divendres, 29 d’abril del 2022

No Time To Cry (The Sisters Of Mercy)

A propòsit de Leonard Cohen-4:

El quart post de la sèrie "A propòsit de Leonard Cohen" poc té a veure amb el canadenc, excepte pel nom del grup, adoptat d'un dels temes (vegeu aquí), THE SISTERS OF MERCY, del seminal Songs Of Leonard Cohen (1967), per qui reconeixien sentir-se influenciats.

Es tracta d'una de les bandes més destacades -tot i què, a més a més d'incomptables singles, això sí, només van publicar tres LP- de la primera generació del que es coneix com a gothic rock, etiqueta inicialment rebutjada pels seus membres, així com pels d'altres grups similars, però finalment acceptada per motius comercials.

Una banda creada l'any 1980 pel guitarrista Gary Marx i el bateria Andrew Eldritch, qui canviaria l'instrument per una caixa de ritmes electrònica, a la que anomenarien "Doktor Avalanche", per dedicar-se plenament a feines vocals, completada en la seva primera formació amb el baixista Craig Adams

Malauradament, tot i obtenir un cert reconeixement amb l'àlbum de debut, First And Last And Always (1985), i no sense polèmica pels drets del nom, el membres del grup, pel que ja havien passat dos segons guitarristes, Ben Gunn i, atenció, Wayne Hussey, van anar abandonant a Eldritch, el cantant de veu de baríton que, assumint les tasques de programador de les bases electròniques, lletrista, productor ...i gestor del negoci, acabaria essent l'únic membre estable de la formació (a excepció del Doktor Avalanche!), acusant-lo de tirà. Unes desercions que serien constants durant la gravació dels discos posteriors, Floodland 1987) i Vision Thing (1990), a partir del qual el de Leeds, Anglaterra, i els seus successius acompanyants deixarien de editar material nou però, de manera més o menys intermitent, continuarien fent gires 40 anys després del seu naixement i fins a l'actualitat, com ho demostra el concert programat per aquesta nit a la sala Razzmatazz de Barcelona.

Com a CdD he triat No Time To Cry, el primer single publicat de l'esmentat LP de debut, un àlbum amb deu tracks amb una música, majoritàriament de Marx i Hussey, tan fosca com malenconiosos els textos d’Eldritch al voltant de qüestions que l’afectaven personalment com les drogues o les separacions, en un moment en el que estava a punt de trencar amb la seva xicota i amb el cofundador a punt de deixar el grup. 

- THE SISTERS OF MERCY. No Time To Cry. First And Last And Always (1985).

 

divendres, 22 d’abril del 2022

Con dos camas vacías (María Jiménez)

 

No ho ha tingut fàcil a la vida na MARÍA JIMÉNEZ, nascuda a Triana, Sevilla, en una família d'origen calé per part de pare, amb 17 anys mare soltera d'una filla, María del Rocío, que moriria en un accident de trànsit als 16, un conflictiu matrimoni amb l'actor Pepe Sancho -en el moment de màxima popularitat d'aquest pel seu paper com "el Estudiante" a la sèrie Curo Jiménez, de qui es divorciaria i amb qui es tornaria a casar a Costa Rica, qui reconeixeria com a seva la nena i li donaria un fill, Alejandro, veritable puntal en la vida de l'artista- els maltractaments per part del qual no va airejar fins a després de mort, el 2013.

Una carrera iniciada als "tablaos" de Barcelona i, posteriorment, a Madrid, amb memorables actuacions basades en lletres de contingut obertament lliberal i provocador que interpretava impetuosament sense estar-se de mostrar els seus encants.

Una carrera musical en la que ha gravat gairebé una vintena de discos de sort desigual, que primerament va compatibilitzar amb algunes pel·lícules i sèries de TV com Todos los hombres sois iguales i, amb el pas del temps, participant en programes com a presentadora, jurat en concursos i en diversos reality que han explotat sense miraments els seus problemes psíquics i físics, càncer de mama inclòs, que han posat d'evidència un lloable esperit de superació.

Una vida farcida d'alts i baixos, personal i artísticament, als inicis de la qual va contar amb el productor Gonzalo García-Pelayo i el guitarrista Paco Cepero (i posteriorment el seu parent Rafael Riqueni) en la que alternava diversos pals de flamenc amb boleros, ranxeres i balades de compositors com Silvio Rodríguez o Amancio Prada, amb temes tan populars com Se acabó (1978) (vegeu aquí).

Una discografia a la que no vaig prestar cap atenció fins a la publicació d'un àlbum que va canviar la meva percepció de l'artista, Donde más duele. María Jiménez canta por Sabinas (2002), amb aquella icònica caràtula amb la diva coronada amb plomes de paó, una cigarreta a la ma i un whisky, concretament un Johnnie Walker Black Label, a tocar. Un disc gravat després de més de 10 anys allunyada dels escenaris, de nou amb el seminal productor García-Pelayo, en el que, acompanyada d'artistes com Lichis, de La cabra mecánica, els Estopa i els guitarristes Gerardo Núñez i Enrique de Melchor, porta al seu territori (la rumba, la buleria...) onze temes originalment enregistrats per Joaquín Sabina com Una canción para Magdalena, Medias negras, Y nos dieron las diez o 19 días y 500 noches, més un d'original, Con dos camas vacías, composat per a l'ocasió i en el que el d'Úbeda s'afegeix a la veu, i CdD d'avui. 

Una lletra memorable, com és habitual en l'autor, que la trianera, actualment resident a Chipiona, Cádiz, interpreta amb la seva passió habitual, no en va, al cometari de Joaquín de que li agradava perquè cantava amb els budells, va contestar: "Yo canto con el coño!".

- MARÍA JIMÉNEZ. Con dos camas vacías. Donde más duele (2002).

divendres, 8 d’abril del 2022

Never Said/Spanish Doors (Liz Phair)

 

Ha tornat!

Després d'onze anys sense novetats discogràfiques, la cantautora i guitarrista de New Haven, Connecticut, criada a Chicago, Elizabeth Phair, artísticament LIZ PHAIR, fa uns mesos va publicar el notable Soberish (2021), l'àlbum amb el que intenta recuperar part del prestigi obtingut amb el seu debut, Exile In Guyville (1993), una de les obres més icòniques de la febre de l'or del rock alternatiu americà dels anys 90, i que tanta influència va exercir en cantautores posteriors com Alanis Morissette, amb qui ha compartit gires, o conegudes del blog com Sharon Van Etten, Angel Olsen o les HAIM.

Un doble àlbum editat per Matador Records, a instància del seu amic Chris Brokaw -guitarrista i futur co-líder, amb Thalia Zedek, de la banda Come-, amb el que va rebre un gran reconeixement, tot i haver de superar agres crítiques d'artistes ressentits de l'escena noise-rock de Chicago, com Steve Albini, a conseqüència de la gran atenció mediàtica per d'unes lletres d'explícit contingut sexual, a mena de contrapunt feminista del Exile On Main St. (1972) de The Rolling Stones, que interpreta amb una veu greu i monòtona, podríem dir que poc expressiva.

Un èxit que no poder mantenir en els dos LP posteriors, Whip-Smart (1994) i Whitechocolatespaceegg (1998) -en el que reflectia com el matrimoni la maternitat l'havien afectat- ni amb l'homònim Liz Phair (2003), en el que abandona l’indie-rock lo-fi per provar amb el pop-rock comercial, ni amb Somebody's Miracle (2005), tots dos amb Capital Records, ni amb Funstyle (2010), auto-editat per noves desavinences amb la discogràfica, i amb un fallit intent de col·laboració el 2017 amb el polèmic Ryan Adams, amb qui, en aquesta ocasió, com havia fet amb els "Stones", pretenia confrontar cançó per cançó, The White Album (1968) de The Beatles, que l'ha mantingut allunyada dels estudis de gravació durant una dècada, durant la que ben poca cosa n'hem sabut, a excepció de la publicació de Horror Stories (Random House, 2019), la primera part de les dues previstes editar de les seves memòries, en les que critica mordaçment l'androcentrisme de la societat occidental. 

Com a CdD he triat un tema del seminal debut, el títol del qual és un joc de paraules entre el mític doble LP de "Ses Satàniques Majestats" i el tema Goodbye To Guyville que tanca el tercer disc, Stull (1972), dels seus paisans Urge Overkill.

Un àlbum coproduït amb el multi-instrumentista Brad Wood (superba la bateria a Johnny Sunshine), amb divuit tracks, bona part de les quals van ser re-gravacions de composicions prèviament editades en format cassette per la Phair, en els seus inicis amb el nom de Girly-Sound, en el que, a excepció d'alguna balada temperada com Canary, en la que s'acompanya del piano, predominen temes del més genuí indie-rock, en els que l'autora i Casey Rice es llueixen a les guitarres, com 6'1'', Help Me Mary, Mesmerizing, Fuck And Run, Divorce Song (amb una interessant interpretació d'armònica de John Casey), Shatter, Stratfor-On-Guy -amb un altre joc de paraules entre Stratford-Upen-Avon, la ciutat natal de William Shakespeare, rebatejada com a Guyville pels esmentats Urge Overkill, un membre dels quals, Nash Kato, és l'autor de la fotografia de la caràtula de l'àlbum- o la que he escollit pel post d'avui, Never Said.


Però, abans d'acabar i tenint en conte que el divendres que ve, festiu a casa nostra, no publicaré la CdD, saltant-me una vegada més la norma, afegiré un tema del seu esperat setè àlbum, Soberish, editat per  una ressuscitada Chrysalis Records i, de nou, amb la participació de Brad Wood, el productor dels seus dos primers treballs, amb qui aconsegueix uns arranjaments contemporanis, allunyats dels de la època pretèrita en la que es va guanyar l'etiqueta de "lo-fi indie-rock queen".

Un disc tan sobri com el seu títol indica en el que la Phair intenta rememorar l'esperit de Guyville i que, com era previsible, es queda a una considerable distància, però amb temes prou sòlids com Hey Lou (en el que Laurie Anderson conversa amb el seu marit, Lou Reed), Good Side, l'homònima Soberish, Soul Sucker, amb un impactant groove de piano elèctric o la (segona) CdD d'avui, Spanish Doors, que interpreta en primer lloc en un mini-concert de quatre cançons al "tiny desk" (en realitat les oficines de la emisora NPR Music, de Washington D.C., pel programa de radio All Songs Considered), precedint-ne dues més del disc, In There i The Game, per acabar amb la seminal Never Said, que podreu escoltar de nou, 28 anys després de la seva publicació.

Ja se sap que, com diuen en castellà, "quien tuvo, retuvo". 

- LIZ PHAIR. Never Said. Exile In Guyville (1993)/Spanish Doors. Soberish (2021).


divendres, 1 d’abril del 2022

Famous Blue Raincoat (Leonard Cohen)

 

A propòsit de Leonard Cohen-3:

Per al seu tercer treball, LEONARD COHEN va seguir contant amb el productor Bob Johnston, qui, als mateixos estudis de Nashville on van gravar l'anterior, va aplicar la mateixa fórmula de deixar la guitarra com a instrument essencial -això sí, amb puntuals i subtils arranjaments de corda de Paul Buckmaster i la participació d'un cor infantil- expressament al marge d'unes lletres que convenia ressaltar, en les que el cantautor mostra, com potser mai en la seva carrera, el seu estat emocional, aleshores especialment fosc i malenconiós.

I, així, podríem dir que els vuit temes que conformen Songs Of Love And Hate (1971) van, com indica el títol, de l'amor a l'odi, sentiments sovint de límits imprecisos, tot i què cadascun d'ells predomina a les cares B i A del disc, en el seu format original en vinil.

Un àlbum que s'inicia amb una cançó monumental, Avalanche (veure aquí), inspirada en un poema del seu llibre Paràsits en el paradís (1966) en la que el canadenc critica sense pietat a qui practica la falsa caritat -i que ha estat versionada per multitud d'artistes, essent la de Nick Cave en el seu disc From Here To Eternity (1984) una de les meves preferides (vegeu aquí)- i s'acaba amb una altra de genial, Joan Of Arc -a la que l'heroïna d'Orleans estableix una conversa amb la foguera a la que ha estat condemnada- però del que les podríem destacar totes sense despreciar-ne cap, com Dress Rehearsal Rag, Love Calls You By Your Name o la CdD, una de les més icòniques de l'autor, a l'alçada de Bird On The Wire, la del post número 2 d'aquesta sèrie.

Em refereixo a Famous Blue Raincoat, una composició que ha estat interpretada per coneguts del blog com Lloyd Cole, Damien Rice, Glen Hansard o la "nostra" Christina Rosenvinge i altres estrelles com Judy Collins (com no?), Joan Baez, Jennifer Warnes o The Handsome Family, en la que, en format epistolar, relata un triangle amorós que mai no s'ha confirmat que fos autobiogràfic, succeït al Clinton Street (carrer de Brooklyn on Cohen va viure un temps) entre una dona anomenada Jane (com la seva esposa), ell mateix i un amic vestit amb aquest "famós impermeable blau" amb una estripada a l'esquena (peça que realment va existir, i concretament de la marca Burberry, tot i què, al contrari, en propietat de l'autor fins que li van robar de l'apartament de Nova York on vivia na Marianne Ihlen, ja ho sabeu, la protagonista dels primer post) a qui anomena com "my brother, my killer" (el meu germà, el meu assassí) i que finalitza amb un "Sincerely, L. Cohen", tot i què com “Sincerely, a friend” en versions posteriors.

Una tràgica cançó de traïció, adulteri i solitud en la que el de Montreal defuig qualsevol actitud recriminatòria per dirigir-se, de manera conciliadora, gairebé fraternal, al seu rival, acceptant amb resignació la decadència del seu matrimoni amb aquest recitat, acompanyat d'unes cordes i uns cors amb prou feines audibles, que comença així:

          It's four in the morning, the end of December

          I'm writing you now just to see if you're better

          New York is cold

          But I like where I'm living

          There's music on Clinton Street

          All through the evening

          I hear that you're building your little house

          Deep in the desert

          You're living for nothing now

          I hope you're keeping some kind of record

 

          Yes, and Jane came by with a lock of your hair

          She said that you gave it to her

          That night that you planned to go clear

          Did you ever go clear?

- LEONARD COHEN. Famous Blue Raincoat. Songs Of Love And Hate (1971).