divendres, 26 d’abril del 2019

Erè Méla Méla (Mahmoud Ahmed)


Africana 9:
El post d'avui de la secció "Africana" de la CdD, monopolitzada fins ara per artistes de l'Àfrica Subsahariana i Occidental, dona un gir cap a l'altra banda del continent, a la "banya d'Àfrica", una regió permanentment fuetejada per guerres i catàstrofes naturals, com les cícliques sequeres i les conseqüents fams, formada per països com Somàlia, Eritrea i Etiòpia, amb diversitat d'ètnies i cultures molt poc conegudes a la resta del mon.
Però musicalment, el leiv motiv del blog, no ha estat sempre així i, durant els anys 60 i 70 del segle XX, durant el mandat de l'Emperador Haile Selassie,  va haver un moviment, conegut genèricament com Ethio-Jazz, que va arribar a interessar a mites com Duke Ellington, amb qui van compartir cartell, del que en destacaria tres figures, el gran xilofonista Mulatu Astake (que tanmateix tindrà la seva CdD en algun moment), Tilahun Gessesse i el protagonista de la setmana, MAHMOUD AHMED.
Un seguit d'artistes que, tutelats pel ferri govern del "Negus", van desenvolupar unes interessants carreres emparats en les bandes de l'exèrcit, la policia i la mateixa Guàrdia Imperial,  en un moment en el que el país gaudia d'una relativa estabilitat, trencada pel cop d'estat de Megistu Haile Mariam el 1987, seguit d'una terrible dictadura, coneguda com a "Terror roig", que, amb la suspensió de la vida nocturna, els va portar a un ostracisme del que els rescataria uns anys desprès el productor francès Francis Falceto qui, de la mà de la discogràfica Buda Musique, editaria la sèrie Éthiopiques, amb la intenció de recuperar aquest llegat artístic.
I va ser així que, Ahmed, originalment un humil neteja-sabates de la minoritària ètnia Gouarague que s'havia fet molt popular com a cantant de la esmentada Imperial Body Guard Band, va sobreviure editant cassettes (els disc de vinil es van arribar a censurar!) en solitari, acompanyant-se d'instruments tradicionals com el krar i, enderrocat Megistu el 1991, gaudir d'una popularitat internacional que, acompanyat de la Ibex Band i altres, el va portar a actuar arreu del mon, en llocs com París, on va gravar l'any 1994 el directe Live In Paris (1997), disc pel que el vaig conèixer.
Un àlbum que recull amb molt bona qualitat la combinació de la música tradicional amàrica amb el pop i el jazz, destacant per sobre de tot les seves característiques vocals, amb les que crea el "eskeusta" (èxtasi), definit com "aquella tremolor que, des de les espatlles, recorre la columna vertebral fins arribar als peus". Un estil intens i repetitiu, que en algun moment, potser també per la predominànça dels saxos i la percussió, ens evoca l’afrobeat de Fela Kuti, el protagonista de l'"Africana 8" (vegeu aquí), del que és paradigmàtic el seu disc Erè Mèla Mèla (1975), reeditat per Buda Musique com Éthiopiques Volume 7 (2000), que ve a representar per a l’afro-pop etíop el que l'algerià Khaled (vegeu aquí) és per al raï.
Evidentment,la CdD havia de ser la seva composició més emblemàtica, la homònima del seu millor disc i penúltim dels 10 tracks del "meu" Live In Paris.

- MAHMOUD AHMED. Erè Mèla Mèla. Erè Mèla Mèla (1975)/Live In Paris (1997)/Éthiopiques Volume 7 (2000).
                    

divendres, 19 d’abril del 2019

Sultans Of Swing (Dire Straits)


Contravenint per tercera vegada en 395 post  -les altres dues van ser per l'aniversari de l'assassinat de John Lennon (vegeu aquí) i l'actuació de Bob Dylan al Gran Teatre del Liceu, de Barcelona (i aquí)- la norma de no publicar la CdD en festius, el que ho justifica avui és l'actuació, el proper dijous 25 d'abril, al Palau Sant Jordi de Barcelona, de l'escocès Mark Knopfler, qui fou el líder durant gairebé 20 anys de la banda DIRE STRAITS, a la que vaig tenir ocasió de veure,en aquest mateix escenari, l'any 1992, a la gira de presentació del que, fet i fet, seria el seu darrer disc, On Every Street (1991).
Però jo ara no hi assistiré, per varies raons, fonamentalment perquè no he seguit amb gaire interès la seva carrera en solitari i perquè, de fet, el meu entusiasme inicial pel grup ja feia temps que s'havia esborrat quan vaig anar a aquell concert. I això té una explicació: si l'èxit de l'homònim àlbum de debut, Dire Straits (1978), en gran part al mític tema i CdD d'avui, Sultans Of Swing, els va sorprendre a ells mateixos (no oblidem que el propi nom artístic ve a significar "passar-les magres"), la fama s'hauria anat esvaint com el fum en els tres següents, Communiqué (1979), Making Movies (1980) i Love Over Gold (1982), si un magnífic directe, Alchemy: Dire Strais Live (1984), no els hagués preparat el camí per al seu major èxit comercial, Brothers In Arms (1985), el de la l'arxi-famosa Money For Nothing, un èxit acompanyat d'una part negativa.
I va ser que la fama i la exhaustiva gira mundial de presentació del disc van suposar un esgotament físic i artístic que va comportar un canvi d'actitud en el líder d'una banda que, a excepció del fidel baixista John Illsley, havia canviat diversos membres, incloent el seu germà David, de la formació original, que durant sis anys es va dedicar a tocar com a músic de sessió per a altres artistes com Bob Dylan o Van Morrison, gravar amb Chet Atkins o els Notting Hillbilies, produir-ne a altres com Aztec Camera, Randy Newman o Willy DeVille i composar diverses bandes sonores per a pel·lícules, com Local Hero (Bill Forsyth, 1983) o Last Exit To Brooklyn (Uli Edel, 1989) o per a altres cantants, com el mític Private Dancer (1984) per a l'àlbum de tornada de Tina Turner, i quan, finalment, van reaparèixer amb el disc esmentat a l'inici del post, la resposta dels antics fans va ser tan pobra que un temps desprès, al 1995, es van dissoldre per iniciar definitivament una carrera solista que va per la dotzena de LP, el darrer dels quals, Down The Road Wherever (2018), m'imagino que presentarà el dijous que ve. Una carrera amb un estil basat en el blues, el country i el folk, ben diferent al que va crear amb els Dire Straits, on destacava un singular i inconfusible estil de guitarra (quasi sempre una Fender Stratocaster), tocada amb els dits i sense pua, el que es coneix com a fingerstyle i que tant ens evocava a un altre mestre, JJ Cale.
Com us avançava abans, la CdD havia de ser la més emblemàtica de la seva carrera, un dels nou tracks, tots composats per Knopfler, del seu àlbum de debut, construït en un estil basat en el blues i el rock, amb influències del country i el folk, i fins i tot del jazz, amb les seves derivacions com el dixie i el honky tonk, del que en destacaria altres com la inicial Down To The Waterline o Wild West End.  Un estil ben allunyat del imperant en aquell moment, amb el que es convertirien en els genuïns representants de la "vella escola", i que es caracteritza pels virtuosos "solos" de guitarra i la veu ronca i gutural del líder, recognoscibles des dels primers compassos.
Una cançó que ha anat evolucionant al llarg del temps, amb una varietat d'improvisacions a cada directe, com la insuperable de l'esmentat Alchemy (vegeu aquí), o amb l'aportació del saxofonista Chris White, que relata una història romàntica i singular, viscuda pel seu autor.
I va ser que una nit va entrar per casualitat a un pub de Ipswich, al sud de Londres, on tocava abnegadament una mediocre banda, el cantant de la qual, sense ironia aparent, es va presentar a un públic escàs i majoritàriament borratxo tot dient: "Bona nit i gràcies, som els sultans del swing".

- DIRE STRAITS. Sultans Of Swing. Dire Straits (1978).

divendres, 12 d’abril del 2019

A Whiter Shade Of Pale (Procol Harum)


La CdD d'avui és un tema la fama del qual va transcendir la dels seus autors. Així, sereu pocs els seguidors del blog que no haureu escoltat o sentit a parlar de A Whiter Shade Of Pale (1967), traduïda aquí com "Con su blanca palidez", però de ben segur que alguns quants més tindreu dificultat per recordar el nom del grup, els britànics PROCOL HARUM.
I és que aquesta composició del cantant i guitarrista Gary Brooker, sobre un text del poeta, sense cap noció musical, Keith Reid, i amb una impressionant introducció d'orgue de Matthew Fisher (a qui, desprès d'anys de litigi, se li van haver de reconèixer drets d'autor), inspirat en el segon moviment (aria) de la Suite orquestral nº 3 en Re major, BMV 1068, de Johann Sebastian Bach, va assolir tanta popularitat com el disc del moment, en aquell "estiu de l'amor" de 1967, el Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, de The Beatles. Una cançó, versionada per milers d'artistes d'arreu, que figura, segons la BBC, com a més radiada de la història de la radio-difusió al Regne Unit, aparellada amb una altra icona, la Bohemian Rhapsody de Queen.
Malauradament, ni la banda ni el seu productor, Denny Laine, antic component d'un altre grup precursor del rock progressiu que feia furor en aquell moment, The Moody Blues, els de Nights In White Satin (1967), van gestionar gens bé l'èxit assolit amb aquest single, que ni tan sols van incloure a l'LP de debut, l'homònim Procol Harum (1967), ja amb diversos canvis de músics, amb l'entrada, entre altres del posteriorment famós guitarrista Robin Trower i, ni amb aquest àlbum ni en la desena, entre directes i d'estudi, que el van succeir fins a la dissolució de la banda el 1977, van acostar-se al nivell de creativitat de la gravació seminal. Un èxit que els haurà permès viure dels royalties durant uns quants anys i un reconeixement tan perdurable que va empènyer al frontman a reestructurar la banda el 1991, amb els quatre membres esmentats i alguns altres, per continuar representant, de tant en tant, la seva obra fins a l'actualitat, més de 50 anys desprès, ara amb Brooker com a únic membre original. 
I tot gràcies a una cançó basada en un captivador riff d'orgue Hammond però amb una lletra inintel·ligible a la que alguns han volgut donar el significat d'una negociació que acaba en una relació sexual i altres encara estem donant voltes a què ve l'al·lusió al "fandango" del primer vers:

          We skipped the light fandango
          Turned cartwheels 'cross the floor...

I ara, nostàlgics de tota la vida i joves seguidors del blog, relaxeu-vos i gaudiu del clip promocional original gravat a les ruïnes de Witley Court, a Worcestershire, England.

- PROCOL HARUM. A Whiter Shade Of Pale (1967).

divendres, 5 d’abril del 2019

Jenny Was A Friend Of Mine (The Killers)


La recent publicació de la cançó Land Of The Free, amb el seu corresponent videoclip, dirigit pel cineasta Spike Lee (vegeu aquí), amb clara intencionalitat política contra l'actual president Donald Trump i la seva dèria de construir un mur a la frontera amb Mèxic, no retornarà a THE KILLERS la fama que els va proporcionar Hot Fuss (2004), el seu LP de debut.
Però és que l'èxit obtingut pel quartet de Las Vegas, Nevada (USA), creat pel guitarrista Dave Keuning i el cantant i teclista Brandon Flowers, i completat amb la secció rítmica formada per Mark Stoermer al baix i Ronnie Vannucci Jr. a la bateria, va superar qualsevol expectativa, tant artística com comercial.
I ho van aconseguir amb un estil inspirat en bandes britàniques dels 80 i 90, com The Cure, The Smiths, Oasis o New Order, un vídeo d'un tema dels quals, Crystal, va donar lloc, precisament al nom del grup, per el que no és estrany que fos en el Regne Unit, i de la ma de la discogràfica local Lizard King Records, on obtingueren major reconeixement.
Un èxit de crítica i vendes que els va situar com una de les formacions més conegudes de la dècada passada, tot i què cap del quatre àlbums posteriors, essent el tercer, Day & Age (2008), el del cèlebre Human, un dels hits de la seva discografia (vegeu aquí), el que més s'hi apropa, ha superat el seminal Hot Fuss.
Un disc, aquest, amb lletres escrites majoritàriament pel cantant i amb partitures en les que hi intervenen, en major o menor grau, els altres membres, així com el productor Jeff Saltzman, en el que destaca el carisma vocal de Flowers, autor d'un parell d'àlbums en solitari, activitat a la que, amb menys repercussió, també s'han dedicat la resta del grup, i un so amb arrels en el garage i el punk, amb afegitons electrònics d'influència new wave, que podem ubicar en el post-punk i que es posiciona equidistant entre els mainstream i l'underground.
Un LP d'onze tracks, la primera meitat del qual podem qualificar de sensacional, del que no he triat com a CdD cap dels singles amb els que es va promocionar, com les conegudíssimes Somebody Told Me i Mr. Brightside o Smile Like You Mean It, sinó la inicial Jenny Was A Friend Of Mine, una composició de Flowers i Stoermer, el baixista, que quinze anys desprès de la seva publicació sona igual de fresca.
Comproveu-ho.

- THE KILLERS. Jenny Was A Friend Of Mine. Hot Fuss (2004).