Death In The Stairs (The Libertines)

En tota la història del rock no recordo un tàndem d'autors líders de bandes tan longeus com el que formen els venerables Mick Jagger i Keith Richards al front de "ses satàniques majestats" (vegeu aquí), ans al contrari, la norma és que diferències artístiques o comercials, lluites de egos, enveges, drogues o un simple esgotament acabin més d'hora que tard amb el projecte.

I a la llarga llista, encapçalada inexorablement (sniff) per John Lennon i Paul McCartney (a The Beatles), seguida per altres coneguts del blog com Lou Reed i John Cale (The Velvet Underground), Steve Marriott i Ronnie Lane (Small Faces), Jimmy Page i Robert Plant (Led Zeppelin), Morrissey i Johnny Marr (The Smiths), els germans Noel i Liam Gallagher (Oasis) o els per a mi més propers Berni Sánchez i Albert Rams (MiNE!), avui n'hi afegirem una parella més.

Es tracta de Pete Doherty i Carl Barât, els compositors, cantants i guitarristes (rítmica i solista, respectivament) que, amb la secció rítmica composta per John Hassall al baix i Gary Powell a la bateria, van formar a Londres, a principis de la dècada del 2000, THE LIBERTINES, nom per al que es van inspirar en una obra del Marquès de Sade titulada The School Of Libertinism.

Una banda que, alhora que els americans The Strokes o The White Stripes, va revitalitzar el garage-rock tradicional del seu país, estil amb el que dècades abans havien triomfat herois prou coneguts nostres com The Kinks, Small Faces, The Jam, The Smiths o The Clash, l'exguitarrista dels quals, Mick Jones, va produir els seus dos primers LP, Up The Bracket (2002) i l'homònim The Libertines (2004), exalçats per la premsa musical britànica del moment.

Dos discos en mig dels quals van aparèixer les primeres desavinences, fruit del caràcter voluble i erràtic del Doherty, amb greus problemes d'ordre públic que, fins i tot, li van comportar un breu empresonament, que va justificar en base a la seva dependència de la heroïna i el crack, escandalosament esbombats per la premsa sensacionalista, sobretot per la implicació de l'aleshores parella sentimental, la top model Kate Moss (disculpeu el safareig, és per posar-ho en context).

Una situació que va empitjorar fins a acabar amb la dissolució del grup l'any 2005 per donar lloc a sengles projectes, el primer concentrant-se amb Babyshambles, amb el que havia publicat anteriorment l'extraordinari Down In Albion (2005), CdD en el seu dia (vegeu aquí), com a solista, revertint el diminutiu de Pete a Peter Doherty, i amb el del groller nom de Peter Doherty & The Puta Madres i el segon, acompanyat de Powell, el bateria, com a Dirty Pretty Things, així com a solista i encara amb un altre projecte, The Jackets, als que igual dedicarem un post en el futur. Amb tot i així, el temps sol guarir les ferides i, després de participar, des del 2010, en festivals com els de Reading, Benicàssim, Glastonbury i molts altres, encara van publicar un àlbum més, Anthems For Doomed Youth (2015), que no va despertar l'entusiasme del seu debut.

Com a CdD, lògicament, he triat un tema del seminal Up The Bracket, expressió que en argot cockney tant significa "cop a la gola" com "esnifar cocaína", l'obra que marcaria el camí a bandes posteriors com Franz Ferdinand o Arctic Monkeys, i que podem considerar que conté la quintaessència del rock britànic, amb la representació de la geografia londinenca, repleta de pubs i clubs amb gent bevent, consumint i passant-s'ho bé, amb un concepte romàntic d'Albion ben allunyat del que vindria després amb el brexit.

Un disc amb dotze autèntics hits dels que en destacaria l'homònim Up The Bracket, Time For Herois, I Get Along i la que us proposo escoltar avui, Death In The Stairs, concretament una interpretació en directe al Japó l’any 2003.

- THE LIBERTINES. Death In The Stairs. Up The Bracket (2002).