Em refereixo a Courtney
Love, la compositora, cantant i guitarrista que va col·liderar, amb el
guitarrista Eric Erlandson, la banda de rock alternatiu HOLE,
completada durant la seva breu però intensa carrera amb una secció rítmica amb
diverses membres, de les que en cal destacar la baterista Patty Schemel,
qui va aprofitar el moment de màxima popularitat per defensar el moviment LGTB,
i les baixistes Kristen Pfaff, morta per sobredosi d'heroïna, i la seva
substituta Melissa Auf der Maur.
Un grup, amb un nom, segons
explica la frontwoman, extret d'una frase de la tragèdia grega Medea,
d'Eurípides però amb un evident doble sentit, que diu "There's a
hole that pierces my soul" (Hi ha un forat que em trenca l'ànima), que
va debutar amb un àlbum, Pretty On The Inside (1991), produït per Kim
Gordon, la baixista dels seus admirats Sonic Youth, molt ben rebut
per la crítica en base als seus riffs de guitarra i els canvis de veu,
del gemec al crit més estrident, amb lletres d'alt contingut emocional sobre
temes com el maltractament infantil, la explotació sexual (la mateixa Love
havia treballat d'stripper per sufragar-se les despeses), la imatge
corporal o el sentiment d'inferioritat.
Un èxit que va superar
qualsevol expectativa en els dos següents, Live Through This (1994),
gravat ja embarassada de la seva relació amb Kurt Cobain, el malaurat
líder de Nirvana, i publicat només quatre dies després del suïcidi
d'aquest, i Celebrity Skin (1998), amb la participació destacada del seu
amic Billy Corgan (de Smashing Pumpkins) en els que abandonaven
progressivament el punk-rock i el grunge per adoptar un power
pop més comercial.
Uns àlbum amb els que van
aconseguir una popularitat que va arribar a eclipsar la banda, a la que va
contribuir l'exposició mediàtica de la conflictiva relació de parella, el
consum de drogues que va empitjorar el seu fràgil estat emocional, fruït del
seu trastorn de la personalitat amb trets egomaníacs i manipuladors, el que, en
els concerts es traduïa en actuacions caòtiques, amb trencament d'instruments i
stage diving (allò de llençar-se a sobre del públic des de l'escenari),
i imprevisibles, i amb un look, conegut com a kimderwhore,
consistent en anar vestida de nina depravada i amb el maquillatge corregut que
li donaria notorietat com per crear tendència.
Una situació que va portar al
inexorable trencament i donar lloc a carreres paralel·les, així Erlandson va
continuar com a músic de sessió i productor, la Auf der Maur se'n va anar amb
els Smashing Pumpkins i la Love va iniciar una carrera en solitari amb el
disc America's Sweetheart (2004) i, un temps després, amb aires folk-rock,
Nobody's Daughter (2010), per a la publicació del qual va tenir la mala
idea de recuperar el nom de Hole, el que va provocar un greu conflicte amb
Erlandson. Unes gravacions en les que s'aprecia un progressiu canvi en el to de
la veu, cada vegada més aspra, conseqüència inevitable de tant cridar en els
concerts com del tabac, amb les que no va recuperar la fama (no direm si bona o
mala) assolida als anys 90.
Una fama de dona harpia, de
vídua negra, una mena de Yoko Ono de la seva època, que no amaga la
tremenda compositora que hi ha al darrera, com podeu comprovar a la CdD d'avui,
un dels tracks més interessants. juntament amb Violet, Miss
World o Softer, Softest, de l'esmentat Live Through This, amb
un vídeo, dirigit per Samuel Bayer que va causar sensació en el seu
moment, Doll Parts, en la que expressa els seus dubtes en els inicis de
la seva relació amb Kurt Cobain.
- HOLE. Doll Parts. Live Through This (1994).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada