Fa uns dies, un amic seguidor de la CdD,
comentant el post d’Elvis Presley, em preguntava quina
època de la història de la musica popular abastava el blog. Al contestar-li que, veritablement, no hi havia pensat, però
considerava lògic que fos a partir de la data del meu naixement i fins a
l'actualitat, em va indicar que tenia una mica abandonada la primera època, a
la que es va referir com la dels "pioners del rock and roll". Recollint el guant, la seva observació s'ha
traduït en aquesta nova secció -com ho és la de la MN(I)O-, a la que, en endavant, em referiré amb les
segles PdR'n'R i a la avui penjo el
que podem considerar com el post
número 2. I ho farem amb un personatge al que el mateix Elvis Presley es va
referir com a l'autèntic, i no pas ell, "Rei del Rock".
Nascut Antoine Dominique Domino a finals de febrer de 1928, la mateixa
setmana que els meus pares, en el si d'una família nombrosa de músics a New
Orleans (Louisiana, USA) la seva corpulència li ha valgut el malnom, FATS DOMINO, amb el que ha passat a la
història de la música popular.
Cantant, pianista i compositor, tot i
què sense formació acadèmica, es va fer famós amb el tema The Fat Man, composat a mitges amb el seu col·laborador habitual, Dave Bartholomew, i considerat una de
les primeres gravacions de rock'n'roll
(ni més ni menys que 6 anys abans del Rock
Around The Clock de Bill Halley),
al que van succeir una gran quantitat de singles,
més de 30, com Ain't That A Shame,
I'm In Love Again, Blue Monday, I'm Walkin', Whole Lotta Loving, Be My
Guest, Walking To New Orleans o la CdD d'avui, Blueberry Hill, el seu tema més conegut, amb els que durant la
dècada de meitat dels 50 als 60, és va convertir en el principal venedor de
discos, a excepció del mateix Elvis Presley, i amb els que va aconseguir 21
discos d'or, la majoria dels quals li van robar quant, l'any 2005, va haver
d'evacuar temporalment la seva residència de New Orleans per l'huracà Kathrina.
Fats Domino, amb el seu estil boogie-woogie de tocar el piano, seguint els passos del Professor Longhair, i la seva de forma
de cantar, arrossegant les paraules amb accent crioll, és una figura clau en la
transició del rhythm & blues al
rock & roll, el que fa d'una
forma tan subtil que desdibuixa la línia que suposadament les separa.
L'arribada de The Beatles (dels que anys després va versionar magníficament Lady Madonna) i altres grups, coneguda
als USA com "la invasió britànica"; la negativa a canviar els elements
essencials de l'estil que l'havia fet famós i un fallit canvi de companyia
discogràfica el van arraconar de la primera línia, dedicant-se a actuacions en
directe al Flamingo Hotel & Casino de Las Vegas (on, per cert, va tenir
veritables problemes amb el joc) o interpretant algunes pel·lícules com Shake, Rattle And Rock! (Edward L. Cahn,
1956) o The Girl Can't Help It (Frank
Tashlin, 1956), fins ven entrats els anys 80, moment en el que aquest home, tan
simpàtic i afable com el seu talent...i el seu pes!, va decidir viure de renda
pels drets d'autor i gaudir de la vida tranquil·la, i de la bona cuina, de la
seva terra.
Blueberry Hill era una cançó composada als anys 40 i prèviament
gravada per artistes com Glenn Miller
o Louis Armstrong, a la que Fats va
donar el seu caire funky personal i
amb la que va assolir el seu èxit més majoritari i amb la que, sense conèixer
l'orígen, més se l'associa.
Presteu atenció, sobretot els més joves
seguidors de la CdD, a aquesta icona, PdR’n’R (2):
I
found my thrill on Blueberry Hill
On Blueberry Hill where I found you...
- FATS DOMINO. Blueberry Hill. This Is Fats (1956).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada