Say It Ain't So/All My Favorite Songs (Weezer)

La publicació del seu penúltim disc, OK Human (2021), m'ha fet recuperar l'interès per una banda que feia anys tenia oblidada, WEEZER, el quartet liderat pel compositor, guitarrista i cantant de Connecticut Rivers Cuomo. Un personatge singular, seguidor incondicional de grups de hard-rock com Kiss que, al traslladar-se a viure a Los Angeles, California, l'any 1992, va assimilar el so indie-rock de coneguts del blog com Pixies, Big Star o Sonic Youth per convertir-se en referents d'un subgènere conegut com a "geek rock" o "nerd rock", caracteritzat per una indumentària tan peculiar com les seves lletres introspectives sobre la soledat, l'aïllament o el desamor, no exemptes de cinisme i d'un particular sentit de l'humor.

I ho van fer amb un dels debuts més espectaculars de la història de la música pop amb un àlbum titulat Weezer que, en base al color de la caràtula, dissenyada per Todd Sullivan, de seguida va ser conegut com Blue Album (1994), precedent d'uns quants altres d'homònims al llarg de la seva carrera com Green Album (2001), Red Album (2008), White Album (2016) o Black Album (2019).

Un LP magníficament produït per Ric Ocasek (de The Cars) amb un gran èxit de crítica i vendes, en gran part gràcies als enginyosos vídeos, dirigits per Spike Jonze, de temes com My Name Is Jonas, Buddy Holly (vegeu aquí), Undone (The Sweater Song) o la CdD, Say It Ain’t So. Un suport que l'excèntric Cuomo, el segon de la foto per l'esquerra, va rebutjar en el següent disc, l'autoproduït Pinkerton (1996), el que, afegit a un so més cru i distorsionat que va entusiasmar la crítica, va suposar un autèntic fracàs comercial que, tant el líder com la resta del grup, entre els que es van succeir alguns canvis, van pal·liar amb sengles projectes en solitari.

Malgrat tot, des d'aleshores han publicat una dotzena d'obres més, sense que cap d'elles, ni tan sols amb la participació de Oasek, com a l'esmentat Green Album o a Everything Will Be Allright In The End (2014) o un altre productor-estrella, Rick Rubin, a Make Believe (2005) o el Red Album, es pugui equiparar a les dues seminals.

Per això, obviant el darrer LP, Van Weezer (2021), inspirat per les guitarres del recentment traspassat Eddie Van Halen i publicat amb retràs a conseqüència de la pandèmia Covid-19, m'ha sorprès positivament l'anterior,  amb aquesta picada d'ull al mític OK Computer (1997) de Radiohead, amb qui comparteix la crítica a l'alineació que la tecnologia comporta, amb referència especial a la plataforma Zoom que ha acabat amb el contacte físic.

Un disc composat en base al piano en lloc de les habituals guitarres, produït per Jake Sinclair i gravat en part als estudis Abbey Road de Londres, acompanyats d'una orquestra de 38 músics, amb profusió de teclats i cordes, arranjats per Rob Mathes, amb clares influències de clàssics com Randy Newman, Harry Nilsson, The Beatles i The Beach Boys amb un resultat que, en determinats moments, m'evoca grups contemporanis coneguts del blog com The Verve, Keane o The Shins i altres com Travis o Coldplay, que m'ha retornat la fe en Cuomo i els seus companys, Brian Bell a la guitarra, Patrick Wilson a la percussió i Scott Shriner al baix.

Als incrèduls només us puc recomanar que us feu amb l’OK Human i pareu l'oïda a temes com Grapes Of Wrath, Screens, Bird With A Broken Wing o la segona CdD d'avui, All My Favorite Songs de la que comparteixo l'opinió de l'autor de que "totes les mes meves cançons favorites son lentes i tristes".

 - WEEZER. Say It Ain’t So. Blue Album (1994) / All My Favorite Songs. OK Human (2021).