Encara que el nom ho pugui suggerir, ANTONY AND THE JOHNSONS no son un grup
sinó el vehicle pel que s'expressa l'incommensurable talent del compositor,
cantant i pianista Antony Hegarty,
un dels fenòmens musicals del començament del segle XXI.
D'origen britànic, ha desenvolupat la seva carrera
professionals als Estats Units, primer a Califòrnia però sobretot a New York,
on va arribar amb un magnífic primer disc, l'homònim Antony And The Johnsons (1998, reeditat al 2000), que va passar
sense pena ni glòria, però amb la fortuna de despertar l'admiració d'una de les
icones de la ciutat, el recentment traspassat Lou Reed, que es va convertir en el seu mecenes. L'èxit majúscul li
va arribar amb el segon àlbum, l'espectacular I Am A Bird Now (2005), nivell impossible de mantenir, tot i
què els dos posteriors, The Crying Light
(2009) i Swanlights (2010), s'hi
aproximen més que dignament. Les darreres publicacions que li conec son el directe Cut The World (2012) i una insòlita i espectacular col·laboració amb Franco Battiato, Del suo veloce volo (2013).
El seu estil parteix del jazz, el gospel i el soul més intimistes amb aproximacions al
cabaret, al pop barroc i la música de
cambra, destacant la seva veu melodramàtica, amb un vibrato distintiu i
inquietant, l'acompanyament de piano i unes lletres al voltant de l'amor, el
dolor i la lluita contra la malaltia però, sobretot, la vida de les persones
transgènere, de les que Antony es considera com a tal, el que queda patent a
temes com My Lady Story, For Today I'm A Boy o You Are My Sister.
Per a la gravació de I Am A Bird Now va contar amb la col·laboració de grandíssims
artistes de diverses generacions, com els seus admirats Boy George, ex Culture Club
(que interpreta a duo la fascinat You Are
My Sister, una de les millors cançons del disc) i l'esmentat Lou Reed (la
guitarra del qual ens introdueix a Fistful
Of Love), i els seus contemporanis Rufus Wainwright i Devendra Banhart i
el resultat ha estat aquesta obra bonica i emotiva, per moments sinistra, a la
que, sense exagerar, podem qualificar de gloriosa, venerada ja com una clàssica
de la música pop.
La portada del disc contribueix a promocionar
l'androginia del nostre protagonista, amb el toc "arty" que suposa la
imatge de Candy Darling, transexual
amiga de Lou Reed i Andy Warhol a la
època de The Factory dels anys 70, fotografiada per Peter
Hujar en el seu llit de mort, glamourosa
fins i tot a prop del seu tràgic final afectada de leucèmia.
La CdD és el tema que obre el disc i estableix el to
per a la resta, amb uns arranjaments variats i complexos, destinats a realçar
la veu i el piano d'Antony, és un al·legat a favor de la companyia humana (“Espero
que hi hagi algú que cuidi de mi quan em mori, quan me'n vagi...” diu a la
primera estrofa) i, presteu atenció perquè, ja des dels primers segons, podreu
copsar la increïble tècnica vocal d'aquest artista singular, una de les més
transparents i belles de la música actual:
Hope there's someone
Who'll take care of me
When I die, will I go...
-
ANTONY AND THE
JOHNSONS. Hope There’s Someone. I Am
A Bird Now (2005).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada