Abans d'entrar en matèria voldria justificar-me davant dels seguidors del blog
per l'extensió del post d'avui, obligat com em sento a recordar la
trajectòria d'un dels músics fonamentals de les tres darreres dècades.
En refereixo a Damon Albarn, el cantant i compositor britànic que va
assolir la glòria amb Blur, el grup que, coliderat amb el guitarrista Graham
Coxon, es va convertir en símbol del brit pop amb àlbums com Modern
Life Is Rubbish (1993), Parklife (1994), The Great Escape (1995)
o Blur (1997), activitat que, amb intermitències, compatibilitza
fins a l'actualitat amb un altre projecte alternatiu ben singular, Gorillaz.
Una banda "virtual" de dibuixos animats creada amb el dissenyador Jamie
Hewlett, en la que Albarn, compositor i membre únic, compta amb diversos
músics col·laboradors, amb un estil que va del pop-rock al hip-hop,
i amb la que ha editat mitja dotzena de discos, del que us en recomanaria
alguns com Demon Days (2005) o Plastic Beach (2010).
Per si no en tenia prou, aquest inquiet i polifacètic artista, a més a més
de productor i actor ocasional, ha composat diverses bandes sonores per a
teatre i cinema, ha publicat en solitari, Everyday Robots (2014), ha
participat en múltiples projectes amb artistes africans agrupats amb
col·lectius amb finalitats benèfiques com Mali Music (2002), Kinshasa
One Two (2011) o Africa Express (2013) i ha creat grups efímers com Rocket
Juice & The Moon (2012), amb Flea, el baixista de Red Hot Chili Peppers, i el bateria recentment traspassat Tony Allen i el
que ens ocupa, THE GOOD, THE BAD & THE QUEEN.
Un projecte, el nom del qual rememora un conegut spaghetti western
de Sergio Leone del 1966, inicialment pensat com a disc en solitari de
Damon Albarn, amb la col·laboració de Danger Mouse, qui en aquell moment
estava produint l'esmentat Demon Days, el segon àlbum de Gorillaz, però
que va acabar incorporant a Paul Simonon, l'exbaixista de The Clash
que, dedicat exclusivament a la pintura, portava deu anys sense tocar; a Simon
Tong, el guitarrista de The Verve que havia substituït Coxon a
Blur i participat al Demon Days, i al venerat Tony Allen, reservant-se
per al compositor la veu, guitarra i teclats. Un quartet, oficialment sense nom
però al que tothom coneixem pel títol del seu fruit, The Good, The Bad &
The Queen (2007), que entraria en la categoria de "supergrup" del
que en resultaria musicalment, com era d'esperar, un híbrid entre Blur i Gorillaz
i, literàriament, seguint la línia que en altres dècades van marcar mites com Ray
Davis (The Kinks) i Paul Weller (The Jam), un retrat
costumista de Londres en un moment determinat, en aquest cas els anys que van
seguir a la invasió d'Irak en contra de la majoria de la opinió pública. Una
obra tan malenconiosa com l'estat d'ànim de la població en aquells anys però
gens ombrívola d'escoltar, particularment per la sàvia producció que Mouse, a
qui hauríem de considerar un membre més del grup, aplica a tot el disc i,
particularment, a la secció rítmica, amb el baix de Simonon en primer
pla.
Un àlbum del que en destacaria uns quants tracks com Northern
Whale (una oda a la balena que havia mort varada al Tàmesi l'any abans,
l'esquelet de la qual s'exposa al Museu d'Història Natural), The Bunting
Song (una apologia contra la guerra), The Good, The Bad & The Queen,
la bogeria guitarrística de 7 minuts que dona nom i tanca el disc i la que,
seqüenciada en el número cinc i primer single editat, he triat com a CdD,
Herculean.
Una obra que, malgrat que els seus autors van mantenir contacte en altres
projectes, semblava no tenir continuïtat en el temps, fins que, sorprenentment,
fa un parell d'anys, una altra circumstància va tornar a reunir el grup per
publicar, a les ordres d'un altre famós productor, Tony Visconti, Merrie
Land (2018), una altra crònica de la seva estimada Great Bretanya, ara a la
època del Brexit.
- THE GOOD, THE BAD & THE QUEEN. Herculean. The Good, The Bad
& The Queen (2007).