Crazy Mary (Victoria Williams)

 

Covers 13:

Demà passat, 30 de maig, se celebra el "Dia Mundial de l'Esclerosi Múltiple", la malaltia neurodegenerativa que acabaria amb la carrera artística de VICTORIA WILLIAMS.

La cantautora de veu particular que, paradoxalment, després de dos LP, Happy Come Home (1987) i Swing The Statue! (1990), farcits de precioses composicions inspirades en la natura i els fets quotidians, obtindria notorietat a partir del disc Sweet Relief: A Benefit for Victoria Williams (1993) que, amb la intenció de recaptar fons per ajudar-la a pagar, a falta d'assegurança, les despeses mèdiques, van gravar un seguit d'artistes, molts d'ells coneguts del blog com Pearl Jam, Lou Reed, Evan Dando (de The Lemonheads), The Waterboys, Giant Sand i, esclar, The Jayhawks -qui, per cert, han posposat al 12 de juliol, a la Sala Barts, el concert previst per anit a l'Apolo, de Barcelona, que ja havien ajornat fa un any amb motiu de la pandèmia Covid-19- amb l'ex membre dels quals, Mark Olson, va ser uns anys parella sentimental, i artística, amb el nom de The Original Harmony Ridge Creekdippers; i altres que encara no tenen post a la CdD com Soul Asylum o Lucinda Williams.

Un àlbum de tribut que va donar lloc a la creació de la Sweet Relief Musicians Fund -que un temps després editaria un segon disc per ajudar a un altre músic amb problemes, el malaurat Vic Chesnutt, amb qui tinc pendent una CdD- i que va suposar tal popularitat a la nostra heroïna d'avui que li va proporcionar prou recursos per  gravar el tercer i més reeixit de la seva carrera, Loose (1994), seguit del directe This Moment: In Toronto With The Loose Band (1995) i, ja plenament afectada per la malaltia, Musings Of A Creek Dipper (1998), Water To Drink (2000) i Sings Some Ol' Songs (2002), un disc de versions de clàssics com Somewhere Over The Rainbow, Moon River, As Time Goes By o My Funny Valentine, a partir del qual va anar desapareixent de l'escena, tot i què amb esporàdiques aparicions amb la banda californiana The Thriftstore Allstars o amb un altre conegut nostre, M.Ward, fins a la retirada definitiva després d'una gira desencisadora, molt limitada físicament, com es va poder comprovar al nostre país l'any 2009.

Com a CdD he triat del tema de l'esmentat Loose, un viatge per la història de la música americana, produït per Paul Cox, amb moments per al pop-rock, el folk, el country, el blues o el jazz, amb la participació en format duet de valuoses amistats, a qui s'havia guanyat pel seu afable caràcter, com Dave Pirner, de Soul Asylum; Mike Mills i Peter Buck, de REM; Van Dyke Parks, Rose Stone, la germana del líder de Sly & The Family Stone; Gary Louris i l'esmentat Mark Olson -els dos Jayhawks que l'any següent li dedicarien la preciosa Miss Williams' Guitar al Tomorrow The Green Grass (1995) (vegeu aquí)- i la Tower Of Power Horn Section.

Setze tracks en exactament 60 minuts, gairebé tots composats per la de Louisiana, dels que m'agraden especialment You R Loved, Harry Went To Heaven, When We Sing Together, interpretat amb el seu futur segon cònjuge; My Ally, amb Dave Pirner; les curioses versions del Nature' Way de Randy California, dels Spirit, també acompanyada de Pirner, i del What A Wonderful World, popularitzada per Louis Armstrong, i la CdD.

Em refereixo a la meravellosa Crazy Mary, en la que relata el cas real d'una dona, mentalment desequilibrada, que rebutjava pujar a qualsevol vehicle motor, la vida de la qual va acabar quan un automòbil se'n va sortir de la via i es va encastar contra la seva barraca, una dramàtica escena, accentuada per la veu, diguem-ne, una mica estrident de l'autora i la esmentada secció de vents que l'acompanya.

Un tema que, curiosament, van gravar i popularitzar els Pearl Jam en el disc de tribut que hem mencionat a l'inici i que també he afegit al post.

 - VICTORIA WILLIAMS. Crazy Mary. Loose (1994).

Ne smeshno/Но сменсно (Molchat Doma/молчат дома)

 

La CdD d'avui, en un blog dominat de forma aclaparadora pel rock anglosaxó, la dedicarem al trio de Minsk, Bielorússia, MOLCHAT DOMA (молчат дома), traduït al català com  "Casa en silenci", format pel cantant Egor Shkutko, Roman Komogortsev a les guitarres, sintetitzadors i percussió i Pavel Kozlov al baix i sintetitzadors.

Una banda que practica un estil ancorat en la new wave i el synth-pop dels anys 80, caixa de ritmes inclosa, amb clares reminiscències de grups coneguts del blog com Joy Division (amb un deix vocal deutor de l’Ian Curtis), New Order, els Japan de David Sylvian o The Cure i d'altres com Kraftwerk, Depeche Mode, Bauhaus, Soft Cell o els Pet Shop Boys i, si ens hem de creure les seves declaracions, de grups post-punk soviètics de l'època de la Prestroika.

Des del 2017 han publicat tres LP, els dos primers, S Krysh Nashikh Domov/С Крыш Наших Домов (Des dels terrats de casa) (2017) i Etazhi/Этажи (Pisos) (2018), amb la companyia independent alemanya Detriri Records, un tema del segon dels quals, Sudno/судно (Barca), inspirat en unes lletres del poeta rus, suïcidat als 26 anys, Boris Ryzhy, els va comportar una popularitat en el mon de la subcultura apocalíptica, els coneguts com a "doomers" -fonamentalment per la difusió a través de la xarxa TikTok pel jove de Sant Petersburg Leonid Verdinsky amb la intenció de denunciar l'assetjament al que es veia sotmès pels contraris al moviment LGBTI - que es veuria incrementada per la seva participació en l'àlbum For Belarus, els beneficis del qual van a anar a la Belarus Solidarity Foundation, en ajuda dels ciutadans reprimits per les hermètiques autoritats bielorusses, a conseqüència del que el darrer, Monument/монумент  (2020), els hi ha editat la discogràfica novaiorquesa Sacred Bones amb un resultat més polit i accessible que els pretèrits, tanmateix reeditats per aquest segell.

Un àlbum presentat amb una caràtula que, com els anteriors, mostra un edifici d'arquitectura brutalista, en el que, amb un embolcall trist i malenconiós, tot i què ballable, ens mostren un paisatge tan enigmàtic com decadent davant d'un futur completament incert. Nou tracks dels que en destacaria l'inicial, Utonut /Утонуть (Ofegar), Diskoteka/Дискокета, Obrechen/Обречен (Condemnat) i, seqüenciada en quart lloc, la CdD, Ne smeshno/Но сменсно (No és divertit).

Uns discos la presentació dels quals als USA ha quedat ajornada per la pandèmia Covid-19 però dels que els aficionats de Berlín (Alemanya), Tallinn (Letònia), així com els de València, Barcelona, Bilbao i Madrid en van poder gaudir al novembre del 2019, tant de la proposta artística tan peculiar com de l'anacrònica imatge de la banda, amb aquests talls de cabell, bigotis i indumentària que gasten, com podeu comprovar en el vídeo del post d'avui.

 - MOLCHAT DOMA/молчат дома. Ne smeshno/Но сменсно. Monument/монумент (2020).

Wasted State Of Mind (...And You Will Know By The Trail Of Dead)

La primera vegada que vaig escoltar els ...AND YOU WILL KNOW US BY THE TRAIL OF DEAD em pensava que es tractava d'un nou disc dels barcelonins Loud Whispers, no tant per la música com pel deix vocal, tan semblant al de l’Albert Rams, un músic la trajectòria del qual, en aquest projecte i els posteriors, MiNE! i Falciots Ninja, hem comentat a bastament al blog.

Doncs no, els Trail Of Dead, o AYWKUBTTOD, com també se'ls coneix (en català "...I ens coneixereu per la reguera de morts"), son un grup d'Austin, Texas, liderat pels compositors, cantants i multiinstrumentistes (que sovint s'intercanvien la guitarra i la bateria) Jason Reece i Conrad Keely que, des del 1998 al 2020, -amb un llarg interval entre el 2014 i el 2020 en el que el segon se'n va anar a viure a Phnom Penh, Cambodja- han publicat 10 LP, el més reeixit dels quals, amb diferència, ha estat el tercer, Source Tags & Codes (2002).

Una mescla de punk i prog-rock, gravat en una discogràfica major i amb prou pressupost com per poder-hi afegir acompanyament orquestral, amb temes destacats com Another Morning Stoner (títol que tan al·ludeix a una erecció matutina com a fumar marihuana), Relative Ways o, amb la veu de Neil Busch, l'aleshores bateria, Baudelaire, en els que son capaços d'avançar de la decepció a l'esperança amb uns arranjaments sorprenents, sense abandonar la fúria que els caracteritza, i que posen en evidència en els seus caòtics concerts, en els que sovint desafinen (vegeu aquí) com no ho fa mai el "nostre" Albert.

Un disc que la majoria dels seus fans us recomanarien però no jo que, sense cap ànim de portar la contrària, tinc debilitat pel seu cinquè, l'infravalorat So Divided (2006), l'àlbum en el que predominen les melodies sobre el soroll en 10 tracks propis -i una versió del Gold Heart Mountain Top Queen Directory dels Guided By Voices de Robert Pollard- en els que s'endevinen influències des de Muse a The Cure i des de The Beatles a The Shins, dels que m'agraden especialment Stand In Silence, Naked Sun, Life i, la CdD, esclar.

Seqüenciada en tercer lloc, Wasted State Of Mind, s'inicia amb una percussió amb reminiscències polinèsies, no en va Reece i Keely es van conèixer a Oahu, Hawaii, seguida d'una frenètica línia de piano que guien a  en un crescendo fins a la coda final, amb un sorprenent acompanyament d'acordió, al que no podreu evitar afegir-vos: 

          Caught in a stasis

          Feel like I’ve wasted all this time

          With people and places                                          

          Who’ve never related or desired

- ...AND YOU WILL KNOW BY THE TRAIL OF DEAD. Wasted State Of Mind. So Divided (2006).

     

All My Hapiness Is Gone (Purple Mountains)

Berman/Malkmus 4:

Als deu anys de la dissolució dels Silver Jews per part de David Berman (vegeu aquí), pocs del seus seguidors confiàvem a tornar-ne a saber res del coprotagonista d'aquesta secció, reclòs com estava a la casa familiar de Nashville, Tennessee, víctima de la seva patologia dual, suma d'una depressió crònica, amb temptatives de suïcidi incloses, i una politoxicomania (heroïna, crack, metamfetamina...), que li comportaria greus problemes conjugals i econòmics, amb un endeutament superior als 100.000 $, l'obtenció d'ingressos per a la devolució del qual s'especula com a motiu del seu retorn.

Una reactivació artística, amb el nom i disc homònim de PURPLE MOUNTAINS (2019), iniciada uns anys abans però ajornada per manca d'enteniment amb múltiples artistes com el se vell amic Stephen Malkmus (vegeu aquí i aquí) i altres coneguts del blog com Dan Bejar (de The New Pornographers i Destroyer), Jeff Tweedy (de Wilco) o Dan Auerbach (de The Black Keys) qui, no obstant, contribuiria com a coautor en el track final, Maybe I'm The Only One For Me, fins que va ensopegar amb el grup Woods, dos membres del qual, Jarvis Taverniere i Jeremy Earl, a més a més de participar en la gravació, van produir l'LP.

Un àlbum musicalment continuista amb l'obra pretèrita, fins al punt de poder ser considerat el setè dels "jueus", en el que, amb una lírica desconsolada, tot i què amb algun toc d'humor càustic i sorneguer, desgrana el seu estat d'ànim, la soledat de sentir-se en un mon que no sembla estar fet per a ell, i en un seguit de missatges que ni els seus fans ni, el que és pitjor, el seu entorn, no vam saber copsar, potser en part -sense que ens serveixi d'excusa- per l'embolcall de les precioses, fins i tot alegres, tonades i els deliciosos arranjaments d'uns implicats Earl i Tavernier, qui, per cert, acaba de publicar, a mitges amb Glenn Donaldson, un interessant disc amb el títol homònim de Painted Shrines (2021).

Un LP amb deu tracks, després d'escoltar els cinc primers del qual, That's Just The Way That I Feel, All My Hapiness Is Gone, Darkness And Cold, Snow Is Falling In Manhattan i Margaritas At The Mall, el segon dels qual he triat com a CdD, no podreu aturar el play fins al final. 

Una obra molt ben acollida per la crítica que el de Virginia, recent separat de la seva esposa Cassie, després de 20 anys de matrimoni, havia de presentar de gira pel seu país i, posteriorment, per Europa, pel que tothom ens vam quedar estorats amb la noticia del seu suïcidi al seu domicili de Brooklyn el dia 7 d'agost de 2019, amb 52 anys.

 - PURPLE MOUNTAINS. All My Hapiness Is Gone. Purple Mountains (2019).