You Can Call Me Al (Paul Simon)

 

En el post del divendres passat (vegeu aquí) us avançava que aquesta setmana revisaríem la carrera en solitari de PAUL SIMON a partir de la dissolució del duet Simon & Garfunkel en el que, us en recordareu, comentava l'actitud poc desitjable del primer en els concerts, opinió que, si seguiu llegint, trobareu justificada més endavant.

Una carrera que va començar acceptablement bé amb discos com l'homònim Paul Simon (1972), enregistrat a Kingston, Jamaica, amb la participació de músics de les bandes de Jimmy Cliff i Toots & The Maytals, amb el conegut tema Mother And Child Reunion; There Goes Rhymin' Simon (1973) aquest als estudis Muscle Shoals de Alabama, amb l'ajut dels mites del rhythm & blues Allen Toussaint i Quincy Jones, amb un altre hit conegut, Kodachrome; i, en ple divorci de la seva primera dona, Peggy Harper, Still Crazy After All These Years (1975), en el que s'escolta la veu de Garfunkel en un tema, per patir una davallada en els següents, One-Trick Pony (1979), banda sonora de la fracassada pel·lícula en la que figurava com a guionista i actor i Hearts And Bones (1983), en el que es reflexa el mal tràngol que li va suposar el tempestuós segon divorci, només nou mesos després de casar-se amb l'actriu Carrie Fisher, la famosa princesa Leia de la nissaga Star Wars.

Una crisi personal i professional que superaria amb el que ha estat l'àlbum més aclamat de la seva discografia com a solista, Graceland (1986), amb un enorme impacte, fruit de la fusió de ritmes sud-africans amb el pop, que donaria el tret de sortida al fenomen world music, filó que miraria d'explotar en el següent, The Rhythm Of The Saints (1990), amb apropaments a la música camerunesa i brasilera, a la presentació del qual a Barcelona vaig tenir l'ocasió d'assistir i comprovar el que us deia, una nul·la intenció d'empatitzar amb el seus seguidors, amb una actitud tan "borde" com només he vist (o, millor, patit) en dos altres concerts, el primer de Bob Dylan a casa nostra, al Miniestadi del FC Barcelona, el 1984, i un de Van Morrison al Poble Espanyol de Montjuïc el 1999.

Uns cims que el de Nova York no ha tornat a assolir en una extensa carrera artística de més de 60 anys en la que ha anat encadenat gires amb músics amics com l’esmentat Dylan, Brian Wilson (l'ex Beach Boys) o el mateix Art Garfunkel, amb gravacions que superen les dues dotzenes de títols, -alternat fracassos com Songs For The Capelman (1997), per al musical de Broadway The Capelman, amb encerts, com l'experimental Stranger To Stranger (2016), en el que participa Roy Halee, l'antic productor de la època Simon & Garfunkel-, la darrera de les quals ha estat el recent Seven Psalms (2023), en el que col·labora breument la seva tercera esposa des del 1992, Edie Brickell, 24 anys més jove, que sembla haver aportat estabilitat a la seva existència.

Com a CdD he triat, esclar, un tema de l'aclamat Graceland, el disc enregistrat majoritàriament a Johannesburg -motiu pel que va ser injustament acusat de trencar el boicot cultural pel tema de l'apartheid al govern de Sudàfrica- amb la participació de músic locals com Hugh Masekela, en el que, amb clares influències d'artistes com Johnny Clegg, mescla eclècticament el pop (amb la col·laboració dels seus ídols, The Everly Brothers), amb ritmes del sud profund dels USA com el tex-mex i el zydeco (amb l'ajut de la cantant Linda Ronstadt i el grup Los Lobos, amb els que tindria algun conflicte pels drets d'autor) amb altres, i d'aquí la novedosa transgressió, com l'isicathamiya i el mbaganga, amb el resultat que tot coneixem.

Un àlbum, produït per l'esmentat Roy Halee, farcit de cançons que han esdevingut clàssiques com la inicial, The Boy In The Bubble, l'homònima Graceland, Diamonds On The Soles Of The Shoes o la escollida per escoltar avui, You Can Call Me Al, un tema en el que s'acompanya d'una quinzena d'instrumentistes, amb el guitarrista sudafricà Ray Phiri o l'americà Adrian Belew (ex King Crimson) o el trompetista Randy Brecker (ex Blood, Sweet & Tears i The Brecker Brothers) entre altres, en el que emfatitza el poder de l'amistat.

- PAUL SIMON. You Can Call Me Al. Graceland (1986).