Ha tornat!
Després
d'onze anys sense novetats discogràfiques, la cantautora i guitarrista de New
Haven, Connecticut, criada a Chicago, Elizabeth Phair, artísticament LIZ
PHAIR, fa uns mesos va publicar el notable Soberish (2021), l'àlbum
amb el que intenta recuperar part del prestigi obtingut amb el seu debut, Exile
In Guyville (1993), una de les obres més icòniques de la febre de l'or del rock
alternatiu americà dels anys 90, i que tanta influència va exercir en
cantautores posteriors com Alanis Morissette, amb qui ha compartit
gires, o conegudes del blog com Sharon Van Etten, Angel Olsen
o les HAIM.
Un
doble àlbum editat per Matador Records, a instància del seu
amic Chris Brokaw -guitarrista i futur co-líder, amb Thalia Zedek,
de la banda Come-, amb el que va rebre un gran reconeixement, tot i
haver de superar agres crítiques d'artistes ressentits de l'escena noise-rock
de Chicago, com Steve Albini, a conseqüència de la gran atenció
mediàtica per d'unes lletres d'explícit contingut sexual, a mena de contrapunt
feminista del Exile On Main St. (1972) de The Rolling Stones, que
interpreta amb una veu greu i monòtona, podríem dir que poc expressiva.
Un èxit que
no poder mantenir en els dos LP posteriors, Whip-Smart (1994) i Whitechocolatespaceegg (1998)
-en el que reflectia com el matrimoni la maternitat l'havien afectat- ni amb
l'homònim Liz Phair (2003), en el que abandona l’indie-rock
lo-fi per provar amb el pop-rock comercial, ni amb Somebody's
Miracle (2005), tots dos amb Capital Records, ni amb Funstyle (2010),
auto-editat per noves desavinences amb la discogràfica, i amb un fallit intent
de col·laboració el 2017 amb el polèmic Ryan Adams, amb qui, en aquesta
ocasió, com havia fet amb els "Stones", pretenia confrontar cançó per
cançó, The White Album (1968) de The Beatles, que l'ha mantingut
allunyada dels estudis de gravació durant una dècada, durant la que ben poca
cosa n'hem sabut, a excepció de la publicació de Horror Stories (Random
House, 2019), la primera part de les dues previstes editar de les seves
memòries, en les que critica mordaçment l'androcentrisme de la societat
occidental.
Com a CdD he
triat un tema del seminal debut, el títol del qual és un joc de paraules entre
el mític doble LP de "Ses Satàniques Majestats" i el tema Goodbye
To Guyville que tanca el tercer disc, Stull (1972), dels seus
paisans Urge Overkill.
Un àlbum coproduït
amb el multi-instrumentista Brad Wood (superba la bateria a Johnny
Sunshine), amb divuit tracks, bona part de les quals van ser
re-gravacions de composicions prèviament editades en format cassette per
la Phair, en els seus inicis amb el nom de Girly-Sound, en el que, a
excepció d'alguna balada temperada com Canary, en la que s'acompanya del
piano, predominen temes del més genuí indie-rock, en els que l'autora i Casey
Rice es llueixen a les guitarres, com 6'1'', Help Me Mary, Mesmerizing,
Fuck And Run, Divorce Song (amb una interessant interpretació d'armònica de
John Casey), Shatter, Stratfor-On-Guy -amb un altre joc de
paraules entre Stratford-Upen-Avon, la ciutat natal de William Shakespeare,
rebatejada com a Guyville pels esmentats Urge Overkill, un membre dels
quals, Nash Kato, és l'autor de la fotografia de la caràtula de l'àlbum-
o la que he escollit pel post d'avui, Never Said.
Però, abans
d'acabar i tenint en conte que el divendres que ve, festiu a casa nostra, no
publicaré la CdD, saltant-me una vegada més la norma, afegiré un tema del seu
esperat setè àlbum, Soberish, editat per una ressuscitada Chrysalis
Records i, de nou, amb la participació de Brad Wood, el productor dels seus
dos primers treballs, amb qui aconsegueix uns arranjaments contemporanis,
allunyats dels de la època pretèrita en la que es va guanyar l'etiqueta de
"lo-fi indie-rock queen".
Un disc tan
sobri com el seu títol indica en el que la Phair intenta rememorar l'esperit de
Guyville i que, com era previsible, es queda a una considerable
distància, però amb temes prou sòlids com Hey Lou (en el que Laurie
Anderson conversa amb el seu marit, Lou Reed), Good Side,
l'homònima Soberish, Soul Sucker, amb un impactant groove de
piano elèctric o la (segona) CdD d'avui, Spanish Doors, que interpreta
en primer lloc en un mini-concert de quatre cançons al "tiny desk" (en realitat les oficines de la emisora NPR Music, de Washington D.C., pel programa de radio All Songs Considered), precedint-ne dues més del disc, In There i The Game, per acabar amb la seminal Never
Said, que podreu escoltar de nou, 28 anys després de la seva publicació.
Ja se sap que, com diuen en castellà, "quien tuvo, retuvo".
- LIZ PHAIR. Never Said. Exile In Guyville (1993)/Spanish Doors. Soberish (2021).
Es comunica als seguidors del blog que el divendres que ve, festiu a casa nostra, no es publicarà la CdD.
ResponElimina