Africana 12:
Saâdia El Ghizania, filla d’una humil família del nord d’Algèria (aleshores colònia
francesa), a prop de la multicultural ciutat d’Orà, orfe des de petita, amb 15
anys es va enrolar en una troupe de
músics tradicionals itinerants, on va aprendre a cantar i ballar i amb 20, tot
i ser analfabeta, condició que no va perdre al llarg de la seva vida, a
composar les seves pròpies cançons.
Unes composicions amb lletres sobre les condicions de vida dels pobres,
l’amistat, l’amor, el sexe i l’alcohol, temes considerats inadequats per a les
emissores de radio que la relegaven a la interpretació en bodes i altres
esdeveniments i, amb el temps, als “garitos” del port d’Orà, on actuava (i es
diu que es prostituïa) per als soldats americans destacats a la fi de la II Guerra
Mundial, d’on la va treure el seu mentor, el popular músic Cheikh Mohammed Ould Ennems, per portar-la a Alger i iniciar la
seva carrera discogràfica amb el nom de CHEIKHA
RIMITTI.
Amb la independència d’Algèria el 1962 primer i l’auge de
l’integrisme islàmic als 90, que la va acusar de pervertida, culminat amb
l’assassinat del cantant Cheb Hasni
el 1994, va viure a França llargues temporades, tot i què mai va arribar a
expressar-se en francès, actuant per a la immensa colònia de compatriotes
residents, sense arribar a perdre el contacte amb el seu país,
Una època en la que es va fer molt popular amb un estil, barreja de
música tradicional àrab, francesa i espanyola amb la dels pastors berbers
i que incita els joves a gaudir de la vida, conegut com a raï, de la que se la considera precursora (la grand mamie du raï), però que mai no ha estat reivindicada per
estrelles modernes del gènere com Cheb
Mami o, un conegut dels seguidors del blog,
Khaled.
Durant la seva llarga carrera ha gravat gairebé 300 cassettes i 50 LP, dels que en destacaria el seminal Cheikha Remetezz Reliziana (1952) i el
seu primer èxit, Charrak Gatta
(1954), en el que animava les joves a perdre la virginitat, i ha actuat per tot
el mon i, concretament, diverses vegades a Barcelona, on vaig tenir ocasió de
veure-la en un concert a la Plaça Reial, en el marc del BAM, per les festes de
la Mercè del 1998.
Sorprenentment, als 70 anys d’edat, quan es plantejava jubilar-se, va
gravar el seu àlbum més conegut al mon occidental, i ho va fer a París, amb la
participació des de Los Angeles, Califòrnia, d’estrelles del rock com Robert Fripp, el mític guitarrista de King Crimson, Flea, el baixista de Red Hot Chili Peppers i East Bay Ray, antic guitarrista de The Dead Kennedys.
Uns músics que, respectant humilment el compromís de la vella artista en la
denúncia de les condicions de vida de les dones, tant d’Algèria com de la resta
del mon, la van embolcallar amb unes contundents textures electròniques que,
per coherència i fidelitat a si mateixa, van portar en algun moment a “l’àvia
del raï” a renegar del disc, però que li va permetre rellançar la carrera uns
anys més, en els que va editar mitja dotzena d’obres, de les que en destacaria Nouar (2000) i, gravat precisament a
Orà, N’ta Goudami (2006), als pocs
mesos de la publicació del qual va morir, a París, víctima d’un infart, als 83
anys.
I el resultat va ser Sidi Mansour
(1994), un treball magníficament produït per Houari Talbi en el que els instrumentistes abans esmentats es
complementen amb una secció de percussió, teclats i els sorprenents vents del
germans Bruce i Walter Fowler, antics acompanyants de Frank Zappa, però del que en destaca la veu aspra i profunda de la
“cheikha” (nom que al·ludeix a la condició de cantant i cortesana), capaç
d’arribar a qualsevol cor, encara que no parli àrab.
Un àlbum amb vuit llargues tracks,
amb algunes de més de 10 minuts, de les que he escollit com a CdD una composició de l’esmentat Talbi,
amb lletra de la nostra diva d’avui, titulada Nghani Ki Ma Nabghi, és a dir, “Cantem tot el que podem”, la que
l’inicia i convida a continuar amb la diversió.
- CHEIKHA RIMITTI. Nghani Ki Ma Nabghi.
Sidi Mansour (1994).
