Movin' On Up (Primal Scream)

Quan l'escocès Bobby Gillespie va rebre un ultimàtum dels germans William i Jim Reid instant-lo a participar full time com a bateria de The Jesus And Mary Chain, la banda pionera de noise-pop que acabava de publicar el seminal Psychocandy (1985), va decidir plegar per centrar-se en el seu propi projecte, PRIMAL SCREAM. 

Una banda que, tot i haver estar triada per la revista New Musical Express per incloure el single Velocity Girl en la mítica cassette C-86, no ha tenir fàcil al principi, amb dos àlbums que van passar desapercebuts fins que un antic amic de l'escola, Alan McGee, propietari dels estudis Creation, els va iniciar, no sense resistència, en la escena acid house i, de la mà dels productors Hugo Nicolson i el també DJ, recentment traspassat, Andrew Weatherall, els va gravar un disc que ho canviaria tot. 

Em refereixo a Screamadelica (1991), una mescla sense límits d'estils com el dub, l’àcid house, el gospel, l’ambient, la psicodèlia i el pop que va trencar les barreres entre el rock i el dance. 

Un LP amb hits com Loaded, Come Together, Higher Than The Sun o Don't Fight It, Feel It l'èxit comercial del qual van anar paral·lels al consum d'estupefaents, el que va comportar diferències i canvis de membres del grup, el que seria una constant al llarg dels 30 anys de carrera, en els que, amb resultats artístics desiguals, van publicar un total d'onze àlbums d’estudi dels que en destacaria el cinquè, Vanishing Point (1997), amb Kowalski com a hit principal; el sisè, XTRMNTR (2000), llegit "Exterminator", una obra d'intens contingut polític -no en va el seu pare, Bob Gillespie, va ser membre del Partit Laborista Escocès - amb la participació de Kevin Shields, ex-guitarrista de My Bloody Valentine, amb singles com Swastika Eyes, Kill All Hippies o Blood Money i el desè, More Light (2013), amb tracks destacats com 2013, Invisible City o It's Allright, It's OK. 

Una sèrie de temes, i molts més, fins a un total de 31, que aquells seguidors del blog que no coneixeu i us voleu endinsar en la anàrquica i dispar discografia dels de Glasgow, trobareu recopilats en ordre cronològic en un doble CD editat l'any passat amb el nom de Maximum Rock'n'Roll: The Singles (2019), que us recomano de totes totes. 

A l'hora de triar la CdD d’avui he dubtat entre unes quantes, però totes de l'esmentat Screamadelica, un àlbum transcendental -presentat amb aquesta mítica caràtula, obra de Paul Cannell, inspirada en la contemplació del sostre de Creation Records sota el efectes de la LSD i de la qual l'Oficina de Correus d'Anglaterra en va fer un segell- amb 11 tracks, 10 d'elles composades per Gillespie i els guitarristes Andrew Innes i Robert Young, però en el que la labor dels productors, principalment Weatherall, fou fonamental, tot i què el tema finalment escollit és un dels dos acreditats a Jimmy Miller. 

I no es tracta de cap dels esmentats abans sinó de l'inicial, Movi´n On Up, un himne amb reminiscències "stonianes" amb un magnífic acompanyament vocal de Denise Johnson i un dels començaments, amb uns acords de guitarra electroacústica, piano i uns cops de tambor, més recognoscibles de la història del rock. 

 - PRIMAL SCREAM. Movi'n On Up. Screamadelica (1991).

Skeleton Key (Mark Lanegan)

L'estranya parella (La bella i la bèstia) - 4:

La darrera dècada ha estat artísticament molt desigual per a ¨l'estranya parella" a la que està dedicada aquesta sèrie de CdD (vegeu aquí). Així, mentre Isobel Campbell ha publicat un sol disc, el preciós There Is No Other (2020), comentat al post anterior (aquí), MARK LANEGAN (i aquí), participant en projectes paral·lels amb músics coneguts del blog com Josh Homme (dels QOTSA) i un altre hiperactiu, Greg Dulli (de The Afghan Whigs, The Twilight Singers, The Gutter Twins...) o no, com Duke Garwood, Alain Johannes i Rob Marshall i en solitari, acompanyant-se o no de la Mark Lanegan Band, ha estat especialment prolífic amb més de mitja dotzena d'àlbums, dels que en destacaria un parell, Blues Funeral (2012) i el darrer, Straight Songs Of Sorrow (2020).

Un LP posat en circulació només unes setmanes després de les seves memòries, Sing Backwards And Weep (2020), llibre amb el que comparteix la documentació dels aspectes autobiogràfics més sòrdids com la delinqüència, les drogues o els trastorns mentals. El dotzè editat en solitari i primer en el que no participa Mike Johnson però sí alguns dels "sospitosos habituals" abans esmentats (Johannes i Dulli) i altres com John Paul Jones (ex Led Zeppelin), Warren Ellis (el violinista col·lega de Nick Cave), Adrian Utley (de Portishead), Mark Morton, Ed Harcourt o Shelley Brien, la seva parella, co autora de dos temes i amb qui es marca un preciós duet a This Game Of Love, tot i què amb un registre ben allunyat dels que ens tenien acostumats en els tres àlbums de la època que hem convingut qualificar com de "La bella i la bèstia".

Un àlbum a l'alçada dels millors de la seva discografia, com Field Songs (2001) o l’esmentat Blues Funeral (2012), en el que apreciem els dos vessants habituals del cantautor, el tradicional folk-blues, en temes com Apples From A Tree (amb Morton com a co autor) o Stockholm City Blues, i l'electrònic, com la inicial I Wouldn't Want To Say o la CdD, Skeleton Key.

Una llarga -més de set minuts-, inquietant i misteriosa composició al voltant del dolor, la redempció i l'amor, en la que esmenta el títol del disc a l'estrofa en la que ens convida a que el seguim al soterrani on cantarà una dolça i directa cançó de dolor:

          Come on, follow me through the underground

          And I will sing to you a song of sorrow

          I will sing to you a sweet, straight song of sorrow...

          Skeleton key, where are ya? Yeah

 - MARK LANEGAN. Skeleton Key. Straight Songs Of Sorrow (2020).

 

Instant Karma! (Plastic Ono Band)

El proper dimarts 8 de desembre es compliran 40 anys de la mort, víctima d'un infame assassí -el nom del qual ha de romandre en la ignomínia (motiu per el que està prohibit esmentar-lo en aquest blog)- de John Lennon, l'ídol de la meva adolescència. 

Un personatge contradictori i transgressor que, de seguir amb vida, el passat dia 9 d'octubre hauria fet 80 anys, motiu pel que la seva vídua, Yoko Ono, i el seu fill en comú, Sean Ono Lennon, han seleccionat 36 de les seves icòniques gravacions per mesclar-les de nou, amb els productors Paul Hicks i el seu ajudant, Sam Gannon, als Henson Recording Studio (abans A&M) de Los Angeles, Califòrnia, masteritzar-les per l'enginyer Alex Wharton als llegendaris Abbey Road de Londres, utilitzant exclusivament equips analògics, i editar-les amb el títol d'una de les composicions, Gimme Some Truth. The Ultimate Mix (2020), un retret (Dóna'm una mica de veritat) a la classe política de la seva època, malauradament vigent a l'actualitat. 

Una obra que, respectant l'original, en millora la qualitat del so i la veu de l'artista i es publica en diversos formats com vinil, CD i Blu-ray i un boxset Deluxe que inclou un pòster, dues postals, una calcomania per al cotxe i un llibret de 124 pàgines on s'expliquen totes i cada una de les cançons. Un cançoner -al que, personalment, trobo a faltar un tema, Mother, que reflecteix la seva traumàtica infància sense pares- que mostra l'ideari de l'autor sobre els temes més recurrents de la seva obra com el pacifisme, la religió, la política, l'amor i el que aquest comporta: matrimoni, paternitat, solitud... 

36 tracks seqüenciades en ordre cronològic, algunes de les quals com Imagine (en versió de Khaled i Noa), Stand By Me (original de Ben E. King), Jealous Guy i God, han estat protagonistes de sengles CdD; altres tan conegudes com Working Class Hero, Power To The People, una versió en directe de Come Together (la que obre el mític Abbey Road de The Beatles), Mind Games, (Just Like) Starting Over, Woman, Happy Xmas (War Is Over) o Give Peace A Chance; i les meves preferides, How Do You Sleep?, #9 Dream, Watching The Wheels i la que enceta la col·lecció i CdD d'avui, Instant Karma! (We All Shine On). 

Un tema publicat originalment com a single, la temàtica del qual va sortir d'un sopar de la parella amb Tony Cox, l'ex de Yoko, i la seva esposa Melinde Kendall, qui va pronunciar aquesta expressió, Instant Karma, que va evocar en l'encara beatle el seu despertar espiritual en la seva estada a la Índia, on es va familiaritzar amb el concepte del karma, la creença popular entre les religions hinduista i budista de que les teves accions del present tindran conseqüències en la teva vida en futures reencarnacions i que va inspirar l'autor en la idea de cridar la humanitat a responsabilitar-se dels seus actes i lluitar contra els mals del món. 

 Una cançó gravada als estudis EMI (posteriorment coneguts com Abbey Road) el mateix dia que es va compondre, amb John Lennon al piano i la veu, acompanyat de George Harrison a la guitarra, Klaus Voorman (el beatle de l'època d'Hamburg) al baix i Alan White (el futur Yes) a la bateria; produïda per Phil Spector, en la que seria la primera de les múltiples col·laboracions amb els de Liverpool, com el Let It Be (1970) de The Beatles, All Things Must Pass (1970) de George Harrison, John Lennon/Plastic Ono Band (1970) o Imagine (1971); a la que hi va afegir diversos teclats, interpretats pel mateix Lennon, Voorman i l'amic Billy Preston i aplicar el seu característic wall of sound, i de la que m'agraden especialment els cors, interpretats per la Yoko Ono, Mal Evans, l'assistent habitual dels Beatles i un grup de desconeguts que van reclutar en un pub proper, quan fan:  

               

               Well, we all shine on 

               Like the moon and the stars and the sun 

               Well, we all shine on... 

Acreditada a la PLASTIC ONO BAND i, en paraules de John Lennon, "composada a l'hora d'esmorzar, gravada a la dinar i posada a la de sopar" (en realitat va ser publicada només 10 dies després), no està gens malament, oi? 

 - PLASTIC ONO BAND. Instant Karma! (We All Shine On) (1970).