The National Bird Of India (Isobel Campbell)

L'estranya parella (La bella i la bèstia) - 3:

Quan gairebé ningú no ho esperàvem, als 14 anys de la publicació del seu darrer disc en solitari després de la etapa amb Belle & Sebastian (vegeu aquí), i deu des del tercer en col·laboració amb Mark Lanegan -"l'estranya parella" que dona nom a aquesta sèrie de post (vegeu aquí i aquí)- fa uns mesos ISOBEL CAMPBELL va  llançar un àlbum, There Is No Other... (2020), que considero entre els millors de la seva discografia.

Una obra composada fa uns cinc anys, la publicació de la qual s'ha demorat per la burocràcia derivada de la fallida de la discogràfica que l'havia d'editar, gravada a Los Angeles, Califòrnia, on resideix actualment, i co-produïda amb el seu espòs, el bateria Chris Szczech. 

Tretze tracks on predominen  gemmes de pop-folk en els que la fràgil veu de la de Glasgow és embolcallada per una guitarra acústica de tons crepusculars i uns exquisits arranjaments de teclats, corda i percussió que ens evoquen la escena del barri angelí de Laurel Canyon dels anys 60 però que s'obre a altres estils com la bossa nova, el country, el soul i el pop psicodèlic, tan ben representat a la caràtula del disc, obra de Luke Insect, amb aquests aires sixties a l'estil de la chançon francesa de la mateixa dècada.

Un àlbum que s'inicia amb un himne a la seva ciutat d'acollida, City Of Angels, seguit d'una singular versió electro-pop del clàssic Running Down A Dream, de TomPetty, per arribar al zenit cap a la meitat, amb Ant Life i tres temes consecutius excepcionals que, escoltats d'una tirada, us deixaran hipnotitzats, The Heart Of It All, Hey World (amb l'aportació vocal de Tracy Nelson en pla gospel) i The National Bird Of India, la CdD, en la que la veu xiuxiuejada a cau d'orella de Campbell s'esvaeix entre el ritme relaxat del baix elèctric i les cordes, amb inflexions hindús, fantàsticament arranjades per Nina Violet.

 - ISOBEL CAMPBELL. The National Bird Of India. There Is No Other... (2020).

Tennessee Fire (The Silos)

Dir THE SILOS és el mateix que dir Walter Salas-Humara, un fill d'emigrants cubans, nascut a New York i criat bilingüe a Fort Lauderdale, Florida, on es va llicenciar en Belles Arts, abans de tornar a la seva ciutat natal on, juntament amb el guitarrista i baixista Bob Rupe i Mary Rowell, una violinista de formació clàssica, va formar una banda pionera d'un estil prou conegut dels seguidors de la CdD, l'alt-country.

Una formació que va editar tres àlbums, About Her Steps (1985), Cuba (1987) i The Silos, més conegut com The One With The Bird On The Cover (1990), amb el segon dels quals van obtenir un gran reconeixement, abans de traslladar-se a Los Angeles, Califòrnia, on va reformar el grup amb músics d'Austin, Texas, amb qui va gravar tres discos més, Hasta la Victoria (1992), Susan Across The Ocean (1994) i Heater (1998) i, de nou a NYC, a la recerca d'un so més despullat, en format power-trio, arribar a la dotzena de discos d'estudi, dels que en destacaria Laser Beam Next Door (2001), When The Telephone Rings (2004) o el darrer, Florizona (2011), i alguns directes com Barcelona (2001) o This Highway Is A Circle (2007).

Una carrera musical que ha intercalat amb quatres discos en solitari, Lagartija (1988), amb la participació de Rupe, Radar (1995), Curve And Shake (2014) i Explodes And Disappears (2016), multitud de col·laboracions i projectes paral·lels com The Setters, amb un vell conegut del blog, Alejandro Escovedo, a més a més de composar bandes sonores cinematogràfiques i de sèries de TV i produir a altres grups. I, per si fos poc, en els darrers 20 anys ho ha compaginat amb la carrera de pintor que l'èxit de The Silos el va obligar a ajornar i en la que ha destacat amb retrats de gossos, impresos en una àmplia gamma de productes (roba, papereria, accessoris...) que comercialitza amb la seva empresa WaltersDogs.

Com a CdD he triat un tema de l'aclamat Cuba, un nom que no implica cap referència a la música de la illa caribenya de la que van fugir els seus pares sinó que l'utilitza com a metàfora d'un lloc mental on tot s'arreplega.  Una àlbum amb 10 fantàstiques tracks, tot i què en reedicions successives ha arribat fins a 16, produït per Salas-Humara i Rupe, qui n'hi aporta dos, She Lives Up The Street (com a co-autor) i Memories, que, basant-se en estructures simples de tres acords, evidència el geni melòdic del seu autor i que va ser clau en el naixement o, més ben dit, re-naixement del rock d'arrels (roots-rock), conegut també senzillament com a "americana". Una obra en la que hi trobareu des de balades com Margaret, basada en la guitarra acústica o For Always i Going Round, a les que el violí de Rowell anticipa el que pocs anys després aportaria la mandolina de Peter Buck als REM, a autèntics rock & roll com l'esmentada She Lives Up The Street i Tennessee Fire, la que enceta el disc i que podeu escoltar tot seguit.

- THE SILOS. Tennessee Fire. Cuba (1987).     

Blue Comanche (Westerman)

 

Després d'uns quants singles i un parell d'EP en la línia d'artistes de folk-rock americans com Joni Mitchell o Neil Young o britànics com Nick Drake, el londinenc Will Westerman, de la mà del seu inseparable amic Nathan Jenkins, aka Bullion, fa uns mesos va debutar en format LP amb un radical canvi d'estil, amb textures del soft-rock dels anys 80 com John Martyn o Steely Dan i coneguts del blog com The Blue Nile o Talk Talk, la mort del líder dels quals, Mark Hollis, sembla haver inspirat el tema que tanca i li dona nom al disc, Your Hero Is Not Dead (2020). 

Un àlbum amb amb molta influència de sons del passat com el folk, el rythm & blues i el synth-pop, al que la producció de Bullion, tan sòbria com efectiva, aporta tocs contemporanis i, en algun moment, experimentals, en el que els sintetitzadors complementen el treball de guitarra de WESTERMAN qui, amb la seva càlida veu, reflexiona sobre l'ansietat i la por que li provoca la incertesa del moment que ens toca viure.

Un territori emocional tan incòmode com, finalment, esperançador que us convido a escoltar d'una tirada i en situació de relax per gaudir de temes tan interessants com The Line, Waiting On Design, Confirmation i, esclar, la CdD, Blue Comanche, en la que, molt crípticament, tot sigui dit, expressa la seva frustració per la pèrdua ambiental que la modernitat comporta.

 - WESTERMAN. Blue Comanche. Your Her Is Not Dead (2020).

Kuluna/Gangs (Staff Benda Bilili)

Africana 18: 

Ricky Likabu i Coco Ngambali son dos guitarristes de Kinshasa, paraplègics a conseqüència d'haver patit poliomielitis i motiu per el que es desplacen amb unes cadires de rodes que han "tunejat" com si fossin motocicletes, que havent estat rebutjats pels músics locals per la seva discapacitat, van reclutar altres companys amb el mateix problema i van crear STAFF BENDA BILILI, el que en la seva llengua, el lingala, ve a significar "Mirar més enllà de les aparences". 

Completada amb una secció rítmica formada per uns quants "nens del carrer" abandonats als que van protegir, als qui es va afegir Roger Landu, un jove de 18 anys, amb el seu instrument, el satongé, construït per ell mateix amb una llauna buida, un tros de fusta i una sola corda de guitarra, la banda malvivia pels carrers i assajava a les instal·lacions semi abandonades del zoològic de la capital de la República Democràtica del Congo, on els van descobrir els cineastes francesos Renaud Barret i Florent de la Tullaye qui, a més a més de dirigir el documental Benda Bilili, estrenat a la Quinzaine des Réalisateurs del Festival de Cannes del 2010, els van presentar al productor belga Vincent Kenis, de la discogràfica Crammed, especialitzada en música congolesa i editora de bandes com Konono nº 1, Kasai Allstars i la sèrie Congrotonics, amb qui van gravar artesanalment el disc de debut, Très Très Fort (2009) i, ja amb més mitjans, fins i tot mesclat als estudis de Brussel·les, el definitiu Bouger Le Monde (2012). 

Un àlbum en el que, musicalment, practiquen un particular sincretisme, barrejant el ndombolo (la rumba congolesa o afocubana) amb ritmes locals com el soukous i occidentals com el reggae i el funk, interpretat per set cantants diferents i en diverses llengües locals amb les que, com el indica el seu títol (Moure el mon), denuncien les dures condicions de vida i els crims contra la humanitat comesos al seu i altres països i intenten conscienciar sobre la necessitat de vacunar els infants. 

Una obra que els va donar una gran popularitat en el circuit de la world music, arribant a actuar en diversos festivals de Nord-Amèrica i Europa, incloent a casa nostra (CaixaForum Barcelona, 14 de juliol de 2010), el que va reforçar el seu compromís social, fins al punt de crear l'ONG Staff Benda Bilili per ajudar a persones discapacitades i nens sense llar però que, com a contrapartida, va provocar un seguit de discussions que van acabar amb la banda.

Ngambali i un altre membre, Théo Nzonza, van formar aleshores Mbongwana Star i publicar un LP, From Kinshasa (2015), que va causar sensació pel seu so innovador, emmarcat en la subcultura multi-disciplinària coneguda com "Afrofuturisme" però a partir del qual els vaig perdre de vista fins l'any passat en que van reaparèixer amb el nom original amb el no menys interessant Effacer le tableau (2019). 

Com a CdD he triat un tema de Bouger Le Monde, l'àlbum en el que tan criden a l'apoderament de les classes més desfavorides a ritme de bluegrass (Sopeka) com critiquen la religió organitzada amb aires de New Orleans (Djambula), i en el que una particular versió del Ne me quitte pas (1959) de Jacques Brel conviu amb sons com la rumba (Osali Mabe), el tradicional sokous (Libala Ya Mungwa) i el rock (Bilanga), gènere al que també podem adscriure el seqüenciat en cinquè lloc, Kuluna/Gangs, una denuncia de la cultura de "pandilles" de Kinshasa que inclou un solo de satongé de Landu que riu-te'n de la Fender Stratocaster de Jimi Hendrix. 

 - STAFF BENDA BILILI. Kuluna/Gangs. Bouger Le Monde (2012).