Forever In Sunset (Ezra Furman)

 

Tot i haver publicat tres discos liderant, entre el 2006 i el 2011, el quartet The Harpoons, no va ser fins a l'estrena en solitari que EZRA FURMAN va obtenir el reconeixement de la crítica amb el seu debut, Day Of The Dog (2013).

Un LP eclèctic, barreja de folk, pop, punk-rock i blues, que evidencia la influència de mites con Bob Dylan, Patti Smith o Bruce Springsteen, en el que s'acompanya de The Boyfriends, banda que, sense canvis substancials en la seva formació, amb el temps va canviar el nom a The Visions i, darrerament, a The Band With No Name.

Un àlbum seguit del, per a molts, zenit de la seva discografia fins ara, Perpetual Motion People (2015), a partir del qual ha expressat sense embuts la transformació de l'artista des de la pansexualitat al travestisme, per acabar en el trànsit, amb la trilogia que conforma la seva obra posterior, Transangelic Exodus (2018), Twelve Nudes (2019) i, publicat fa només uns mesos, All Of Us Flames (2022).

Un disc, produït per John Congleton, en el que aquesta jueva -i segons tinc entès, aspirant a rabí- de Chicago, aprofitant la popularitat que li va donar la banda sonora de la primera temporada de la telesèrie de Netflix de la que n'és autora, Sex Education (2019), intenta trencar vincles amb la societat patriarcal i donar veu al col·lectiu transgènere del que forma part, de l'opressió contra el qual en fa un paral·lelisme amb l'èxode jueu, ben palès a la frase que conté el títol de l'àlbum, "None of us ashes, all of us flames, and I want us to read it aloud" (Cap de nosaltres cendra, totes som flames...), extreta del tema Book Of Our Names, un dels més reeixits, juntament amb altres com Dressed In Black i els dos més "springteenians" del dotze que conté, el que l'enceta, Train Comes Through, amb el tren com a metàfora del canvi de sexe (que podeu escoltar aquí) i la CdD, Forever In Sunset, amb un crescendo, salvant les distàncies, a l'estil E Street Band.

 - EZRA FURMAN. Forever In Sunset. All Of Us Flames (2022).

Pristeen (Julian Cope)

 

Després de la dissolució, l'any 1982, de The Teardrop Explodes, tal com us avançava el divendres passat (vegeu aquí), el seu frontman, JULIAN COPE, va iniciar una carrera en solitari que, amb més de 35 discos publicats, perdura fins a l'actualitat. Una carrera en la que, després de la mitja dotzena d'àlbums que seguirien al del seu debut, World Shut Your Mouth (1983), faria un gir radical a partir de la lectura del llibre de John Sinclair Guitar Army: Rock and Revolution with The MC5 and the White Party (AbeBooks, 1972),  amb el missatge del qual, que veu el rock com un arma de revolució cultural, s'entusiasmaria i que es traduiria en la edició de dos LP, tots dos dobles, fonamentals de la seva discografia, Peggy Suicide (1991) i Jehovahkill (1992).

Dos obres aclamades per la crítica, en les que exposava les seves excèntriques conviccions personals en contra de les religions organitzades i a favor de la espiritualitat alternativa, incloent l'ocultisme, el paganisme i el culte a les deesses, així com els drets de les dones i l'ecologia, però amb unes vendes decebedores per a Island Records, que acabaria rescindint un contracte que encotillava al xamà, el que -a partir de la seva pròpia organització Head Heritage, a més a més d'una activitat musical en solitari (acompanyat de desenes de col·laboradors), els darrers resultats de la qual son Self Civil War (2020) i England Expectorates (2022), a més a més de grups paral·lels com Queen Elizabeth, Brian Donor o Black Sheep- li va permetre donar curs a un seguit de projectes esotèrics i a una reconeguda activitat literària en camps tan diversos com, tal com esmentava al final del darrer post, la biografia, amb Head-On (1994) i Repossessed (1999); la arquitectura neolítica, amb The Modern Antiquarian (1998) i The Megalithic European (2004); la musicologia, amb tractats sobre música underground alemanya, a Krautrocksampler (1995) i japonesa, a Japrocksampler (2008) i Copendium: An Expedition into the Rock'n'Roll Underworld (2013) o la novel·la de ficció, a One Three One (2014).

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat Peggy Suicide, el nom del qual ens evoca la coneguda Peggy Sue de Buddy Holly, el setè, i per a molts millor, àlbum de la seva discografia. Un doble LP amb 18 tracks enregistrats, seguint els dictàmens de Sinclair, a partir de la primera presa i excel·lentment seqüenciades en les que barreja estils com el pop, el garage-rock, el funk, la psicodelia i el glam, entre altres i, en el que, de manera gairebé conceptual al voltant de la relació entre la humanitat i la Mare Terra, ens alerta d'un possible col·lapse ecològic i social a causa del conglomerat de classes privilegiades com els governs conservadors (en particular el de l'aleshores premier britànica Margaret Thatcher), les grans empreses i, com no?, les religions, amb la seva manca de principis morals en favor del masclisme i l'avarícia.

Un disc amb composicions memorables com Double Vegetation, East Easy Rider, Drive She Said o la meva preferida, Safesurfer (que podeu escoltar aquí), del que he triat la que l'enceta, Pristeen, més que res perquè és de les poques que en hi ha editat un vídeo com déu mana i a mi, com bé sabeu els seguidors del blog, m'agrada que veieu les cares dels artistes.

- JULIAN COPE. Pristeen. Peggy Suicide (1991).

Reward (The Teardrop Explodes)

 

Abans de formar THE TEARDROP EXPLODES, el cantant i, inicialment, baixista Julian Cope, un personatge tan carismàtic com excèntric, ja se les havia tingut amb companys com Ian McCulloch, el posteriorment líder d'un vells coneguts del blog, Echo & The Bunnymen, amb qui, a hores d'ara, encara manté una rivalitat eterna, així que no ens hauria d'estranyar que, a excepció del fidel bateria Gary Dwyer, el quartet de Liverpool va sofrir una autèntica desfilada de membres, com el teclista Paul Simpson i el guitarrista Mick Finkler i els seus respectius substituts, David Balfe i Alan Gill, qui faria dues aportacions de caràcter dispar al grup, la introducció al consum de cannabis i LSD i la coautoria d'un dels seus principals hits i CdD d'avui, Reward.

Un tema, per a la gravació del qual, i alguns altres més, van comptar amb la participació dels trompetistes Ray Martínez i Hurricane Smith, editat en single i que, per tant, no va formar part del seu reeixit àlbum de debut, Kilimanjaro (1980), però que hi seria inclòs en la edició americana (U.S. version) del 1981 i en reedicions posteriors. Un disc que trencaria amb l'estil punk predominant a la època a l'incorporar elements psicodèlics, amb un resultat que podríem etiquetar de neo-psicodèlia-post-punk, en el que destaquen tracks com Ha Ha I'm Drowning, Treason, Poppies In The Field o, amb autoria compartida amb l'esmentat McCulloch, Books, qui tanmateix la gravaria, amb el títol canviat a Read It In Books.

Una obra que els va reportar una fama que, afegida al consum de substàncies, va incrementar el caràcter megalòman d'un Cope que, alliberat del baix per Alfie Agius per concentrar-se en la veu i la guitarra rítmica, va prendre tirànicament el control per acreditar-se com a compositor únic del següent LP, Wilder (1981), amb les esperables tensions que provocarien un endarreriment del tercer, l'inacabat Everybody Wants To Shag...The Teardrop Explodes, editat finalment l'any 1990 amb aquest títol inicialment previst però desestimat per al seminal Kilimanjaro, amb la banda ja dissolta des de la publicació de l'EP pòstum You Disappear From View (1983). 

Un grup que, durant els anys 80, va exercir influència en molts altres que els seguidors del blog coneixeu prou bé, com The Cure, The Smiths, Inspiral Carpets, The Killers o Blur, la història del qual no té un final feliç, com relata en el seu llibre autobiogràfic, Head On (Magog Ediciones, 1994), un Julian Cope que continuaria fins a l'actualitat amb una encara més interessant carrera en solitari que comentarem al post del divendres que ve.

- THE TEARDROP EXPLODES. Reward. Kilimanjaro (U.S. version, 1981).

Hideous (Oliver Sim)

 

Als seguidors més atents de la CdD de ben segur que us sonarà el nom d’OLIVER SIM, un dels dos cantants i baixista de la banda d’indie-rock electrònic The xx (vegeu aquí). Un trio britànic completat amb l'altra cantant i guitarrista Romy Madley Croft i el multiinstrumentista i productor Jamie Smith, amb sengles carreres en solitari, aquest, amb el nom artístic de Jaimie xx, amb l'aclamat In Colour (2015) i ella amb un grapat de col·laboracions i composicions per a altres artistes com Dua Lipa.

I només fa uns mesos, per a sorpresa dels seguidors del grup, pel baix perfil mostrat fins ara, ha estat Sim qui s'ha llançat com a solista amb un àlbum impressionant, Hideous Bastard (2022), amb un perfil propi prou allunyat del so de la banda mare, tot i contar amb el mateix Smith com a productor.

Una obra confessional en la que l'autor experimenta una catarsi emocional envers els sentiments de por i vergonya per la seva condició d'home gai i seropositiu des dels 17 anys, que expressa amb unes lletres tan crues i introspectives com elegants, amb una veu de baríton que ens evoca coneguts del blog com Mark Hollis (de Talk Talk), Perfume Genius o John Grant, amb ritmes expansius, hereus del synth-pop dels 80, i malenconioses melodies d'una bellesa inquietant.

Unes qualitats a les que contribueix l'apartat visual, amb una estètica propera al cinema de terror gore al que l'autor n'és tan afeccionat, paleses en els videoclips, obra del cineasta francès Yann Gonzalez, que, per tal d'introduir-nos en el seu univers particular, acompanyen el llançament d'aquestes 10 tracks, en tot just 34 minuts, de les en destacaria algunes com Saccharine, GMT o Fruit però del que sempre es recordarà el tema inicial, i CdD d'avui, esclar, Hideous.

Un començament fosc en el que Oliver es mira al mirall i veu un monstre al que odia, per el que s'amaga, sense sortir de casa, en un ostracisme autoimposat del que se'n sortirà amb l'aparició de la llum, representada per un angelical Jimmy Somerville, l'excantant de Bronski Beat i The Communards i activista del moviment LGTBI+, amb una veu que li obre el cel quan li diu que "escolti la seva pròpia veu i obri el cor a l'amor dels demés", el que l'empeny a revelar la seva condició i, així, alliberar-se. 

- OLIVER SIM. Hideous. Hideous Bastard (2022).