorment, l'interessat va afegir la primera lletra de l'alfabet grec quedant el nom artístic d’ALPHA BLONDY, el que vindria a ser "el primer bandit".
Però això seria després del seu pas pel Hunter College de Nova York i l’American Language Program de la Universitat de Columbia, on s'estava preparant per a professor d'anglès, que abandonaria quan, aquest seguidor d'artistes de rock anglosaxons, va escoltar Bob Marley i va decidir tornar a la seva Costa d'Ivori natal per dedicar-se a la música.
Una activitat en la que va ser fonamental l'ajuda del seu amic i productor de TV Fulgence Kassi, que el va donar a conèixer i així donar lloc a una llarga carrera en la que, acompanyat de la banda Solar System, es convertiria en un dels cantants més populars d'Àfrica, en base al seu estil, un roots-reggae amb tocs africans, i unes lletres, interpretades en diversos idiomes com el francès, l'anglès i el dioula (i, ocasionalment, en àrab i hebreu), compromeses en temes polítics i socials com la unitat africana o, en base als seus coneixements del Corà, la Bíblia i la Torà, de les religions musulmana, cristiana i jueva (God Is One és el títol d'una de les seves cançons) i el seu esforç en ajudar a multitud de projectes socials com l'educació i els micro-crèdits a les dones, la cura de malalties endèmiques de l'Àfrica Occidental o la lluita contra les mines anti-persones.
Una carrera en la que debutar amb l'LP Jah Glory! (1982), seguit d'una dotzena i mitja més, fins al darrer, Human Race (2018), dels que en destacaria alguns com Cocody Rock!!! (1984), gravat a França, país en el que assoliria una gran popularitat, Apartheid Is Nazism (1985), Jérusalem (1986), en el que van participar The Wailers, Masada (1992) o Merci (2002), amb els que ha exercit una gran influència en posteriors artistes africans de reggae, com veurem un propers post a la secció "Africana" del blog.
Com a CdD he triat el tema homònim de l'esmentat Apartheid Is Nazism, una de les dues interpretades majoritàriament en anglès d'un àlbum que resistiria la comparació amb l'obra del seu referent. Nou tracks basats en el baix i la bateria característics del reggae jamaicà, als que afegeix percussions africanes, vents i veus que li proporcionen un atractiu especial, dels que en destacaria, a més a més, la inicial, Afriki, Jah Houphouet o Sabe Allah Y'e.
Així, doncs, amb permís de l'autor, us convido a demanar els americans a trencar el coll a l'apartheid:
America, America, America
Break the neck of this apartheid
America, America, America
Break the neck of this apartheid
- ALPHA BLONDY. Apartheid Is Nazism. Apartheid Is Nazism (1985).
Les germanes Este,
Danielle i Alana Haim, multiinstrumentistes foguejades des
de la infància als escenaris (com podeu comprovar aquí), acompanyant els seus pares, músics amateurs, i,
posteriorment girant amb professionals coneguts del blog com Jenny
Lewis (ex Rilo Kiley) o Julian Casablancas (ex The Strokes),
van comptar amb el bateria Dash Hutton per formar el seu propi projecte,
anomenat amb el seu cognom, HAIM.
Una
banda que parteix del pop-rock dels 60 i 70 que escoltaven a casa, al
que afegeixen estils posteriors com el synth-pop dels 80 i el rhythm
& blues dels 90, amb influències de notables dones de totes les èpoques
com Joni Mitchell (i l'esperit Laurel Canyon), Madonna, Alanis
Morissette, Sheryl Crow, Rihanna, Taylor Swift però,
sobretot, de Stevie Nicks i Christine McVie, les vocalistes de Fleetwood Mac, amb qui sovint se les ha comparat.
Un grup amb dos
primers LP, Days Are Gone (2013) i Something To Tell You (2017),
que van augurar unes expectatives que s'han complert en el darrer Women In
Music Pt. III (2020). Un disc per a la gravació del qual les de Los
Angeles, Califòrnia, van haver de superar múltiples adversitats com la mort de
la millor amiga de l'Alana, la diabetis 1 de la Este i la depressió a
conseqüència del diagnòstic de càncer de testicle de la seva parella, Ariel
Rechtshaid, co-productor juntament amb Rostam Batmanglij (ex Vampire
Weekend), que han quedat reflectides en les lletres de Danielle.
Un àlbum
de títol satíric ("Dones a la música") que podeu trobar escrit amb
l'acrònim WIMPIII, amb uns arranjaments impecables basat en el pop
comercial però amb elements de tota mena de gèneres com el garage-rock,
folk, country, reggae, R&B, funk, jazz, hip-hop, electrònica...sovint
barrejats dintre d'un mateix dels seus 16 tracks, la majoria acreditats
al trio de germanes i als productors.
Un LP
que comença amb una introducció de saxo en un tema dedicat a la seva ciutat, Los
Angeles, instrument que reapareix en un dels tres "bonus tracks"
finals, Summer Girl -en el que, en base al sampler de la mítica Walk
On The Wide Side (Transformer, 1972), acrediten com al co-autor a Lou Reed- i del que en destacaria altres com I Know Alone, Gasoline, Don't
Wanna, I've Been Down o la CdD, The Steps, amb l'irresistible
tornada:
Every time I think that I've been
takin' the steps
Al tercer
capítol de la sèrie Berman/Malkmus repassarem breument la trajectòria d’STEPHEN MALKMUS
després de la dissolució de Pavement, la banda que va liderar als anys
90.
Una
carrera en la que el de Santa Mònica, Califòrnia, va debutar amb l'homònim StephenMalkmus (2001), acompanyat per membres de Silver Jews,
incloent el mateix David Berman, posteriorment substituïts per un
grup estable, THE JICKS, integrat per la baixista Joanna Bolme,
el guitarrista i teclista Mike Clark i fins a quatre bateries diferents,
per si us interessa: John Moen, el primer; Joe Plummer, només uns
mesos; Janet Weiss, la ex-Sleater-Kinney, i el darrer, Jake
Morris.
Unes formacions
amb les que gravaria mitja dotzena de discos, dels que us recomano el quart, Real
Emotional Trash (2008) i l'últim, Sparkle Hard (2018), a partir
del qual ho faria en solitari amb dos obres més, Groove Denied
(2019), amb un sorprenent gir electrònic, i el recent Traditional Techniques
(2020), ara amb caires psico-folk-rock, al que dedicarem un futur post.
Com a
CdD he triat un tema de l'esmentat Sparkle Hard, àlbum del que el primer
que em va cridar l'atenció va ser la caràtula, amb aquesta imatge d'una
embarcació navegant per la badia de Cadaqués (Alt Empordà) amb una
intensa brillantor que fa honor al seu títol, que agradarà als antics fans de
Pavement alhora que als qui no teníeu la sort de conèixer aquesta icònica banda
d’indie-rock americà ni al seu frontman.
Un disc
enregistrat a Portland, Oregon, on resideix des de fa temps, produït per Chris
Funk, de The Decemberists, amb lletres compromeses com poques vegades
en la seva discografia sobre temes com Facebook o els moviments Black
Lives Matter (amb una referència explícita a la mort de Freddie Gray
a mans de la policia de Baltimore l'any 2015) o #MeToo, que comença amb
una introducció de piano amb la preciosa Cast Off, a la que segueixen 10
tracks més, totes acreditades a Malkmus, de les en destacaria algunes
com Solid Silk, amb uns preciosos arranjaments de corda i un sorprenent vocooder (o
auto-tunes), Middle America, Refute, amb la participació d'una
altra coneguda del blog, Kim Gordon, de Sonic Youth, i la
CdD, Shiggy, la més semblant al seminal Slanted And Enchanted
(1992).
- STEPHEN MALKMUS & THE JICKS. Shiggy. Sparkle Hard (2018).
