Nobody But You (Lou Reed & John Cale)

LOU REED i JOHN CALE, antics components d'un dels grups més influents de la història del rock, The Velvet Underground -informació que podeu ampliar enllaçant a les repectives CdD-, feia temps que s'havien distanciat quan van tornar a unir els seus talents, i ho van fer per una causa singular, el retre homenatge al seu mentor de joventut, Andy Warhol, mort el 1987 per una complicació quirúrgica. Un artista polifacètic al que, en el seu cercle, l'anomenaven, a desgrat seu, Drella, apel·latiu ideat per Ondine, una de les estrelles de la Factory, format per dos mots que voldrien representar la seva ambivalent personalitat, Dracula i Cinderella (Ventafocs o, en castellà, "Cenicienta"). 

I va ser així que, després i no abans de representar-lo en públic en diversos esdeveniments, van gravar aquest Songs For Drella (1990), acompanyant les seves veus únicament amb la guitarra de Reed i el piano i la viola elèctrica de Cale. Un àlbum conceptual en el que relaten en ordre cronològic la vida de Warhol des de tres perspectives, la del personatge en primera persona, que suposa la majoria dels 15 tracks; en tercera persona i sobre els sentiments que  Warhol despertava en Reed i Cale. Un obra tan simple com elegant de la qual l'homenatjat se'n sentiria orgullós, pensada per escoltar d'una tirada, a la que Cale aporta menys temes (5) però potser més interessants, com Style It Takes, Faces And Names o A Dream, sense desmerèixer excel·lències de Reed com Small Town, Open House, It Wasn't Me o la CdD, seqüenciada en vuitè lloc i únic single editat d'aquest disc indivisible, Nobody But You.

En acabar la gravació, en la que van reaparèixer diferències irreconciliables, Cale va manifestar no voler tornar a treballar mai més amb Reed, paradoxal preludi d'una efímera reunió The Velvet Underground el 1993, banda a la que la rivalitat dels músics tornaria a dividir definitivament.

                                         

- LOU REED & JOHN CALE. Nobody But You. Songs For Drella (1990).

My Baby Don't Understand Me (Natalie Prass)

NATALIE PRASS va compondre les cançons del seu debut a mitges amb la seva parella, el guitarrista Kyle Ryan Hurlbut, en el moment en que la seva relació s'estava acabant, i les va gravar a Spacecomb Records, propietat del també cantautor i amic Matthew E. White, a Richmond, Virginia, amb la inestimable col·laboració de l'arranjador i soci Trey Pollard i amb la participació a les cordes i als vents dels joves però molt competents alumnes del programa de jazz de la Virginia Commonwealth University.

Malauradament, dificultats financeres de la discogràfica van prioritzar la edició del Big Inner (2012) de White, retardant gairebé un any la sortida del disc, temps que la de Cleveland, Ohio, va aprofitar per guanyar experiència com a teclista i corista de la banda d'acompanyament de Jenny Lewis, a qui els seguidors del blog coneixeu de la seva etapa a Rilo Kiley, però la espera va valdre la pena perquè Natalie Prass (2015), l'àlbum, és una meravella.

Una disc eclèctic amb pinzellades de pop, country i soul, amb melodies intemporals molt elegants en les que es nota la ma dels productors, en les que l'artista, amb una veu tan dolça com expressiva, en nou tracks en menys de 40 minuts, narra situacions terribles amb relacions pertorbades i cors trencats (us sona allò de "disc de ruptura"?), de les que n'és un brillant exemple la CdD d'avui. 

Una obra que ha tingut continuïtat amb el recent i, tot i seguir col·laborant amb White, menys exuberant The Future And The Past (2018), en el que desafia la ideologia de l'actual president del seu país, per a mi inferior al seminal debut.

Un àlbum, Natalie Prass, amb una veu que tant ens evoca a Dusty Springfield com a heroïnes del Laurel Canyon angelí dels 70, com Joni Mitchell o Carole King, i una instrumentació digna de Harry Nilsson o dels mítics Bacharach-David, del que en destacaria temes com Your Fool, Christy, It Is You, a més a més de la CdD, l’obridor My Baby Don't Understand Me en el que progressa des d'un inici sobri i dolç cap a una atmosfera de trets èpics quan diu "ja no m'entén, què fas quan passa això? on vas quan la teva única llar és amb un estrany?":

        He don't understand me anymore

        Oh no, my baby don't understand me anymore

        Oh, what do you do when that happens?

        Where do you go when the only home that you know is with a stranger?

I que culmina amb la declaració reiterada de que "el nostre amor és un llarg adéu...esperant el tren...per a plorar":

        Our love is a long goodbye, our love is a long googbye...

        Waiting on the train...

        We keep waiting for the train to cry.

- NATALIE PRASS. My Baby Don't Understand Me. Natalie Prass (2015).

If I Can't Change Your Mind (Sugar)

Bob Mould-2:

La època que va envoltar la separació de Hüsker Dü va anar acompanyada d’una profunda addicció a les drogues i alcohol, la rehabilitació de la qual Bob Mould va aprofitar per seguir composant, del que en van resultar dos LP en solitari, tan diferents en el seu estil, inusitadament acústic i orquestral el primer, Workbook (1989), com de nou tornant al seminal post-punk l’altre, Black Street Of Rain (1990), com semblants en la seva repercussió comercial, gairebé nul·la.

Afortunadament això no va desanimar l’artista que, reclutant uns nous baixista i bateria, va reprendre amb un altre format power-trio, ara amb ell com a únic compositor, amb les característiques lletres introspectives però amb un so lleugerament més accessible. Una banda, SUGAR, tanmateix de vida efímera, amb la que va publicar dos LP d’estudi, Copper Blue (1992) i File Under. Easy Listening (1994), un EP de “descartes”, Beaster (1993)  i el recopilatori Besides (1995), abans de dissoldre per tornar a una carrera en solitari que perdura fins a l’actualitat i que serà motiu d’un parell de post més en les properes setmanes.

Copper Blue va ser la resposta de Mould a grups de rock alternatiu americà, com Nirvana o Pixies, als quals tanmateix havia influït ell amb Hüsker Dü, l’afilada guitarra del qual sembla recuperar, tot i què amb major predomini de la melodia, amb el resultat de convertir-se en l’àlbum més reeixit, per qualitat i comercialment, de tota la seva carrera.

Un disc, coproduït per Lou Giordano, amb deu intenses composicions, de les que en destacaria la inicial The Act We Act, A Good Idea (l’esmentat homenatge als Pixies), Changes, Hoover Rain (una al·lusió al pop dels 60 que tant en evoca a The Beatles com a The Beach Boys) i, és clar, la CdD, el seu hit per excel·lència.

Em refereixo a la track número set, If I Can’t Change Your Mind, un tema de pop acústic amb un senzill riff de guitarra de 12 cordes a l’estil de The Byrds, una dada més sobre la educació musical del nostre protagonista.

Una cançó, a l’èxit de la qual no va ser aliè el vídeo musical en el que es mostren diversos tipus de relacions, en una imatge del qual s’entreveu l’homosexualitat manifesta de l’artista, en la que, evitant, com és comú en les seves lletres, els pronoms de gènere, expressa l’angoixa universal que, transcendint orientacions sexuals, acompanya les ruptures amoroses. 
I, tal com al primer post dedicat a Bob Mould, afegeixo una interpretació més recent del tema, en directe.

- SUGAR. If I Can’t Change Your Mind. Copper Blue (1992).

The Heartbreak Rides (A.C. Newman)

Allan Carl Newman, conegut artísticament com A.C. NEWMAN, és un cantautor i guitarrista canadenc, conegut dels seguidors del blog per liderar una de les meves bandes d’indie-rock favorites del que portem de mil·lenni, The New Pornographers, de la que n’és el compositor principal i un dels tres cantants amb projectes en solitari, juntament amb Neko Case i Dan Bejar, al que recordareu també per la CdD amb l’àlies de Destroyer.

Si us apassiona Carl Newman tant com a mi, el podeu seguir en els set àlbums publicats amb la banda -que aviat seran vuit amb l'imminent In The Morse Code Of Brake Lights (2019)-, així com en els tres com a solista, dels quals avui comentarem el segon i preferit meu, Get Guilty (2009).

Un disc de power-pop en el que trobarem les enganxoses tornades marca de la casa, les lletres sovint incomprensibles i l’acompanyament de precioses veus femenines, ara amb Kori Gardner (de Mates Of State) i Nicole Atkins substituint a la Case, que caracteritzen la seva carrera, tot i què potser amb un autor una mica més relaxat, com si s’hagués concentrat especialment en els intrincats arranjaments, sense menysprear l’aspecte compositiu.

Un equilibri que es pot apreciar a la CdD d’avui, The Heartbreak Rides, el segon i més llarg dels dotze temes de l’LP, del que en destacaria altres com l’inicial There Are Maybe Ten or Twelve, The Palace at 4 a.m. o l’homònim The Changeling (Get Guilty).

Una cançó en la que l’irresistible falset del de Vancouver s’envolta d’un fons de teclats i violins i d’unes harmonies vocals fantasmagòriques però sempre amb la seva guitarra com a element de cohesió, aquell amb que comencen i acaben totes les pistes.

-           A.C. NEWMAN. The Heartbreak Rides. Get Guilty (2009).