THE WEDDING
PRESENT, als que
els seus seguidors anomenem simplement “The Weddoes”, son un grup d’indie-rock britànic, concretament de
Leeds, en actiu des de 1985, l'únic membre permanent dels quals des de l'inici
és el compositor, cantant i guitarrista David
Gedge. En aquests anys han editat vuit discos, el darrer el 2012, amb un
lapsus temporal de 9 anys, entre 1996 i 2005, període en que la banda, formada
per Gedge i la seva companya Sally
Murrell, va durar el que la seva relació sentimental, es va anomenar Cinerama i va gravar tres àlbums més.
Desprès de dos correctes discos de pop-rock, George Best (1987), com el nom del famós futbolista nord-irlandès,
i Bizarro (1989), molt ben acollits
per la crítica, sobretot pel famós DJ de
la BBC John Peel, caracteritzats per
guitarres accelerades amb estructures de tres acords i lletres al voltant
del desamor, la luxúria i la venjança, amb breus incursions en la crítica
social i la política, els Weddoes van marxar als Estats Units i, amb la
participació d'un dels més afamats productors de la escena indie, Steve Albini (al
currículum del qual ja hi figuraven PJ Harvey, Pixies, The Breeders o
Nirvana), van gravar en només deu dies la obra més interessant de la seva
carrera, Seamonsters (1991), per la
que es van donar a conèixer de forma més o menys massiva. El seu estil es
caracteritza ara per una duresa, una aspror i un "embrutiment" general
del so, "marca de la casa", vull dir del Pachyderm Studio, de Cannon
Falls, a Minnesota (USA). És un àlbum de deu temes, amb títols, al contrari de
la seva obra anterior, d'una sola paraula però fidels a si mateixos, amb un
estret marge de maniobra compositiva: només ritme i veu, rés de punteigs ni
floritures instrumentals però amb un so més dens i penetrant que mai, un disc
auster, contingut i gens complaent però amb melodies esplèndides que Gedge
interpreta amb la seva veu idiosincràtica, sovint soterrada pel mur de soroll,
distorsió i reverberació implacable que, des de l'ombra, empeny el de
Minnesota.
Per a CdD he escollit el track número nou, Heather, una cançó melancòlica sobre la
infidelitat i la frustració, perquè penso que reflecteix molt bé l'estil de la banda
i d'aquesta obra mestra de disc, que no ha envellit ni una mica des de la seva
publicació fa 23 anys, indie-rock en
la seva màxima expressió. Us proposo que no escolteu sinó que sentiu i gaudiu
de la poesia que s’oculta a les escames d’aquest “monstre marí”.
-
THE WEDDING PRESENT. Heather. Seamonsters (1991).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada