Pristeen (Julian Cope)

 

Després de la dissolució, l'any 1982, de The Teardrop Explodes, tal com us avançava el divendres passat (vegeu aquí), el seu frontman, JULIAN COPE, va iniciar una carrera en solitari que, amb més de 35 discos publicats, perdura fins a l'actualitat. Una carrera en la que, després de la mitja dotzena d'àlbums que seguirien al del seu debut, World Shut Your Mouth (1983), faria un gir radical a partir de la lectura del llibre de John Sinclair Guitar Army: Rock and Revolution with The MC5 and the White Party (AbeBooks, 1972),  amb el missatge del qual, que veu el rock com un arma de revolució cultural, s'entusiasmaria i que es traduiria en la edició de dos LP, tots dos dobles, fonamentals de la seva discografia, Peggy Suicide (1991) i Jehovahkill (1992).

Dos obres aclamades per la crítica, en les que exposava les seves excèntriques conviccions personals en contra de les religions organitzades i a favor de la espiritualitat alternativa, incloent l'ocultisme, el paganisme i el culte a les deesses, així com els drets de les dones i l'ecologia, però amb unes vendes decebedores per a Island Records, que acabaria rescindint un contracte que encotillava al xamà, el que -a partir de la seva pròpia organització Head Heritage, a més a més d'una activitat musical en solitari (acompanyat de desenes de col·laboradors), els darrers resultats de la qual son Self Civil War (2020) i England Expectorates (2022), a més a més de grups paral·lels com Queen Elizabeth, Brian Donor o Black Sheep- li va permetre donar curs a un seguit de projectes esotèrics i a una reconeguda activitat literària en camps tan diversos com, tal com esmentava al final del darrer post, la biografia, amb Head-On (1994) i Repossessed (1999); la arquitectura neolítica, amb The Modern Antiquarian (1998) i The Megalithic European (2004); la musicologia, amb tractats sobre música underground alemanya, a Krautrocksampler (1995) i japonesa, a Japrocksampler (2008) i Copendium: An Expedition into the Rock'n'Roll Underworld (2013) o la novel·la de ficció, a One Three One (2014).

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat Peggy Suicide, el nom del qual ens evoca la coneguda Peggy Sue de Buddy Holly, el setè, i per a molts millor, àlbum de la seva discografia. Un doble LP amb 18 tracks enregistrats, seguint els dictàmens de Sinclair, a partir de la primera presa i excel·lentment seqüenciades en les que barreja estils com el pop, el garage-rock, el funk, la psicodelia i el glam, entre altres i, en el que, de manera gairebé conceptual al voltant de la relació entre la humanitat i la Mare Terra, ens alerta d'un possible col·lapse ecològic i social a causa del conglomerat de classes privilegiades com els governs conservadors (en particular el de l'aleshores premier britànica Margaret Thatcher), les grans empreses i, com no?, les religions, amb la seva manca de principis morals en favor del masclisme i l'avarícia.

Un disc amb composicions memorables com Double Vegetation, East Easy Rider, Drive She Said o la meva preferida, Safesurfer (que podeu escoltar aquí), del que he triat la que l'enceta, Pristeen, més que res perquè és de les poques que en hi ha editat un vídeo com déu mana i a mi, com bé sabeu els seguidors del blog, m'agrada que veieu les cares dels artistes.

- JULIAN COPE. Pristeen. Peggy Suicide (1991).